Nothing Crashpad

Ahir a la tarda, tornant del dentista, em vaig decidir per donar-li una segona oportunitat a un dels problemes de bloc més estètics (diuen, jo d'això no hi entenc...) de Can Boquet.

Dilluns m'ho vaig estar mirant amb l'Ozzy, intentant-ho com ho feia el Ferran a les fotos de la guia, però l'adherència d'una de les preses no és la mateixa en aquesta època de xafogor. El resultat és que cada cop que feia la porta una de les mans s'escapava de la roca...

Fa ja uns anyets, quan va sortir l'esmentada guia de Can Boquet, en PGB i jo ens vam demanar un crashpad a Anglaterra, ja que eren més barats i així dividiem els impostos. Crec que en tres anys hi vaig dormir a sobre unes quatre o cinc vegades i el vaig fer servir per fer bloc una. I és que a mi això del bloc no m'acaba de convencer... els blocs petits se'm fan curts i els grans em fan por, ja, ja, ja...

Total, que al final li vaig regalar el crashpad a l'Ozzy, que li treu molt més rendiment que un servidor. I com ahir l'Ozzy tenia sessió fútbol televisat vaig tenir que improvitzar algun mètode per no fer-me mal, que el dentista ja s'havia posat les botes... Així que lligo una corda vella a un arbre i m'autoasseguro, un dia d'aquests ja ho repetiré sense corda.

El Arte de la Guerra, versió gayer (Petit Paradís, Can Boquet)

Després de descartar el mètode d'en Ferran i el poder contorsionista d'en Kueka, faig la meva variant. Com que una de les mans em rellisca, doncs farem servir el peu...

La rubia de Lost

Aquest matí ens hem reunit la cordada bergui-central-maresmenya per a fer la Pirinaica a la Mòmia, que sembla ser que tots tres li teníem ganes. Així que en Jortx, en Gatsaule i un servidor enfilem el camí de St. Benet (Ah!, per cert, al sr. Anònim que sempre que parlo de St. Benet em deixa comentaris absurds, no cal que segueixi llegint...)

Gatsaule al segon llarg de la Pirinaica

Després que m'hagin ofegat pujant per les escales (és broma!, que avui s'han comportat), hem començat la via. La sort m'ha acompanyat i els llargs difícils me'ls han deixat fer de segon de corda.

Jortx al segon llarg de la Pirinaica

Mentre faig el flanqueig del primer llarg em miro una altra via que tenia en ment: la Kumbaya. Però l'estat de les xapes crec que em tirarà enrera i en projecte es quedarà. Algú dels que passa per aquí em pot fer cint-cèntims d'aquesta via?

Segon llarg de la Pirinaica

El segon llarg de la nostra via el fa en Gatsaule mig en artificial i mig en lliure. En Jortx puja en lliure descansant en alguns bolts i mirant cantells i l'aprofitat que escriu es queda amb els moviments i les indicacions del siboc.

Tercer llarg de la Pirinaica

El resultat és que surt en lliure (una mica-bastant ajudat per la corda a l'últim llançament). És un llarg molt bo, de passos llargs sobre bons forats fins arribar a la fissura. Tot el tram següent fins a la reunió és anar fent entre la fissura i la placa de la dreta. A mi m'ha agradat molt.

Gatsaule acabant el tercer llarg de la Pirinaica

Del tercer llarg em torno a escaquejar i el torno a fer de segon. També aconsegueixo que surti en lliure. No sé si per embergadura o per sort, però el trobo molt més fàcil que altres llargs similars de St. Benet (com l'Escándalo Público o la mateixa Pilón, al Manolito Artes Molina).

Inici del tercer llarg de la Pirinaica

S'acaba fer el ronso i el quart i últim llarg de la via si que el faig jo. Roca a estudiar, però amb quatre assegurances i possibilitat d'afegir-ne més. No és lleig, però véns de fer dos llargs brutals i aquest no deixa el mateix sabor.

Gatsaule a la mítica llastra de la Haus

Enllacem amb la Haus i mitjançant dos llargs, entre gotes de pluja, arribem ràpidament al cim de la Mòmia, i és que no em canso de pujar-hi!

Jortx a la llastra de la Haus

Després del ràpel i la canal de rigor, tenim moments de dubtes sobre què fer, ja que les gotes comencen a caure amb més freqüència, però com que igualment tenim les motxilles al peu de la Santacana, anem cap a l'objectiu secundari: la Momieta.

A l'Atmósfera Chunga

Fa molt de temps (17 anys) que porto escoltant la historieta del primer llarg de l'Atmósfera Chunga. Sembla ser que va ser de les primeres vies graduades de 7a (suposo que al 1982), evidentment forçant els passos amb cantells picats al seu curt i contundent primer llarg.

Acabant les dificultats a l'Atmósfera Chunga

La qüestió és que en la seva tercera repetició va ser recotada a 5c, i això sempre li ha fet molta gràcia a un mitòman com jo. El xou amb els graus que a vegades tenim actualment no deuria ser res comparat amb el ball de graus de principis dels vuitanta. Crec haver sentit que quan es va cotar de 5c es va fer un pas d'esqueneta... i és que això deu valdre, no?, no t'agafes a cap ajuda artificial, je, je, je...

Jortx a l'entrada de l'Atmósfera Chunga

Bé, en resum, que hi hem anat i l'hem fet (actualment està reequipada amb dos parabolts inox). A mi m'ha agradat i no l'he trobat excessivament dura, però quelcom més de 5c sí que li donaria, ja, ja, ja...

Sense paraules...

http://www.santllors.com/

Barjaula

Divendres quedo amb en Jortx per encetar la temporada estival als Cingles del Folló. Tot segueix igual com ho vam deixar l'any passat.

Mohawk a la via Munalis

Donat que havia portat els catxarros per practicar una mica em decideixo a fer la versió non-expansion de la via Munalis. Després de passar la fissura inicial, que no em cansaré de repetir mai, ja m'he quedat sense friends mitjans, així que d'aquí fins la reunió he de xapar tres bolts.

Via Munalis

L'entrada a la reunió la protegeixo amb dos aliens en una petita fissura horitzontal rotllo hard-grit. Tot i això encara haurem d'estalviar per comprar uns quants camalots i poder-la fer íntegrament sense expansions.

No tinc més friends mitjans...

Acte seguit ens decidim a traure interrogants d'unes quantes vies. Provem Magnètics Frenètics. Una línia impressionant, amb un pas central d'apretar les dents i la resta de pura continuitat en desplom...

En Jortx l'aconsegueix fer sense cap parada, però no ens atrevim a fer-la de primer i és que els cañonazos són constants. També fem l'oblidada Titanium, a l'esquerra del sector. La roca de la part final no dóna gaire confiança...

Jortx molt content després de la Magnètics Frenètics

Per acabar de matar el dia o de matar-me a mi mateix, provo l'última via per la dreta del sector, que es diu Rèquiem per un ¿? (no sabem veure l'última paraula). Una via amb un pas a bloc al mig del sostre i després molt bruta. Algun dia ja la netejaré i la provaré en millors condicions.


Avui diumenge he enredat al Zombita per anar al Revolt del Drac (Font Soleia), amb la promesa de trobar un retall de St. Benet al bell mig de la Soleia.

Mohawk a la via Uff!, va dir ell...

Escalfem a les plaques de la dreta i déu n'hi do com patim en alguna, però tot això es veu recompensat per lo sensacional del lloc. I és que 45 minuts de camí allunyen a molts escaladors, no a tots per això...

Zombi a Corona

Després d'uns quants intents, de premi m'emporto la comprimida i desplomada Uff!, va dir ell...

Extasiat amb el pas de bloc final...

En Zombi prova la mítica i dura Corona i me la fa provar a mi també, per sort amb la corda per dalt. Fins a l'última xapa es va fent, però el pas de després encara no he vist ni com es deu resoldre... quin paio el Comino i tots els forts que han estat capaços de repetir-la!

Nothing dit kamal

Llarg cap de setmana amb un dia de regal! Divendres comença amb pluja per la costa, "si a la tarda surt el sol ja m'acostaré a Cèllecs a escalar una mica..." Al final em fa mandra i m'acabo autoenganyant per anar a fer bloc amb l'Ozzy, l'Espi i el Juli.

Mohawk a Ponte Nivea (Halley de Dalt - Can Boquet)

Després d'escalfar en algun bloc fàcil del sector Halley de Dalt (Can Boquet) i de recordar els passos, aconsegueixo fer la línia Ponte Nivea, a la petita roca del Bronceador. Després d'uns quants trons, el sol fa acte de presència i acabem la tarda i la pell dels dits a la Tortuga.

Salt de la Barra de Ferro (Torrent de les Gorgues - L'Esquirol)

Dissabte vam sortir, amb la colla, de passejada per les terres d'Osona, i és que ara amb el que ha plogut, tot està verd i viu... per a més detalls podeu consultar el blog de la Selenita.



I finalment diumenge, en Jortx i un servidor, quedem a Solsona amb un dels xèrifs de Canalda, en Parce. La idea és anar a fer una via tranquil·la, sense estressar-nos gaire, però que a l'hora ens faci tibar una mica. L'escollida és l'espectacular Tirant pel dret, oberta pel mateix Parce.

Mohawk al pas clau del primer llarg (Tirant pel dret - Canalda)

I com hem xalat, com a criatures... El primer llarg té una entrada fineta de roca bona fins a sota un primer desplom (primer bolt). Un pas sobre roca a tenir en compte i bonica entrada a una bauma.

El xèrif al primer llarg (Tirant pel dret - Canalda)

Al sortir de la bauma hi trobem uns passos molt fins i desplomats. Jo m'he hagut de parar per poder xapar l'últim spit del llarg, una llàstima, perquè amb una mica més de pila hagués sortit tot en lliure. No obstant el regust de boca és força bo...

Mohawk acabant el segon llarg (Tirant pel dret - Canalda)

El següent llarg surt per unes lleixes grises i ràpidament fa un gran flanqueig fins una curiosa banya de roca. A partir d'aquí ve un desplom continuat on s'alternen bones preses amb cantells arrodonits. Un altre llarg dels bons de Canalda, equipat amb parabolts i spits per poder anar en lliure sense preocupacions...

El xèrif acabant el segon llarg (Tirant pel dret - Canalda)

El tercer llarg és força curt. Surt de la reunió cap a la dreta per superar una petita panxa i després entra a un diedre que ens porta a la següent reunió.

Jortx 6-2 iniciant el segon llarg (Tirant pel dret - Canalda)

El llarg final de la via també és molt bo. S'ha de navegar per unes lleixes que ens porten cap a un diedre desplomat amb grans forats. I aquí acaba la via, però no som dalt de la paret encara. Per finalitzar l'ascensió hi ha un bon tros de llarg per rampes de matolls amb algun pas aïllat de roca, que alguns poden evitar i altres no, je, je, je...

Bona via per apurar en lliure, felicitats Parce!