Free añejo a St. Llorenç del Munt – Part 2

En aquest segon post dedicat a l'inici de l'escalada lliure als pisos d'abaix de la Mola parlarem de la franja de roca coneguda com a La Gran Diagonal. Aquesta cinglera la trobarem just al costat de l'agulla de l'Esquirol, orientada cap al sud-est. Crida l'atenció una gran feixa que la creua d'extrem a extrem, en diagonal, accident geogràfic que dóna nom a la paret.

Aquesta feixa diagonal té trams força amples i d'altres d'estrets, i permet assolir el Pla dels Escorpins (segon pis) a canvi de realitzar algun que altre pas precari sobre el buit. Els trams més compromesos resten equipats amb sellaments químics, i és més que recomanable, donada la qualitat de la pedra en algun tram, fer ús de la corda en aquesta vertiginosa excursió.

Per arribar a la Gran Diagonal, simplement cal fer el mateix camí de la Punta del Mig i sense pujar la canal de l'Esquirol, creuarem aquesta agulla per la seva base. Just al canviar de vessant hi trobarem les primeres vies d'escalada.

Val a dir que comparada amb la seva franja veïna, les Gaites, la Gran Diagonal té força metres de roca delicada, i reserva sols pels metres finals la seva millor versió. Conforme anem pujant per la feixa, més petit és el tram de roca dolenta, però tot i així sempre ens tocarà escalar uns metres de fang compactat.

Laboratori

Trobem la primera referència d'ascensió per aquest cingle a l'any 1963, mitjançant la via Pirenaic, oberta a cop de burí per tal d'abastar el sostre triangular de mitja via i creuar-lo. Un cop ja a la bona roca se sortia en lliure. No us perdeu la descripció apareguda al full informatiu del Centre Excursionista Pirenaic (Octubre'63). El millor és que la via oberta es troba situada a “la pared de la derecha de l'Esquirol”. Llavors encara no es parlava de la Gran Diagonal.

CEP - Octubre'63

No és fins cinc anys més tard que s'obre la via Gallent, també molt pròxima a l'Esquirol i amb un tram sobre fissura ample que deuria acabar plena de grans tacs de fusta. Actualment tot aquest tram es pot fer en lliure, ja que la via està restaurada amb bolts, a càrrec d'en Ricard Darder i en Jaume Prats, però val a dir que aquest off-width intimida.

Uns deu anys més tard, aquesta cinglera comença a agafar el rol que la farà més coneguda, el de lloc ideal per a provar nous conceptes i entrenar una mica, donada la seva curta aproximació, la poca alçada i l'abundància de fissures i desploms.

Així, a mitjans de 1974, en Fredy Parera, juntament amb en Pere Pich i el David Oller, deixen plasmada aquesta idea obrint la curta via Pop. Com bé podreu comprovar a la ressenya que deixen al butlletí del Centre Excursionista de Terrassa (CET), amb aquesta via “ens hi vam entretenir dos diumenges”.

 

CET - Abril'74

A principis de 1973, en J. Mangot i en A. Soriano, també del CET, ja havien decidit passar quatre diumenges obrint via. Forçant una mica més la dificultat, decideixen seguir una fissura que va intentant esmunyir-se entre desploms, a mitja paret. Obren fent ús del burí fins que poden abastar la fissura i començar el ball precari a base de pitons i tacs de fusta sobre roca descomposta. A dia d'avui es poden veure les plaquetes totalment planes fetes servir sobre el fang taronja propi dels primers metres de la paret. Notem que a les dues ressenyes del CET la paret ja és anomenada la Gran Diagonal.

CET - Juny'74

La paret queda òrfena d'apertures fins a mitjans dels vuitanta on es fan alguns tímids intents d'experimentar amb l'escalada esportiva de l'època. Es busca el desplom i la bona roca, per tant, cal anar a la part final (dreta) de la feixa. En Roger Gonzàlez, l'Andreu Ortega, el Carles Vinyals i el Jordi Salas ho intenten amb les vies Nefast, Arriquitaun o Zeebop, però la cosa no acaba de quallar. Interessant l'equipament (ara precari) que es pot observar a la Zeebop, on t'has de jugar el físic sobre una desplomada i precària roca quan a menys d'un metre es pot pujar grimpant amb tranquil·litat. Els principis de l'escalada esportiva no van ser gaire clars...

Tot i això, un petit racó a l'ombra de l'Esquirol permet experimentar amb l'escalada de plaques de roca dubtosa amb mentalitat d'escalada lliure. D'això s'encarreguen en Xavi Grané, en Joan Carles Saball i el Manuel López, obrint unes vies que a dia d'avui tot escalador de Sant Llorenç ha d'haver “assaborit”. “Yo solo me caigo si es 6a, como no me he caido es V+”, deia un dels seus aperturistes...

Però el relleu real dels aperturistes del 70 l'agafen els fanàtics del pedal sobre roca delicada, mestres del Sant Llorenç del Munt més precari, que més tard van exportar el que havien aprés en aquesta cinglera cap a grans parets (Montserrat, Montrebei, ...).

 

Estigma dels Rovellats

A principis dels 90, grans clàssics com en Fredy Parera, l'Amadeu Pagés, en Joan Armengol, juntament amb en Jaume Clotet i molt especialment el Manuel López (M1G), converteixen la Gran Diagonal en el laboratori de l'estrep que havia estat feia dues dècades. Delicats emplaçaments sobre roca molt trencada de vegades, els fan agafar un bagatge sobre els pedals que alguns d'ells deixaran en forma d'apertura o repetició dels artificials més complicats i exposats del país.

 

Legend

Sols cal passar per sota de línies com Legend, d'en Paca, o Pedalea o Muere del Manolo per veure com són de precàries algunes assegurances i que prop que estàs del terra per a fallar. 

De la Legend tinc referències d'unes quantes repeticions, però de la Pedalea o Muere sols sé que la van repetir el David Jorba i l'Amadeu Pagés amb moments vibrants, com la finalització del llarg d'A4 en lliure per part del David o el trencament d'algun que altre merlet al segon llarg. En Manuel López és una figura que hauria de ser reivindicada: donant sempre la cara davant de l'exposició, ja fos amb pedals, en lliure o caminant pels cables d'acer del pont penjat de Montrebei... 

Llàstima que ens va deixar massa aviat. Acabant d'obrir una desplomada línia a la Paret de Catalunya (Montrebei), recordo que comentava que en un llarg d'A5 va traure un plom i li va caure una llastreta, llavors va haver de posar un spit i va decotar el llarg a A3... com deuria ser el llarg en l'estat original!

 

Rancia Estirpe

Menció a part per l'Amadeu, que potser sempre seguint línies més lògiques cerca l'essència dels Mites Moderns de l'artificial i deixa tres línies a la paret, una d'elles en solitari. Imprescindible passar per sota i veure l'acusat desplom que segueixen totes tres.

Llocs tenebrosos on a dia d'avui a meś del material típic d'aquestes “mogudes” també caldria afegir la podadora. Val a dir que algunes d'aquestes línies ja havien estat començades de fa anys, però faltava algú amb la solvència necessària per acabar-les.

 

Mites Moderns

La paret quedava força coberta de vies sols aptes per a alguns privilegiats, que fins i tot s'atrevien amb “allò” de l'esportiva. Així el propi Manolo López, o l'Amadeu Pagés, alhora que feien malabarismes sobre els estreps deixaven línies esportives com la Carpantin o les vies del Racó dels Pòtols.

També apareixia algun experiment hilarant, com la via Jordi Soler, on una tirolina creuava des del cim de l'Esquirol fins la Diagonal, o bé la Mireia, amb tot un inici ple de preses artificials a l'estil de Font Soleia (encara es poden veure restes d'aquestes).

Actualització de la ressenya original del Racó dels Pòtols

No és fins a la segona dècada del s.XXI que apareixen dues vies noves de caire esportiu, la Freegans (aprofitant els metres inicials de la Mangot-Soriano), i la Mi amigo el Imam de Fuengirola, que apura els últims trams desplomats de roca acceptable.

Com a nota curiosa destacar també la continuació per part del  Joan Armengol, d'una burilada ja començada a l'extrem dret inferior de la paret. El nom és molt eloqüent: Burilada assassina, ja que la via creua una visera que a mode d'espasa de Damocles sols espera el seu dia per a seguir el curs natural de la gravetat.

Amb això la paret queda força farcida de vies i, tot i tenir una oferta per a tots els gustos, rarament és visitada.

Si aquí no hi escala ningú...

Exacte! aquí no hi ve ningú a fer esportiva, però actualment és una zona que pot omplir un matí d'hivern o una tarda d'estiu, amb graus per a tots i en la majoria dels casos perfectament equipades.

Vies esportives de la Gran Diagonal

El ventall de graus és ampli, de 5c a 7c+, l'aproximació és curta i la roca de les vies esportives és bona, així que us emplaço a que ho proveu... i a més es pot completar amb la Punta del Mig o les Gaites, ja que no hi ha més de 2 minuts entre sectors.

 

Gaudint l'Estúpida

Comentem una mica les vies esportives amb equipament sòlid:

Estúpida: Reequipada amb químics trobem aquesta placa vermellosa on amb el pas dels escaladors ja sols hi resten les poques preses que no han caigut. El problema és que cal saber com resoldre aquest puzle tocant sols les preses sòlides. Obra magna de l'equilibri i de l'escalada a Sant Llorenç, a més les assegurances no són aprop. S'ha de fer!

Jortx a l'Estúpida

 

Equilibris Verticals: També reequipada amb químics, similar a l'anterior, però una fissura que recorre la paret de dalt a baix amb grans còdols farà que els passos ens semblin més segurs. Una altra de les línies que s'ha de fer per comprendre l'història vertical d'aquest massís.

Freegans: Aprofitant els primers metres de la Mangot-Soriano aquesta via puja sense miraments pel mig del desplom. No és fins al terç final on trobarem la roca gris abrasiva que ha fet tant famoses altres zones de la muntanya. Les preses hi són i estan testejades, ara sols falta afegir-hi la resistència necessària per arribar a la reunió amb garanties.

Jortx a l'Equilibris Verticals

 

Carpantín: Via manufacturada en un 40% del seu recorregut. Entrada de cantells picats a la part més delicada (inici sobre la figuera) que dóna pas a un flanqueig constant cap a l'esquerra que irremeiablement ens porta cap al buit. Entre la segona i tercera xapa hi trobarem un pas de dits i passada la tercera un llançament amb el bolt bastant per sota. 

Són vies difícils a vista perquè costa veure alguns dels cantells picats. Un cop a la franja vermellosa que creua la paret, simplement caldrà deixar que els sentits gaudeixin de la millor roca de Sant Llorenç. Sols el pas d'entrada a la reunió ens amargarà una mica la tirada. No us perdeu la reunió original de la via, un metre per sobre de l'actual... M1G Factory!

Mi amigo el Imam de Fuengirola: Entrada explosiva sobre petits cantells fins la tercera xapa on una gran franja d'arenisca ens permet flanquejar a la dreta en busca de l'ansiada roca perfecta de les parts superiors. El tram desplomat inicial té els cantells necessaris sanejats, fora d'aquests caldrà parar una mica d'atenció a la roca, almenys fins que tingui més repeticions.

 

Reequipant l'Arriquitaun

 

Arriquitaun: Una de les joies del sector, llàstima que sigui tan curta. Tota la via gaudeix de bona roca. La línia arrenca sota un imponent sostre que amaga un gran cantell invertit que ens permetrà abastar els grans forats de sortida. La placa següent encara amaga algun pas finet, igual que l'entrada a la reunió on costarà trobar el cantell salvador (que hi és). Afegir que el nom d'aquesta via bé donat pel balanceig del cos un cop els peus perden el contacte amb la paret, per tal de superar el sostre inicial, al més pur estil del flamenc més pata negra...

Del mateix autor, en Roger González, just al pis inferior també podrem trobar una línia de tall més clàssic, però equipada amb dos burils inox i un pitó, l'Hepatitis Sidosa, oberta durant un procés de convalescència.

Nefast: Equipada amb spits TAK en bon estat i molt similar a l'anterior. El sostre inicial no és tan gran però això es paga amb un pas més dur per sortir-ne. Després d'uns metres fàcils de placa coralina entrarem a la reunió per la via veïna.

Provant Mi amigo el Imam de Fuengirola

Per arribar al Racó dels Pòtols cal pujar per la feixa diagonal i aproximadament a l'alçada de la via Freegans seguir una petita vira penjada a la dreta de la gran feixa. Creuarem uns matolls i amb un pas de grimpada estarem a peu de les vies. La vira on comencen és força estreta i hi ha un cable d'acer que la recorre, però no té pinta de ser gaire fiable, així que estigueu atents.

Aquí hi trobem tres línies velles i una de més moderna, les primeres equipades amb spits M8 una mica precaris i l'última amb sòlids spits M10, cosa d'agrair a la reunió. Les vies segueixen unes curioses canals verticals que fa la paret (veure ressenya actualitzada).

Provant Mi amigo el Imam de Fuengirola

 

Bes de Sol: Entrada assequible ajudats per la canal vertical fins al punt on trobarem una assegurança química. Aquí caldrà superar un petit desplom amb força líquens.

¿?: Pas més complicat del que sembla per poder entrar a la canal des del terra. No el subestimeu. Un cop al desplom final gaudirem de grans cantells. Recomanable per escalfar-se el cap.

Liquen Dosis: Canal vertical amb petits còdols als seus laterals que caldrà enllaçar amb passos llargs. Al desplom final hi trobem cantells grans i és molt recomanable fer la reunió de la seva via veïna. Molt maca.

Dimarts i 13: Sinuosa via que va enllaçant grans còdols. Final de pel·lícula amb llastra desenganxada i tot (no cal tocar-la). Els spits TAK es troben en bon estat i la reunió disposa d'un químic per despenjar-se amb seguretat. Molt recomanable.

 

Típiques canaletes del Racó dels Pòtols - Liquen Dosis

Espero que amb aquest petit article us animi a fer-li una visita a la zona, que segur no defraudarà als esperits inquiets. Vies sense cua en un dels sectors amb més bona temperatura durant l'hivern...

Ressenyes originals de www.santllors.com