Per iniciar el retorn a la vertical què millor que un agradable passeig fins a la Sta. Cova, a Montserrat. Ja abans de trencar-me tenia moltes ganes d'escalar al sector del Germà Paulí, just davant mateix de l'ermita.
Com es pot veure a la fotografia, la planxa plena de petits forats i tallada a plom té molt bona pinta. Les assegurances són molt velles, però almenys tot són expansions.
 |
| Germà Paulí |
Un cop tenim tota la
paradeta muntada i jo em disposo a calçar-me els peus de gat, apareix un monjo de la Sta. Cova per indicar-nos que l'escalada vora el camí està
prohibida per caiguda de pedres. Jo li comento que no, que en tot cas està prohibida per nidificació de febrer a maig, però ell insisteix en què no és així.
Per no entrar en un bucle, i preveient que en dissabte millor no acostar-se per aquí (tot i que a la Sta. Cova no hi baixa tanta gent), recollim i marxem...
Segons l'
acord de regulació de l'escalada, queda clar que l'escalada no està prohibida fora de l'època de nidificació, però si que és veritat que han aparegut molts cartells indicant el perill de despreniments als camins més transitats. Doncs res, que si algú hi vol anar, millor que porti per escrit l'acord i li ensenyi al mossèn.
 |
| Totxo Miopia |
Com que no porto la guia a sobre, el canvi de plans haurà de ser improvisat. Pensem en quedar-nos a la zona dels vagos, però ràpidament l'acumulació de gent pels voltants ens fa desistir. En aquells moments recordo que tinc pendent de tatxar els sectors que hi ha sobre el càmping.
La veritat és que de l'únic sector del que "recordava" l'accés i que havia estat capaç de trobar en el seu moment era el Totxo Miopia, així que ens decidim a anar a buscar-lo.
Als pocs metres de deixar el camí de St. Miquel ja estem perduts a la jungla. Fins i tot ens trobem amb algun que altre indi camuflat i en disposició d'atacar, com es veu a la foto de sota.
Després de passar per tots els sectors possibles menys pel que volem anar, aconseguim arribar a peu de via, sorprenentment net i fins i tot amb magnesi a les preses. L'encigalada ha servit per alguna cosa, ara ja sé arribar a la resta de sectors que desconeixia: el bordillo, el tocho techo, el infantil, ...
Del Totxo Miopia simplement dir que és un retall de St. Benet, però amb més desplom i més cantell. Equipat amb bolts a l'estil Millet i amb alguna que altra línia de pitons. Jo m'ho vaig passar molt bé, i sense la gentada d'altres zones a 5' del cotxe.
Accés: Des del camí de St. Miquel, un cop passada la porta del càmping uns 50 metres, a la nostra dreta neix una canaleta de roca, on veurem un punt groc pintat. Pugem per les roques i seguim una petita traça de corriol en sentit ascendent. Ràpidament queda tancat per la vegetació, creuar-la amb tendència a l'esquerra i tornarem a trobar el camí, que en sentit ascendent i en diagonal a la dreta ens durà, entre vegetació, al peu de les vies.
Ressenyes (p.64 - Guia Cara Nord):
- Del Ruano: Fissura trencada amb pitons ronyosos.
- Badalona: Entrada desplomada de bons forats i placa fàcil. Spits blancs.
- Serafín: Entrada de bons forats i bolos, flanqueig a la dreta i placa difícil a vista.
- Kerubín: Entrada molt desplomada amb grans cantells (algun picat?). Pas difícil de regleta a la placa. Per mi la millor.
- Victor Pirés: Similar a l'anterior, però la part central amb menys cantell. Bona.
- Dioptria: Bons forats per entrar i placa més fina per acabar.
- La clàssica: Tenia bona pinta però l'estat dels pitons tira enrere...
Pròxima estació:
El Huevo de Tomás
