Com alguns ja sabreu, fa uns mesos el meu menisc "menys dolent" va decidir que ja en tenia prou de ser el bo de la pel·lícula i que ell també volia fer el vago... així que va decidir trencar-se. Per sort ho va fer bastant millor que el seu veí i ràpidament es va deixar veure a la ressonància. En resum, ara estic a casa amb la pota en l'aire esperant a recuperar-me de l'artroscòpia.
 |
| Trencabraços |
Però els dies previs a la imminent operació vaig aprofitar per fer unes quantes coses. No ens enganyem, escalar amb els dos genolls avariats no és la millor de les opcions, per això em vaig decantar per vies desplomades on el pes del cos l'haguessin d'aguantar els braços i no les cames.
 |
| Ameba Piratilla al primer llarg de la Bros |
Com ja vaig comentar en una anterior entrada, m'havien parlat molt bé de la via Bros al Cap de la Barra (L'Estartit), ja que tenia una fissura força recomanable a l'últim llarg. Quan vam anar a fer-la l'any passat, a part de gaudir de la fissura, he de reconèixer que em va impactar força positivament el fet d'escalar sobre el mar (a altres no, :p).
 |
| Ameba Piratilla a l'últim llarg de la Bros |
L'Ivan em comentava un dia que la Costa Brava acabaria sent les Calanques de Catalunya, i vaig pensar: "... que exagerat...". Però amb aquesta petita dèria, recentment descoberta, d'escalar sobre el mar i ajudat pels grans desploms cantelluts, he anat descobrint que potser les Calanques no, però sí una petita representació de l'escola francesa que bé val la pena assaborir. Com sempre, essent Girona, amb humilitat i discreció...
 |
| El Gurú baixant al peu de la Punta Miladones |
Iniciem el recorregut per la desconeguda i salvatge Punta Miladones. El Gurú ja hi havia estat i trobar l'accés no va ser cap problema, a més aquell dia deuríem estar a l'únic lloc del país on no plovia...
 |
| El Gurú al primer llarg de la Komando Osona |
Amb un ràpel llarg de 50 metres ens situem a la feixa inferior que recorre tota la base de la paret. He d'admetre que ploure no plovia, però el mar havia fet de les seves contra la paret. Primer volíem fer la via dura del dia i després tornar a baixar per la corda que havíem fixat i fer una de més fàcil, però menys equipada. Arribem al peu de la nostra cita, la Komando Osona.
 |
| Últim llarg de la Komando Osona |
No deixar de ser curiós comprovar com impressiona grimpar i desgrimpar per sobre el mar per tal d'arribar a peu de via quan no ens fa res fer-ho entre savines, matolls i feixes de fang a terra ferma.
El primer llarg de la via és força dur i el trobem xop fins a la meitat. Tot i que a la ressenya indiqui que resta equipat, com a mínim vam posar un camalot del 3 i un del 2, no sé si per la nostra ineptitud o per la humitat que hi regnava. Cap a meitat del llarg trobarem un flanqueig a dretes força finet, però molt ben equipat.
El segon llarg és de tràmit i cal equipar-lo gairebé tot. Té algun tram herbós però es fa bé. En canvi l'últim comença de forma rabiosa superant un bon sostre. Sort dels grans cantells que ens proporciona aquesta roca tan erosionada per la sal...
 |
| El Gurú navegant al primer llarg de la Corimori |
La segona via del dia és la Corimori. Com que el dia ha anat passant el vent ha assecat una mica la paret i gràcies a això gaudim d'allò més de l'espectacular placa inicial. Formes capritxoses i algun pitó fugisser ens indiquen el camí cap a la reunió.
 |
| Al segon llarg de la Corimori |
El segon llarg és una petita joia que esquiva un sostre per la seva dreta, força més equipat que el llarg anterior. Aquests dos llargs ens deixen un bon regust de boca i ens fan oblidar que la roca de l'últim llarg és una mica cutre.
 |
| Per un dia canviem calcari per bon granit davant del mar... |
És curiós com la nostra costa amaga tants sectors d'on no existeixen gairebé dades. I és que a dia d'avui si no està a Internet no existeix. Un bon sector on practicar amb el millor granit de la casa es troba a la zona sud de la Costa Brava. Per acabar de matar una jornada ens hi vam acostar. És molt bonic escalar amb el mar de fons...
 |
| Però ràpidament tornem al Mediterrani... |
Però ràpidament tornem als penya segats mediterranis i seguim amb la "trilogia" de vies que l'Àlex i companyia han equipat per l'Estartit. Si la Bros ens va semblar molt bona, la Wyatts no defrauda gens. I pel mateix preu fas espectacle pels turistes que passegen fins al final del port.
 |
| Ameba Piratilla al primer llarg de la Wyatts |
A les dues primeres tirades, la roca, tot i ser bona, no és excel·lent, per tant cal anar amb compte. Jo en sé d'una que es va quedar amb una presa a la mà, mentre volava sense immutar-se gaire... Per cert, vam arribar a peu de via amb una corda de 80 metres, fraccionant a les reunions.
 |
| Ameba Piratilla queixant-se a la Wyatts |
Per al meu gust, la joia de la via és el tercer llarg. Diuen els entesos que com aquesta paret queda a recer de la tramuntana, això ha permès que es formin les capritxoses formes que trobem en aquesta tirada.
 |
| Ameba Piratilla al tercer llarg de la Wyatts |
Un desplom molt erosionat, de bons cantells, que queda tancat per un petit sostre que es pot fer en lliure (sobre el 6c/6c+) o amb algun pas d'A0. Llàstima que sigui tan curt!
 |
| Tercer llarg de la Wyatts |
I per fi el mític últim llarg on trobarem un petit "aleje" abans de l'últim bolt. No us diré com vaig passar per allí perquè la poca reputació que em queda desapareixeria, però l'esmicolament d'un cantell bastant important em va propinar una bona dosi d'adrenalina.
 |
| Últim llarg de la Wyatts |
Com a spoiler, just sota el bolt allunyat hi ha un bon cantell que no es veu i que permet abastar-lo sense patir gaire. Llàstima de descobrir-ho tard... Total, que marxem sense encadenar la totalitat de la via, però ben contents per aquesta bonica escalada al sol, i ja pensant amb la pròxima!
 |
| Últim llarg de la Wyatts |
I la pròxima no es va fer esperar gaire, ja que l'havíem deixat pendent d'una altra jornada, per pluja imminent. Així és que ens acostem de nou a la Punta Miladones, aquest cop a per la més recomanable del sector, El darrer ball d'en Caracremada.
 |
| Primer llarg del Darrer ball d'en Caracremada |
La via és bastant més fàcil que la Komando Osona, però alhora és més contínua. Així si el segon llarg de la Komando era bastant rostoll, en aquest cas és un llarg de tràmit però que no desmereix. Primer i tercer llarg més equipats que la seva veïna i a nivell personal crec que més fàcils.
 |
| Últim llarg del Darrer ball d'en Caracremada |
Ara ja sols em queda l'Anglada per deixar el sector personalment tatxat. No és una gran paret i les rutes no són de les que faran història, però per passar el dia, gaudir del mar i de la tranquil·litat, tibar de curioses formes i passar-s'ho bé escalant, és més que recomanable una visita.
 |
| Trencabraços |
Tant havia sentit a parlar d'una via molt desplomada a la Costa Brava, de nom Trencabraços, que davant de l'oferta d'acompanyar-me que em van fer no vaig poder dir que no. I sort que em van acompanyar perquè no sé si a hores d'ara seria capaç de tornar-hi... cal encertar molt bé en quin punt del penya segat cal baixar cap al mar... caminant, s'entén!
 |
| Trencabraços |
La zona compta a més amb unes quantes vietes esportives i un parell de vies de dos llargs, de les que sembla ser que algú ja ha fet el primer llarg com un psicobloc.
 |
| Trenca braços, lumbars, espatlles.... |
La mítica Trencabraços em va semblar molt bona, d'un estil "calderià" amb un pas molt dur a l'últim químic. Diuen que s'ha trencat alguna presa i que res de res del 7b+ original... com es diu col·loquialment, jo no el vaig ni ensumar el pas... hi tornarem!
 |
| Coves marines a la punta Trencabraços |
I aprofitant que hi érem i que potser mai més hi sabríem tornar, ens decidim a provar una de les desplomades vies de dos llargs que ja comentava anteriorment. Són vies amb cert compromís perquè tot i que estan molt ben equipades amb químics, en algun punt són força obligades i la retirada no està contemplada... a no ser que siguis un crack de la natació o portis barca.
 |
| Coves marines a la punta Trencabraços |
La roca és acceptable, però per l'erosió del mar fa que vagis escoltant cruixits tota l'estona, sumat a que cal tibar molt d'elles ja que el desplom és acusat, fa que l'escalada tingui una tensió important. Un servidor s'atura dues vegades, els avantbraços treuen fum i algun passet a la part central de la cova costa de veure.
 |
| Jortx acabant un primer llarg a la punta Trencabraços |
Menció especial al segon llarg. Roca bona, però cantells arrodonits i assegurances força distants en algun punt, millor no caure. El Jortx resolt el tema molt bé i arribem a l'última reunió tocats i enfonsats.
 |
| Jortx a un segon llarg a la punta Trencabraços |
Lloc espectacular, aventura sobre el mar, fotos molt guapes, i quant ens queda per poder-ho gaudir al cent per cent! Les onades, el soroll de l'aigua que et fa estar més que sol a les reunions, etc. Impressiona i fa que tot sembli més dur del que possiblement és...
 |
| Jortx a un segon llarg a la punta Trencabraços |
Unes petites joies que caldrà gaudir abans que el salnitre deixi la seva inexorable petjada sobre el metall de les assegurances. Per la nostra part, rematem la jugada amb alguna via esportiva més fàcil i cap al xiringuito que sembla que en breu començarà a ploure!
 |
| Segon llarg a la punta Trencabraços |
I en algun punt cap al nord s'hi senten cants de sirenes sobre un lloc salvatge on algun cop s'hi ha escalat... També sobre el mar però amb un accés complicat... els nostres confidents saben moltes coses i ens indiquen el lloc a la perfecció, ara sols falta que nosaltres hi posem les ganes per a fer la primera repetició.
 |
| Descens a l'infern... |
I quan ens deien que era complicat arribar a peu de via no ens imaginàvem pas que hauríem d'acabar descendint als inferns. Costa pensar en alguna cosa més espectacular que aparèixer a peu de via sortint del zenit d'una cúpula pètria.
 |
| Roca i mar infinit, sols davant la incertesa... |
Quan vas a fer una via de la que saps que no s'ha deixat cap rastre sempre ets conscient de que és molt difícil que s'acabi passant pel mateix lloc que l'aperturista, a excepció d'alguns accidents geològics molt marcats. Nosaltres sabem que hem d'arribar a un diedre, així que a per ell pel camí més fàcil.
 |
| Cercant el camí... |
L'erosió d'aquestes parets permet una autoprotecció relativament senzilla. Arribem al diedre, muntem (en l'ampli sentit de la paraula) una reunió decent i cap amunt. La paret està tallada per un bosc que ens permet relaxar-nos abans de tornar a tibar per uns bons desploms.
 |
| Cercant el camí... |
De quan en quan apareix alguna barqueta despistada i ens saluda. Com han arribar aquests aquí?, deuen pensar els tripulants... el que no saben és que nosaltres ens fem la mateixa pregunta.
 |
| A per el diedre, el punt més fàcil.... |
Una segona part, ja amb equipament, permet no pensar quin és el camí correcte i deixar-se portar pels cantells, no sempre sòlids, que surten al pas.
 |
| Bon desplom, grans cantells... |
La part final de la paret es torna vertical i canviem les grans preses per petites regletes en una placa gris de calcari.
 |
| Bon desplom, grans cantells... |
Al fons el mar segueix marcant el ritme d'aquestes contrades. Ritme ràpid o lent, segons el dia... nosaltres hem tingut sort i hem pogut gaudir d'aquesta salvatge zona que algun dia serà una clàssica d'aventura, amb bon temps i bones sensacions.
 |
| Canviem desplom per placa... |
Com que els aperturistes estan obrint alguna línia més és de respecte no donar cap més dada. Els esperits inquiets s'hauran d'esperar a que ho publiquin o bé intentar el patri art del suborn. Segurament per una bona paella o una paleta ibèrica no tindran cap problema en acompanyar-vos...
 |
| Últims passos de la via... |
I per acabar tornem més aprop de casa. Volem completar la trilogia de l'Estartit i sols ens manca la Mar, Cel i Terra, a l'espera de que algú reequipi la Cap de Trons.
 |
| El Gurú lluitant al tercer llarg de la Mar, Cel i Terra |
He d'admetre que no vam escollir el millor dia. Bufava vent de llevant i la paret tenia una humitat que feia que no t'aguantessis gairebé ni dels cantells més grans. Segurament per això la via ens va semblar força més dura que la seva veïna Bros.
 |
| Primer llarg de la Mar, Cel i Terra |
Amb una corda de 80 arribem a la reunió inicial de la via i comença el festival. Com ja he comentat el primer llarg no està mullat però el vent de llevant ha deixat la sal humida enganxada a cada presa... tot i que és el més fàcil de la via ja l'hem de lluitar. I serà l'únic que encadenarem...
 |
| Segon llarg de la Mar, Cel i Terra |
A la resta de llargs intentem passar el més dignament que podem. El segon té un pas dur a mitja tirada i un tram de regletes al final de les que no som capaços ni d'aguantar-nos, tot i això és molt maco. El tercer llarg és el més guapo per a mi. Un desplom fissurat de bon cantell que requereix bons bloquejos... fantàstic, llàstima de deixar-lo també amb un descans.
Finalment l'últim llarg, molt tècnic, ens dóna l'estocada final, ni un ni l'altre aconseguim encadenar-lo... i aquí ja no sé si és que se'ns escapava alguna presa amagada, la humitat ens superava o estàvem esgotats... vigilar amb aquest llarg que és obligat!
 |
| Corrosion of Conformity... com els meus genolls |
I de moment aquí acaba el periple mediterrani d'aquests dies. Ara a esperar a que passi la calor i a que es repari el genoll per poder tornar a assaborir la sal del mar.... i de la vida!
