Sarah Connor

Avui hem revaloritzat el sector superior de la canal de Les Gaites a St. Llorenç del Munt. Sempre que pujava la canal fins dalt em quedava mirant la burilada que en Manuel López va fer fa anys al bombo superior de la canal.

Aquesta burilada rebia el nom de Terminator i intimidava una mica per l'estat dels burils i en especial per veure durant anys i panys un vell cordino al tercer buril. Però la roca era brutal...

Netejant la "Això sembla un cony de dona..."

La Carlota em va acompanyar a reequipar-la fa uns dies. Dels tres burils es va passar a dos parabolts inox, ja que el segon buril estava molt aprop del primer, segurament deuria ser oberta en artificial. La via no tenia reunió, per això sempre hi havia aquell cordino penjant.

Abans que la roca es tornés putrefacta, vam afegir dos bolts M12 amb anella. La via és més fàcil del que marca la ressenya, però és maca, de bons cantells sobre roca abrasiva. Llançaments St. Benet Old Style...

Carlota entrant a Super Branques.
El nom té alguna cosa a veure amb l'entrada?

Va quedar pendent obrir una línia a l'esquerra que aprofités millor el desplom. Amb aquesta idea hi hem tornat avui i hem deixat enllestida i encadenada la nova "Això sembla un cony de dona...", dedicada a un gran alpinista i millor amic.

Carlota a Super Branques,
passant l'estona entre pegue i pegue

La via en qüestió surt més dura que la seva veïna. Llançaments, bidits, passos llargs de bons cantells, i desplomada... Molt bona pel meu gust, però amb entrada taquicàrdica a la reunió. No he pogut posar un parabolt on hauria volgut perquè la roca sonava estranya, així que excursió cap a la reunió amb llançament precari al final... No és perillós, però als porucs ens estressa una mica això de volar tota la via (no es toca ni paret ni per suposat el terra!), je, je, je...

Més info, en breu, a aquí. Apa, a gaudir-les!!

La Bimba VOSE

Temps d'eufòria col·lectiva gràcies a la victoria de la roja, rememorant aquella gran actuació del que fou ministre de defensa: "... Viva Honduras!...". Per sort la Carlota i un servidor, alejados del mundanal ruido ens vam refugiar a St. Benet.

El pla inicial era una mica eclèctic: ella m'acompanyava a mi al Totxo del Knijo i jo l'acompanyava a ella a la Bimba.

Carlota a Paseo y tal...

Cap a les 14h ja estàvem al peu del primer sector, el totxo del Knijo. Tot molt ben reequipat però amb el peu de via una mica aprimaverat (és a dir, aritjols). Per escalfar poso les cintes a la via més fàcil, Desertores del Arado. Al primer intent subestimo uns creuaments sobre picats i caic a l'últim pas. Al següent intent surt bé. Entrada molt explosiva i la resta de la via anar fent llançaments a bons cantells... força maca.

Carlota a Songhoan

Després volia provar Kepuentero, però la línia no m'acava de fer el pes i decideixo seguir escalfant a Mata al Nacho y roba al Gabacho. Ja, ja, ja... escalfar no seria la paraula, més aviat recalentar! De la primera, i única xapa, cap amunt cap problema, però no trobo la forma de fer l'entrada. L'única opció que veig factible és un llançament de 1,5m de bon forat a fissura bona. M'ho miro i m'ho torno a mirar, 5 intents i res, 6 intents i res, ... joder!

Carlota a Vegeta

Finalment, 4 ulls veuen més que dos, apreciem restes d'una llastreta petada a la dreta del gran forat inicial... aquí ha petat alguna cosa! (consuelo de débiles). Finalment al novè intent, pinçant les restes de la llastra, surt el super llançament, i la resta de la via. Crec haver fet 7b's més fàcils que aquesta via a St. Benet. Algú sap si ha petat alguna cosa?

Ens despedim d'aquest sectoret agradable, però no amb la millor roca de la casa i marxem cap a la Bimba.

Carlota a Tropotrònika

Un cop allí, li toca el torn a la Carlota i es menja tota la part dreta de la paret. Van caient una darrera l'altra: Vegeta, Songhoan, Paseo y tal...

També fem els dos la bonica Tropontrònika amb els seus burils añejos.

Mata a tu padre y viola a tu madre

Destaca la bona actuació de la Carlota a la contundent Jackson's Five, que li surt en top rope, però sense cap caiguda. I veient que ja s'acosta el fred mato a vista la també mítica Mata a tu Padre y viola a tu Madre, amb un inici un pèl polit però una part de dalt espectacular...

Mata a tu padre y viola a tu madre

Una bona tarda d'excursió i athletisme vertical, amb el segell de la casa...

Desistiré! (Baron Rojo Bonus Track)

El pla d'ahir era anar a patir una mica a Montserrat per preparar l'estada a Val di Mello, però els núvols ens van intimidar i vam optar per una via blogger: la Desiré al Cavall Bernat.

Sembla ser que al final no va ploure gaire a Montserrat, però ens vam lliurar de l'estrès del mal temps sumat a una via difícil.

Primer llarg de la Desiré

De la Desiré poca cosa a dir que no circuli per inquantificables blogs. Una via força assequible en l'estat actual. Trams macos o molt macos i un llarg una mica rostoll d'Ae si no es té el grau o la motivació, perquè a sobre no semblava gaire maco per fer en lliure...

Llastra mítica del segon llarg

Com a curiositats podem destacar que a l'arribar a peu de via descobreixo que he agafat els gats trencats i fets pols d'entrenar, que a sobre em vénen sobradament grans. No passa res!, tornarem al vell costum d'escalar amb els mitjons! Ara que ja sabeu la causa, no quiero risas amb les fotos, eh!

Començant el tram difícil del tercer llarg

Tot i la sensació de guiri amb sandàlies per les rambles, s'ha de dir que ja no recordava la comoditat dels peus de gat amples, i mira, tampoc van tan malament els mitjons!

A la via em va sortir en lliure gairebé tot el que em podia sortir (no hi ha res millor per triomfar que rebaixar els objectius, ja, ja, ja...). Al primer llarg vaig fallar al desplom del final, i fet un A0, ja no vaig tenir remordiments per fer els tres restants fins a la reunió, i òbviament el quart llarg ni se'm va passar pel cap...

El tram difícil del tercer llarg

La resta de llargs sí que van sortir, amb passos molt macos i assegurances a tutiplen, així no hi ha cap problema per forçar!

Del quart llarg em va cridar l'atenció que hi ha xapes (en especial les de 8mm) que tenen els dies comptats, ja que ballen molt. Suposo que quan veiem una expansió tots treballem el pitjor possible amb l'estrep/s, i així estan les pobres. Fins i tot hi ha algun long life que es mou...

Que s'acabi el Ae!!

Últim llarg segons el mestre Castellnou, com el més maco del Cavall Bernat. Una afirmació arriscada, je, je, je... roca brutal, grans còdols, verticalitat, però no sé, jo el de l'Anglada també el recordo una mica així... sigui com sigui, és un llarg molt bo.

I ja que hi som, una pregunta tècnica: els long life es poden repicar per apretar-los?

Apa doncs, en resum una via ràpida amb trams macos...

Charlize is Fliying Free (by Pont Aeri)

Aprofitant que tant la Carlota com un servidor teniem el matí lliure, hem decidit anar a fer una visita a la Cova de l'Arcada, a Montserrat. Però la visió dels nuvols de mig matí ens han fet canviar de plans a última hora. Al final ni ha plogut ni res, però si que feia una mica de fresca.

Carlota a Punktual

L'objectiu inicial l'hem substituït per la concorreguda Can Jorba, per sort ahir sols hi havien bombers i l'ambient era acceptable per un misantrop com jo, je, je, je... Hem començat a escalar al sector que hi ha abans del sector Guacamayo, crec que es deia totxo d'Abaix. Hem estat fent les vies centrals, fins a dalt.

Apretant com un bou a La Cantonada

Com sempre, obres magnes de roca brutal i menys sobades del que m'esperava, donada la gran afluència de públic en cap de setmana. Així han anat caient la Punktual, Cantonada, Kiskillós i el desplom de la dreta de tot del segon llarg, que mai me l'havia ni mirat i és molt bo.

Apunt d'encarar un segon llarg

Com que no m'ha agradat mai la zona central (Guacamayo & Co.) no mhavia ni fixat en el grapat de vies noves del company Indi. Així que avui que no hi havia gaire gent m'he decidit a provar-les. Sense ressenyes hem optat per les menys desplomades.

Triomfant a la Pelaroques

Hem pogut gaudir de la Pelaroques, Enganyapastors i Marea. Totes tres m'han semblat molt bones, en especial les dues últimes. M'he quedat amb ganes de fer el Duc, però ja hi tornarem...

Bazinga

Dissabte, amb en Groinket, la Nesa i la Carlota, vam fer una visita a la Moratona. Una de les millors escoles de la zona centre. Poca cosa a dir que no s'hagi comentat ja aquí.

Carlota a Guerrillera

El que havia de ser un matí inestable es va acabar convertint en un matí agradable i fins i tot calorós en alguns moments. Vam muntar el campament a la zona de la Panolieta on hi han vies més assequibles per escalfar.

Carlota triomfant al Passarell

Vam fer entre tots el pack complert: El Repte del semi-lolo, La Noia de les Bruquis, El Passarell i la Panolieta. La Carlota també es va atrevir amb l'elegant Guerrillera, un clàssic de la zona, d'aquelles vies que mai et canses de repetir.

Carlota triomfant al Passarell

Jo em vaig decidir per l'Ovella Negra, de la que el Jortx m'havia parlat prou bé, i de les poques assequibles que em queden per fer... Al primer intent, no sóc capaç ni de començar la via. A l'inici hi ha una lleixa des d'on s'agafa la primera presa mitjançant un salt, però les pluges l'han convertit en una banyera de fang...

L'Ovella Negra

Em complico una mica més la vida per poder començar, acabo posant les cintes i al següent intent ens l'enduem cap al sac.

Per acabar de rematar els meus pobres tendons, ja tocats de la Mu del dia anterior, els hi deixo muntada la maca Sin Sosten al Groinket i la Carlota. Un matí ben aprofitat per l'estat dels meus avantbraços...

Hemos perdido un coordino pero hemos ganado muchos amigos...

En Martin Scheel, un jove suís que a l'any 88 era entrevistat a la revista Extrem. Una entrevista una mica curiosa a aquest punky, capaç de parlar alhora d'hidrats de carboni, de mal rotllo entre escaladors o de si s'havien de desterrar les competicions.

M. Scheel a Gattopardo, 8a

I què té d'especial aquest personatge? Doncs ben bé no ho sé, potser ser un avançat al seu temps, per la forma d'escalar, de viure o d'entendre la vida (pel que he llegit d'ell, que ja m'agradaria conèixer-lo!)

El que sí que sé és que va marcar el panorama montserratí al 86, deixant algunes joies en forma de vies per St. Benet. Sembla ser que en Martin, després d'obrir la via Mu al Totxo del Paco, es va decantar pel braç de la Mòmia, on va obrir el mític Prisionero (veure comentaris del Tranki), però el fred de l'hivern el va decantar cap al Totxo Mac-Cana, on ens va regalar la Vuelo a Ciegas.



Possiblement aquestes dues últimes vies no les podré fer mai, però almenys avui he volgut tastar una miqueta del seu estil i al segon intent m'he pogut fer amb la Mu. Tot un orgull per mi poder fer una via del Martin Scheel, d'algú que ha estat capaç d'obrir i molts cops encadenar Prisioneros, Vuelos a Ciegas o Punks in the Gym.


Respecte la Mu, una via de 10 metres concentrada en els primers passos, força lesiva a nivell de monodits i a partir de la meitat remades sobre bons cantells. Actualment les xapes són una mica precàries. Però val la pena...

Al llarg del post teniu aquesta entrevista, com ja he dit una mica curiosa... (feu click per veure les imatges en gran).

Los perfilados...

Tarda de Vagos, discutint sobre turmells i cames. A l'ombra del sol i dels turistes. Aprofitant els reequipaments que poc a poc es van materialitzant a la zona, fets amb carinyu per gent a l'ombra... del sol i dels "turistes".

Su puto interés

Aprofitant que la Carlota encara no coneix molt Montserrat em dedico a marcar-li gols d'aquesta magnitud: Totxo Fronton i Totxo Mataró. Escalades mítiques dels anys 80, com bé vam poder comprovar... Tranquila Carlota que mi arrepentimiento es tal que el pròxim dia esculls tu la zona...

Carlota a Su puto interés

Petites obres d'arts de les que gaudir a l'estiu. Roca brutal, gens sobada donada la proximitat al cotxe. Equipament excel·lent, però... dures, dures a vista. D'aquelles que arribar a la cadena és la glòria.

Carlota a Su puto interés

Vam poder patir Espasmos Nerviosos, per escalfar. Je, je, je... fina, fina. Seguim amb Su Puto Interés, obra d'art però amb un pas infernal pel grau proposat... com mola!!

Acte seguit jo munto Pilla Cacho i la Carlota es decanta per Nuevo Mercado de la Droga. A cap dels dos ens surt el projecte personal. Pur equilibri i moviments tècnics, molts bidits i peus a estudiar és la tònica del sector.

Carlota fent equilibris sobre un còdol a
Nuevo Mercado de la Droga

Al primer intent, després de posar cintes, em surt la Pilla Cacho, un viote dels d'abans. La Carlota arriba a fer tres intents més al seu os particular, però al final es decanta pel top rope per arribar a la reunió... això és motivació!

Per rematar la feina, provo Suc de Nap, potser la menys agradable del sector. Un diedre cec amb passos de posicionar-s'hi.

En resum, un lloc molt recomanable per a una tarda laboral / estival, i sempre que no ens importi gaire el nostre ego.

Tropical Hits in Calypso Night

Matí tropical en tots els aspectes, sol, calor i via adient: Tropicana a la Proa. Llàstima que això no és Cuba i faltaven les pinyes colades. Per sort, hem calculat bé l'horari i hem anat seguint l'ombra de la cara oest de la Proa.

Vistes des del cim de la Proa

Per arribar a peu de via, la selvàtica canal d'accés segueix com sempre, a veure si algú s'anima i porta l'electron a un museu, que molesta més que ajuda. Un cop a peu de paret, ens costa trobar l'inici de via, i és que mai recordo que comença tan aprop de l'aresta Brucs.

Carlota al primer llarg de la Tropicana

La memòria em falla sovint i avui no ha estat cap excepció. Fa anys vaig haver de baixar de la primera reunió sota una copiosa nevada i avui no sabia ni on començava la via, ja, ja, ja...

Finalment situats comencem la via amb un bonic primer llarg que puja amb tendència diagonal fins la gran cicatriu d'aquesta roca. El primer spit està una mica amunt, però es pot equipar una fissura amb algun tascó o micro. Roca impecable!

Carlota al primer llarg de la Tropicana

El segon llarg també té una roca de pel·lícula, on es combinen còdols amb grans cantells. La sortida de la reunió és potser el pas més complicat, la xapa no és molt lluny però sí convida a no fallar. A meitat de llarg un petit desplom se supera amb l'ajuda de grans còdols. Un llarg molt bo i molt assegurat.

Carlota al primer llarg de la Tropicana

El tercer llarg surt recte per anar a agafar l'aresta Brucs, té bons còdols, no és gaire llarg però no hi ha cap assegurança. La Carlota el resol sense problemes i a més troba un spit mig aixafat però encara utilitzable a meitat de llarg (tendència dreta).

Carlota al segon llarg de la Tropicana

A la ressenya que portàvem marcava les reunions com a rapelables i aquesta era la nostra intenció, però la veritat és que no estaven preparades per a baixar, així que hem deixat algun maillon i algun cordino, però amb un tres i no res tornàvem a ser al terra.

Carlota al segon llarg de la Tropicana

Com que es veu que la Carlota encara no s'havia ratllat d'aguantar-me, m'ha deixat provar el primer llarg de la Titànic. Un llarg boníssim, de forats i molta pila. Al segon intent m'ha sortit sense aturar-me, però no l'he trobat fàcil... Això sí, no és gaire obligat.

Sortida de la segona reunió...

Una bona matinal montserratina per anar tatxant vells projectes... Jortx!, ja veus, ara el que no surt a les fotos sóc jo, ja, ja, ja... bon viatge bou!