Foto 1: Abraham a Vint anys de res
Entre la primera ressenya de 1988 (imatge inferior) i l'estat actual del sector esportiu dels Pallers han passat diversos aperturistes, reequipadors i gairebé quaranta anys. Entre els il·lustres aperturistes hi trobem els germans Brascó, el Joan Olivé i en una segona ronda, el Joan Amils i el Llorença Barba.
Foto 2: Ressenya original 1988
Avui dia totes les vies (ressenya actual inferior) estan reequipades amb parabolts. I la tranquil·litat ha tornat al sector, si és que en algun moment va ser un sector sobre freqüentat...
El
tipus d'escalada, placa molt tècnica, ja no està de moda. Escalar a
vista és molt complicat i els graus no són elevats ni comercials. Però
si ens agrada l'autèntica escalada de finura montseratina o volem fer
un flashback a principis dels anys 90, s'hi ha d'anar!
(C) Luichy
Lluny queda una iniciàtica visita que vam fer en mode recuperació el 2012, i amb el temps he pogut anar fent gairebé totes les vies del sector.
Aquí us deixo les meves impressions:
- La Palla va cara: Una bona línia amb més pila del que podria semblar. A partir de la xapa allargada la intensitat baixa, però no ens podem despistar. L'entrada a la reunió està una mica forçada. No l'utilitzeu per escalfar...
- Ernesto Tortilla y los desfasados de Can Via: Una de les joies del sector, especialment si fem servir la seva entrada directa (3). Avui dia no queda molt clar en quin moment cal fer el flanqueig cap a la dreta, una xapa TAK vella marca el camí. Estaria bé saber qui era l'Ernesto Tortilla i els seus companys desfasats que organitzaven raves al merendero (berenador, en català normatiu) de Can Via (Corbera de Llobregat).
- Directa Tortilla: L'entrada actual a l'anterior via. Val la pena entrar per aquí, tot i que la primera xapa queda una mica fora de lloc (no es pot entrar recte avui dia, té pinta de cantell trencat). Els passos més durs de la via són a la placa inicial i un cop situats a l'esperó ens trobarem a la típica placa montserratina de resistència.
- Aracnofobia (via desequipada): Sense dades, però es veu força tenebrosa.
- Malas Caras: L'altra joia del sector, sempre que estigui al nostre abast el primer bloc. Sols sortir del terra trobarem els passos més durs, on costa agafar el cantell del costat de la primera xapa. Un flanqueig a la dreta difícil amb un icònic monodit i després la dificultat va baixant. La placa de sobre el sostre és espectacular.
- Bon rotllo: La versió fàcil de l'anterior via. Es veu que en alguns llocs apareix com a 7b+ i en altres com a 7c+, òbviament el grau més aproximat, respecte a les seves veïnes, sigui el 7c. La fissura inicial és molt tècnica i amb passos molt espectaculars. La xapa de sota el sostre és complicada de xapar, però protegeix el llançament que inicia la part més fàcil i espectacular de la via. Molt bona!
- Doble Volta: No tinc dades d'aquesta via, és de les que em manquen, però pel que sé està més pròxima al 8a que al grau de la ressenya. Preses molt petites.
- Vint anys de res: Aquesta sí que és la via d'escalfar. Una placa superior superba però amb un incòmode pas inicial per entrar-hi. La més fotogènica del sector.
- Foramen Magnum: Amb aquesta via entrem a la part del sector menys comercial. Vies de poques xapes i amb passos molt concentrats. Concretament, en aquesta via hi trobarem unes regletes ínfimes entre la segona i tercera xapa. Després bons forats. Un bon repte per als dits...
- Agonia: La germana petita de la via anterior. Potser massa enganxada a la Outer Limits, però també val la pena fer-la. Dits i posteriorment forats.
- Outer Limits: Via de fissura molt curta i amb sols dues xapes. És la via més fàcil del sector, però els passos més complicats els trobarem abans de xapar la primera assegurança, alerta!
- Quesrom: Pas dur d'entrada (una mica trenca dits) i posteriorment bons forats. A mi m'agrada i és l'entrada lògica per a la següent línia.
- Bon Vivant: Una de les altres vies bones del sector, no hi ha cap pas excessivament difícil, però tota la part superior desgasta molt, en especial el diedre arrodonit de la part final. No subestimeu el grau...
- No puc cuc L1: Via de placa típica, amb foradets i regletes.
- No puc cuc L2: La continuació moderna de l'anterior via. Roca a controlar. Potser la més lletja del sector.
- Tita Curta: Típica via dels anys vuitanta, és bona i es fa curta. Entrada dura i amb tendència a la dreta. A la part final aneu sense contemplació a la fissura de roca trencada, és la manera fàcil d'arribar a la reunió.
Foto 4: Bon rotllo
Respecte a l'aproximació, ni se us acudeixi anar pel Vermell del Xincarró. La millor aproximació és des de la carretera que va del Bruc cap a Can Massana. A la segona corba hi ha un pàrquing a la nostra dreta on podem deixar el cotxe i en 40' de bon camí (pista i sender), en direcció al Refugi d'Agulles, hi arribarem.
Bones escalades!
