No siguis Xavi Masdeu...

Versió botiflera de Llunàtics (Skatalà)

La de veritat aquí

Feia temps que teníem ganes de pujar a St. Benet a matar un projecte pendent, així que diumenge passat ens vam decidir a fer-ho.

Semen de perro viejo

No vam encertar gaire el dia, així que sols ens va donar temps d'escalar al Tocho del Nacho, amb les magnífiques línies de Semen de perro viejo i Mastúrbate en el metro, méate en la acera (noms irreverents de l'època).

En breu vam haver de sortir corrents per la nevada incipient que va començar a caure, llàstima de malaguanyada pujada per la canal del Gat! Però volveremos!

Durant la setmana una escapadeta gèlida a Calders, on ens trobem un bon grapat de berguedans. Tot i el fred, podem fer algunes bones línies, com Bèstia Parda, la Tinya, Gitano de Balaguer o Ànsia per pujar.

Ànsia per pujar
(feina pendent per encadenar)

Com ja vam prometre, el dissabte tornem a pujar a St. Benet, aquesta vegada amb una temperatura de -3ºC al monestir, però amb un bon sol, que ens acompanya una altra vegada al Tocho del Nacho, on fem totes les vies per escalfar (Al loro amb el 6b+!)

Bon solet al Tocho del Nacho

Amb els tendons al punt, baixem cap a l'Agulla del Pas de la Burra, on afinem les forces amb la via de l'esquerra del tot (no sé el nom). Una petita obra d'art que al pas difícil combina monodits, bidits i bons cantells... molt guapa!

Via de l'esquerra del Pas de la Burra

I cadascú als seus projectes! En Jortx amb la Bastardo i jo a la Poker d'Asos. Tot molt bé fins que la Gorra Marinera ens traeix i amaga el sol, maldición! Escalada a 0ºC ...

Jortx provant els primers passos de la Bastardo

Poso una cinta ben llarga al tercer bolt de la Poker d'Asos i al primer intent del dia me l'emporto al sac. En Jortx té menys sort i a l'intent bo a la Bastardo la temperatura li congela els dits i s'ha de penjar sense notar les preses... Cap problema, el pròxim dia se l'emporta...

Per cert, avui he descobert que també els Decibelios es van apuntar al carro de dedicar cançons a l'ambient alternatiu benedictí, una petita joia...

Aquesta no és d'escalada...

Hi ha gent a la que fa temps (o molt de temps) que no veus, però et segueixes sentint aprop. Un petit homenatge a tots els que han fet que siguem el que som!

La baska que más kaska

Mari Carmen y sus muñecos

Oh! Grigri, te alabamos...

MiquelAngelo y MonoLiso

Neo!, debes elegir una de las pastillas...

Arena Party (Sala Madre)

Por Dios!, no les dejeis cantar más!!

Moda punk en Galerías... muy punk!

Como Camarón!

El maromo de las RayBan

Danza Vertical

Pantrocrator

El increible ataque de los hombres rana!

Pedro, Sílvia, Erni, Martí, Vidi, Richi, Jordi, Quico, Xarli, Isa, Ivan, Marquitus i a tots els que em deixo al tinter...

Per a noies grans...

Fa anys corria el rumor de que "... Bagasses per als nens, Regina per als homes i Montrebei per als super-homes...". I avui, tornant d'escalar per la C-17, entre radar i radar, m'ha donat per recordar-la, i adonar-me que avui hem estat a un sector per a noies grans (parafrasejant la mítica via de St. Benet).

Jortx acaba el tram dur de l'Overloaded

Paranoies grans les que ens muntem nosaltres sobre aquest tipus de roca, que sempre ens procura una bona cura d'humilitat. El mite que rodeja a un dels seus aperturistes, l'equipament estrany a vegades, les fissures dolomítiques, la roca d'excel·lent a sorra en pocs metres, ... per a noies grans!

Fissura més relaxada...

A la paret esquerra del Folló hi hem accedit amb un llarg ràpel per la via L'Estreta, deixant la corda fixada per si de cas. Acte seguit hem anat a buscar el peu de via de Overloaded, que ja fa temps havia fet amb el Tranki.

Jortx a l'inici del segon llarg

Una bona via que ens ha escalfat en un moment. L'entrada a la fissura en baixada es fa estranya i el primer encastament et posa a lloc. Per sort, les dificultats desapareixen ràpid i deixen pas a una bonica fissura. Torna a sortir en lliure, però esbufegant...

Primer llarg de la Bavaresa, un gran corn flake...

El segon llarg té algun pas estrany per arribar a la gran llastra que ens deixa prop del cim de la paret. A per el segon objectiu, la via Bavaresa.

Aquesta es troba equipada amb spits vells i tres pitons. El primer llarg és molt curt, per una bavaresa de roca peculiar, on trobem un dels pitons i podem completar amb el C4. Reunió 5 estrelles...

Acabant la via Bavaresa

El segon llarg és espectacular, molt bo, però per anar amb el coco preparat. Comença per una espectacular bavaresa fina com el paper. Hem posat un C2 al sortir de la reunió i a la resta hi han dos spits i un pitó. Al final d'aquesta gran llastra cal flanquejar per sobre el sostre, bons peus però sense mans... quin patir!

Una fissura de dits et porta fins un sostre de grans cantells però volat de peus (possible Ae sobre spits). La resta del llarg és més relaxat, però no et deixa baixar la guàrdia ja que els passos no són gens evidents. No ens ha sortir en lliure a cap dels dos... encara hem de créixer!

Lloc molt recomanable per passar una estona "clàssica".

Pim, Pam a pam

"... L'Operació Montserrat va concloure el 12 de novembre de 1972, a Can Jorba. Aquesta masia va acollir a tots els assistents a aquell acte memorable. De bon matí començaren a pujar pel camí -que prèviament s'havia netejat i marcat- de la Coma d'en Pastor cap al serrat del Faraó fins arribar al peu de l'agulla Zanini. Dita agulla fou dedicada a l'amic i company de cordada de Josep Barberà que havia iniciat amb ell l'Operació. Fou la darrera agulla que s'escalà en l'Operació i, al cim s'hi col·locaren les ensenyes de les entitats que hi havien participat i el signe de la pau. Al mateix temps, es va fer una escalada col·lectiva a l'agulla de la Benedicció, on també es posà una creu ..." (Història de l'escalada a Montserrat, J. Fatjó i Gené)

Cim de l'Ag. Zanini el 12/11/72
V. Soto, M. Garrell, J. Barberà i L. Baró
(C) V. Soto

Així comença una petita obsessió per escalar aquestes dues agulles, veïnes de l'imponent Faraó, i de poder contemplar les esmentades creus. Diumenge aconsegueixo enredar al RoqueTony i enfilem la Coma d'en Pastor fins al peu de l'Ag. de la Benedicció.

El Faraó i al costat esquerra, l'Ag. de la Benedcció i l'Ag. Zanini

Per pujar aquesta petita agulla escollim una via d'en P. Forts & Co.: Un Tall de Lluna. És una aresta molt maca, amb roca excel·lent i perfectament equipada amb 10 spits i dos burils a la part de dalt. Surt tota en lliure, encara que a les ressenyes hi marqui un pas d'Ae. El grau proposat ja és el correcte...

RoqueTony iniciant Un Tall de Lluna

Al cim trobem la petita creu que es va afegir per a commemorar l'efemèride de l'Operació Montserrat i just al seu costat una reunió amb dos spits amb xapa de burí des d'on podrem rapelar (40 metres). Hem canviat els cordinos, però millor preveure navalla.

Al cim de l'Ag. de la Benedicció

Acte seguit hem enfilat una mica més la canal per trobar la via Traficant de Silenci de l'Armand. Aquesta via de dos llargs és com una Aresta Arcarons en petit. Té 5 spits per llarg i en algun tram s'ha de vigilar la roca.

RoqueTony al primer llarg de Traficant de Silenci

Hi ha un lloc especialment exposat passat el tercer spit al segon llarg, ull! A la reunió (rapelable i ben equipada) hi hem trobat una petita agulla (de les que jo anomeno Dits de Fàtima) on no ens hem pogut estar de pujar-hi.

Creus de les agulles, reunió d'època i dit de fàtima

Foto de la creu del cim de l'agulla Zanini, on encara es veuen les sigles del Centre Muntanyenc de Sant Cugat, però no la barra central de la creu. És curiós perquè tal com està ara la creu representa el símbol de la guerra que fa anys portaven els punkys per provocar els pobres hippies...

Al més pur estil Eddie sobre la Conca de Barberà
(Ja veieu que en aquest post tot va de Barberà)

Aquest matí, amb la Selene, hem aprofitat per baixar a Montblanc i de pas fer una petita ferrada que teníem pendent de fa un temps, la de la Feixa dels Coloms.


De ben segur que ella ja farà una explicació més realista al seu blog, perquè com podeu veure a la foto superior, jo sols estava preocupat per mi tesoooroooooo!

El comunisme s'ha rendit a la falange (dels meus dits)...

Matinal a Les Gaites de St. Llorenç del Munt. En Jortx, els companys del GEAM (Carla i Jaume) i un servidor ens hem plantat amb un tres i no res al peu de la part dreta de la paret , per escalfar una mica. Per cert, crec que el GEAM ja té himne: aquí! (i a més canta el Toni Albà, no?)

La foto de la victòria

Bé, a part del bon rotllo i l'alegria que nos caracteriza, volia deixar constància al blog que ja he encadenat la Perestroika + Boris Nikolaièvitx Ieltsin (extensió que va néixer d'un petit projecte personal).

En Jortx ha fet la primera ascensió d'aquesta extensió, ideal per tensar els nervis. I un servidor l'ha encadenat des del terra. Estic força content perquè la Perestroika és un tipus de via que no se'm dóna gaire bé... estarem canviant?, serà l'edat?. El que està clar és que és una via 10...

Respecte al grau, tot queda més o menys igual...

Matí de relax

Tinc un Handicap...

Em mirava sexe + Kim Àfrica

Després de fer i desfer els plans per dissabte un milió de vegades, decidim tornar a la paret mater del Solsonès: Canalda. (Parce, tranquil que el tema de Busa no se'ns oblida...)

Jortx al primer llarg de la Falcon Crest

Aquest cop escollim una via a l'alçada d'en Preky, que decideix acompanyar-nos: la Falcon Crest. Podreu trobar una molt bona ressenya al blog de l'Edu.

Jortx al pas dur del primer llarg

En Jortx s'aprofita del meu estat mental al peu de via (les cocteleries són un perill!) i m'endossa el tercer llarg, je, je, je... Sort que l'últim cop va pillar ell a la via de Pascua. No hi ha problema, com que encara estic mig adormit no protesto gaire i ell comença el primer llarg.

Preky entrant al diedre del segon llarg

Un llarg força continu, on has d'anar passant petits desploms fins a l'últim que amaga el pas més dur. Un servidor cau en aquest pas, però tot és positiu, ja que així aconsegueixo despertar-me: Bon dia!

i ja enfeinat...

La roca del llarg ens ha semblat prou bona, cal mirar-se una mica l'entrada i la fissura fàcil del final del llarg. Molt ben equipat respecte al que serà la resta de la via...

El segon llarg té una espècie d'aura mística des que va petar el pont de roca que protegia el pas clau del llarg.

Cual gavilán buscando el cordino salvador...

Comença en Preky, que ve molt rodat de fer la Kalachacra fa 15 dies, i ... buf!, com costa fer el flanqueig de després de la primera assegurança. S'ho ha de mirar força, però arranca i ja no para fins a la reunió. El tram del diedre el passa amb un alíen vermell i un C3 a muerte. Com bé diu l'Edu, més de col·locar-s'hi que d'apretar. La roca és normaleta i el tram difícil s'acaba ràpid...

Panxa inicial del tercer llarg

Però no cal menysprear la resta del llarg. Una placa de bons forats, però amagats i lluny, a la part de dalt, arrodoneix la jugada. Aquesta part de la via és de les que més em va agradar.

El tercer llarg comença amb un pas de decisió per caçar el primer spit. Jo llaço un merlet abans de fer-lo i el cervell treballa més tranquil.

Si no és prou difícil fem-ho una mica més, que catxondos que són alguns...
Entrant a l'última reunió.

El desplom surt en lliure després de penjar-me a vista. Baixo i torno a començar. Tibades llargues amb cantells cada vegada més grans, però ben equipat. La resta del llarg va fent ziga-zagues amb algun pas més fi que altres (i força bruts), fins al diedre final. Aquí comença la gresca de nou...

El diedre està molt brut, comença fàcil i equipable (C1) i et trobes dos pitons seguits, el segon en estat precari. Després has de navegar entre molsa i matolls i assegurar-te com puguis (alien vermell i tascó) fins entrar a la lleixa de la reunió. Amb diferència el tram més lleig de la via...

Preky al dur primer llarg de l'Orient Mitjà

L'últim llarg el torna a fer en Preky, que com que ja el coneixia de quan vam fer la Dinastia, puja corrents, i assegura la placa final amb un tricam que sembla un parabolt, sense gaires problemes... El millor llarg de la via juntament amb el primer.

Ja em perdonareu la meva opinió, però per a mi, la Falcon Crest és una via més de Canalda, amb algun pas més picant que la resta, però no pas de les més maques. Em va agradar més la veïna Dinastia, per posar un exemple... això sí, sempre xapó amb aquest estil d'apertura i aquesta forma d'assumir el risc (i a sobre tenint en compte que molts cops s'han afegit spits un cop fet el llarg, impressionant!)

Estètic esperó per on puja la via.

Com que la via és curta i en Jortx tenia ganes de guerra encara, decidim aprofitar i fer l'Orient mitjà, del company Parce. Trobareu la ressenya aquí.

O estem una mica tocats ja o el lobo es más fiero de lo que lo pintan (però no era al revés aquesta frase?).

Entrant a la primer reunió

Bona via amb roca força bona i assegurances a lloc, però s'ha d'apretar per superar les baumes del primer llarg i no encantar-te gaire per arribar a la reunió del segon. Buff! mi resaca! Sort que em van dient on són els cantells bons a la segona tirada...

Jortx al segon llarg d'Orient Mitjà

Amb aquesta via tanquem de moment la temporada Canalda (fins l'any que ve). Fins una altra còdols precaris i punxes coral·lines!

Godwin's Law

Avui hem estat a un d'aquests sectors d'escalada curiosos de les contrades osonenques. Ens ha costat força trobar-lo, ja que hem entès les indicacions que portàvem ven bé al revés... Al loro!, que no estamos tan mal!

Jortx a L'esperança és allí dalt

Després d'una hora bosc amunt, bosc avall, compartint terreny amb boletaires i recol·lectors de pinyes, hem aconseguit situar-nos i trobar el sector. La primera visió no és del tot espectacular, però a mesura que anem fent vies, arribem a la conclusió de que no està gens malament per a un matí d'hivern.

Foc d'encenalls

El grau ens ha semblat força humà. Hem escalfat a L'esperança està allí dalt i Somriure Vertical, no especialment maques, però complint la seva funció. Acte seguit hem atacat l'objectiu del dia, la recomanada Foc d'encenalls. Tant al Jortx com a un servidor ens ha sortit a vista. A destacar la part de dalt amb uns passos de grans cantells laterals molt macos.

Jortx a Foc d'encenalls

La següent via ha estat Paper Eugènic, on en 3 metres descobreixes fins a quin punt els dits poden suportar el dolor. Per sort ens la traiem de sobre al segon pegue. Una via bona, però molt concentrada.

Acabant la part dura de Paper Eugènic

Decidits a fer alguna ruta més assequible, em sento cridat per una espectacular xemeneia. La via es diu 43 tacos i és una obra d'art. Molt alpina i amb grans cantells per sortir de la cova incial. Fissura molt divertida a la part de dalt.

Sortint de la cova de 43 tacos

I per acabar el matí de pèrdues i retrobaments fem la via més curta del sector, Hòstia Santa, situada just a l'inici de la paret i de tan sols dues xapes. No podem oblidar el maresme power.

Jortx a 43 tacos

No sé si hi tornarem, però com ja he comentat, el sector bé val una visita...