Fa uns quants anys, en Preky em va convèncer per anar a la Roca de St. Cugat, a fer no sé quina via del Picazo (Integral Puerta de la Roca). En aquell temps no existia la canal del Llorer, la via encara no tenia els bolts afegits que té ara, i les ressenyes eren un petit llibre autoeditat del propi Picazo.
Doncs això, que al llibre del cim el temps també se li acaba...
Recordo que vam pujar força i després entre agulles, fent el senglar en extrem, vam aconseguir arribar a peu de via.
Com que gairebé ningú hi pujava allí dalt, després del curt ràpel del cim ens vam trobar en un collet sobre dues canals, totalment taponades de vegetació. Vam ser incapaços de baixar: "... que si tu mira per aquesta banda, que si jo crec que per aquí...".
Després de moltes esgarrinxades i de pujar i baixar, vam decidir la jugada més sàvia, vam pujar a Gorros i vam donar tota la volta per St. Joan - Sta. Magdalena i cap al Clot de la Mònica.
La Presidenta a la dreta i la Roca de St. Cugat a l'esquerra...
El pitjor és que amb el temps, i amb la canal del Llorer ja oberta pels plantacionaires més incondicionals, vam anar tornant. Així vam fer la Integral St. Martí, el Perfil sud-est, la RataMorta i fins hi tot en Preky i el DJ van obrir la Galeta Galàctica, a la que ràpidament li vam fer la primera repetició...
El segon cop que vam pujar a la Roca de St. Cugat, després de la Integral St. Martí, i escarmentats per l'anterior visita, vam seguir pujant per l'Àuria i després per una joia que encara no entenc com no apareix a tots els blogs, la Carisma a la Mamella.
Primer llarg del Tiempo se Acaba
(On és el següent?)
La gràcia de tota aquesta història és que aquella primera vegada a la Plantació, baixant pel camí de St. Joan, vam poder observar La Presidenta en tota la seva magnitud, i ahir, amb en Jortx, vam intentar fer totes les vies de la cara sud d'una tacada.
Com sempre les coses no són mai tan fàcils, i no vam saber trobar el camí de baixada des del mirador al peu de l'agulla. Vam acabar fent el senglar de nou entre les agulles del Rellotge i ves a saber per on més. Tot i això, amb cert retard, vam poder arribar a peu de via.
Fred acabant el segon llarg del Tiempo se Acaba
Vam començar amb El Tiempo se Acaba, amb una roca impressionant, però amb algun bolo expanding. A la primera reunió ja estàvem (molt) congelats. En Jortx va fer el segon llarg, amb alguna excursió de l'època i el meu intent d'alliberar la via es va acabar al quart burí sense cap mena de tacte als dits.
Per sort l'últim llarg és una rampa de tràmit, ara més fàcil amb un bolt de la Jerónimo.
Últim llarg del Tiempo se Acaba
Baixant per la canal de la Presidenta, ja decidim que amb aquell clima, la Barad-Dur haurà d'esperar a millors condicions. Entrem a la Jerónimo i just en aquell moment marxen els núvols, ara ja no tenim excusa! Ah!, sí, s'ha fet tard amb tot el temps que hem perdut en l'aproximació... ja, ja, ja...
Primer llarg de la Jerónimo
La Jerónimo és una via maca, molt equipada, que resolem en 30 minuts, però segueixo pensant que pujar fins allí dalt per sols fer aquesta via no compensa, que està molt amunt!
Finalment enfilem la baixada, ara ja sí per la canal de la Presidenta, que ens regala un ràpel extra per acabar a la canal del Llorer (i per aquí es pot pujar a peu de via també??)
Segon llarg de la Jerónimo
En resum, dues bones vies de caire molt diferent. És digne de menció la roca i l'estil del El Tiempo se Acaba, però a nosaltres ens van petar dos grans còdols, així que al lloro, que les assegurances no estan a tocar... el pròxim dia ja farem la que ens queda!
Doncs això, que al llibre del cim el temps també se li acaba...Recordo que vam pujar força i després entre agulles, fent el senglar en extrem, vam aconseguir arribar a peu de via.
Com que gairebé ningú hi pujava allí dalt, després del curt ràpel del cim ens vam trobar en un collet sobre dues canals, totalment taponades de vegetació. Vam ser incapaços de baixar: "... que si tu mira per aquesta banda, que si jo crec que per aquí...".
Després de moltes esgarrinxades i de pujar i baixar, vam decidir la jugada més sàvia, vam pujar a Gorros i vam donar tota la volta per St. Joan - Sta. Magdalena i cap al Clot de la Mònica.
La Presidenta a la dreta i la Roca de St. Cugat a l'esquerra...El segon cop que vam pujar a la Roca de St. Cugat, després de la Integral St. Martí, i escarmentats per l'anterior visita, vam seguir pujant per l'Àuria i després per una joia que encara no entenc com no apareix a tots els blogs, la Carisma a la Mamella.
Primer llarg del Tiempo se Acaba(On és el següent?)
La gràcia de tota aquesta història és que aquella primera vegada a la Plantació, baixant pel camí de St. Joan, vam poder observar La Presidenta en tota la seva magnitud, i ahir, amb en Jortx, vam intentar fer totes les vies de la cara sud d'una tacada.
Com sempre les coses no són mai tan fàcils, i no vam saber trobar el camí de baixada des del mirador al peu de l'agulla. Vam acabar fent el senglar de nou entre les agulles del Rellotge i ves a saber per on més. Tot i això, amb cert retard, vam poder arribar a peu de via.
Fred acabant el segon llarg del Tiempo se AcabaVam començar amb El Tiempo se Acaba, amb una roca impressionant, però amb algun bolo expanding. A la primera reunió ja estàvem (molt) congelats. En Jortx va fer el segon llarg, amb alguna excursió de l'època i el meu intent d'alliberar la via es va acabar al quart burí sense cap mena de tacte als dits.
Per sort l'últim llarg és una rampa de tràmit, ara més fàcil amb un bolt de la Jerónimo.
Últim llarg del Tiempo se AcabaBaixant per la canal de la Presidenta, ja decidim que amb aquell clima, la Barad-Dur haurà d'esperar a millors condicions. Entrem a la Jerónimo i just en aquell moment marxen els núvols, ara ja no tenim excusa! Ah!, sí, s'ha fet tard amb tot el temps que hem perdut en l'aproximació... ja, ja, ja...
Primer llarg de la JerónimoLa Jerónimo és una via maca, molt equipada, que resolem en 30 minuts, però segueixo pensant que pujar fins allí dalt per sols fer aquesta via no compensa, que està molt amunt!
Finalment enfilem la baixada, ara ja sí per la canal de la Presidenta, que ens regala un ràpel extra per acabar a la canal del Llorer (i per aquí es pot pujar a peu de via també??)
Segon llarg de la JerónimoEn resum, dues bones vies de caire molt diferent. És digne de menció la roca i l'estil del El Tiempo se Acaba, però a nosaltres ens van petar dos grans còdols, així que al lloro, que les assegurances no estan a tocar... el pròxim dia ja farem la que ens queda!
