Tomaaaaás!, il castrato...

Hi ha dies que toca pringar per compensar els que no ho has fet. És com una mena de penitència... i sí, ja sé que a vegades m'ho busco, i avui tenia tots els números.

Què feu a l'ombra amb el sol que fot!!

Des que va sortir a la venda la guia de la cara nord del Luichy que he tingut curiositat per conèixer la pedra anomenada El Huevo de Tomás, situada prop de l'ermita de St. Miquel. El curiós del cas és que jo pensava que ja hi havia escalat fa molts anys, ja que a la cutre-guia del Toni Jiménez el situava en un altre lloc.

L'ou d'en Tomaaaaás!

Segons aquella mítica guia, el Huevo de Tomás era el bloc que hi ha al costat del camí, passat el càmping i abans de la creu de St. Miquel. El millor és que fins i tot ens quadraven les vies!, que innocents érem... la vida al càmping fa 20 anys era molt utòpica!

Total que avui hem anat a veure l'ou de veritat. S'hi accedeix per un molt bon camí que neix a la bassa que hi ha a 100m de l'ermita de St. Miquel. Molt evident tot plegat. Igual d'evident que veure que allò no és cara est, com diu a la guia. Luichy, hay que afinar la brújula, ja, ja, ja!

Fent el minusvàlid...

Els spits estan molt oxidats però es veuen força ferms. El que no és ferma és la roca. Molt crostosa i escamada, potser va arribar l'incendi del 86 fins aquí? Entre el fred i la manca de preses, no he estat capaç de moure'm de terra en un suposat 6a. Canvi d'objectiu, ara ens dirigim al pròxim Totxo Minusvàlid que sembla que hi tocarà el sol aviat...

Ozzy a Transplante Medular

El totxo es troba sobre mateix de l'ermita de St. Miquel, s'hi pot accedir per l'esquerra amb un corriol força evident fins als metres finals. El peu de via és correcte, així com els spits, de placa TAK encara platejada. El que no està tan bé són les reunions... estan igual de malament que l'orientació indicada a la guia! Je, je, je... en aquest cas l'orientació est es converteix en NNE, sort dels plumes.

Totxo Minusvàlid

La roca és molt bona i hi predominen els forats. Us deixo alguns comentaris i la ressenya:

1. Egocentristas: Concentrada a l'entrada i força aire entre el tercer spit i la reunió. No se us acudeixi  fer-la per escalfar...


2. Sutura: Forats molt bons. Ideal per escalfar.


3. Transplante Medular: Grans forats. Bona per escalfar. Hem afegit un mosquetó a la reunió, una mica precària.


4. Piamontés: Bona via de forats i tridits. Pas poc evident abans d'entrar a la reunió. Reunió amb dos spits, agafeu maillons o similar per baixar. Nosaltres hem fet servir la de l'anterior via.


5. Amb Plàsticus: Entrada de passos llargs i final a la dreta de bons forats però poc evidents.


6. Prótesis Vertical: Pas de bloc amb bidits al segon spit, passos llargs de tridits i forats i pas de bloc a la quarta xapa. Més pilosa del que sembla. Hem reforçat la reunió amb un maillon. Dura, dura...


7. Surt Plomb dels Forats: No l'he fet, però es veia similar a l'anterior. La reunió és la que apareix a l'última foto....

Pròtesi Vertical

A la part de l'esquerra trobarem placa vertical, i a la part de la dreta una planxa desplomada de l'estil de la Roca del Càmping però amb menys forat. Després de tres intents he desistit de la Pròtesi Vertical i és que comparat amb recents 7a/7a+ que he fet m'ha semblat duríssima.

Detalls de reunions del Totxo Minusvàlid

El Totxo Minusvàlid es mereix una visita; al Huevo de Tomás ni us hi acosteu. Un bon reequipament i una exhaustiva neteja de llastretes el farien força atractiu... alguien da más?

A mi que me llamen raro...

A mi que me llamen raro però ara que m'hauré de mantenir allunyat de les llargues parets i dels graus picants és un bon moment per a recuperar vells sectors, als que no hi va ningú o gairebé ningú...

Agulles des de La Barana

Vam iniciar la nova temporada amb una visita als Pallers Free, petit reducte de l'escalada vuitantera a Agulles. I feia temps que em rondava pel cap una visita al sector de La Barana, també reducte del primer free que es va fer a la mateixa zona.

Última reunió de la Poseidón

En menys d'una setmana he passat d'escalar sobre el petit Mònaco  català a la solitud absoluta d'un dijous al matí per Agulles. Bons còdols, plaques tècniques, sol i amb grata alegria: bolts.

Còdols i bolts

La Barana és una "agulla" que trobem enfront mateix del refugi Vicenç Barbé, a Agulles. Té unes quantes vies esportives a la cara est (del 1986) i a la cara oest (més modernes). Per arribar-hi, un cop passada la canal dels Cirerers, i abans d'arribar al Totxo EsKinao, surt un marcat corriol a la dreta que ens deixa al seu cim (on antigament aterraven els helicòpters).

D'aquí ja veurem les reunions per accedir a peu de via rapelant (cara est).

(C) F. Salvadó - Kpujo

Les vies es troben restaurades amb parabolts, quan més a l'esquerra més nous, a excepció de la via número 5, que encara està amb burils i un spit. Les reunions sols consten d'un sol parabolt amb anella, així que al loro!

En general la placa té uns 20 metres i es va redreçant poc a poc. Hi trobarem tant trams tècnics de peus, com grans còdols i espectaculars forats més propis d'altres zones de la muntanya. Roca excel·lent, però en desús.

Les vies

1. Charlie Rivel: Comença en placa i a la part més vertical agafa una canal que ens permet anar jugant amb els peus tipus diedre. Grans cantells en gairebé tot el recorregut i assegurances distants en algun punt.


2. Pitiflay: Molt similar a la seva veïna, crec que la millor per escalfar.


3. Bastardo, te vamos a matar: Part de sota fàcil tot i creuar un petit balmat. La part superior és més fina i té reunió pròpia.


4. Que pagui Pujol: Espectacular. Placa fàcil fins sota la gran bauma i tres passos de campus seguits (al tanto els baixets). Un cop passada la bauma trobarem un altre pas fi per entrar a la placa final, plena de grans cantells.


5. Me comereis la polla todos (Burils): Assegurances menys aprop del que voldríem i pas dur per sortir de l'últim buril. Placa fina amb un bidit amagat a la dreta...

Que pagui Pujol a La Barana

Que pagui Pujol (2009 version), crit de guerra al saltar-se les barreres del Metro, tal com apareixia a la portada del primer LP de l'Odi Social, grup punk-hardcore de Barcelona. Quants noms de vies han donat aquest noiets... (que ara ja no són tan noiets, eh!)

"Gràcies per la botella de Ballantines..."

Primer llarg de la Poseidón

L'altre dia amb en Josep, vam anar a descobrir una via que en Zoylo & Co. han reobert a Roca Maura, l'Estartit. Es diu Poseidón i va just al costat dret de la Directa Gresca. Està totalment equipada amb bolts inox i pitons. I s'ha de dir que la feina de sanejament i desforestació vertical que han fet és per traure's el barret.

Josep acabant la Poseidón

La via es fa tota en lliure, i la roca és tipus fakir, així que prepareu una manicura per al dia següent. Compteu amb una horeta llarga, un bon dia d'hivern sense vent i a gaudir de valent. Al baixar del cim podeu completar amb la zona esportiva de la mateixa paret.

Últim llarg de la Poseidón

Està clar que aquesta via, que en tot moment busca el pany més homogeni de la paret, es convertirà en una clàssica, com la pròxima Intrèpida Sirena. Bona feina!

PD: I no porto una antena, és que com que ara tinc el genoll tocat faig servir un pal de trekking per a l'aproximació i el descens... :P

Da miedo ir a la plaza...

Ahir al matí vam decidir tornar a la Meca del free, a St. Benet. Jo tenia en ment un objectiu ven clar, aconseguir pujar les escales! Els que heu patit o patiu una lesió de genoll ja sabreu que vull dir...

Sant Llorenç del Munt des de Gallifa

Gràcies a que els abnegats companys (Ozzy, Jortx i Laia) em van permetre pujar sense gaire pes a l'esquena i a un ritme de paquiderm, vaig aconseguir arribar a la Panxa del Bisbe dignament. Jo ja havia triomfat, però ja que hi érem, potser el millor seria aprofitar i escalar una mica.

Via Olga a la Panxa del Bisbe

Ens queden poques línies per escalfar que no hàgim fet ja a la Panxa, però ahir vam veure que s'havien reequipat les de més a l'esquerra, i ens vam decantar per aquestes. Jo vaig començar per l'Olga, cosa que va ser un greu error. Bona via, però difícil a vista, si més no després d'un any de no pujar per aquestes contrades i de no escalar.

Laia a  la via Tito de la Panxa del Bisbe

En Jortx i la Laia van triomfar més amb la mítica Pesadilla de Verano i l'agradable Tito. Per un altre dia queda la Titi, que encara té els spits originals i una mica més allunyats que a les seves veïnes.

Un cop rescalfats, per les vies i el sol, decidim pujar cap a la Roca d'en Barberà. Com sempre ens passem la canal i acabem al refugi, cap problema, menys pujada per arribar al peu de via i millor per al meu genoll.

Jortx a la via Olga de la Panxa del Bisbe

Ens situem a la zona dreta de la Roca d'en Barberà, a la part del totxo. Però allí ens trobem la primera nota desagradable del dia, al peu de la via Carne Podrida, fent honor al seu nom, hi ha una recent mostra de deposició humana, vamos una mierda!

Afegir que totes les escales cap a St. Benet també estan plenes d'elements similars o de cleenex amb funcions pròximes a l'objecte expulsat. Així que senyors de la Gómez-Xalmet, no cagueu al peu de via dels pobres freekys. I seguidors del Kilian, si us plau, o abans o després o fora del camí en casos extrems... i mireu amunt abans, que potser també hi han vies!

Carne Podrida, a peu de via i pujant per la paret...

Prèvia neteja de la petita lleixa que forma el peu de via, muntem com podem la Carne Podrida (sí Tranki, som uns copions!) i al següent pegue queda tatxada. Molt bona via de bons cantells i passos llargs. També fem la Overbooking que em sembla una obra magna de bons forats, tot i l'excursió fins a la reunió... i per rematar provem la Forat 18, amb una entrada rabiosa que a mi em sembla més dura que la seva veïna.

Carne Podrida

Com a segona nota negativa a destacar, l'excés de magnesi a la Carne Podrida. Com podreu veure a les fotos gran part dels cantells resten totalment blancs. Abans de la segona assegurança hi ha una regleta bona de quatre dits que està totalment blanca en un perímetre de 10 cm a la rodona (sota el meu peu dret a la foto superior). 

Si simplement és una marca per saber on anar, potser que fem més sudokus i juguem més al Brain Training, no? Què també és maco memoritzar els passos de les vies, i no ens enganyem, això té poc d'escalar a vista... Curiosament a les seves veïnes l'ús de magnesi era l'estàndard així que entenc que no deu ser un tema de tacte....

Sant Sadurní de Gallifa

Doncs res, deixem ja de rondinar i simplement afegir que aquesta setmana, amb la Selene, hem fet el pelegrinatge que deuen haver fet la meitat dels escaladors de Catalunya, als cingles de Gallifa. Un cop veus les parets i el tipus de còdol ja veus clar perquè hi han quatre vies comptades... Això sí, les vistes valen la pujada, que posats a recomanar, millor pel camí dels Feliuans.