Com que sóc dels que pensa que un viatge és una experiència personal i no cal anar explicant-la a tothom qui té la mala sort de topar amb tu, us deixo unes fotos de diverses activitats fetes aquest passat estiu perquè se les miri qui vulgui. A part, aprofito per seguir amb la sèrie de posts "Escoja tres".
Carlota a Apellániz
Aquesta vegada he decidit escollir els 3 grups més representatius de la branca suburbial de l'àmbit nacional. Al meu parer no cal confondre allò que els anglesos anomenaven punk amb el que aquí sempre he pensat que era mala llet acumulada per la situació del país als finals del 70 i principis dels 80. Que ningú esperi trobar els Ska-p pul·lulant per aquí, ja, ja, ja...
És curiós que aquesta situació social es torni a repetir i, en canvi, musicalment triomfin més grups com Manel, els Amics de les Arts, el maleït Melendi o el .... Don Omar. Deu ser que la mala llet no acaba de funcionar?
Monodit típic d'Apellániz
La Banda Trapera del Río: Els pares de tot plegat, ni músics ni punkys, simplement fills d'obrers immigrants al Cornellà de finals dels 70, amb moltes ganes de fer soroll i de provar-ho tot. De tota la música que he sentit mai he trobat unes lletres tant descarnades com les de La Trapera. Tot i que sempre han defensat que era difícil no tenir una ideologia política mai la van deixar entreveure directament a les seves cançons.
Fart de patir al Folló
(Si la feu entendreu el perquè del nom)
Si alguna cosa s'ha de valorar d'aquest grup i dels dos restants és que han estat capaços d'assumir que bona part de les seves actituds o els seus actes de joves són els que els han portat cap a un camí sense retorn. De la composició inicial de La Trapera sols queda viu el seu carismàtic cantant (Morfi), que des de fa un any torna a estar en actiu.
Aquesta mateixa setmana ha sortit a la venta un documental on s'explica la seva dislocada carrera i que no us podeu perdre. Porta per nom el d'una de les seves millors cançons: Venid a las Cloacas.
Fent l'alpinista-dominguero
Eskorbuto: Un grup que genera una sensació d'amor/odi. Potser els més tòpics de la tria, amb actitud inicial punk que tardanament va degenerar cap a la mala llet. I és que les seves primeres cançons, tot i esdevenir himnes, no poden competir amb les lletres dels últims treballs. Si algú us parla de Mucha Policía, poca diversión o de Eskorbuto al parlamento, és que no coneix les cançons de veritat: A pesar de todo, Eskorbutín, Más allá del cementerio, Akí no keda ni Dios, etc.
De la seva primera etapa sí que podríem destacar tota una declaració de principis amb Cerebros Destruidos, que ja vaticinava com acabarien en anys propers. Al 1992, i amb mig any de diferència, van morir el guitarra (Iosu) i el cantant/baixista (Juanma) a causa de complicacions derivades de les seves addiccions.
Més alpinista-dominguero
Políticament etiquetats com a Rock Radical Basc sempre van intentar defugir de l'esquerra nacionalista, amb directes lletres com A la mierda el Pais Vasco o Haciendo Bobadas (joc de sigles de cert partit polític). Durant tota la seva carrera, i com ells mateixos ja deien, van crear Demasiados Enemigos, fins i tot en l'àmbit musical més proper.
Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro
(Sabor 80'old-style)
Vómito: Al meu parer un dels grups estrella del País Basc (Irún). Van anar millorant musicalment fins a crear un so dur de guitarra que juntament amb la veu del malaurat Víctor els fa inconfusibles. Molt aficionats al món del còmic, es van inspirar amb una gran obra d'art (The Watchmen) per fer una de les seves millors cançons (Mirando al abismo).
Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro
(Sabor 80'old-style)
De la seva primera època no us podeu perdre dos himnes a la mala llet: Soy una bomba i Me da igual. Tot i que van fer ús dels canals de distribució de l'esquerra nacionalista basca, a meitat de la seva carrera també es van desmarcar d'aquest corrent polític, tot i mantenir una ideologia clarament d'esquerres.
Després de la mort del cantant, i d'un temps de pausa, el baixista (Claus) va refundar el grup i actualment segueix en actiu, amb tendències musicals molt similars als seus inicis, igual que les lletres. D'aquesta nova etapa m'agrada molt Vuelta a la escena del crimen...
Carlota a ApellánizAquesta vegada he decidit escollir els 3 grups més representatius de la branca suburbial de l'àmbit nacional. Al meu parer no cal confondre allò que els anglesos anomenaven punk amb el que aquí sempre he pensat que era mala llet acumulada per la situació del país als finals del 70 i principis dels 80. Que ningú esperi trobar els Ska-p pul·lulant per aquí, ja, ja, ja...
És curiós que aquesta situació social es torni a repetir i, en canvi, musicalment triomfin més grups com Manel, els Amics de les Arts, el maleït Melendi o el .... Don Omar. Deu ser que la mala llet no acaba de funcionar?
Monodit típic d'ApellánizLa Banda Trapera del Río: Els pares de tot plegat, ni músics ni punkys, simplement fills d'obrers immigrants al Cornellà de finals dels 70, amb moltes ganes de fer soroll i de provar-ho tot. De tota la música que he sentit mai he trobat unes lletres tant descarnades com les de La Trapera. Tot i que sempre han defensat que era difícil no tenir una ideologia política mai la van deixar entreveure directament a les seves cançons.
Fart de patir al Folló(Si la feu entendreu el perquè del nom)
Si alguna cosa s'ha de valorar d'aquest grup i dels dos restants és que han estat capaços d'assumir que bona part de les seves actituds o els seus actes de joves són els que els han portat cap a un camí sense retorn. De la composició inicial de La Trapera sols queda viu el seu carismàtic cantant (Morfi), que des de fa un any torna a estar en actiu.
Aquesta mateixa setmana ha sortit a la venta un documental on s'explica la seva dislocada carrera i que no us podeu perdre. Porta per nom el d'una de les seves millors cançons: Venid a las Cloacas.
Fent l'alpinista-domingueroEskorbuto: Un grup que genera una sensació d'amor/odi. Potser els més tòpics de la tria, amb actitud inicial punk que tardanament va degenerar cap a la mala llet. I és que les seves primeres cançons, tot i esdevenir himnes, no poden competir amb les lletres dels últims treballs. Si algú us parla de Mucha Policía, poca diversión o de Eskorbuto al parlamento, és que no coneix les cançons de veritat: A pesar de todo, Eskorbutín, Más allá del cementerio, Akí no keda ni Dios, etc.
De la seva primera etapa sí que podríem destacar tota una declaració de principis amb Cerebros Destruidos, que ja vaticinava com acabarien en anys propers. Al 1992, i amb mig any de diferència, van morir el guitarra (Iosu) i el cantant/baixista (Juanma) a causa de complicacions derivades de les seves addiccions.
Més alpinista-domingueroPolíticament etiquetats com a Rock Radical Basc sempre van intentar defugir de l'esquerra nacionalista, amb directes lletres com A la mierda el Pais Vasco o Haciendo Bobadas (joc de sigles de cert partit polític). Durant tota la seva carrera, i com ells mateixos ja deien, van crear Demasiados Enemigos, fins i tot en l'àmbit musical més proper.
Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro(Sabor 80'old-style)
Vómito: Al meu parer un dels grups estrella del País Basc (Irún). Van anar millorant musicalment fins a crear un so dur de guitarra que juntament amb la veu del malaurat Víctor els fa inconfusibles. Molt aficionats al món del còmic, es van inspirar amb una gran obra d'art (The Watchmen) per fer una de les seves millors cançons (Mirando al abismo).
Dures escalades tècniques a l'escola d'Oro(Sabor 80'old-style)
De la seva primera època no us podeu perdre dos himnes a la mala llet: Soy una bomba i Me da igual. Tot i que van fer ús dels canals de distribució de l'esquerra nacionalista basca, a meitat de la seva carrera també es van desmarcar d'aquest corrent polític, tot i mantenir una ideologia clarament d'esquerres.
Després de la mort del cantant, i d'un temps de pausa, el baixista (Claus) va refundar el grup i actualment segueix en actiu, amb tendències musicals molt similars als seus inicis, igual que les lletres. D'aquesta nova etapa m'agrada molt Vuelta a la escena del crimen...
