El viatge de Chihiro o el Castell ambulant...

"El castell de Castellcir, o Castell Cir, és un castell romànic del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Vallès Oriental.", amb aquesta definició s'inicia l'entrada de la Viquipèdia referent al castell de Castellcir o Castell de la Popa.

Castell de la Popa

Ja fa un temps, amb la Selene, vam aprofitar la visita al Roure de Can Giol per aproximar-nos a veure aquest espectacular castell, documentat des del 1014, i que amb la seva base rocosa en forma de popa havia servit de defensa per a tota la vall de la riera de Castellcir - Tenes.

Centellenca al Castell de la Popa

La qüestió és que en aquesta primera visita vaig veure que del peu de la popa hi naixien dues vies d'escalada. Una d'elles recorria tot el desplom de la base del castell, així que vaig pensar que caldria tornar un dia per tastar aquesta curiosa línia.  

Centellenca al Castell de la Popa

Un any he necessitat per enganyar algú i acostar-mi. Però gràcies a vendre la idea en format "excursió familiar", en Podarcis i en Corpix, avui s'han brindat a acompanyar-me i a assegurar-me. Així que per fi he pogut realitzar la via Centellenca al Castell de la Popa.

Centellenca al Castell de la Popa

La via no té res d'especial, però l'espectacularitat del lloc ja val una visita. Està completament equipada amb burins i un pitó a la part inferior, i parabolts a la part superior. Per tant no cal portar res de material, com a molt un cordinet per a substituir el del pitó que ja està una mica castigat.

Centellenca al Castell de la Popa

La via comença al costat dret de la popa, en un visible burí al costat del nom de la línia. Després d'un pas explosiu i de xapar el pitó (reforçable amb l'alien verd) ens trobarem amb un pas on volen els peus i es fa difícil entrar a la lleixa. Cal vigilar la possible caiguda sobre el pitó...

Centellenca al Castell de la Popa

Realitzarem uns passos desplomats però sobre bona fissura de mans i un cop al primer parabolt ja haurem de fer ús dels estreps (assegurances molt pròximes) fins a sortir del desplom. Cal vigilar els metres de matoll i roca trencadissa que ens porten fins dintre mateix del castell.

Tot i haver-hi una reunió de burins i spits en una de les roques que formen part de la construcció, jo l'he fet en un bon arbre, amb més bona pinta que l'enrunada paret.

Via curiosa per a ments curioses...

Niño, deja de joder con la pelota - IV

A vegades pot fer mandra pujar tantes escales per a fer vies de dos o tres llargs, però si fem una bona combinació podem acumular llargs cercant sempre excel·lents panys de paret.

Mítica foto des del cim de la Momieta

Ahir ho vam fer amb l'Ángel i el Xavi, tot i que a mig matí el temps ens va trair i vam haver de variar la combinació inicial. Però la nova no va defraudar. Podríem dir que vam fer un Buitri Revival, ja que al final vam fer dues vies obertes per ell: Pastel de Buitre a la Momieta i Una Burbuja En Tus Venas al Gat.

Xavi a la Pastel de Buitre

Les dues línies són espectaculars, sobre roca immillorable i amb trams de grans cantells. Les dues estan molt ben equipades i resten a menys de 5 minuts una de l'altra. Així que sols cal que agafeu 7 o 8 cintes i algun cordino per a merlets.

Ángel sortint del sostre de la Pastel de Buitre

La Pastel de Buitre va ser restaurada pel seu aperturista, deixant-la equipada amb sòlids bolts inox M10. El primer llarg concentra el pas més dur entre la primera i segona assegurança, on un pas de petites regletes per superar una baumeta ens farà entrar ràpidament en calor. La resta del llarg és navegar cercant sempre la millor presa, però ara ja menys vertical.

Xavi a l'últim llarg de la Pastel de Buitre

El segon llarg utilitza gran part del segon llarg de la Normal de la Momieta. Sols sortir de la reunió trobarem una expansió i 4 metres per damunt un pont de roca. Si volem seguir la ruta original haurem d'anar cap a la dreta a caçar un espectacular merlet (encintable) sobre un gran còdol marró. També podem seguir recte tal i com es feia quan el llarg tenia més expansions. Igualment podrem encintar un gran merlet abans de la fissura de sota el sostre. La dificultat no varia en excés.

Ángel al primer llarg de Una burbuja en tus venas

Abans d'entrar al sostre podrem xapar un pitó a la fissura de la dreta i des de la baumeta ja abastarem la primera expansió del desplom. Per sortir en lliure cal agafar una característica llastreta (orella) que ens queda a l'esquerra però s'ha de fer amb la mà dreta (complicat). Aixequem peus i amb un petit llançament agafem els bons cantells que ens permeten xapar. Un merlet un metre per sobre i a la dreta ens deixarà entrar de nou a la vertical i per placa arribar a la reunió.

L'últim llarg és curt però amb una roca impressionant de grans còdols i forats. Hi trobarem algun pas sobre la segona assegurança. Sols per aquest tram ja val la pena fer la via.

Ángel al segon llarg de Una burbuja en tus venas

La segona via que vam fer va ser la Burbuja en Tus Venas, també del Buitri i del Nacho. És fàcil d'identificar perquè és l'única que té spits amb placa TAK. Les seves veïnes tenen bolts. Comença per una rampa desequipada i fàcil fins la primera xapa. Amb grans forats arribem al pont de roca (equipat) i trobem un pas fi amb forat amagat per abastar la següent assegurança. Ràpidament apareix un gran cantell i ja entrem en matèria navegant pel desplomet sempre de bon còdol en bon còdol. La reunió es fa dintre del forat característic.

Ángel al tercer llarg de Una burbuja en tus venas

El segon llarg és de les millors tirades que he fet per Sant Benet. Una roca coral·lina tipus cara sud plena de forats i merlets. Quan la verticalitat decreix els merlets allunyen més, igual que els spits. La peculiar segona reunió de la via la trobarem a la nostra esquerra i segur que no ens la passarem de llarg... 

El millor pont de roca de Ca la Montse?

L'últim llarg surt per una curta fissura a l'esquerra de la bauma. Tot i un tram de roca curiosa ràpidament tornarem a trobar grans còdols en un tram molt vertical. De l'última assegurança caldrà anar amb compte fins a la reunió no sigui que ens peti alguna cosa... Sols quedarà un curt ràpel i descens cap a la Prenyada, on completar el dia amb la Estorboso Miriñaque o la Panoja.

Dues vies més que recomanables per gaudir sense massa estrès. No us les perdeu!

Niño, deja de joder con la pelota - III

Continuant amb la Miranda de Sant Benet, i deixant de banda la fins ara concorreguda Aresta del Violí, hi trobem tres joies esportives del Toni Cugat i el JM Alsina (1991).

Aquest trio de línies comença uns 30 metres per sota l'Aresta del Violí, en una petita clariana entre matolls. Les tres vies es poden fer des del terra, ja que amb una corda de 70 metres s'hi arriba, això sí, vigileu que queda molt justa. Si algú vol fer la versió més clàssica, cal grimpar una rampa de IIIº d'uns 7-8 metres fins un parabolt amb placa TAK, en una còmoda lleixa (just a l'esquerra de la gran balma).

Les tres vies es caracteritzen per creuar una franja d'arenisca desplomada a la part alta, amb més o menys forat segons la línia. Veiem-les per separat:

Sherzo i Finale: Ens enfilem per l'esperó esquerre que forma el característic diedre inicial i seguim la lògica dels grans cantells que hi anem trobant. Roca excel·lent en aquests primers 15 metres que ràpidament ens deixen sota la franja taronja. Al ser la més fàcil de les tres hi trobarem bons forats i quan sembli que s'acaben anirem amb tendència esquerra, cap a l'aresta, per fer més fàcil la sortida del desplom. Vigilar la distància entre l'últim bolt i la reunió...

Toni Jiménez a la Allegro Fortissimo

Kegel 123: Directe cap a la roca taronja que forma l'angle del diedre. Hi trobarem una presa molt bona just a sota el sostre i que amb un pas llarg ens permetrà agafar els bons forats que no deixarem fins a sota l'arenisca. Al començar el desplom trobarem un gran forat invertit a la nostra dreta per descansar. Passos llargs sobre bons merlets fins que a la part final haurem de refiar-nos d'un petit còdol punxegut per abastar el gran forat característic. El problema d'aquest gran forat es que és pla per dins, però si entaforeu un peu tindreu un descans sense mans i s'acabaran les dificultats. Moment magnífic descansant sense mans al final del desplom. Molt recomanable. Per cert, la reunió de l'anterior via queda més recte que la marcada a la ressenya.

Kegel 123

Allegro Fortissimo: Fortíssim s'ha d'estar per encadenar-la i alegre et quedes després de fer-ho. Els tres intents que he necessitat l'han deixat al cabàs dels ossos de Sant Benet. Espectacular via si no fos pel pas de bloc duríssim a l'inici del desplom. La via creua el sostre taronja amb un espectacular forat invertit que deixa el pas en mera anècdota. Una placa vertical que combina bons forats amb regletes ens porta sota la franja d'arenisca, on hi trobem un pas de bloc que m'ha semblat molt dur, sols us diré que hi ha in bidit molt bo però que talla i cal anar a un forat no gaire bo a la dreta (a la foto, el Toni acaba de deixar el pas enrrera). Després d'algun altre pas fi la placa perd verticalitat.

Totes les vies perfectament equipades amb bolts i bones reunions. Sol fins a ben entrada la tarda, ideal hivern...

De fet no és res que no hagin fet altres abans...

De fet no és res que no hagin fet altres abans: el Rafa sense corda, l'Alsina fent sèries per agafar pila per altres vies, el Picazo per saber que era això de l'esportiva, Rabatou, Godoffe, Le Menestrel i molta més gent que ha passat pels forats d'aquest petit mite creat pel Josep al 85...

 

 

 

I m'ha fet il·lusió encadenar-lo, així que gràcies als que heu patit els intents i ara a menjar-me una bona pizza, que això sí que és vida i no aquesta mania de pujar per les pedres!

D. Rabatou a la Sesión Continua, 1986