Korroskada

Avui hem fet una d'aquelles típiques errades meteorològiques de planificació. L'últim cop que vaig mirar la predicció del temps tocaven núvols i baixada de temperatures. Es veu que ahir a la nit la van canviar per sol i dia esplèndid. En resum: avui hem anat a torrar-nos al Cargolaire de Calders, i això no tocava!

Carlota al Vanguardista

A mi la paraula korroskada sempre m'ha sonat a calor (igual que a l'Aznar borrasca le sonaba a vasco). La veritat és que no sé ben bé d'on surt aquesta associació, perquè si no ho tinc mal entés, la traducció de korrokada és rot. La qüestió és que com ja comentava al principi avui hem tingut una korroskada del quinze...

Carlota al Crostó de Roca

Hem estat provant vies per a tots els gustos i sabors. La Carlota s'ha emportat el Crostó de roca. El JD la Seca i un servidor El Negat. Però la gran actuació del dia ha estat a la via Agur, veïna de la més coneguda Kaixo.

Carlota al Crostó de Roca

I és que mentre la Carlota es barallava amb La Seca i el JD amb la Kaixo, jo no volia marxar de l'ombra i he recordat que la veïna Agur tenia una dificultat similar a la Kaixo. I quina arrossegada... els passos han sortit tots, però gairebé acabo amb botella d'oxigen...

Imatges d'El Negat
(en tots els sentits)

A l'arribar a casa he pogut comprovar que a l'Agur i a la Kaixo els separa tota una lletra, això tranquil·litza... que no estamos tan mal!

JD a La Seca

Un bon dia d'escalada amb bona companyia i motiu més que suficient per actualitzar el blog, que ja el tenia una mica abandonat... tantos ácidos!

Carlota a La Seca

Barrankillos!!! (Annex 80'Old style)

A l'anterior post ja parlava de l'estil d'escalada imperant a finals dels anys vuitanta a Montserrat, força concentrat a les proximitats del Monestir. Durant l'estiu vam rondar sobretot per la zona de Vagos, però ens quedava una assignatura pendent: el camí de la Sta. Cova.

Jacky Godoffe a Dolça Passió

Fa anys, uns quants tirant a molts, vaig veure aquesta fotografia del big-master Jacky Godoffe. La fotografia està realitzada, en teoria, entre el 86 i el 88, el sector es troba baixant cap a la Sta. Cova (La Vomitada) i la via en qüestió és la Dolça Passió.

K a Vitaminosis i panoràmica de la Vomitada

Doncs vinga, visita a un dels pocs sectors atraients d'aquesta zona. Go to La Vomitada amb els pobres devots enganyats: Carlota, Gemma, Marta, K i un servidor. Objectiu: Dolça Passió!

Quan arribem ja ens adonem del que serà el principal problema del dia: les assegurances són de mediocres a precàries (sempre parlant en termes d'escalada esportiva, clar!)

Carlota a Thor

Les vies (almenys les de la zona central del sector) són molt bones, però amb un altre problema afegit a l'anterior: estan molt sobades (no veia res igual des de Can Jorba - Guacamayo & Co.). El grau, estratosfèric, i això que St. Benet s'emporta la fama, però si una conclusió hem tret aquests dies és que St. Benet pot ser dur, Vagos és dur i la Sta. Cova és inhumana!

Ressenyes del T. Jiménez

Les reunions de moment són acceptables, dos spits oxidats amb anella o maillon. Dels dos se'n pot salvar un... vigilar els top ropes!

Us comento una mica les vies que vam poder provar:

1. Fular: Via amb spits amb el cargol oxidat, però acceptables. Una entrada fina i després placa de bon fer per acabar amb grans cantells. Com a totes les vies del sector hi sol haver un pas tonto de peus per entrar a la reunió. Grau pròxim al 6a.

Dolça Passió

2. Thor: Aquí ja comencem a flipar amb les graduacions. La faig per escalfar i caic dalt de tot. Cal esperar a la Gemma perquè algú li faci el rot punk. Spits allen inox en prou bon estat, tot i girar gairebé totes les plaquetes. Primera xapa molt lluny i després de fer el pas dur. Aquí sí que ja es nota que els cantells principals estan molt sobats. Tot i això la via és molt bona, llàstima....
   

Gemma a Thor

3. Vithorminosis: Variant a partir de la primera xapa de l'anterior via. Difícil de traure a vista i totalment desaconsellable fer-la de primer. La tercera xapa està doblegada i amb el cargol a punt de petar. Costa situar-se al desplom i cal fer un llançament difícil de veure entre la tercera i quarta xapa. Això deu ser l'explicació de l'estat lamentable de l'assegurança citada.
   

Vitaminosis

4. Vitaminosis: Via boníssima, passos llargs, regletes, grans cantells, trencaclosques a la part de dalt, etc. Problemes: Cantells del desplom tan sobats com els esglaons del camí a la Mola (són d'ús obligat), i les assegurances degeneren conforme vas pujant. Inici amb spits del 10 TAK mòbils, després spits del 8 acceptables, oxidats i l'últim sortit. El rot punk va estar a punt, però la part de dalt és molt fina i no em vaig voler arriscar a volar sobre aquells spits.
   

K a Vitaminosis

5. Dolça Passió: L'objectiu del dia! Ejem... La màxima separació entre el fantàstic peu de via i el meu cos va ser de 50 cm. Entrada inhumana de microscòpiques regletes i monodits amb una sobamenta extrema. Impossible agafar-se! La via es veu igual de dura que de bona. Spits del 10 en estat acceptable, tot i això les xapes ballen... Requiescat in pacem "Dolça Passió".
   

Vitaminosis

Del sector també vam poder fer un 6a de l'esquerra (Manoca Fliflay) que té com a pas més dur xapar el quart spit, sobre un petit desplom. I just al costat de la Dapi també hi ha un altre 6a (Arnau) que entra en desplom i després segueix per un estilitzat esperó. Cal vigilar la tercera assegurança, que és un pitó molt precari.

Vitaminosis

Un sector que deuria ser espectacular fa 25 anys, però que en l'estat actual no val la pena ni pensar en un reequipament, almenys fins que no es trobi alguna forma de solventar el tema de les preses pulides (potser unes ratlletes de sika?, no sé...)

Últim sector del tour Old Style, última bufetada...

80's Old Style a l'ombra

Des de principis de l'estiu que la Carlota i un servidor hem estat donant voltes per Montserrat, acompanyats de tant en tant per la Selene, el Jesús, en K & Co. L'objectiu era cercar l'essència de l'escalada de finals dels 80. Perquè us en feu una idea, volíem sentir les sensacions que desprèn aquest mític vídeo. Òbviament, ni les vies, ni el material, ni per suposat les nostres habilitats són les mateixes que la dels protagonistes!

Buscant l'essència...

Com que aquestes sortides les hem portat a terme durant l'estiu, era important que els sectors estiguessin a l'ombra. Segurament ja feu tard per anar-hi, però l'any vinent espero que la informació us serveixi d'alguna cosa i us motivi a fer-hi alguna visita. És evident que em deixo molts sectors i moltes vies tant o més guapes que les visitades.

Aviso d'un bon principi que en aquest post (llarg), parlaré d'impressions personals i de grau. Ja sabeu que no acostumo a fer-ho. Si es fereix algun ego, que s'hi posi fulles... amb carinyo!

Veureu que hi apareixen algunes ressenyes extretes de la segona edició de la guia de St. Benet del Toni Jiménez (1989). El pobre no sé què va fer, però està tot ple d'errades. Suposo que aconseguir informació en aquell temps no era tan fàcil com ara i se li ha d'agrair l'esforç. Aquestes ressenyes donen un toc encara més vuitantero, je, je, je...

Així doncs, comencem...


Un dels primers sectors que vam visitar, molt a finals de juny, va ser el Totxo del Knijo. Molt aprop del camí de Trinitats a St. Benet, però suficientment amagat perquè els arbres el protegeixin del sol. Les vies són curtes, d'uns 6-8 metres, amb un desplom continuat i perfectament reequipades amb parabolts inox. Totes obertes al 1986 i algunes fetes sense corda 2 anys més tard (i sense alguns picats!).

1. Desertor del arao: La més assequible de les quatre. A la guia actual de St. Benet indica que s'acaba a la reunió de la via 3, però un cop allí la lògica imposa a anar-se'n a l'esquerra, tal com indicava la ressenya vella. Hi ha algun picat. El grau em sembla correcte, a la guia actual hi marca un plus més, però segurament deu ser per anar a caçar la reunió de la dreta. A mi em va agradar.
2. Ya es algo: Un pas llarg per sortir del desplom. Potser la més maca de totes.
3. Kepuentero: Entrada de grans forats i tendència diagonal cap a l'esquerra. Segurament una mica més fàcil del que marca la ressenya.
4. Mata al Nacho y roba al gavatxo: Sembla ser que el nom va ser suavitzat a Roba al gavatx (així apareix a l'actual guia de St. Benet). Via d'una sola xapa on tota la gràcia està concentrada en un llançament a l'entrada... Dura, dura, molt dura per mi! Segurament és qüestió d'agafar el gesto. No em sobraria el plus que proposa la guia actual.

La següent sortida va ser al sector del Colló Esquerre i Totxo Cagat, força multitudinària per un peu de via tan estret. No vam ser capaços de trobar el camí del Toni i vam fer servir l'aproximació tradicional de la Sallona i el Medellín. Un cop passat el trauma de la canal (hi ha una corda nova) vam poder gaudir d'espectaculars vies i d'altres que no ho eren tant.

Carlota al Colló Esquerre

Les tres vies del Totxo Cagat tenen una roca brutal, digna de la cara sud. Tenen uns 20 metres d'alçada, obertes entre el 89 i el 91, i les assegurances obliguen a escalar. La més recomanable és la Parracs, equipada amb bolts. Com un fill tonto està amb spits i la seva veïna, Cagada Roc, és una obra d'art, però cal anar bé de coco ja que no és evident a vista. Ah! la reunió està a la lleixa, no es veu fins que acabes la via!

Les vies centrals no van triomfar gaire, ja que la roca no era tan bona i un arbre s'havia tornat força molest. Sort que les tres línies sense peu de via del Colló Esquerre ens van fer gaudir de debò. Grau assequible, parabolts, roca brutal i bones fotos. Cal assegurar des de l'esquerra del passamà, convenientment lligat. Totes recomanables!



El Totxo del Paco és un lloc ideal per a fugir de la calor, també mig amagat entre arbres, aquest desplomat bloc pot fer-nos tibar de valent. Tinc bons records de les tres vies que he fet, i en especial d'arribar a la cadena de la Mu i començar una imponent tormenta estival que em va fer arribar ben xop al cotxe.

1. La gran orgía: Reequipada amb parabolts inox, crec recordar que dos. Una entrada de saltar per agafar bons forats i passos llargs sobre bons bolos amb tendència cap a la Mu. Força assequible, tot i que a la guia actual hi consta com a 7b a mi ja m'agrada el 7a+.
2. Mu: Viote del M. Scheel. Dos passos de monodits per entrar i després aguantar sobre cantells petits amb llançament final. La pega és que encara resta amb spits coca-cola, però almenys feu-li un top rope que és pura essència dels 80!
3. No veas tio: No l'he fet. Espits decents...
4. Lliure de CO2: Imponent desplom de forats on brillen els bolts (via moderna). Molt maca i assequible. A la guia hi marca 7a+, per a mi s'acosta més al 7a, però això no li treu l'encant, és molt bona. Si us ajudeu de l'arbre es pot muntar fàcilment.

Totxo Santana, modificat de www.kpujo.com

Recent descobriment el Totxo Santana. M'encanta el joc de paraules amb Sant Anna i la primera via oberta al sector Mas lolo era antes (ja veieu que això va de tenistes). Aquesta última, juntament amb la Veinte iguales para hoy, són les vies més antigues, la resta són relativament noves.

Sol acompanyat a Monje Lequio

Sector amagat del camí, tot i estar sols a 3 metres per sobre. Els arbres ho cobreixen tot, t'amaguen de la gent i del sol. Peu de via ideal i amb bauma arreglada per dormir o per evitar tempestes (llàstima de descobrir-ho tard!). Totes les vies tenen bons parabolts, a excepció de la 7 que sols té un burí a l'inici i demana l'ús de camalots.

Sol acompanyat a Más lolo era antes

Les vies són curtes, entre els 8 i 12 metres, de forats i amb tacte cara nord. Hi ha un projecte del Nando que espanta sols de veure'l, des de sota sembla que hagi de caure tot, i segons tinc entès per les fotos de la nova guia de St. Benet, és pot utilitzar el totxo per fer travesses de bulder.

Sol acompanyat a Anita Sobregón

Jo sols he pogut treure el rot punk, en una segona visita, de les que ara us faig cinc-cèntims:

1. Amor de tocho: Primera xapa molt oxidada, via molt curta de placa desplomada i foradets. Via impossible...
2. Veinte iguales para hoy: Reequipada amb dos parabolts inox. Entrada de saltar a una petita regleta, passos llargs a forats bons i ball precari de bidits i romos, per acabar amb algun llançament i una bona arribada a la reunió. Molt bona.
3. Anita Sobregón: Entrada conjunta amb la següent via i després marxa a l'esquerra al primer parabolt (jo ho vaig fer així). Bons forats fins a un pas molt dur de bidits de primera falange i de nou bons forats per entrar a la reunió. Al lloro amb l'arbre del darere, perill d'empalar-se real! Aquestes vies de bloc són difícil de graduar, però per mi que el 6c es queda curt...
4. Mas lolo era antes: Tan bona com dura. El 6b és queda molt curt. Entrada de bons forats que s'acaben de cop. Tridit lateral que costa de veure i regletes fins a la reunió. 2 bolts.
5. Monje Lequio: Ideal per escalfar. 2 parabolts. Molt bons forats fins al primer d'ells, pas llarg i sortida recta cap a dalt ignorant la reunió, ja que si no és força més dura. Quan la cosa amaini poden flanquejar cap a la reunió. El segon bolt balla força, però és fiable.

Sol acompanyat a Veinte iguales para hoy

En una visita solitaria vaig poder gaudir de l'ombra de primera hora del matí del Totxo WC, just sota el Mac-Cana. Els arbres protegeixen el peu de via (excel·lent, per cert) del sol, però segurament a partir de les 11h deu caure amb força sobre la paret. Recordeu que com a mínim heu de poder fer la via més fàcil, ja que la sortida a peu no sé si és del tot factible!

Totxo WC, modificat de www.kpujo.com

Les vies són molt bones en general. Totes elles amb spits en prou bon estat. El pitjor són les reunions. La de la via 1 és un sol spit i poca cosa s'hi pot fer, l'altra reunió, que fareu servir per rapelar és fàcilment reforçable amb un cordino finet, que passi pels spits TAK ocupats per la cadena. Anotacions de la meva visita:

1. Halcón Pordiosero: Pas de regletes i bloqueig llarg per sortir del bombo. La reunió és un sol spit amb mosquetó i la via té 2 spits. Hi ha distància entre el segon i la reunió, però és fàcil.
2. Bailaré sobre tu tumba: Molt bona. Cantells bons, passos llargs, algun llançament i bastant assequible pel que corre per la zona. 3 spits a la via.
3. Venganza Gitana: Aquesta m'ha encantat, com l'anterior però amb menys pila.
4. Esputo: Si el nom de la via és un joc de paraules amb el primer pas, totalment d'acord. Brutal pel grau marcat. M'ha semblat més dura que les anteriors. Una pinça en un forat, regletes petites i després bons forats. Aquesta m'ha fet suar. 3 spits en via.
5. Paganos: Via maca amb un primer pas de llançament que espanta, però després és anar fent en travessa fàcil cap a l'esquerra. 3 spits en via, l'últim compartit amb l'anterior.

I si no volem pujar escales, podem fer els Vagos...

Una bona opció per a ocupar tot un dia amb múltiples al·licients: no hem de caminar, tenim ombra tot el dia i no ens molestaran els turistes. Per contra haurem de contribuir a engreixar les arques del patronat de Montserrat i gaudirem de l'anarko-tecnologia d'en Millet a les reunions d'algunes vies.

Us proposo el següent recorregut...

Carlota a Del Batalla

Podem començar escalfant motors a La Piedra, amb aproximació gairebé nul·la des de davant mateix de la porta del Càmping, canal amunt. El peu de via comença a estar una mica matojero. Hi trobem quatre vies i ombra fins a migdia.

Les vies són una mica cutres, a excepció de la via clàssica que dóna nom al sector, Menos da una piedra. Magnífic puzzle cotat actualment de 6b (ex-6a) i que un plus més no hi sobraria. Quan ens pensem que s'ha acabat la via hi trobarem els passos més durs abans d'arribar a la reunió (2 picats que no es veuen!).

Jesús a Menos da una piedra

L'equipament és curiós, majoritariament spits en bon estat amb ponts de roca intercalats (cordino cutre) i algun pitó. Mereix especial atenció la primera assegurança: un pitó falcat amb un plom!

La veïna dreta, Del Batalla, està prou bé, equipada amb bolts però amb roca una mica crostosa a la part de dalt. Això si, el grau proposat està a anys llum de Menos da una piedra. La via de més a l'esquerra té força vegetació i la de la dreta del tot té el peu de via ple d'esbarzers. Tot i això val la pena la visita per la via citada, que no us faci mandra!



Després d'haver escalfat a l'anterior sector, ens desplacem 20 metres a l'esquerra i pugem la canal fins arribar a la Roca del Càmping, amb ombra tot el dia i roca de pel·lícula.

1. Top Rope: Un clàssic de la zona. Reequipada amb bolts inox és un 7b força assequible, evidentment no es pot fer servir l'esperó de l'esquerra. Els bons forats de bidits fa que surti fàcilment un cop saps on vas. Una via molt recomanable.
2. Asignatura pendiente: "Pendiente" d'un reequipament és el que està. Tres spits en estat decent. El primer està molt alt, però es pot utilitzar el primer i segon bolt de la Top Rope. Via de fissura on la primer part té molts cantells que es van acabant. Al final sols hi ha distanciats forats de pitó on encastar els dits. Travessa final cap a l'esquerra més impressionant que difícil, vigilar l'últim spit que balla més del compte... Grau correcte.

Jesús a Top rope

3. Manolillo, no te subes ni a un bordillo: Entrada per un desplomat esperó de bons cantells, d'aquells que tallen. Quan l'esperó s'acaba s'ha de sortir del desplom. La tendència és cap a la dreta i fent-ho així no sembla 6c+, 6b+ com a molt. Segurament cal apurar per l'esquerra, una mica a contra-cos. Primer spit a punt de petar, segon i tercer acceptables. La reunió és cutre, nosaltres vam substituir un cordino i un maillon i vam creuar els dits...
4. Te con leche: Versió fàcil de l'anterior via evitant el desplom per la dreta. Roca de pel·lícula, però amb les mateixes assegurances que l'anterior. Grau correcte.

Manolillo, no te subes ni a un bordillo

Quan estiguem cansats de l'anterior sector, baixem la canal fins al Via Crucis, reculem 50 metres i ràpidament trobem les indicacions per pujar a la Miranda de Fra Garí, quan s'acaben les ziga-zagues del camí, just davant tenim l'últim objectiu del dia, l'Agulla dels Micos.

Totalmen a l'ombra i amb un bon peu de via (obviant la via de la cara SO). Aqui hi trobem com a mínim dues joies de forats i continuïtat.

Carlota a Darwin

Vies de 15 a 20 metres amb parabolts i reunions psicodèliques però acceptables:

• Jane: Primera via per l'esquerra. No l'he fet, però vigilar el primer parabolt, està molt alt i no sembla fàcil...
• Tarzán: Impressionant via que sembla més llarga del que és. Un cop es passa el primer sostre comencen a aparèixer grans forats i anem fent fins a una lleixa a mitja paret. Si no esteu còmodes per xapar busqueu bé perquè tots els parabolts tenen algun forat gegant al costat. Per sortir de la lleixa hi tenim el pas clau i quan s'acaben els forats per una fissura arribem a la reunió. Grau correcte. Obra d'art!
• Chita: Una altra joia similar a l'anterior però més curta. Va jugant amb l'esperó.
• Darwin: Entrada de forats i regletes obligades amb peus relliscosos, després la dificultat va decreixent.

Un altre sector ideal per una tarda de dia laboral és el Frontón y Mataró. És l'essència dels Vagos, aproximació gairebé inexistent. A l'estar una mica per sobre del camí del Via Crucis, quedes més o menys protegit dels turistes, que com a molt et faran alguna foto.


Amb la Carlota, en una tarda vam tatxar totes les vies reequipades (totes menys Pensaments bruts i El inglés). La conclusió va ser que o estàvem molt fluixos o calia ignorar la graduació de la guia (idèntica a la guia vella que a la del Luichy). Això si, vies molt bones on trencar-se el cap durant una bona estona per trobar la solució del puzzle. Roca blanquinosa amb tacte patinós a vegades.

Carlota a Nuevo mercado de droga

Quatre pinzellades de les línies del sector:

1. Nuevo mercado de droga: Amb el temps descobrim que és la via més assequible del sector. La gràcia es pujar-se a un bolo molt gran (foto superior) i després veure bé un pas per arribar a la reunió.
2. Suc de nap: Amb final igual que l'anterior, però una entrada una mica incòmoda de posicionar-se en una fissura cega. Millor l'anterior...
3. Pensaments bruts: Spits vells.
   
4. Su puto interés: Duríssima línia on les assegurances obliguen a escalar i a escalar bé. A mitja via hi ha una petita lleixa de la que costa força sortir. Via molt bona per a equilibrar l'esperit... Grau desfassat respecte a les anteriors.
5. El Inglés: Fissura desequipada. No l'he fet.
6. Espasmos nerviosos: Bonica línia on no es torna a regalar res. Les assegurances obliguen a fer tots els passos, però amb més tranquil·litat que a la via 4.
7. Fe fum fa flash: Entrada desplomada de bons forats i quan la cosa es comença a complicar s'escaqueja cap a l'esquerra per agafar uns grans bolos i acabar per l'anterior línia. Molt bonica.
8. Pilla Cacho: La dura del sector, però el grau no està en consonància amb les seves veïnes més plaqueres. El pas dur és al sostret central on unes petites preses i algun llançament ens solventaran la papeleta. No està malament.

Su puto interés...

Pròxim al sector del Frontón hi trobem la Placa del Vici. Aquí si que serem aparador de turistes. Els spits es cauen tan sols de mirarar-los, però atenció!, aquí hi trobem una de les millors vies que he fet aquest estiu. Pintat amb blau el nom a peu de via hi tenim la Melocotón Melba, impressionant línia reequipada amb bolts inox.

Si resolem l'entrada a vista la resta de la via és una delícia. De forat a forat i deixar fer el cos, que vagi sol. Les assegurances no semblen aprop, però vas fluint i de cop xapes sense problemes. S'ha de fer!

Al costat hi ha la Tripis pa mis tripas que té una reunió inox, però les xapes encara s'han de canviar. Sols top rope! Aquesta no l'he fet però sembla ser que és força dura pel grau marcat...


I finalment, quan ja sigui tard i els turistes hagin desaparegut amb els últims cremalleres, és el moment d'assaborir l'escalada dels Vagos en estat més pur, la zona del Visa. Sector famós per trobar-s'hi un dels primers vuitens d'Espanya. Actualment gairebé tot reequipat amb bolts.


Les vies que he fet no sé si són les més recomanables, però aquí teniu les meves impressions:

• Música maestro(1): Dificultat concentrada en sortir del sostre. Cal agafar a dos mans un cantell arrodonit i tenir fe...
• Date la vuelta rona(2): La vaig fer fa anys i no la recordo...
• Negraco(3): Via molt maca de forats i bidits on cal trobar la seqüència correcta.
• Blancuzco: Entrada per l'anterior via i a l'alçada d'una petita lleixa es desvia cap a la dreta (pas una mica perillós pels turmells). El pas més complicat és just abans d'entrar a la reunió. A mi em va agradar força, molt tècnica de peus.
• Patinosky I (4): Tot i utilitzar la xemeneia de l'esquerra, la via és força dura. Tot concentrat a les dues primeres xapes. Més de V+... La tercera assegurança és un pitó una mica ronyós. Lletja.
• Patinosky II: Igual a l'anterior però sense poder fer trampes amb la xemeneia. Pas molt dur de cantells arrodonits per sobre de la primera xapa. Lletja.
• Prelúdi Lúdic(10): Via molt bona de bons forats i amb el grau força assequible, especialment després de fer les Patinosky.
• Ferran(11): Molt similar a l'anterior amb algun pas més rebuscat. Vigilar un aleje abans de l'última xapa.
• Evolución con guarnición: La que més em va agradar de totes. Entrada per una fissura i després combinació de grans bolos i forats. La vegetació de dalt no molesta i val molt la pena fer-la.

I fins aquí aquesta mena de resum estival de recuperació de l'essència dels anys vuitanta. Alguns pensaran que no val la pena, altres que les vies són un rostoll, d'altres que són molt guapes i jo... que S'hi ha d'anar!