dissabte, 22 de desembre del 2012

No hay bastón que vendaval aguante...

Seguint amb la recerca de l'essència Old Style montserratina, aquest matí ens ha donat per caminar una mica i acostar-nos al sector dels Pallers Free. Sí, sí, exactament... aquell sector que tothom n'ha sentit a parlar, però que no hi ha anat mai...

Agulles des del Coll dels Pallers
Actualment, amb les pistes tancades o en molt mal estat, l'aproximació més pràctica es realitza des del pàrking del Vermell del Xincarró. Jo feia més d'un any que no voltava per aquestes contrades i la magnifica visió de la zona d'escalada del Vermell des del pis de dalt m'ha recordat el perquè...

Jortx a QuesRom
En uns 40', passant per la canal del Gerro i tota la cresta dels pallers, arribarem al Coll de Pallers, d'aquí podem pujar directament al sector, el camí està força net. La primera impressió a l'arribar i veure les vies dures és la de: "avui pillarem". Per sort, les vies del sector dret és veuen més humanes.

Jortx a Agunía
Les assegurances són en un 85% spits en bon estat (no tenen ni òxid), però alguna reunió comença a fer por. Hi hem deixat alguna cosa, ja que el cable retensat comença a estar mig trencat. Com ja he comentat ens hem centrat en tatxar tota la banda de la dreta. Aquí les vies són d'uns 10 - 15 metres i entre 3 o 4 xapes.

Peu de via dels Pallers Free
L'escalada no és gens comercial: molts forats, la majoria dolents, pocs peus i difícil d'escalar a vista. Les assegurances estan prou aprop, però la roca no acaba de donar tota la confiança d'altres sectors esportius de la muntanya. Tot i així, mereix una visita aquest sector pioner del free montserratí a la zona sud (i dels pocs d'Agulles).

Foramen Magnum


                                   Ressenya del Vèrtex núm. 33
Hem fet les següents vies:

  • Foramen Magnum: Dificultat molt concentrada al voltant del segon spit. És força complicat trobar la seqüència correcta, però les preses hi són. Un cop passada la tercera assegurança trobarem molt forats i molt bons.  
  • Angunía: Via de petits cantells, però massa pròxima a la fissura de la seva via veïna. 
  • Outer Limits: Bonica fissura per escalfar.
  • Quesrom: La línia que més ens ha costat. Entrada contundent de bidits dóna pas a una petita i gens evident travessa a l'esquerra per rematar amb un llançament abans d'entrar a la reunió.
  • No puc cuc: Similar a l'anterior, però amb alguna petita llastra sospitosa. La part superior és molt maca, amb grans cantells.
  • Tita Curta: S'ha arrencat una llastra mentre ens la miràvem  i hem decidit que aquesta no tocava. Els passos inicials eren de bons i allunyats bidits...
 
Cercant la Fita
Bonica excursió - escalada, fugint de les aglomeracions del pis de sota.

dimarts, 18 de desembre del 2012

¿Tu estás operado de vegetaciones?

Per iniciar el retorn a la vertical què millor que un agradable passeig fins a la Sta. Cova, a Montserrat. Ja abans de trencar-me tenia moltes ganes d'escalar al sector del Germà Paulí, just davant mateix de l'ermita.

Com es pot veure a la fotografia, la planxa plena de petits forats i tallada a plom té molt bona pinta. Les assegurances són molt velles, però almenys tot són expansions.

Germà Paulí
Un cop tenim tota la paradeta muntada i jo em disposo a calçar-me els peus de gat, apareix un monjo de la Sta. Cova per indicar-nos que l'escalada vora el camí està prohibida per caiguda de pedres. Jo li comento que no, que en tot cas està prohibida per nidificació de febrer a maig, però ell insisteix en què no és així.

Per no entrar en un bucle, i preveient que en dissabte millor no acostar-se per aquí (tot i que a la Sta. Cova no hi baixa tanta gent), recollim i marxem...

Segons l'acord de regulació de l'escalada, queda clar que l'escalada no està prohibida fora de l'època de nidificació, però si que és veritat que han aparegut molts cartells indicant el perill de despreniments als camins més transitats. Doncs res, que si algú hi vol anar, millor que porti per escrit l'acord i li ensenyi al mossèn.


Totxo Miopia
Com que no porto la guia a sobre, el canvi de plans haurà de ser improvisat. Pensem en quedar-nos a la zona dels vagos, però ràpidament l'acumulació de gent pels voltants ens fa desistir. En aquells moments recordo que tinc pendent de tatxar els sectors que hi ha sobre el càmping.

La veritat és que de l'únic sector del que "recordava" l'accés i que havia estat capaç de trobar en el seu moment era el Totxo Miopia, així que ens decidim a anar a buscar-lo.

Als pocs metres de deixar el camí de St. Miquel ja estem perduts a la jungla. Fins i tot ens trobem amb algun que altre indi camuflat i en disposició d'atacar, com es veu a la foto de sota.

Yanomami amb sarbatana

Després de passar per tots els sectors possibles menys pel que volem anar, aconseguim arribar a peu de via, sorprenentment net i fins i tot amb magnesi a les preses. L'encigalada ha servit per alguna cosa, ara ja sé arribar a la resta de sectors que desconeixia: el bordillo, el tocho techo, el infantil, ...

Del Totxo Miopia simplement dir que és un retall de St. Benet, però amb més desplom i més cantell. Equipat amb bolts a l'estil Millet i amb alguna que altra línia de pitons. Jo m'ho vaig passar molt bé, i sense la gentada d'altres zones a 5' del cotxe.

Accés: Des del camí de St. Miquel, un cop passada la porta del càmping uns 50 metres, a la nostra dreta neix una canaleta de roca, on veurem un punt groc pintat. Pugem per les roques i seguim una petita traça de corriol en sentit ascendent. Ràpidament queda tancat per la vegetació, creuar-la amb tendència a l'esquerra i tornarem a trobar el camí, que en sentit ascendent i en diagonal a la dreta ens durà, entre vegetació, al peu de les vies.

Ressenyes (p.64 - Guia Cara Nord):

  • Del Ruano: Fissura trencada amb pitons ronyosos.
  • Badalona: Entrada desplomada de bons forats i placa fàcil. Spits blancs.
  • Serafín: Entrada de bons forats i bolos, flanqueig a la dreta i placa difícil a vista. 
  • Kerubín: Entrada molt desplomada amb grans cantells (algun picat?). Pas difícil de regleta a la placa. Per mi la millor.
  • Victor  Pirés: Similar a l'anterior, però la part central amb menys cantell. Bona.
  • Dioptria: Bons forats per entrar i placa més fina per acabar.
  • La clàssica: Tenia bona pinta però l'estat dels pitons tira enrere...

Pròxima estació: El Huevo de Tomás

dissabte, 15 de desembre del 2012

Reloaded

Des del 2 de febrer d'aquest any que tot ha estat un munt de contratemps. Primer una lesió al genoll i després la complicació de la lesió que m'ha obligat a fer un tractament de sis mesos.

Cavall de Cabrils

Ara sembla que comencem a deixar enrere la part més perillosa del tractament i tornem a la "simple" lesió de genoll. El que abans era una tortura, ara és una benedicció!

La veritat és que no estic al 100%, però de moment puc anar fent alguna que altra escalada, i quan es pugui ja arreglarem el menisc.

Sector X de Can Boquet

Durant aquests últims mesos he estat recorrent alguns indrets que tenia oblidats del Maresme. He trobat pedres desconegudes per a mi, i fins i tot a vegades l'ensopiment era tal que m'ha fet fer el que ja vaig dir que no faria més: actualitzar la Guia del Maresme.

Roques del Montcabrer

Estic en procés de desmantellar la web des d'on es podia baixar, ja que els senyors d'Orange donen un servei patètic. Ara la trobareu linkada directament al blog.


La Travesía del Vampiro, sector Transilvania de Can Boquet

Durant aquests mesos que vénen ja intentaré anar quedant amb la gent que fa molt de temps que no veig, i com podeu comprovar, he tornat a obrir un blog. Calia deixar enrere l'altre... ara m'he de prendre això de l'escalada amb una altra filosofia.


Sector Carretera, Can Boquet

Doncs res, que gaudiu amb alguna de les entrades que ja hi ha, i a veure si ens veiem aviat per les parets!


Coves de Montral
Per cert, em segueixen agradant els sectors marginals... hi ha coses que no canvien i a partir del següent post ja ho podreu comprovar.

Ferrada Grau de la Cova, Montral

A tibar-li!

dilluns, 19 de novembre del 2012

La vida a la punta dels dits...

Divendres ens va deixar el gran mite de l'escalada esportiva. Sembla ser que va morir a casa seva per causes desconegudes, però no relacionades amb el nostres esport. Igual que altres grans mites...

De petit em va impressionar la forma que tenia de ballar per la paret. En especial en aquest vídeo a Hueco Thanks. No fa gaires anys, fins i tot vam anar al poble perquè un conegut el coneixia (per unes curioses casualitats que res tenen a veure amb l'escalada), i ens va signar un pòster.

 
Serveixi de minúscul homenatge aquesta fotografia que va fer en Llorenç Estrader en una visita a Buoux, a mitjans dels 80. Adéu gran mestre...i gràcies per la inspiració a l'hora de comprar malles!

dilluns, 12 de novembre del 2012

Pornografia Vertical

Tranquils que no veureu "...torsos desnudos, tatuajes, melenas ni barracones llenos de mozos de reemplazo...", com deien els Def Con Dos. Avui us vull parlar d'un dels sectors de boulder de Can Boquet que he descobert aquests mesos de poca activitat.


L'Obelisc del sector X

El sector en qüestió és el X. Si mireu la Guia de Can Boquet d'en Ferran i en Fèlix, veureu que està valorat amb cinc estrelles, al nivell d'altres més freqüentats com pot ser el sector Clàssic o Nou. Amb permís d'aquests altres dos sectors, trobo que és un dels més espectaculars per les seves formacions, i perquè no dir-ho, per les seves alçades (no seria Bishop, però tampoc són xinxetes).


"El Bicho" a l'Obelisc
Segurament la dificultat d'accés si no coneixes la zona i la seva llunyania dels sectors més freqüentats de Can Boquet, han fet que resti gairebé oblidat. Aquests dies he estat passant el respall per algunes de les seves línies més espectaculars i no puc més que recomanar-vos una visita abans que torni la molsa al seu lloc.


Mirant-me la Roca 109-110

Trobarem les ressenyes del sector a la pàgina 48 de la guia, però ràpidament us adonareu que hi falten els 90% de les graduacions, i fins i tot que al croquis apareixen unes 110 vies i a la llista de línies sols 99. En Ferran em va explicar que una tormenta sobtada els va fer desaparèixer la llista de les graduacions proposades i els noms de les últimes vies, així que el camp resta obert en la majoria de les línies...


Entrada a la via 110
L'accés al sector és nul·la des del cotxe. Per poder arribar-hi cal pujar a Premià de Dalt per la carretera de Premià de Mar a Premià de Dalt, i just a l'entrar al poble ens obliguen a girar a la dreta, ja que el carrer que continuaria la carrera és d'un sol sentit. En aquest mateix punt, nosaltres girem a l'esquerra i entrem a l'urbanització. Pujarem fent tancades corbes primer per carrera Joan Maragall i després per JS Bach. Sempre agafarem les corbes tancades a la dreta i en pujada, passarem a l'Av. S. Russinyol i seguirem pujant. Sense deixar el mateix carrer i amb dues corbes més arribarem al final de les cases i al pàrking-mirador on deixarem el cotxe.

Entrada a la via 110
Un cop aparcats al pàrking asfaltat ens caldrà seguir la pista principal (la que no baixa) fins al proper dipòsit. Aquest dipòsit, juntament amb una cabana abandona a l'altre costat de la vall faran de punts d'orientació per a trobar la majoria de roques del sector.

Just aparcar, si ens aproximem pel costat de mar cap a les últimes cases de l'urbanització, just sota nostre queda la roca del "Pulpo", amb les recomanables línies Robobita i El Pulpo. El problema d'aquesta zona és la degradació de l'entorn, que fan poc agradable la seva visita.

Espectaculars bidits naturals...
També, des del pàrking, abocant-nos cap a la vall, costat Barcelona, veurem la peculiar roca del Paralelogramo, una planxa perfecte amb una forma que recorda la cresta d'un Triceratops. Podeu veure una foto a la pàgina 62 de la guia.

I alguna petita bavaresa...
Des del dipòsit mateix, surt un petit corriol que creua a l'altre costat de la vall (el que marxa pla). Aquest corriol uneix el dipòsit amb la cabana abandonada, però just abans d'arribar hi trobareu una de les roques més perfectes que hi vist per la zona, l'Obelisc.

Aquí l'Stéphane hi va obrir dues línies magistrals, El Bicho i El Bichillo. La primera d'elles amb uns passos sobre patates típiques de la regió i una sortida de molt temple al cim. Alçada i una caiguda gens recomanable fa que no sigui descabellat utilitzar el bolt oxidat que trobem al cim, si més no per provar els passos abans. El Bichillo requereix uns passos de contorsionisme pel costat esquerra de l'esperó fins enllaçar amb la sortida de l'anterior línia. I les plaques centrals encara esperen un super-bou...

A la Terrassa, via 103
Si arribem a la cabana en runes, veurem que per la seva esquerra hi puja una pista. Sols que avancem 50 metres, a la nostra esquerra i sobre un pedestal hi trobarem la roca de La Terrassa. Una bonica formació amb una espectacular fissura. La planxa central té una magnífica línia on es disposa sols de quatre preses, a la distància justa, que cal combinar de forma adequada per poder arribar dalt. Cal vigilar la caiguda perquè la terrassa té la mida justa per no admetre grans salts...

A la Terrassa, via 103
La citada fissura té molt mala caiguda, alta i sobre esbarzers, així que fa pensar en un petit joc de camalots o tascons. Jo encara no l'he pogut fer, però qualsevol dia m'escapo i ja comentaré. No crec que surti molt difícil, però es veu força espectacular la línia. Això sí, fa temps hi havia un burí al cim de la roca, actualment no hi ha res, ni arbres aprop, així que caldrà improvisar per poder posar la corda.

A la Terrassa, via 103... quin patir!
Si seguim pujant per la mateixa pista, als 25 metres i ara a la nostra dreta hi trobarem un amuntegament de roques. Just darrera hi trobem un bon mur on podem fer travesses i algun que altre pas dur. Aquí les línies no són gaire complicades i la caiguda és molt neta, sobre terra pla, així que no cal patir per l'alçada.

Darrera la cabana...
Si tornem al dipòsit, i seguim la pista per la que veníem des de l'aparcament en sentit ascendent, just sobre la pista hi trobarem, a uns 100m, la roca 110-109. És una gran planxa tombada que l'erosió del sòl ha deixat elevada del terra. Per entrar cal passar un desplom agafat de petites regletes, que és on s'amaga la dificultat. Tot i així, si algú té por a l'alçada i vol provar els passos amb corda, darrera el bloc, al que es pot pujar per la seva dreta, existeix un bon pi per fer de reunió.

Darrera la cabana...
Podreu trobar una foto d'aquesta roca a la pàgina 11 de la guia de Can Boquet. Si retrocedim per la mateixa pista, a uns 50 metres a la dreta veurem dos blocs de tamany més reduït, partits per una fissura (veure fotos).

La fissura és fàcil i molt recomanable, però la planxa de la seva esquerra té unes formacions espectaculars: bidits perfectes en forma de banyeretes. Llàstima que no tingui més alçada. No és gaire difícil començar de peu, però si voleu fer la versió sit tindreu feina.

Darrera la cabana...
Molts més blocs trobareu en aquest sector, sols cal que rebusqueu una mica entre el bosc, recentment netejat. Val la pena rescatar aquestes zones més oblidades donat que el pla d'usos del Parc de la Serralada del Litoral preveu algun tipus de regulació respecte la pràctica del boulder, a concretar abans del 2014 (Pla d'Usos en PDF).

 
Darrera la cabana...
Doncs apa, els que encara podeu escalar, gaudiu aquests petits tresors que ens amaga la Serralada del Litoral, amb respecte i sense que l'entorn pateixi gaire, abans que els gestors del parc decideixin tot el contrari!




dissabte, 21 de juliol del 2012

Collsacabra

Relativament pròxima a la ciutat comtal hi trobem la zona de Collsacabra. Situada entre el riu Ter i el massís del Puigsacalm, entre la plana de Vic i la vall d'en Bas i Hóstoles.

Pantà de Sau des dels cingles de Sta.Cília

Sempre ens han fascinat els seus paisatges, tant a l'estiu com al gèlid hivern, tan a la florida primavera com a l'ocre tardor. I és que la combinació de les "grans" extensions d'aigua, tot i ser artificioses, amb els cingles de colors canviants, fa que les excursions per aquests indrets siguin sempre una caixa de sorpreses.

Sant Bartomeu Sesgorgues

Un servidor ja no va conèixer la vall de Sau sense el seu característic pantà, el qual va inundar els 17 Km que formen la seva extensió al 1962, però el que sí que puc dir és que hi afegeix un no sé que especial. Òbviament als habitants de St. Romà de Sau no els hi deuria fer cap gràcia...

Salt de la barra de ferro

Quant al 2003, una tarda passejant per Barcelona, vaig veure a l'aparador un llibre anomenat "Osona Vertical" (Pep Vila, Miquel Pérez). No vaig poder estar-me de comprar-lo ràpidament.  Ja era més que coneguda la qualitat del rocam de la zona, però el sol fet de descobrir una nova zona d'escalada ja era prou atraient per justificar l'acció.

Baixant del Salt de la barra de ferro

Amb els anys he anat descobrint que l'efecte que produeix aquesta zona sobre els escaladors és curiós: amor / odi. Els detractors us parlaran de la pèssima qualitat de la roca (tot i que existeixen un bon grapat d'itineraris esportius amb molt bona roca) i els enamorats us parlaran de "sensacions".

Salt del Tornall


Jo no he fet gaires escalades per la zona, almenys comparades amb alguns dels seus grans escaladors "locals"  (en Pep, els Miquels, el Kim, l'Armand, ...), però sí que tinc molt clar que sóc del grup de les "sensacions". I aquestes sensacions sí s'engrandeixen quan parlem d'excursions per la zona. I d'aquestes si que n'he fet un munt, i les que em deuen quedar!

Salt del Cabrit

En el meu cas, el gran atractiu d'aquestes caminades sempre ha estat el buscar algun saltant d'aigua o bé un passatge suficientment aeri, i si pot ser barrejant-ho tot en una mateixa sortida. Moltes excursions m'han servit per aprendre l'aproximació a alguna via d'escalada, i moltes vies d'escalada m'han servit per imaginar una nova excursió per passar-hi unes horetes fent cames.

Salt Gros de la Gorga

A banda de les típiques sortides familiars al turístic poble de Rupit, al mateix 2003 i gràcies a la citada guia d'escalada, amb la Selene comencem a redescobrir la zona. Una de les primeres escalades modernes que vaig fer va ser la via Tirabous al Morro de l'Abella. Aquest és un promontori que surt de la cinglera entre Tavertet i els cingles de Sta. Cília, sobre la feixa de Balà i direcció al pantà de Sau.

A la dreta el Morro de l'Abella

Just en un dels seus costats també s'hi troba el Salt de Tirabous, que com a tants altres saltants d'aigua de la zona, cal encertar el moment per veure'l en tota la seva magnitud. En el nostre cas, molts cops els llargs períodes de pluges es converteixen en un al·licient més per sortir corrents a veure moltes d'aquestes cascades.

Salt de Tirabous

Tornant a la primera escalada, ràpidament vam poder comprovar que per aquesta zona estan forts i a l'hora gaudeixen d'una tècnica envejable per no tirar-se les llastres pel cap. Una línia de no més de 80 metres que ens va portar una bona estona. Tot i ser eminentment artificial i a més ben equipat, sempre apareixia aquell moment de sortir en lliure dels estreps sobre aquell gres trencadís.

Inici del L3 a la via Tirabous

Especialment contundent el curt tercer llarg on a més caldrà protegir-se algun que altre tram. I la cirereta del pastís: l'espectacular sostre de l'últim llarg, que penjats sobre un espectacular buit ens deixarà dalt d'aquest mirador excepcional.

Baixant el torrent de Noguer

I des d'una atalaia d'aquesta magnitud, com ja explicava abans, no podien més que començar a brollar idees sobre rutes, camins i excursions. A l'hora també arribava a les meves orelles que havia existit un camí equipat que unia tots els cingles a mitja alçada, des del Puig de la Força fins als cingles de Sta. Cília.

Primera reunió de la via Tirabous

No vaig ser capaç de treure res en clar d'aquest camí i com que en aquell temps la meva dona encara es deixava enganyar, un fred dia d'hivern, rodejats de gel, vam decidir anar a prendre el sol a la feixa de Balà i seguir-la fins al pantà de Sau. Per donar-li una mica d'emoció vam fer el descens del Torrent de Noguer fins a la primera lleixa del Salt de Tirabous.

Ràpel del Salt de Tirabous

Val a dir que tota la feixa era bastant transitable fins just abans dels Escalars de Sta. Cília, on t'has d'abocar sobre el buit en un tram força relliscós. No hi havia cap resta de cadena ni de cable, però si alguna de les assegurances que l'unien antigament. Nosaltres no ens ho vam pensar gaire i vam fer servir la corda. Recordo que el tram era curt, no més de 10 metres, però la Selene de quan en quan encara m'ho recorda.

L2 de la via Tirabous

Un cop arribats al lloc anomenat Escalars, passat els cingles de Sta. Cília, no vam tenir ganes de seguir baixant fins al pantà, ja que el camí entrava dins del bosc. Per contra, a la nostra dreta sortia la canal de la Clota, una estreta canal que en un moment donat queda tancada i has de creuar un túnel rocós molt espectacular.

Cova de la Clota

He llegit en algun lloc que aquesta canal és molt perillosa per les freqüents esllavissades, a mi no m'ho va semblar, si més no després de fer algun que altre pas de la feixa de Balà. Una gran excursió però amb certa dosis de perill, cal saber que s'hi va a fer.

Camí de Sarment, a la sortida de la canal de la Clota

Sé que alguna empresa "d'aventura" fa una variant menys perillosa d'aquesta excursió. Des del pantà de Sau agafen el camí fins als Escalars, d'allí pugen per la canal de la Clota i van a buscar el ràpel del Salt de Tirabous. Un cop a la feixa segueixen cap al Morro de l'Abella i pugen al seu cim pel curt grau de l'Abella (allí els recull un cotxe, tot i que es pot desfer el camí baixant de nou per la canal de la Clota).


Salt del Molí, ben sec...

Per les proximitats de Tavertet, tot i no haver pogut veure mai el Salt del Molí amb cabal suficient, hem fet un bon grapat d'excursions. Darrerament, aprofitant una fase de recuperació, hem pujat i rodejat el Puig de la Força. Excursió planera que surt des del mateix poble de Tavertet i que no té cap mena de complicació.

Cingles de Tavertet (esquerra) i Puig de la Força (dreta),
vistos des del pantà de Sau.




Del Puig de la Força sempre m'ha cridat l'atenció una de les vies més dures de la zona segons la guia: Còctel de Pedra. Creada per dos mestres de la roca "precària". L'altre dia em mirava l'últim llarg des de l'última reunió (s'hi accedeix caminant) i la veritat és que no sé que em va fer més por, si el llarg en sí o l'entrada vegetal i terrosa a la pròpia reunió. Sols l'hi conec una repetició feta per dos màsters locals (el Kim i el Xevi).

Balmats de camí al Puig de la Força

Del peu del cingle del Puig de la Força neix una petita agulla anomenada el Gep. Hi accedeix una via del CEB reequipada, a la que estaria encantat de pujar quan estigui recuperat (se buscan candidatos). També dels cingles del Pla de Dalt que rodegen Tavertet i cauen sobre el pantà de Sau, hi ha una altra agulla característica, el Barret d'en Riba, on hi puja la llarga via La Gran Filigrana, a la que també li tinc moltes ganes...

Cim del Puig de la Força

Però tornant a la realitat més immediata, l'ascensió al Puig de la Força no té cap secret. Des de la pista forestal que du de Tavertet al mirador dels cingles (passat el Castell), hi trobarem un corriol que entre balmats i espadats ens porta al coll que el separa de la resta de cingles de la feixa de Balà. En 5' serem al seu cim.

Volta al cim del Puig de la Força

Si tornem al collet, podem agafar un corriol indicat que dona la volta a aquest cim. Té algun pas una mica aeri però on hi resten cadenes de l'extint camí equipat que recorria la cinglera. Per tornar a la pista, just de davant del collet, hi trobarem una canal equipada amb cordes (punts blaus) que en menys de 3' ens retornarà a la pista principal, és la canal de les Dentetes.

Puig de la Força des del Salt de Tirabous

Des de l'emblemàtic poble de Rupit, hi surt una pista que ens porta al Pla de Fàbregues, i a St. Joan de Fàbregues que bé val una visita. Aquesta pista és força concorreguda ja que és la que baixa fins al pantà de Sau (val la pena) i ens acosta al famós Salt de Sallent. Si deixem el cotxe en aquest pla, en direcció al pantà trobarem el grau de Saltabocs, que ens servirà d'aproximació a dues petites però emblemàtiques agulles.

Agullola de Rupit des de l'Agullola Xica

Al final del grau ja podrem veure l'Agullola Xica, amb una curta i reequipada via Casals. La xemeneia del segon llarg procura agradables sensacions d'arrossegament terrós, però val la pena pujar a aquest petit cim. Prop de l'Agullola hi trobem vies d'en Pep Vila, un xic més agosarades. I per últim l'ascensió fàcil i distreta a la pròpia Agullola de Rupit, mirador excel·lent de la contrada.

Agullola Xica, val la pena, no?

Per pujar a l'Agullola de Rupit vam aprofitar una "Fira del Llibre de Muntanya" que feien a Rupit, per fer el cim amb la Selene. La via normal no té res a destacar, a part d'algun pont de roca curiós i força matolls, però ens ofereix una vista espectacular des del seu cim. Hi podrem veure des del Far fins el primers cims dels Pirineus.

Cingles del Far

Salt de Sallent, Cingle d'Aiats, Puigsacalm i Pirineu al fons

De Rupit, a part del seu pont penjat, els carquinyolis i la ratafia, també és conegut per una de les cascades més altes del país, el Salt de Sallent. Des del mateix poble s'hi arriba en 20' per un camí molt ben indicat, o directament des de la pista de St. Joan de Fàbregues, caminant no més de 10'. El que ens ha passat algun cop és que el cabal de la cascada era tan gran que no hem pogut creuar el riu.

Via normal a l'Agullola de Rupit

Així que en situacions similars caldrà escollir de quin costat volem veure l'espectacular salt. Si anem per la pista, el veurem des de la seva dreta, amb no gaires bones vistes. Si anem des de Rupit el podrem veure des del mirador i fins i tot baixar a peu de cascada (per un corriol passat el mirador uns 300m).

Xemeneia de la via Casals a l'Agullola Xica

Les parets que rodegen el Salt de Sallent amaguen algunes vies. De molts dures, com la Serrallonga o de més equipades, com la Ve-Mu o l'espectacular Esperó Betelgeuse. La Ve-Mu ha estat reequipada no fa gaire i té l'al·licient de creuar la mateixa cascada a mitja alçada. Com sempre, en aquesta zona totes les vies són de caire artificial, donada la qualitat de la roca i la seva verticalitat.

Cim de l'Agullola Xica
De la via que sí que us puc parlar en primera persona és de l'Esperó Betelgeuse. Va costar trobar a qui enganyar per anar-la a fer, ja que l'artificial mai ens ha tirat massa, però en Gatsaule  i en Jortx s'hi van avenir. Les parts més difícils es concentren en els llargs menys espectaculars: el primer i l'últim.


Salt de Sallent, en sec...
El primer llarg està tot equipat, però l'estat dels burins és molt precari. Amb el temps s'hauran de canviar, així que preveure burilador o similar. L'últim llarg és tot en lliure fàcil fins trobar una panxeta al mig, pas explosiu a equipar, portar algun pitó ample i no gaire llarg. És pot escaquejar flanquejant molt a l'esquerra, segons ens va comentar en Paca que era al mirador... mirant-nos.

Esperó Betelgeuse
Els llargs més espectacular són els centrals, aquest ben equipats amb espits i units per una travessa amb cable. Val a dir que el segon llarg té un pas en lliure per anar a caçar una assegurança allunyada, o portar un ganxo com assenyala alguna ressenya. En resum, una via que es fa llarga però ambientada en un immillorable escenari.

Segon llarg de l'Esperó Betelgeuse

Tercer llarg de l'Esperó Betelgeuse

Segurament hi resten moltes línies per obrir en aquest circ de Collsacabra, però queden reservades als especialistes de la precarietat, crec que la via Serrallonga és un bon exemple. No cal obrir burilades de dalt a baix, que amb l'Esperó Betelgeuse la zona ja queda servida... llàstima de roca!

Salt de Sallent, amb cabal...

Abans d'arribar a Rupit, trobem el poble de Cantonigrós, famós per la seva trobada de corals i música popular, però també per un dels saltants d'aigua més visitats de Catalunya, la Foradada. Una cascada que no val la pena veure sense cabal, així que si no la coneixeu, espereu-vos a una bona època de pluges per visitar-la. El camí es troba senyalitzat des del camp de futbol de Cantonigrós, i en uns 20' hi serem.

La Foradada de Cantonigrós

El poble de Cantonigrós es troba sota mateix d'una de les fronteres naturals de Collsacabra i que a l'hora l'hi dóna el nom ("... el nom de Collsacabra prové del terme jurisdiccional del castell de Cabrera, anomenat Cabrerès..."). Aquesta frontera natural està constituïda pels cingles del Pla d'Aiats i per la seva continuació, els cingles de Cabrera.

Cingles d'Aiats i plana de Vic

Per pujar les dues cingleres existeix una curta i maca excursió que ens permetrà gaudir del paisatge de la plana de Vic. Podem sortir del mateix poble de Cantonigrós per la carretera (direcció Roda de Ter) fins al pont de la Rotllada. D'aquí una pista ens durà al mas d'Aiats. També podem fer aquesta pista en cotxe, està en bon estat però és molt estreta i gairebé no hi ha lloc per aparcar.

Grau de l'Escaleta al Pla d'Aiats

De darrera mateix del mas surt un corriol ben senyalitzat que en 45', i després de passar pel grau de l'Escaleta, ens deixarà a dalt del pla. Diuen que en aquest pla s'havien collit les millors patates del país, però actualment sols hi trobarem falgueres i quan més ens apropem a Cabrera una frondosa fajeda.

Vistes des del Pla d'Aiats

Ja baixant del pla haurem de rodejar el Puig del Llop amb un camí arreglat amb algun esglaó de metall per arribar fins a sota mateix del cingle de Cabrera, on ens esperen les seves 200 escales. Val a dir que la vista s'eixampla respecte l'anterior Pla d'Aiats.

Escales d'accés a Cabrera

La roca que es troba als cingles del Pla d'Aiats és molt dolenta, tot i que podem trobar un parell de vies equipades de dalt a baix amb assegurances modernes però totalment artificials. Als cingles de la Cabrera la roca encara és molt pitjor, i desconec sí puja alguna via moderna.

Santuari de Cabrera

Situats al primer poble del Collsacabra, L'Esquirol o Sta. Maria del Corcó també hi podrem realitzar bones excursions vorejant els inicis del pantà de Sau. Abans de l'entrada al poble, i just abans d'una fàbrica de trinxat d'animals surt una pista que ens durà fins a un restaurant, allí comença el corriol que seguint la riera de les Gorgues ens durà fins a Salt de la Barra de Ferro (veure fotos inicials).

Salt de la barra de ferro

Abans però passarem per l'amagat Salt del Cabrit i pel "químic" Salt Gros de la Gorga. Una excursió planera i relaxada. Però si realment volem veure bé el Salt de la Barra de Ferro el millor és anar amb cotxe fins a St. Bartomeu Sesgorgues i d'allí agafar un corriol que ens farà passar pel Salt del Tornall, la part superior de la Barra de Ferro, baixar al seu llit (cadenes) i pujar fins la masia de Sentfores, amb un bonic mirador de la cascada.

Pla d'Aiats

Aquesta volta sols té un inconvenient, i és que cal creuar les rieres varies vegades, i si volem veure les cascades amb esplendor cal esperar a que aquestes rieres portin un bon cabal, cosa que dificulta el pas, així que cal preveure xancletes, tovallola i uns pals per ajudar en cas de que la corrent sigui forta.

Escales de Cabrera

Per tota la gorga hi podrem trobar algunes petites agulles, com el Cap del Mort, amb alguna via d'escalada. També al mateix salt de la Barra de Ferro s'hi veuen assegurances, però no tinc més dades. Per aquí alguna via del Benji.

I fins aquí aquest recull de coses a fer per Collsacabra, segur que n'hi moltes més que us animo a que m'expliqueu en forma de comentari!