Guia del Maresme - Creative Commons

Ara si! Ja la teniu aquí, la versió definitiva de la Guia d'Escalada al Maresme, amb la seva llicència i tot... Com alguns ja sabeu, l'edició lliure de la guia és el treball original que vaig fer. Però per poder reduir el preu dels exemplars va haver de patir algunes modificacions, a nivell de fotografies i especialment de colors, en la seva primera "edició".

Ara la podeu trobar actualitzada a 20/1/09, així que si algú té una versió vella ara pot tenir la definitiva.

Guia d'Escalada al Maresme

Que la gaudiu tots i feu un ús responsable.

La regleta es vuestra amiga!

Ha mort el Fary...

Si, si, ja sé que és una realitat, però jo em refereixo a una de les vies més dures del Maresme: "Ese es mi Fary!", Roca Riera - Teià.

Avui ha caigut al quart pegue sota els dits de ferro (que s'han de tenir per fer aquesta via) d'en Jordi Ciller de Vilassar de Mar. La seva proposta és de 7c, el temps ja ho confirmarà...

Ja fa gairebé dos anyets que es va obrir i seguia resistint els atacs d'un bon nombre de forts, així que Jordi:

Felicitats pel rot punk!

Del logos al mito

Desnivel n.69
Gener del 1992 (fa 17 anyets)
500 pts

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Clicka per ampliar

Afraid to speak in public

Ahir vam fer un migdia a St. Benet, ara que ens ha tornat a donar per pujar al “santuari benedictí”. Amb el Jortx vam quedar que aprofitaríem el dia al màxim, així que la idea era fer alguna via llarga assequible i al baixar una mica d’esportiva.

Panoràmica des d'una reunió de la Mòmia,
al fons el Montseny carregat de neu.

Després d’aparcar el cotxe a l’entrada del monestir i pujar per la sempre esquerpa i relliscosa (sobretot després de les nevades) canal del Pou del Gat (crec que es diu així), arribem als peus del monòlit suprem de Montserrat: la Mòmia.

Jortx al primer llarg de la CESA.

Sembla clar que si a Montserrat dues agulles es disputen la corona de quina és més maca són el Cavall Bernat i la Mòmia. Des de que vaig fer la primera via a aquesta darrera, diria que va ser l’Albert-Cervera, jo sempre he tingut clar qui guanya. I és que les vistes des del cim de la Mòmia, les seves vies de finura extrema, el seu misticisme, la fan encantadora d’ascendir. I com sempre passa en aquestes agulles, cap via és fàcil... (Ara m’he posat una mica Picazo, eh!)

Segon llarg de la CESA.

Tornant al tema, per no cansar-nos en excés vam decidir fer la CESA, que cap dels dos tenia a la col·lecció. Ens va agradar força aquesta línia. El primer llarg per ser més fi del que esperàvem, el segon perquè directament és una bufetada, però d’aquelles de les que et quedes ben a gust El sibucot volador el va encadenar, mentre que un servidor va tenir un bloqueig visual en un pas fàcil, després de fer tota la part difícil del llarg. El tercer llarg es deixa fer prou bé i els llargs finals de la Haus, són una obra d’art... bé, com sempre això va a gustos.

Jortx al segon llarg de la CESA.

No podem estar ni un minut al cim de la Mòmia ja que el vent ens tomba, i baixem ràpidament a recer. El lloc escollit és el binomi MacCana – Manolito.

Tercer llarg de la CESA - Sangre de Barrio.

Canviem les plaques tècniques de la Mòmia pels bons forats de Direcció Obligatoria. I després de dos top-ropillos cau el rot punk de la mítica Pilón.

Jortx al tercer llarg de la Haus.

El solet del migdia, i la bona temperatura a recer del vent fa que ja no fem cap via més, ens atrapa la galvana i gaudim de l’esperit St. Benet... fins una altra!

Mirant (visualitzant, segons els que hi entenen)
la Pilón.

- Trobo que aquest post m’ha quedat una mica Jacint Verdaguer, oi Selene?

Per cert, patrocinat per Afraid to speak in public!

Pum, pum! Pum, pum!

Ahir al matí vam fer una visita als Esqueis del Bagís. En principi havíem de ser molta gent, però les pluges d'aquests dies havien deixat part de les vies impracticables i bona part del grup va decidir canviar de planning.

Zombi a El gegant del Pi

Els incondicionals que ens vam quedar (Jortx, Zombi i un servidor), donat que ja portàvem una hora caminant per incompetència del guia, vam poder gaudir d'unes quantes vies. A mesura que avançava el dia s'anaven secant més línies.

Zombi a Obabakoak

El primer destí va ser la Paret del Pi, que ens va deixar impressionats per la seva magnitud i per la finura necessària a l'hora d'escalar-la. No vam poder realitzar algunes de les vies que ens havia recomanat en Piter, ja que encara regalimaven.

La impressionant Paret del Pi

Per escalfar i posar-nos a lloc vam fer una de les més assegurades, El gegant del pi, amb passos força fins, especialment a la placa de dalt, una mica humida encara. I ràpidament ens vam fixar en la seva veïna, Obabakoak, una altra línia magnífica, que amb 6 ó 7 metres menys, podria passar per maresmenya.

Mohawk a Obabakoak

Una bona via que al final del dia gairebé s'emporta en Zombi, però la pell dels dits el va trair després de 6 ó 7 pegues a la mateixa línia.

Per la meva part, volia provar un projectillu que tenia per la zona, la via Powderfinger. Quan la vaig veure per primer cop a l'agost m'hi vaig enamorar, i ahir era qüestió de saber de que anava el tema.

Zombi a Powderfinger

La veritat és que no hi anava amb idea d'encadenar-la, que ja coneixia com les gasten amb els graus i les assegurances per la zona. Però després de muntar-la i provar-la en top rope vaig quedar sorprès: sols hi ha una assegurança difícil de xapar (4t bolt) i el grau està força ben posat, per ser fissura.

Mohawk a Powderfinger

Uns metres inicials de grades dona pas a una fissura d'uns 6 metres, amb pocs peus i regletes molt petites a la part final. Al 6è bolt cal allunyar-se un pèl a la dreta de la línia de parabolts per entrar a una zona fissurada molt maca i fàcil.

Part final de Powderfinger

Em va agradar molt la via! Va sortir amb una sola caiguda, per tant ara a posar-se fort per tornar-hi i encadenar-la!

Si us agrada el granit no deixeu de banda aquesta escola, està una mica aïllada, però les vies són molt bones i per als barcelonautes no està tan lluny com Cavallers. A tibar-li!

Li roooban, li rooooban, i li rooooban

Aquesta setmana de Cap d'Any l'he aprofitat per sortir a fer feina, a escalar esquivant la pluja i a anar d'excursió amb la Selene.

Podant el peu de via a Roca Riera

Dilluns ens enganyem mútuament amb en Zombi per anar a Roca Riera. Cadascú amb un objectiu diferent, ell vol provar Ese es mi Fary!, mentre que el meu objectiu és una mica més humil: netejar el peu de via de Roca Riera i el camí d'accés al sòcol. Així ho fem, però sota la pluja, que no pararà en tot el dia...

Equipant la Macarena de la Feu

Dimecres en Zombi es torna a deixar enganyar per anar a provar la via Maresme, lliure i tropical, però la nit anterior ha plogut i la línia regalima aigua. Justament igual que nosaltres després de fer la penosa aproximació a aquest sector maresmeny.

Aprofito per deixar equipades dues línies encara pendents: Esperó d'Avinyó i Macarena de la Feu. A aquesta última li fem la primera i segona ascensió. Una bona línia amb entrada contorsionista i un dinàmic precari a un bon cantell.

Aguantant la porta a Korrika, Cargolaire

Divendres, en Jortx i en JD s'autoenganyen per anar a la Moratona, però un altre cop la pluja constant ens fa desistir, així que ens dirigim a les baumes del Cargolaire (Calders). La part de dalt de les vies està una mica mullada, així que el dia el destinarem als top ropes.

JD a la Cargolada

Muntem un 7a+ que hi ha al mig de la primera bauma, anomenat Korrika, i que resulta ser molt bo però amb un xapatge super delicat. Que bé va la corda per dalt, je, je, je... Els tres triomfem dintre del que hi ha... pluja!

JD a la Cargolada

Acte seguit muntem la Cargolada, una línia mestra, amb un pas burro al mig i després anar fent. A mi em motiva molt i surt al segon pegue sense cap parada; algun dia haurem de fer-li el rot punk.

Dissabte, amb la Selene, decidim anar a veure cascades de Collsacabra - Guilleries. D'aquelles que mai baixa aigua però que actualment es troben en el seu màxim esplendor... seguint la tònica el dia no acompanya, però per sort no plou!

Trobareu tot el detall i moltes més fotos al seu blog.

Salt de Tirabous (Morro de l'Abella - Tavertet)

Avui, per acabar i un altre cop amb en Zombi, hem pujat a St. Benet. Com que està la carretera tallada hem pujat amb l'aeri i ha estat bona idea perquè no hi havia ni una ànima. Tot el dia la mar de tranquils...

En Zombi ha estat provant la Bastardo, que ja té a punt de caramel i jo la Poker d'asos que he deixat amb una caiguda, una altra línia mestra. Després ens hem mogut al totxo Mungry-moc-rock on he caigut a l'últim pas de la As de Bastus, buf! una altra línia mestra!

I per acabar el dia, he matat el Sis de l'Ulivé, una via contundent que sempre me la miro al passar i mai m'hi poso per ser massa curta.