El Gegant del Pi

Sempre m'ha fet molta mandra repetir una via llarga, però ante las súplicas de la Pitonissa i la seva dèria tatxaire he hagut de cedir forces vegades en aquestes últimes setmanes. Sort que el mestre gurú em treu a passejar per calmar-me els nervis de tant en tant...

Impressionant segon llarg de la Belladona

Ens ajuntem amb el Roger i fem la concorreguda Fragel Rock de la Paret de l'Aeri. Poca cosa es pot dir d'aquesta via que no s'hagi comentat en múltiples ocasions. Segueixo trobant impressionant com es pot obrir en lliure i a vista una línia així. En especial em causa admiració alguns bolts del penúltim llarg, però com els va posar? (potser són d'una primera repetició i quan va obrir la via va passar amb menys?)

Impressionant belladona, ejem... L2 de la Fragel Rock

De quan s'acabava d'obrir, que la vam fer amb el Preky, que tenia pendent de fer-la en lliure. Recordo haver-me parat al final del primer llarg i potser al penúltim. Bé, aquest cop si que surt tota en "libre escrupuloso", i com a bons companys em deixen els llargs finals tots per a mi... así da gusto!

Segon llarg de la Fragel Rock

I si normalment no sé en quina orientació posar les fotografies al blog, ara encara la "liem" més, ja que en Roger utilitza el seu super-mòbil per fer grans panoràmiques. I és que si ja era prou complicat enganyar a la gent posant la foto amb el buit a sota, quan tots sabem que no era tan vertical ni desplomat, ara algunes tenen deformacions!

Roger al penúltim llarg de la Fragel Rock

Bé, de fet és igual perquè tampoc som cap Sam Bié, però a vegades fa gràcia passar per llocs que has vist en fotografies i resulta que no són ni tan aeris ni s'allunyen tant de la vertical com semblava a la pantalla. Això em passa molt amb la part esquerra de la Paret de l'Aeri... a les fotos sembla impressionant i després resulta que són plaques arrampades... sort que ja ens ho comencem a conèixer bé.

Alba al tercer llarg de la Fragel Rock

I tornant a la via, res que no sapigueu ja, magnífica i ràpida escalada, gairebé m'atreviria a dir que de caràcter esportiu. I per arrodonir la jornada la Pitonissa ens sorprèn fent en lliure l'últim llarg, "embargada" de felicidad, però sense aconseguir que ens convidi!

Començant l'últim llarg de la Fragel Rock

Durant la setmana em costa trobar gent per fer alguna vieta curta. No ho entenc, amb les fotos boníssimes que faig als companys de corda! (ironia). Com que no vull fer esportiva per prescripció facultativa, al final em dedico a anar d'excursió vertical, i fer aquelles línies que sempre em fa mandra anar-hi, però que tenen el seu encant al gaudir-les en solitud.

Vista des del cim de la Roca del Corb

Una d'aquestes és la Serrat-Torras a la Roca del Corb. Una vieta molt equipada i segura, però cometo l'error d'aproximar des del camí de l'aigua. 15' per arribar del monestir a tenir la paret a 15 metres, i 25' més per recórrer-los. Quina jungla!, que bonica és la primavera...

Cim de la Roca del Corb

La via val molt la pena i surt tota en lliure. El primer llarg té una travessa que et deixa dintre d'un diedre i que rondarà el 6a. El diedre i la sortida a reunió sobre el 5c. El segon llarg és un magnífic esperó de roca excel·lent que es fa curt i et prepara pel tercer llarg, que és la cirereta del pastís. Diedre sanejat de bons cantells i desplom amb encara millors cantells... deu rondar el 6b. L'últim llarg és una curta placa que ens deixa al cim.

Primer llarg de la Belladona

I el plat fort de la setmana estava preparat per dissabte, on amb el Gurú volíem fer una incursió a la Paret d'Ecos, però la inestabilitat del temps ens tira enrere i decidim provar de gaudir la Belladona a l'Ag. del Centenar.

El Gurú al segon llarg de la Belladona

He sentit tants comentaris sobre aquesta via que al final ja no saps que creure i el millor és anar i descobrir-ho per un mateix. Agafant com a referència el referent, hi anem convençuts de que ens ho passarem d'allò més bé. I la veritat és que la via no defrauda, obra magna oberta per baix.

El Gurú al tercer llarg de la Belladona

Un primer diedret fi per encarar la placa que recorrerem durant tres llargs. Bona roca, bons forats, bons parabolts i bona pila per encadenar-la a vista. Molt content de que surti tota en lliure, i de tan bona que és, quan et passes a la CADE sols tens ganes de que s'acabi aquell "rostoll"... amb lo bona que també és aquesta!

Cordada a la CADE de l'Ag. del Centenar

Nosaltres optem per sortir per l'últim llarg de la CADE i rapelar fins al terra. La veritat és que els llargs finals de la Belladona no es veien gaire atractius... sincerament no us la perdeu, possiblement una de les millors plaques verticals de Montserrat... i sí, nosaltres també ens vam rebolcar amb la filla del forner!

Acabant la Paul-Gustau

Per arrodonir el cap de setmana amb la Pitonissa tornem a intentar la Reina-Sánchez, però com que Déu l'ha castigat per tatxaire, ens trobem dues cordades davant i risc de pluja per la tarda, així que ràpidament ens passem a la veïna Paul-Gustau. Jo l'havia fet sense bolts i tenia curiositat per veure com havia quedat. Realment, aquesta punsola en petit s'ha convertit en una via ràpida amb bona roca i que dóna per pujar en lliure... un servidor cau a l'últim bolt de la via (tros d'ase) i a una servidora no l'acaba de convèncer la ruta... i això que no ha fet la Belladona!

Vistes de Blanco Satén... és el que té anar sol

Per acabar l'entrada i havent aprés la lliçó de l'altra setmana, me'n vaig a fer la Noches de Blanco Satén a la Roca del Corb, aquest cop sí, rapelant per dalt i arribant a peu de via en 15 minutets.

Oh!, quina altra bona línia! Primer llarg molt maco amb passos explosius al desplom, però molt ben equipats. I segon llarg amb uns 10 metres finals de roca pel·liculera.... Una altra que no us podeu perdre!

Així que no perdeu el temps repetint vies bones, que n'hi ha d'iguals o millors encara per fer!!! Shame, shame, shame!!!

EnLaTaZos - Dices que tienes amigos per solo en facebook...

L'altre dia m'explicaven que a la Lluna hi han parets de més de 2500 metres, gràcies als meteors que "derrapaven" per la superfície d'aquest satèl·lit i creaven profundes valls (sembla ser que la Lluna no té ni tectònica de plaques ni elements erosius). Us imagineu dormint a mitja paret en una hamaca mentre veieu a l'horitzó la Terra, o el que quedi d'ella? (a més s'acabaria la controvèrsia de si es puja amb oxigen o sense).

El que s'ha de fer per una fotografia...

I és que als escaladors en general ens fascinen els cossos celestes. Sols cal veure la quantitat de vies amb noms astronòmics: Estel, Estels de l'Alba, Satèl·lits del Desig, Estrella Polar, Desig de Sol, Amics del Sol, Sol d'Estiu, etc. Fins i tot una magnífica escaladora i gran poeta demanava que li baixessin un estel. Potser és que els escaladors sabem que tard o d'hora acabarem com elles, com a nana blanca o com a forat negre. I jo per si de cas arriba el moment, m'he dedicat a no deixar escapar cap oportunitat de fugir de l'horitzontal i enfilar-me paret amunt (Millor ser forat negre, nana blanca, veure les obres amb els jubilats o acabar com el Loquillo de cantautor?, matins.sí, matins.no...)

Llarg 1 de la Fil·loxera Vastàtrix

Sempre intento defugir en la mesura del possible de les vies concorregudes (actualment conegudes com vies blogger). A més per evitar la calor i inaugurar la temporada de cara nord li proposo a l'Alba fer la Fil·loxera Vastàtrix, que va obrir l'amic Sam cap a principis dels noranta.  Com segur que molts ja sabeu, aquesta línia de l'esquerra de la paret de l'Aeri té tres llargs molt equipats i després canvia de tònica, compartint part dels llargs de dalt amb la Tope Toni.

Alba al diedre de la Tope Toni

Com tot un senyor li cedeixo els tres primers llargs a la pitonissa i jo ja faré els menys equipats. La veritat és que si vaig de segon segur que tinc més probabilitats de fer-los en lliure, je, je, je... però sempre queda bé ser tot un cavaller. Són uns llargs curiosos equipats amb spits amb xapes inox estranyes, molt difícils de passar els mosquetons per elles. La roca és força bona i els passos en lliure macos. Un servidor cau tontament després de fer els passos difícils del primer llarg (si es que no estamos por la labor!), i repeteix la jugada al tercer, tot i que aquí la roca és més crostosa, faig un A0 just al final del flanqueig....

Acabant la Fil·loxera Vastàtrix

Els següent llarg és digne d'aquella cançó de Tijuana in Blue. Comença molt bé, però ràpidament la roca sensacional i les assegurances allunyades es converteixen en roca crunxi i assegurances igual d'allunyades... l'entrada a la reunió és d'aquelles d'agafar aire, sort que és fàcil i algun tasconet ajuda a templar-se. El cinquè llarg a mi em va agradar força. És d'aquells de buscar-se la vida... llàstima d'anar tan enganxat a la Donde Hostias Putas Vas, i mentre veus spits a la dreta tu vas xapant pitons cutres. Aquest si que surt en lliure, per fi surt alguna cosa!

Ja no tenim edat...

El sisè llarg és el mític diedre de la Tope Toni, que l'Alba executa magistralment mig en artificial mig en lliure. Quan pugem jo i les meves lumbars entenem el perquè els V+ d'abans són els V+ d'abans... Dèu n'hi do, com apreta en lliure. I per acabar un últim llarg totalment forçat. Al final del diedre has de sortir per un desplom a la dreta, quan ja tinc els passos resolts sóc incapaç de passar la corda per la cinta, així que aquí tampoc triomfem... A0, passo la corda i ràpidament cap amunt. En resum, si no teniu res més a fer, aneu a fer aquesta via, i si no millor un vermut... tot i que pot ser una bona opció per evitar el primer llarg suïcida de la Donde Hostias Putas Vas.

Alba al mític segon llarg de la Colores

Vist l'èxit de la meva tria anti-blogger, al següent cap de setmana he de purgar les meves penes fent tot el contrari: tres vies super-bloggers. Així que després d'esquivar la pluja del Pedraforca i dels Ports, ens encaminem de forma improvisada cap al Montsec.

M'imposen com a penitència una de les vies més fotografiades del país, la Redrum al Cap del Ras. L'Alba la té a la seva llista d'objectius i jo no puc obrir la boca després de les meves últimes tries.

Quart llarg de la Colores

Al final de la via alguna cosa ha passat, metamorfosis vertical, perquè a mi m'ha agradat força i a l'Alba no li ha agradat gaire, ja, ja, ja... I és que passada la feixa la via es complica. Per començar, el primer llarg de la feixa cap amunt no l'encertem i el fem per la via del Salla, resultant una mica més dur... El següent llarg el faig en lliure, tot i una volada al suposat 6b de després dels passos durs... per donar-li emoció al segon de corda deixo les cintes més curtes que tinc... i comença a bufar l'aire... i nosaltres amb samarreta!

El pla ha sortit a la perfecció i l'ascensió acaba amb un esperat: "Va!, demà escull tu..."

Alba al segon llarg de la Directa del Cilindre

I com que encara tinc els colzes una mica tocats i no em vull passar, penso ràpidament amb les plaques tècniques del veí Terradets: "Així què dius, que no has estat mai a la Paret de les Bagasses?, doncs farem una via fàcil, per conèixer la paret..."

Dit i fet, al dia següent comencem a fer la Colores. Ja, ja, ja... una de les fàcils de la paret, ja, ja, ja... Encara sento com em xiulen les orelles a l'últim llarg, desplomat i sota una cortina d'aigua. Això sí, la via em va semblar boníssima... amb un segon llarg molt més exigent que la resta i un llarg final de traca i mocador...

Quiero salir de éste infierno...

La feixa la baixem sota la pluja. Tant maleir als del rally i que bé que ens va anar el cable per sortir d'allí. Per sort la tromba d'aigua ens cau a l'ex-hostal del Llac (ara Hotel Terradets) davant d'un bon plat combinat.

Sembla ser que la unió xaman + pitonissa no acaba de funcionar a l'hora d'escollir vies al gust dels dos, per això per a l'últim dia deixem pas a la sort i el blog Escalatroncs ens il·lumina amb la Directa del Cilindre a St. Llorenç de Montgai. Fa gràcia veure com a mesura que avança el cap de setmana passem més temps menjant que escalant... i que cada vegada fem vies més curtes.

Artifo Non Speed Climbing

En aquest cas tres llargs antològics ens deixen contents als dos, un petit Pisón al Montsec. Així que tantes classes d'artifo per anar a fer la primera repetició d'una via als Ports no van servir per a res, però això sí, quin mal de braços i dits, tot i canviar el martell per un camalot del 1 en tres dies... ens fem grans!

Artifo "seguim sense" Speed Climbing

I per acabar l'entrada, aquest dijous em retrobo amb mi mateix (eufemisme de "no trobo company") i remato la feina tatxant una altra concorreguda via blogger, la Stromberg al Gorro Frigi. Aquesta vegada en solitari i gaudint com un nen dels grans còdols que sospitosament acaparen aquesta paret.

"Sol" y Sombra (3/4 anís + 1/4 cognac)

Anys fent conya amb el Jortx sobre si estaven més polits els còdols del camí de la Mola o els de la Stromberg. I ara que ja conec les dues opcions la resposta és senzilla... no hi ha res més polit (marmolizado, com diuen a les Espanyes), que el camí de baixada del Penyal d'Ifach!

Bolo Stromberg (3/4 egocentrismo + 1/4 como cansa)

Apa, bones tibades a tothom i sobretot no us perdeu les vies bloggers, que com bé diu la bíblia: "si un millón de moscas comen mierda, no pueden estar equivocadas..."

Bona nit!