Que la chanson ja està fermé!

La setmana passada ens vam acostar al Pedraforca amb l'ambiciós projecte de fer la via Anglada - Robbins. Després de pujar fins la feixa central de la paret nord del Calderer, a uns 2 metres dels burils del primer llarg em quedo bloquejat a la fissura. Sense poder pujar, i sense voler agafar-me a un pitó per fer A0, decideixo que ja tornaré quan estigui capacitat per no fer "trampes".

Encastat a l'Anglada-Robbins

Durant la setmana vaig descobrint que allò és una "enganyifa", que per aquell tram no passa en lliure ni Déu. Sols els privilegiats amb un domini espectacular dels encastaments i la relliscosa roca de la cara nord, ho deuen poder fer. Bé, cap problema, tornarem amb una altra mentalitat, convertint el llarg en A0's/6b, je, je, je...

Jortx al segon llarg de la Choras Piengue

Per aprofitar el dia vam fer la Cerdà - Pokorski, tal i com descriu en Gatsaule.

Gatsaule al tercer llarg de la Choras Piengue

Ahir vam tornar al Pedraforca, però amb un objectiu radicalment diferent. Del més clàssic passem al més freeky, i és que un servidor compleix al peu de la lletra la nova màxima:"... ser polipatètic...", tan dolent en un estil com en un altre!

Tercer llarg de la Choras Piengue

L'objectiu era la mítica Choras Piengue, a la cara sud. Una d'aquelles vies a les que mai t'acabes de decidir a anar-hi, després de sentir-ne dir mil històries (de por).

A mi la via em va semblar una obra d'art, tot i que sempre em costa acostumar-me inicialment a aquest tipus d'escalada amb pocs peus. Els llargs durs em van semblar el tercer i el quart, i el més psicològic el sisè.

Gatsaule al quart llarg de la Choras Piengue

Com que a mi em van tocar els dos primers llargs de primer, la resta de la via la vaig fer molt tranquil, fins que em va tornar a tocar el sisè llarg. Un tram força obligat a la sortida d'un pitó, i pas de regletes amb peus molls per sortir d'una petita coveta.

Gatsaule a l'últim pas dur de la via,
imitant a l'Eva, però amb menys glamour...

Surt tota la via en lliure i esquivant un cantell que sembla retocat al final del sisè llarg (sota l'última xapa - és retocat?). No és que ara vagi de purista, és que no el vaig veure i després ja no podia rectificar el moviment, no us penseu...

Doncs res, així matem una altra setmana més, adobada amb incursions esportives algun dia per la tarda, amb poques coses a destacar. Polint projectes de cara a l'estiu...

Una familiar...

Aquesta setmana hem fet un intensiu Montserratí amb el Jortx. Diumenge esquivant la pluja cap a St. Benet i dimecres, a fer metres a la Paret de l'Aeri.

Respecte a aquesta última sortida, vam decidir fer la Lotus, una clàssica que cap dels dos havia fet encara... A raó d'aquest fet, he recuperat la ressenya que es va publicar al setembre del 1988 al desaparegut Extrem.
Com sempre els dibuixos de l'Armand són molt bons, l'associació entre el nom de la via i l'elefant encara se m'escapa, però això deu ser cosa de la meva ignorància. Ja li preguntarem a l'Armand algun dia...

L1 de la Lotus

El que si que em fa "petar de riure" és com el pas del temps canvia la percepció de les coses. És molt divertit llegir els comentaris de la via publicats a la revista (i imperdible la frase al peu de la ressenya!).

L1+L2 de la Lotus

Si fem una ullada per les múltiples piades "on-line" que podem trobar de la Lotus, totes força actuals, ens farem una idea clara: la via no és per matar-se, ni molt menys, la Raquel ja ho va demostrar això (des d'aquí ànims per a la teva recuperació!), però si que les assegurances són justes, s'ha d'escalar (i pensar!).

Jortx al L2 de la Lotus

En canvi si llegim els comentaris inicials, resulta que la via està sobre-equipada "para los aficionados a las vías extremadamente equipadas"... quines coses que passen en 23 anys!

L3 de la Lotus

Respecte la via, he de dir que a mi em va agradar molt, anar mirant, buscant, pensant el pas, i buscant la xapa, que costen de veure. Nosaltres vam afegir el handicap d'un interval horari força limitat i vam fer tota la via amb el sol directe als ulls... "mira fija al sol y que los ojos te hagan chirivitas".

L5 de la Lotus

La resta molt bé, tota a vista i en quatre hores llargues. Per mi els llargs de donar "el callo" són el cinquè i el sisè, on les assegurances estan més distanciades i els passos entre elles no sempre són evidents. I els que més em van agradar, el segon, el tercer i òbviament el llarg final de la Magic Stones.

No veo ná al L5 de la Lotus

Si és més difícil o més fàcil que la Reencuentros, doncs no ho sé. A la Reencuentros (la vaig fer fa molts anys) li recordo un pas dur al deixar l'estrep a la sortida del sostre, i algun llarg de dalt amb algun aleje. Dificultat similar amb burils, clar que com ja hem comentat el temps ho difumina tot.

Jortx al L6 de la Lotus

De l'excursió a St. Benet de diumenge, sols puc dir que a vegades val la pena arriscar. A Monistrol a les 9h el dia pinta molt malament, anem a fer el cafè. Quan s'obre pugem fins al monestir. Sols entrar-hi es posa a ploure, doncs mitja volta que si estàs menys de mitja hora no cal pagar...

Aparquem fora i deixa de ploure, però no vulgueu saber com és pujar per la canal del Pou del Gat després d'un bon ruixat...

Últim llarg de la Magic Stones

Arribem força molls al refugi i allí no hi ha ni el mínim avís de sortir el sol. Nosaltres seguim amb el pla inicial i anem a l'Ag. del Guarda, a tatxar grans clàssics. Tot i la humitat ens enduem la Frigo i amb especial il·lusió El Número de la Bestia.

El Número de la Bestia, a l'Ag. del Guarda

Quan el dia s'aclareix una mica, anem a la Trumfa, on el Jortx prova l'Enanito i un servidor es dedica a intentar no relliscar de les desgastades preses del Monomeñique... - ¿Un poco de ácido?, ens preguntem... No!, que ja ens els vam prendre quan érem joves!!

A una pista de gel de Calgary 88

Aquest dissabte, amb en Jortx, ens havíem proposat pujar a la Placa Tòtem del Clot de la Mònica, a Montserrat. La idea era anar agafant rodatge i metres per a altres projectes de més envergadura, i de pas fer totes les vies de la placa.

Primer llarg de la Tea 05

Vam començar a escalfar per la més assequible, la Senglar Eixerit. Mira per on aquests dies que he deixat d'escalar ho vaig fer amb una via del company Indi i avui tornem a començar amb una altra via seva. Està força equipada i va fent esses buscant el més evident. Tot i això nosaltres esperàvem una roca més foradada tipus Pastereta, i els primers passos ja et deixen clar que aquí s'imposa la finura montserratina.

Primer llarg de la Ladakh

Rapelem la via i ràpidament comencem la seva veïna, la Tea 05, del P. Forts. Aquesta ens agrada una mica més. El segon llarg és especialment bo, i ara sí, de grans forats. Llàstima que l'inici clar del dia ha donat pas a uns núvols més que amenaçadors... dubtes!

Primer llarg de la Ladakh

Com que a la Guia de la Plantació diu que la següent via és la millor del sector, tot i el cel, ens hi posem. El primer llarg de la Ladakh va pujant la dificultat poc a poc. A nosaltres els passos més difícils ens van semblar que eren els del flanqueig per entrar a la primera reunió.

Segon llarg de la Ladakh

L'inici del segon llarg és un bon desplom on hi ha menys forats dels que semblen. A mi em cal una bona apretada. La resta del llarg és anar fent, ens saltem la segona reunió i directament arribem a l'última.

Les vies que hem fet són molt similars, el cel no pinta bé, a mi em fan mal els peus (la falta de costum), i ara ens ve un 7b. La decisió és fàcil:"... anem a fer esportiva?... - Doncs vinga!..."

Fissura de la via Kurt Albert

Ens arribem al sector Clean is Good per preparar una possible retirada en cas de pluja. Allí fem la via Del Bastaix, on els bolts sempre queden molt a la dreta, però la part superior té una roca espectacular.

Acte seguit encadenem la seva via veïna, El Clan de l'ós cavernari, que no ens sembla excessivament difícil pel grau proposat, però la seqüència d'entrada és molt bona. I aquí deixem el tema del rodatge, esperant al pròxim cap de setmana...

Mondongo

Avui he "enganyat" l'Ozzy perquè m'acompanyés a Savassona. La idea era fer una vieta a la mole de St. Feliuet, que sempre m'ha impressionat pels seus colors i formes, i després rematar el matí fent una mica de blog. Bé, no ens enganyem, la idea era estrenar la guia, que la tenia molt nova!

Mondongo i concentració...

Al final hem pogut fer la via del Monjo, una bona placa tombada amb passos d'equilibri i la via Kurt Albert. Aquesta última és una espectacular fissura desplomada que ens amaga un pas de bloc sobre llastra precària dalt de tot del desplom. A mi m'ha semblat una via boníssima, però té la reunió petada. Així que millor baixar de l'últim químic (es pot reforçar amb uns burils).

Hem acabat el dia a la Pedra Fonten, on un servidor tenia moltes ganes de matar la Mondongo, el que ha estat una bona forma d'acabar el matí.