El Maresme, aquesta comarca on anem a viure els barcelonautes que no ens podem pagar un pis a la ciutat comtal o els que prefereixen tenir una casa, on Plataforma per Catalunya encara no treu regidors tot i l'embolic de cultures que hi regna, on tenim una de les carreteres més perilloses d'Espanya i on estem reodejats de petits blocs de granit....
Avui m'he proposat iniciar el recull de zones d'escalada d'aquesta comarca. Algunes ja hi consten a la guia de "Barcelona y alrededores", però sense actualitzar. Altres no han vist mai ressenya, i algunes encara esperen un ansiat reequipament.
Aprofito el blog per preguntar-vos si algú coneix alguna zona d'escalada a l'Alt Maresme (Arenys - Tordera), que sigui natural (Calella no val!) ?
I ja que hi som, quina portada us agrada més?, je,je,je...
Aquest matí hem estat una estoneta a les Gaites (St. Llorenç del Munt), en una finestra de temps que teníem l'Ozzy i jo. Hem fet sols quatre vies, però el post em servirà per actualitzar, millor dit, recotar (al meu gust, ja,ja,ja) les ressenyes que en Xavi va fer en el seu moment...
De les ressenyes sols destacar que les vies 28 i 29 estan en un estat molt precari que fa difícil fins hi tot la seva localització, la 26 té cantells picats, i de la resta, doncs petits matissos de grau. Per exemple la 5 sempre havia estat de 6b, però no es pot comparar amb la 6, que també estava de 6b o la 17. La via mítica del sector, l'Angie, l'he deixat de V perquè opineu vosaltres, però a mi em sembla un bon 6a.
El problema del sector (sempre des de la meva visió personal) és que els graus mitjans són massa cars i els alts massa barats, un bon exemple és la 3, que segons en TR (no l'he fet encara), a St. Benet no passaria de 7a+/7b (coses de la vida, oi?)
Tornant al resum del dia, avui hem fet les següents vies:
Renom-Olmedo (6a+): Una via d'estil clàssic, on entrem per la cova de les Gaites, d'una forma una mica exposada, i ràpidament pugem pel diedre, aquí molt ben equipat, ja que eren antics Ae. (Parabolts)
Paranoic-Man (6c): No l'havia fet mai i avui m'ha donat tres bofetades. Inicialment tens uns passos de V/V+ sobre roca gens bona amb una caiguda potencial al terra des de 10 metres (no exagero, l'Ozzy ho pot verficar, a la foto inferior esquerra s'aprecia el primer spit, el que té per sobre el cap...), això ja m'ha posat les piles. A l'entrada al primer desplom hi falta la xapa del spit, segon pas expo, per sort aquí sols picava en una repisa, millor això que el terra, no?, i com a última bofetada, pas tonto per entrar al segon desplom que m'obliga a penjar-me, je,je,je.... al segon intent ha sortit en lliure. El problema d'aquesta via és que abans es feia en dos llargs i quan es va pujar la reunió es va deixar la graduació del primer llarg. Si ens fixem en la ressenya original, el segon llarg està graduat de 6c+! Segurament no és tant, però fer la via com està ara es mereix un bon 6c, amb passos expo de V+. (Spits 8 mm)
Entrada en la 4a dimensión: Via sense cotar. Avui ha sortit al pseudo-flash, je,je,je. Saturat de l'exposició de l'anterior via, ja la provo directament amb la corda per dalt, ja que tornes a tenir una caiguda de 10 metres amb roca no gaire bona (tot i això força millor que a la Paranoic -Man). La via l'ha provat primer l'Ozzy (foto inferior dreta) i després jo, i m'ha sortit a la primera. Si la Dosis de Metal és 7a+ (ja l'havia fet fa temps), aquesta és un pèl més difícil, segurament 7b. Com ja he comentat, potser el grau és barat... ja em direu (spits TAK)
Angie: Una de les millors vies de St. Llorenç, ideal per acabar el dia. No us la perdeu. (Parabolts)
Estaria molt bé afegir un parabolt per evitar aquestes caigudes tan dolentes a l'entrada, que us semblaria? Quan pugui ja reequiparé el primer llarg de la Garridos, la Quasimodo i l'Entrada en la 4a dimensión, que alguns spits fan por, igual que les reunions de cable retensat.
Per cert, dedico l'entrada d'avui a tots els pobres desgraciats que els hi ha tocat fruir (forçosament) de la jornada electorat... jo ja vaig pringar en el seu dia!
Bé, doncs ja hem tornat d'aquesta petita lluna de mel pel país de l'estrés, uy! vull dir el país dels Pirineus... Ha estat curta però per motius de calendari no podíem anar més lluny ni més dies, així que ens n'hem anat a conèixer aquest petit estat, al que estarem temps sense tornar, ja que cada cop és més difícil allunyar-se de la civilització... jo crec que en breu el cim del Comanegra tindrà un telefèric o un apartahotel, o ves a saber potser la nova apertura de "La casa del formatge" o l'Andorra 2000. Bromes a part, no puc més que agrair-vos a tots les felicitacions que hem rebut, moltes gràcies companys!
Aquests dies ens hem dedicat a fer un grapat de ferrades d'Andorra, que feia temps que els hi teníem ganes però mai trobàvem el moment. L'opinió general és que són una mica, no sé com dir-ho, estan mal ubicades. Potser perquè vam anar a agafar les pitjors, però l'entorn era horrorós! Tot i això he de dir que alguna de les que ja havia fet (Bony d'en Valira) no patia aquest problema. Com a activitat merament esportiva no estan gens malament...
El primer dia per aclimatar vam fer la ferrada del Tossal gran d'Aixovall, i mentre feiem la ferrada podiem fruir veient com la gent feia caravana per sortir d'Andorra, ja que aquesta ferrada es troba pròxima a la frontera. Sota podeu veure fotos de la Selene en acció.
El dia següent vam anar a fer la ferrada de Racons (diuen que és de les difícils, ja,ja,ja... més Joc de l'Oca és el que fa falta...) i a l'acabar la vam empalmar amb la de la Canal del Grau. En aquesta primera ferrada hi trobem algun desplom força maco, llàstima de jugar-te la vida al començar-la, ni més ni menys que a la mateixa carretera d'Andorra a Canillo!
La ferrada de la Canal del Grau ja està un xic més allunyada de la civilització i és més maca. Al baixar d'aquesta vam poder veure aquest nou invent que és la "via cable", però quina collonada, si vols escalar ves amb corda!
És qüestionable l'existència de vies ferrades esportives, ja que l'impacte visual és enorme, però mira si passen per trams de roca no aprofitables per escalar, no seré jo qui les critiqui, ara obrir una via d'escalada i posar un cable d'acer entre assegurança i assegurança em sembla curiós... Molts cops es defensen les ferrades amb la idea de que acosta la verticalitat a persones que d'altra manera no la podríen fruir, però ara els mateixos creadors es contradiuen! i resulta que si tenen un cable d'acer entre químics, els que abans no podien disfrutar de la verticalitat d'una altra forma que no sigui amb esglaons, ara poden escalar! Podiem haver començat per aquí, no?, ...
Saturats d'aquests ambients tan metàl·lics ens anem a buscar la tranquilitat als estanys de Tristaina, on les últimes neus donen ambient neo-zelandés a l'entorn... que bonic!
Per poder arribar a l'Estany de Més Amunt, encara hem de creuar alguna clapa de neu, però el paissatge s'ho val. Tot i les magnífiques vistes hi ha qui no pot oblidar els seus vicis més profunds, je,je,je...
Així que després de cinc dies de ferrades, muntanya i fer una mica el consumista, avui hem tornat a la tranquil·litat de la nostra àrea metropolitana. No sé si a aquest petit amic que vam fer en una de les ferrades li hagués agradat venir amb nosaltres...
Doncs això, que encara que la nostra vida en comú comencés ja fa un temps, demà ho compartim amb els més pròxims... i com que els bloggers som virtualment-pròxims, doncs també ho volem compartir amb vosaltres...
Per acabar la trilogia de sectors de l'escola de Cèllecs, aquí us deixo amb el més allunyat, el Contravent.
1.- Sóbala Sobón: Reunió precària. Enllaça dues fissures amb bons cantells.
2.- Reflex: Difícil via de dits. Iniciem pujant els peus per la vira esquerra fins a poder posar el peu dret en una petita lleixa. Dues mans a la fissura i ens ajudem d’espatlla per alguna petita fissura vertical fins agafar la fissura de la dreta. Pugem el peu esquerra a la banyera inicial i un pas molt llarg de ma esquerra ens permet arribar a la veta horitzontal de quars. Ens movem cap a l’esquerra i fem un pas llarg a un cantell arrodonit sota la reunió, vigilar al pujar peus que encara no s’ha acabat!Reequipada amb químics.
Mohawk autoassegurat a Reflex (6c+)
3.- Zurullade: Magnífica via bloquera, entrem per unes plaques amb molsa per situar-nos sota al sostre amb un gran invertit per la dreta. Amb l’esquerra regleta fora el sostre, pugem peus i xapem cinta. Agafem un invertit taronja i sikat sota el sostre que ens permet fer un llançament amb l’esquerra fins una bona regleta (cap a l’esquerra). Dreta horitzontal a l’inici de la fissura de sortida i ràpida pujada de peu esquerra sobre el sostre. Pas d’espatlla amb la dreta per rebotar a la fissura, i ràpid creuament amb l’esquerra a la fissura. Pas llarg per la fissura i llançament amb la dreta al final d’aquesta. Ma esquerra a una banyereta sobre el químic, xapem i sortida de bona fissura vigilant els peus... té mala caiguda.Reequipada amb químics.
4.- ?: Molt malmesa, li cal un reequipament, especialment de la reunió.
5.- Estredats: Reequipada pel Rn. Entrada de desplom – diedre fins a la lleixa. Després finura ajudats pel cantell esquerra. Pas de peus sota el sostre de dalt. Potser V+ de Roques Noves.
6.- Formiguera: Calen tascons. Bonica fissura amb una sortida flanquejant per sota el sostret. Un spit i un pitó sota el sostre.
7.- Juanito Jamones: Readreçada pel Rn. Puja recta des d’abaix per una magnífica bavaresa amb un cert desplom, jo crec que actualment ronda el 6a.
7bis.- ?: La millor via del sector, magnífic desplom amb cantells gegants. Reequipada pel Rn.
Mohawk autoassegurat a Volver a empezar (6b+)
8.- U2: Reequipada. Pas finet entre la segona i tercera xapa.
9.- La decisió d’en Txacu: Reequipada. Abans et jugaves una bona galeta sortint de sobre el bloc, actualment s’ha baixat el primer parabolt i ha quedat una via maca amb passos de placa i fissures verticals a la part de dalt.
10.- Delirium Tremens: Una de les vies estrella del sector, placa de finura amb un pas letal d’un monodit que mai he sabut si estava picat o era el reaprofitament d’una antiga burilada. S’ha de fer...
11.- Esperonet: Aprofita el mateix esperó que l’anterior via, però per l’altra banda, reseguint fissures i amb un pas d’adherència entre la segona i tercera xapa.
12.- Diedre Manel: L’altra clàssica del sector, via fàcil i maca però que demana un reequipament. Segueix fissures amples per dins del diedre.
13.- Sostre: Via equipada pel Rn, amb spits i un parabolt al mig del sostre. Inicialment es puja pel diedre seguint una bona fissura a la dreta, per sortir, finalment, pel sostre ajudats per grans cantells a la dreta.
14.- Volver a empezar: Via poc repetida i amb un pas molt tonto entre la primera i la tercera xapa. Aquí hi trobem una regleta lateral per la ma dreta, ajudats de la fissura del diedre i vigilant molt els peus (mitja bicicleta) fem un llançament a l’esperó arrodonit. Pugem peu dret ràpidament i ens estirem per agafar una bona fissura sobre la lleixa del final de l’esperó (amunt). Sortida fàcil per fissura. Cal esmentar que els peus rellisquen molt en aquesta via.
15.- Pibe Mongo: Reequipada. Entrada per la Placa Negra i quan veiem un petit peu a l’esquerra de la xorrera la deixem. Pas de regletes i bloc de peus entre la tercera i quarta xapa (comptant la de la Placa Negra). Bon cantell sota el sostre, per agafar unes petites regletes que ens permeten moure’ns cap a la dreta, agafar el cantell dret i passar fins la reunió.
16.- Placa Negra: Reequipada. Placa molt maca de regletes molt bones i que mai hi falten, de les recomanables del sector.
17.- Mini-crack: Una fissura desplomada fa témer el pitjor, però un pas llarg i de bons cantells soluciona la papeleta. La resta és placa assequible, així tenim una via maca en el seu conjunt.
18.- Tobogan: Reequipada amb químics. Planxa estreta i tombada amb forma de tobogan, molt similar a les que podem trobar en moltes vies de la Pedriza.
19.- Chikimonki: Actualment s’ha afegit un químic en el reequipament, ja que abans tenies una bona galeta per caçar el primer spit. Una obra d’art de l’adherència, juntament amb “La bicicleta” de Roques Noves.
20.- Desapareguda sota la molsa...
No deixeu de llegir que opinen els extrangers sobre alguns graus de Cèllecs, passats de 6a a 6c, je,je,je, no és per tant!
Aquí us deixo aquest petit video fent la difícil Reflex:
Avui hem pujat a St. Benet a veure si queia el segon objectiu de l'any, la mítica via Gavilan Pollero a la Roca d'en Barberà. I aquest ha caigut a mitges; per una banda he encadenat aquesta pedazo de linia de dos llargs, però no hem pogut grabar el video perquè la Selene (la nostra càmera habitual) s'ha quedat dormint a casa, i vaja que sols erem l'Ozzy i jo, i un escala i l'altre assegura,je,je,je...
Però també hi ha hagut una part negativa: la lesió que em vaig fer al braç fa un mes ha retornat, i com sempre ho fan, amb més ganes. Així que ara toca uns dies de repòs. M'ha sabut força greu perquè demà havia quedat amb en Piju per un petit repte i va a ser que no... Respecte el video, ja pujarem un altre dia a grabar-lo, oi Tranki?
Aquesta via em va impressionar molt quan la vaig veure a la primera guia de St. Benet (Ed. Desnivel). A la primera edició d'aquesta hi sortien el Rubio i el nostre amic del Ferrari a la Quilla (Vagos), però a la segona edició hi van posar a la portada aquesta impressionant foto amb aquests dos màquines (en Salva i l'Alsina), a la Gavilan Pollero, Roca d'en Barberà.
La via ja feia temps que estava oberta, era una clàssica de V/Ae, i rebia el nom de Hispano-Suecia, però es va, no sé com dir-ho, reequipar-variar, per poder-se fer en lliure, i a l'hora se li va canviar el nom per un més acord amb l'època.
El primer llarg és un V amb un sol parabolt (dels nous de la FEEC) i tothom s'escaqueja per la dreta (IV+) i no compta com a llarg. Així el primer llarg de veritat és un ex-6b, ara cotat de 6c, molt maco, de forats bons amb un pas d'un bolo pla marron abans d'entrar a la reunió. Aquí es pot descansar sense mans i preparar-se per afrontar el desplom. Aquest té uns passos molts macos sobre bona pressa, que et porten al llançament al bolo taronja (on surt el Salva agafat amb la mà dreta) i uns passos més per arribar a la reunió (força cutrilla per cert, i amb la por que fa baixar d'allí!). Sols us puc ensenyar la foto de la via muntada...
Després de posar les cintes i encadenar-la en top rope, l'he feta des d'abaix i un altre objectiu deprecated, je,je,je... (llàstima de los daños colze-laterals).
Després l'Ozzy ha estat provant les vies de la Panxa del Bisbe, en companyia de la Sandra, la Gemma i en Toni. I jo mirant i passejant, així he descobert que s'ha reequipat la Bastardo al Pas de la Burra (hi vaig anar massa d'hora, je,je,je) i el Sis de l'Ulive, un 7a molt bloquero abans d'arribar al Pas de la Burra.
Tranki!, et deixo amb l'esquema de la via, je,je,je...
Avui ha plogut! Tenia que pujar a St. Benet però ens hem arrivat a Can Jorba i hem vist com plovia, així que al no poder fer res, (bé!, a partir de les 19h si, com bé veureu al final del post), m'he decidit a escriure una altra entrada sobre Cèllecs.
Abans de res, voldria aprofitar l'entrada per conèixer quin índex de participació obtindríem si fesim una micro-trobada blogger a aquesta escola del Maresme, per exemple l'últim dissabte de Maig (26/5) o alguna altra data a concretar, vinga deixeu els vostres comentaris (ja entenc que els que viviu lluny no vindrieu per unes pedres de 10 metres, je,je,je...)
Doncs retornant al fil inicial, avui toca el sector on hem aprés a escalar molts, la Placa de Cèllecs:
Inicialment cal anotar que els graus que a les ressenyes figuren són força incorrectes, així per cada via comentada hi afegiré el grau que crec més adient (gràcies Tinkpor)
8.- Mátala Pedro (IV+/V): Via amb les assegurances un pèl desgastades, primer un buril i després dues xapes de spit oxidades. La via té uns passos una mica desplomats però amb bons cantells, s’uneix a la 9 abans del que indica el dibuix. Va bé per deixar descansar l’adherència.
9.- Tos de gos (V): Placa d’adherència amb un pas de fe en el peu a la meitat. Reequipada amb químics.
10.- Mocs de gos (IV+/V): La via d’adherència més elegant del sector, amb un pas de fe per entrar a la reunió. Reequipada amb químics.
11.- Peus peus (IV/IV+): Semblant a l’anterior però s’escaqueja cap a la dreta en l’últim moment. Reequipada amb químics.
12.- Lopitekus (IV-): Diedre ja una mica sobat on molta gent ha aprés a escalar. Via recomanable encara que sols sigui per història. Reequipada amb químics.
La bestia negra de Argggg (Monty Phyton). En Pelut és la mascota d'un vell conegut i actiu reequipador de la zona.
13.- Juanjo fa jockey (6b/6b+): Entrada per l’esperò, val la pena xapar el primer spit pel diedre i després provar l’entrada original, amb pressa petita i moviments incòmodes cap a l’esquerra. Una via una mica forçada. Està amb spits i té reunió però s’ha de muntar.
14.- Trempera matinera (6b): Entrada contundent amb tendència cap a la fissura, via a bloc amb spits. Té reunió però s’ha de muntar.
15.- Estira la cadena (6b+): [A les ressenyes estan els noms mal posats] Via bessona a l’anterior però per un esperó més llis. És difícil mantenir a ratlla la temptació d’agafar cantells de la seva veïna. Té reunió però s’ha de muntar.
16.- Kortatu (6c+?): [Em manca fer-la] Sostre amb pas de bloc de sortida. Sols té un spit i una anella de dos químics en molt mal lloc.
Mohawk a la via 22
17.- Mingomaniac (V+): Via maca que travessa un petit desplom mitjançant una fissura en bavaresa. Està amb spits però amb bona reunió de químics.
18.- ? (V/V+): Placa fina d’adherència on ens podem escaquejar fàcilment. Està amb spits però amb bona reunió de químics.
19.- ? (6a): Un pas molt tonto a l’entrada ens deixa a una bonica placa d’adherència amb bavaresa final. Està amb spits però té una sòlida reunió amb químics.
20.- ? (6b): Actualment impracticable per molsa. Pas d’entrada desplomat i placa fàcil. Reunió cutre i spits oxidats.
Mohawk a la via 21
21.- ? (6b+): Entrada per un assequible però impressionant desplom, vigilar el primer spit que fa por. Un cop sota el desplom ens aixequem per agafar una lleixa amb la ma esquerra, que ens permet remuntar els peus. Aprofitem la lleixa amb les dues mans i agafem la fissura horitzontal (on no hi hagi molsa) per sortir del desplom. Placa final fàcil. Reunió acceptable però millorable.
22.- ? (6c): Bones fissures horitzontals que ens deixen en un mal xapatge del segon spit. Sobre d’ell hi tenim un petit cantell, que agafat amb l’esquerra ens permet pujar peus i llançar la dreta als romos, quan més amunt millor. Placa final assequible. Comparteix reunió amb la 21.
23.- Agullola de Cèllecs (V+): Si de la placa inferior (vies 20 – 22) seguim caminant cap a la dreta amb tendència a baixar, arribarem al peu d’una placa fissurada coronada per una desplomada agulla just sobre el Mas de Cèllecs. Una mica a la dreta, sota un sostre neix una bonica via. Aquesta surt del sostre amb dos spits i va a agafar una línia de burils sense xapa (evitable) que ens deixen a una bonica i fàcil bavaresa (portar algun tascó o friend petit-mitjà). Just sota el desplom trobem un spit, aquí podem decidir passar el desplom pel recte o per la dreta, les dues opcions estan equipades amb spits i són de dificultat similar. El desplom té uns grans cantells que el fan més fàcil del que sembla. També es pot pujar a l’agulla per l’esquerra, però l’estat dels pitons que hi resten no ho fa aconsellable.Al cim de l’agulla hi trobarem dos spits amb anella, on si ens hi despengem, haurem de tenir en compte que la corda no corre bé. La millor opció és rapelar l’agulla fins al coll (4 m) o destrepar-la (IV) i pujar fins al cim de la placa per unes lleixes de III.
Mohawk a l'Agullola de Cèllecs
Pluja:
Com que aquesta tarda no ha deixat de ploure fins les 19h, m'he arribat a acabar la feina que vam començar amb l'Ozzy diumenge, així he acabat de netejar la via que vam obrir i especialment el camí que puja sobre el segon bloc (foto). En breu tindrem sorpresses en aquesta escola...
Portada 1: Salteado de mar y montaña
Portada 2: Fresones del Maresme con nata
