Free añejo a St. Llorenç del Munt – Part 1

De fa temps...

A finals dels vuitanta i principis dels any noranta, es comencen a equipar vies de caràcter esportiu a St. Llorenç del Munt. Al 1984 es fan els primers experiments a les Sardinetes i ràpidament s'estén cap a l'altra banda de la cinglera: Font Soleia.

Un any més tard es comença a explotar el pis inferior del massís: les Gaites, el Cap del Mort i la Diagonal. Tot això apareix publicat al Desnivel del novembre del 1986...

Punta del Mig
(C) www.santllors.com

D'ara...

Com que no puc caminar gaire i a Les Gaites, ja no em queda cap línia esportiva per fer, aquest estiu m'he dedicat a descobrir aquesta “esportiva iniciàtica” del pis d'abaix. Motivat en gran part pels reequipaments que s'han portat a terme en els darrers temps.

En aquest post us parlaré de la Punta del Mig, i en un segon article molt més extens, de la Gran Diagonal.

Jortx a Wass de Kül

La Punta del Mig o de Parents

Segur que tots els que heu escalat a les Gaites, algun dia us heu quedat mirant el sostre que queda a la dreta de la canal, on hi pengen “aquelles coses” oxidades. Aquest sostre és la part final del que es coneix com la Punta del Mig. Delimitada a l'esquerra per la canal de les Gaites i a la dreta per l'imponent agulla de l'Esquirol i la seva canal.

Aquesta petita cinglera va caure en el més absolut oblit en el moment de l'eclosió free, segurament per la seva poca alçada, o per la qualitat de la seva roca. Fins i tot la seva denominació ha portat a confusió més d'un cop. Segons la bíblia Sant Llorenç Pam a Pam del mestre Barberà, la Punta del Mig és la cara est de la cinglera mentre que la Punta dels Parents és la cara sud, on domina el sostre ja esmentat [p.53 – 54]. Així que a priori no es pot esperar gran cosa d'una paret que no sabem ni com anomenar...

Perfil de la via Sorolla

Però alguna joia hi queda amagada a la part final del cingle. Si des de sota el sostre ens enfilem per la canal de l'Esquirol, a la dreta, ràpidament trobarem la boca de l'avenc que rep el mateix nom, de l'Esquirol. Sobre aquest estret forat, en una petita lleixa hi trobarem dues vies clàssiques reequipades i una de nova fornada.

Wass de Kül  (13): Via oberta per l'Arnau Renom i pel Xavi Grané amb dos llargs curts. Actualment ha estat restaurat com a itinerari esportiu, el primer llarg, baixant la reunió per sota la feixa terrosa on es feia antigament. La reunió original resta desapareguda, gràcies als amics de l'aliè, així que si es vol fer el segon llarg la millor opció és rapelar des del cim fins la feixa o bé fer la reunió actual.

La via (versió esportiva) té un lleuger desplom amb forats que cada vegada es van fent més grans, fins que un petit sostret marca el canvi de roca i on caldrà arribar fresc per caçar la reunió. Més que recomanable de fer a condició de que no sigui per escalfar.

Jortx a Carajillo de Veterano

Orgasmes Parabolt-X (11): Via de recent creació, just a l'esquerra d'un espectacular degotall, poc usual per aquesta zona. Entrada a bloc de petites regletes fins arribar a un gran còdol. En aquest punt cal pujar per l'esquerra del degotall fins un gran forat que permet canviar de paret i de tipus de roca. Ara petits forats de dits ens permetran arribar a la reunió, comuna amb l'anterior via. El tercer bolt costa una mica de xapar i cal parar una mica d'atenció a l'alegria de les assegurances de la part superior. Via recomanable però amb les cintes posades...

Ressenya original de la Wass de Kül

 
Sorolla (10): Just a l'esquerra de l'última via, seguint una petita lleixa ens trobem un magnífic diedre on a cop de burí es va guanyar el desplom. A finals dels vuitanta s'hi van intercalar spits per tal de ser apurada en lliure i finalment ha estat restaurada mantenint la ubicació dels spits i deixant els burils originals (vigilar alguna plaqueta).

Via amb dos seccions complicades, la primera d'elles a l'abandonar el desplom, on haurem de fer algun llançament precari sobre cantells arrodonits i una segona secció, més fàcil, per superar el desplom final. Entre mig podrem reposar gràcies a un còdol de la mida d'un televisor de 40 polsades. Personalment em va agradar molt poder encadenar aquesta via, ja que és un tipus d'escalada que em va molt bé, però per als amants de les llargues tirades pot ser un petit infern. Al despenjar-vos pareu atenció a la llastra adossada que hi ha sobre l'últim bolt (esto suena a hueco!).

Ozzy a Wass de Kül

Si seguim pujant uns metres la canal, just davant ens trobarem amb un parabolt a poca alçada. Que no us enganyi la pinta de rampes que tenen aquestes dues vies del Pere Dinarès, són bones!

Carajillo de Veterano (14): Un cop superada la rampa inicial, ens desviem a l'esquerra seguint uns pitons i ràpidament ens trobarem un petit desplom de bona roca que no és gens trivial de superar. Quan la placa ja tomba, la roca es torna de pel·lícula, amb capritxoses formes dels còdols més abrasius de St. Llorenç.

Carajillo de Magno (15): Ara ens desviem a la dreta, i anem fent petites ziga-zagues per evitar els sostres. Un petit pas més vertical ens deixa a la rampa final.

Segurament aquestes vies deurien ser obertes per baix i posteriorment s'hi deurien afegir els parabolts, així podrem veure tot tipus d'assegurances (pitons, burils, ponts de roca curiosos, spits, ...)

Jortx provant l'Orgasmes Parabolt-X

Per acabar la col·lecció, i de la mateixa mà del Pere Dinarès, a la cara oest, enfront mateix de les Gaites, hi trobarem un petit sector amb tres vies curtes. Per poder arribar-hi cal pujar per la canal de les Gaites, al tram final d'aquesta, quan ens hem d'enfilar per unes roques, agafem una petita traça cap a la dreta. Amb una mica de grimpada i esquivant algun arbust, arribarem a una petita lleixa on comencen les vies. Una altra opció és acabar de pujar la canal i arribar al cim de la Punta del Mig, d'allí baixem en diagonal cap a l'espadat fins trobar uns spits i poder rapelar. Aquests spits són les reunions de les vies.

Gerard (1): Petit desplom d'entrada amb bons cantells que un cop superat desapareixen i deixen pas a uns metres de molta finura.

Anna (2): Ajudats per la fissura de la dreta, podrem passar sense gaires complicacions el desplom.

Quim (3): Entrada vertical de bons cantells i pas de sostre per assolir la reunió. La reunió la formava un spit M10, que ara com ara resta sense placa, així que haurem de portar-la o bé rapelar d'una bona savina.

Aquestes tres vies formen un micro sector més que oblidat, però amb bones vistes i que ens pot servir per escalfar si volem fer les últimes vies de la dreta de les Gaites, força més dures.

Jortx provant l'Orgasmes Parabolt-X

Continuarà...

Ke Buen Dios

Ja fa uns 10 anys que va caure a les meves mans la guia d'Osona Vertical. No és una guia exhaustiva i de fet, com a opinió personal, és poc pràctica. Però sí que és innegable que veient algunes fotografies i llegint les descripcions, aconsegueix transmetre les ganes d'anar a escalar en aquests cingles, on el "tot poderós" va decidir que no serien creats amb aquesta finalitat...

El Castell Ample des del Castell Bernat

Amb el temps s'han anat arreglant vies velles i obrint-ne de noves, així que la guia ja està una mica "desfasada". En ella hi podem trobar descripcions que ja no s'ajusten a la realitat. Un bon exemple d'això és la descripció de la Directa Montserrat al Castell Bernat: "Uns anys després de la seva obertura va patir un esllavissament i es va deixar d'utilitzar... Darrerament s'ha fet alguna repetició, que confirma els pitjors presagis... Equipament molt precari ja que es tracta d'una via abandonada..."

Jortx al primer llarg de la Directa Montserrat

Però una visita al blog d'un dels seus aperturistes, el mestre Miquel Vilaplana,  informava que al 2010 havia estat restaurada de forma impecable. I a sobre s'havia realitzat en lliure (ressenya al mateix blog). El segon llarg estava cotat de 6c, però com devia ser un 6c sobre fang?

Amb la motivació de descobrir els paisatges verticals de les Guilleries, i en especial de poder gaudir d'aquesta peculiar roca, fa uns dies ens hi vam acostar amb en Jortx.

Entrant a la reunió de la Directa Montserrat

Després de realitzar una petita excursió gratuïta per la base i les canals del Castell Ample, vam aconseguir arribar a la base del Castell Bernat, el nostre objectiu. Allí ja vam poder comprovar que res de cara nord com promet la ressenya: fins a les 12:30h no vam tenir ombra a la paret, espera que vam passar discutint que impressionant seria tot el conjunt si la roca no es caigués sols de mirar-la...

Indeseables al cim del Castell Bernat

Quan comencem la via ja ens adonem de dues grans veritats: que dolenta és la pedra (o fang segons t'ho miris) i quina sort que estigui esplèndidament equipada. El primer llarg l'aconseguim passar en lliure, i és que té la seva gràcia això de tibar de les llastres de fang.

Al segon llarg em falla la vista i erro el camí, una llàstima perquè va estar molt aprop de sortir en lliure. El pas clau consisteix en tibar de petites llastres de fang i ràpidament anar a la dreta a caçar una petita torre, d'allí llançament a la savina agraïda per seguir en un lliure més assequible. A meitat de llarg trobem una llastra curiosa. Està ben equipada amb algun pitó i no cal portar el friend que marca la ressenya.

Últim llarg del Salt de la Minyona

Un cop dalt, creuem la jungla per arribar fins al cim  a fer-nos les fotos testimonials d'haver estat aquí i amb un ràpel llarg arribem de nou a peu de via. Com que ja s'ha fet una mica tard, l'ombra ha arribat a altres cingleres i això ens fa decidir per aprofitar el viatge i acostar-nos a la Directa al Salt de la Minyona.

Aquesta segona via ja és més "comercial" ja que en circula molta informació per la xarxa. Nosaltres decidim arribar al mirador amb el cotxe i des d'allí rapelar per la canal de l'esquerra del cingle, l'antiga via de pujada (bona descripció de com arribar-hi aquí).

Última reunió del Salt de la Minyona

A la canal trobem que les anelles de ràpel ja no hi són, suposo que s'han eliminat donat que la via original no tenia expansions. Això no és cap problema gràcies a la bona alzina que hi ha al mateix emplaçament.

La via ens agrada força. Surt tota en lliure (totalment d'acord amb la ressenya del Ferran) i la roca ens sembla molt bona, tenint en compte d'on venim... Així que pot ser una bona combinació estival, primer la Directa Montserrat al Castell Bernat i després la Directa al Salt de la Minyona.

Miquelets a la Piula

Informació pràctica: Per arribar al peu de via de la Directa Monterrat, passat el túnel de la Mina (direcció Vilanova de Sau), passarem dues masies que ens quedaran a la nostra dreta. Un cop passada la segona, just davant d'un petit pont a la carretera, podrem aparcar a la dreta, en una ampla entrada de pista. Des d'aquest punt seguim a peu baixant per la carretera uns 150 metres i en un revolt a l'esquerra, podrem veure una pista que s'enfila cap al bosc (esquerra).

Seguim aquesta pista i ràpidament trobarem una cruïlla on agafarem la pista que puja a la nostra esquerra. En uns 5' aquesta pista queda tallada a peu del Castell Bernat. A la nostra dreta apareix un corriol que puja pel vessant oest de l'agulla. Quan arribem al coll, entrem al bosc a la dreta en direcció a la paret. Un cop a la cinglera, si anem a la dreta, uns 25 metres, trobarem l'inici de la via UEV. Nosaltres anem cap a l'esquerra per rodejar l'agulla. El camí és estret i penjat, però en uns 50 metres ja trobarem la R0 amb un bolt.

Graceland a la Piula

Durant aquests dies hem aprofitat per fer una estada a Benasque amb la Selene. Hem pogut escalar algunes vies mítiques i visitar impressionants sectors, com la recomanable Foradada del Toscar (no us perdeu les vies fakir de l'esquerra del forat).

També hem fet alguna sortideta a diversos sectors de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt. I ahir per celebrar l'onomàstica del patró de les barbacoes, aconsegueixo encadenar una via clàssica, la Sorolla a la Punta del Mig. Però d'això ja en tindreu més informació al següent post...

JP al pèndol de la Grimèjia