dissabte, 21 de juliol del 2012

Collsacabra

Relativament pròxima a la ciutat comtal hi trobem la zona de Collsacabra. Situada entre el riu Ter i el massís del Puigsacalm, entre la plana de Vic i la vall d'en Bas i Hóstoles.

Pantà de Sau des dels cingles de Sta.Cília

Sempre ens han fascinat els seus paisatges, tant a l'estiu com al gèlid hivern, tan a la florida primavera com a l'ocre tardor. I és que la combinació de les "grans" extensions d'aigua, tot i ser artificioses, amb els cingles de colors canviants, fa que les excursions per aquests indrets siguin sempre una caixa de sorpreses.

Sant Bartomeu Sesgorgues

Un servidor ja no va conèixer la vall de Sau sense el seu característic pantà, el qual va inundar els 17 Km que formen la seva extensió al 1962, però el que sí que puc dir és que hi afegeix un no sé que especial. Òbviament als habitants de St. Romà de Sau no els hi deuria fer cap gràcia...

Salt de la barra de ferro

Quant al 2003, una tarda passejant per Barcelona, vaig veure a l'aparador un llibre anomenat "Osona Vertical" (Pep Vila, Miquel Pérez). No vaig poder estar-me de comprar-lo ràpidament.  Ja era més que coneguda la qualitat del rocam de la zona, però el sol fet de descobrir una nova zona d'escalada ja era prou atraient per justificar l'acció.

Baixant del Salt de la barra de ferro

Amb els anys he anat descobrint que l'efecte que produeix aquesta zona sobre els escaladors és curiós: amor / odi. Els detractors us parlaran de la pèssima qualitat de la roca (tot i que existeixen un bon grapat d'itineraris esportius amb molt bona roca) i els enamorats us parlaran de "sensacions".

Salt del Tornall


Jo no he fet gaires escalades per la zona, almenys comparades amb alguns dels seus grans escaladors "locals"  (en Pep, els Miquels, el Kim, l'Armand, ...), però sí que tinc molt clar que sóc del grup de les "sensacions". I aquestes sensacions sí s'engrandeixen quan parlem d'excursions per la zona. I d'aquestes si que n'he fet un munt, i les que em deuen quedar!

Salt del Cabrit

En el meu cas, el gran atractiu d'aquestes caminades sempre ha estat el buscar algun saltant d'aigua o bé un passatge suficientment aeri, i si pot ser barrejant-ho tot en una mateixa sortida. Moltes excursions m'han servit per aprendre l'aproximació a alguna via d'escalada, i moltes vies d'escalada m'han servit per imaginar una nova excursió per passar-hi unes horetes fent cames.

Salt Gros de la Gorga

A banda de les típiques sortides familiars al turístic poble de Rupit, al mateix 2003 i gràcies a la citada guia d'escalada, amb la Selene comencem a redescobrir la zona. Una de les primeres escalades modernes que vaig fer va ser la via Tirabous al Morro de l'Abella. Aquest és un promontori que surt de la cinglera entre Tavertet i els cingles de Sta. Cília, sobre la feixa de Balà i direcció al pantà de Sau.

A la dreta el Morro de l'Abella

Just en un dels seus costats també s'hi troba el Salt de Tirabous, que com a tants altres saltants d'aigua de la zona, cal encertar el moment per veure'l en tota la seva magnitud. En el nostre cas, molts cops els llargs períodes de pluges es converteixen en un al·licient més per sortir corrents a veure moltes d'aquestes cascades.

Salt de Tirabous

Tornant a la primera escalada, ràpidament vam poder comprovar que per aquesta zona estan forts i a l'hora gaudeixen d'una tècnica envejable per no tirar-se les llastres pel cap. Una línia de no més de 80 metres que ens va portar una bona estona. Tot i ser eminentment artificial i a més ben equipat, sempre apareixia aquell moment de sortir en lliure dels estreps sobre aquell gres trencadís.

Inici del L3 a la via Tirabous

Especialment contundent el curt tercer llarg on a més caldrà protegir-se algun que altre tram. I la cirereta del pastís: l'espectacular sostre de l'últim llarg, que penjats sobre un espectacular buit ens deixarà dalt d'aquest mirador excepcional.

Baixant el torrent de Noguer

I des d'una atalaia d'aquesta magnitud, com ja explicava abans, no podien més que començar a brollar idees sobre rutes, camins i excursions. A l'hora també arribava a les meves orelles que havia existit un camí equipat que unia tots els cingles a mitja alçada, des del Puig de la Força fins als cingles de Sta. Cília.

Primera reunió de la via Tirabous

No vaig ser capaç de treure res en clar d'aquest camí i com que en aquell temps la meva dona encara es deixava enganyar, un fred dia d'hivern, rodejats de gel, vam decidir anar a prendre el sol a la feixa de Balà i seguir-la fins al pantà de Sau. Per donar-li una mica d'emoció vam fer el descens del Torrent de Noguer fins a la primera lleixa del Salt de Tirabous.

Ràpel del Salt de Tirabous

Val a dir que tota la feixa era bastant transitable fins just abans dels Escalars de Sta. Cília, on t'has d'abocar sobre el buit en un tram força relliscós. No hi havia cap resta de cadena ni de cable, però si alguna de les assegurances que l'unien antigament. Nosaltres no ens ho vam pensar gaire i vam fer servir la corda. Recordo que el tram era curt, no més de 10 metres, però la Selene de quan en quan encara m'ho recorda.

L2 de la via Tirabous

Un cop arribats al lloc anomenat Escalars, passat els cingles de Sta. Cília, no vam tenir ganes de seguir baixant fins al pantà, ja que el camí entrava dins del bosc. Per contra, a la nostra dreta sortia la canal de la Clota, una estreta canal que en un moment donat queda tancada i has de creuar un túnel rocós molt espectacular.

Cova de la Clota

He llegit en algun lloc que aquesta canal és molt perillosa per les freqüents esllavissades, a mi no m'ho va semblar, si més no després de fer algun que altre pas de la feixa de Balà. Una gran excursió però amb certa dosis de perill, cal saber que s'hi va a fer.

Camí de Sarment, a la sortida de la canal de la Clota

Sé que alguna empresa "d'aventura" fa una variant menys perillosa d'aquesta excursió. Des del pantà de Sau agafen el camí fins als Escalars, d'allí pugen per la canal de la Clota i van a buscar el ràpel del Salt de Tirabous. Un cop a la feixa segueixen cap al Morro de l'Abella i pugen al seu cim pel curt grau de l'Abella (allí els recull un cotxe, tot i que es pot desfer el camí baixant de nou per la canal de la Clota).


Salt del Molí, ben sec...

Per les proximitats de Tavertet, tot i no haver pogut veure mai el Salt del Molí amb cabal suficient, hem fet un bon grapat d'excursions. Darrerament, aprofitant una fase de recuperació, hem pujat i rodejat el Puig de la Força. Excursió planera que surt des del mateix poble de Tavertet i que no té cap mena de complicació.

Cingles de Tavertet (esquerra) i Puig de la Força (dreta),
vistos des del pantà de Sau.




Del Puig de la Força sempre m'ha cridat l'atenció una de les vies més dures de la zona segons la guia: Còctel de Pedra. Creada per dos mestres de la roca "precària". L'altre dia em mirava l'últim llarg des de l'última reunió (s'hi accedeix caminant) i la veritat és que no sé que em va fer més por, si el llarg en sí o l'entrada vegetal i terrosa a la pròpia reunió. Sols l'hi conec una repetició feta per dos màsters locals (el Kim i el Xevi).

Balmats de camí al Puig de la Força

Del peu del cingle del Puig de la Força neix una petita agulla anomenada el Gep. Hi accedeix una via del CEB reequipada, a la que estaria encantat de pujar quan estigui recuperat (se buscan candidatos). També dels cingles del Pla de Dalt que rodegen Tavertet i cauen sobre el pantà de Sau, hi ha una altra agulla característica, el Barret d'en Riba, on hi puja la llarga via La Gran Filigrana, a la que també li tinc moltes ganes...

Cim del Puig de la Força

Però tornant a la realitat més immediata, l'ascensió al Puig de la Força no té cap secret. Des de la pista forestal que du de Tavertet al mirador dels cingles (passat el Castell), hi trobarem un corriol que entre balmats i espadats ens porta al coll que el separa de la resta de cingles de la feixa de Balà. En 5' serem al seu cim.

Volta al cim del Puig de la Força

Si tornem al collet, podem agafar un corriol indicat que dona la volta a aquest cim. Té algun pas una mica aeri però on hi resten cadenes de l'extint camí equipat que recorria la cinglera. Per tornar a la pista, just de davant del collet, hi trobarem una canal equipada amb cordes (punts blaus) que en menys de 3' ens retornarà a la pista principal, és la canal de les Dentetes.

Puig de la Força des del Salt de Tirabous

Des de l'emblemàtic poble de Rupit, hi surt una pista que ens porta al Pla de Fàbregues, i a St. Joan de Fàbregues que bé val una visita. Aquesta pista és força concorreguda ja que és la que baixa fins al pantà de Sau (val la pena) i ens acosta al famós Salt de Sallent. Si deixem el cotxe en aquest pla, en direcció al pantà trobarem el grau de Saltabocs, que ens servirà d'aproximació a dues petites però emblemàtiques agulles.

Agullola de Rupit des de l'Agullola Xica

Al final del grau ja podrem veure l'Agullola Xica, amb una curta i reequipada via Casals. La xemeneia del segon llarg procura agradables sensacions d'arrossegament terrós, però val la pena pujar a aquest petit cim. Prop de l'Agullola hi trobem vies d'en Pep Vila, un xic més agosarades. I per últim l'ascensió fàcil i distreta a la pròpia Agullola de Rupit, mirador excel·lent de la contrada.

Agullola Xica, val la pena, no?

Per pujar a l'Agullola de Rupit vam aprofitar una "Fira del Llibre de Muntanya" que feien a Rupit, per fer el cim amb la Selene. La via normal no té res a destacar, a part d'algun pont de roca curiós i força matolls, però ens ofereix una vista espectacular des del seu cim. Hi podrem veure des del Far fins el primers cims dels Pirineus.

Cingles del Far

Salt de Sallent, Cingle d'Aiats, Puigsacalm i Pirineu al fons

De Rupit, a part del seu pont penjat, els carquinyolis i la ratafia, també és conegut per una de les cascades més altes del país, el Salt de Sallent. Des del mateix poble s'hi arriba en 20' per un camí molt ben indicat, o directament des de la pista de St. Joan de Fàbregues, caminant no més de 10'. El que ens ha passat algun cop és que el cabal de la cascada era tan gran que no hem pogut creuar el riu.

Via normal a l'Agullola de Rupit

Així que en situacions similars caldrà escollir de quin costat volem veure l'espectacular salt. Si anem per la pista, el veurem des de la seva dreta, amb no gaires bones vistes. Si anem des de Rupit el podrem veure des del mirador i fins i tot baixar a peu de cascada (per un corriol passat el mirador uns 300m).

Xemeneia de la via Casals a l'Agullola Xica

Les parets que rodegen el Salt de Sallent amaguen algunes vies. De molts dures, com la Serrallonga o de més equipades, com la Ve-Mu o l'espectacular Esperó Betelgeuse. La Ve-Mu ha estat reequipada no fa gaire i té l'al·licient de creuar la mateixa cascada a mitja alçada. Com sempre, en aquesta zona totes les vies són de caire artificial, donada la qualitat de la roca i la seva verticalitat.

Cim de l'Agullola Xica
De la via que sí que us puc parlar en primera persona és de l'Esperó Betelgeuse. Va costar trobar a qui enganyar per anar-la a fer, ja que l'artificial mai ens ha tirat massa, però en Gatsaule  i en Jortx s'hi van avenir. Les parts més difícils es concentren en els llargs menys espectaculars: el primer i l'últim.


Salt de Sallent, en sec...
El primer llarg està tot equipat, però l'estat dels burins és molt precari. Amb el temps s'hauran de canviar, així que preveure burilador o similar. L'últim llarg és tot en lliure fàcil fins trobar una panxeta al mig, pas explosiu a equipar, portar algun pitó ample i no gaire llarg. És pot escaquejar flanquejant molt a l'esquerra, segons ens va comentar en Paca que era al mirador... mirant-nos.

Esperó Betelgeuse
Els llargs més espectacular són els centrals, aquest ben equipats amb espits i units per una travessa amb cable. Val a dir que el segon llarg té un pas en lliure per anar a caçar una assegurança allunyada, o portar un ganxo com assenyala alguna ressenya. En resum, una via que es fa llarga però ambientada en un immillorable escenari.

Segon llarg de l'Esperó Betelgeuse

Tercer llarg de l'Esperó Betelgeuse

Segurament hi resten moltes línies per obrir en aquest circ de Collsacabra, però queden reservades als especialistes de la precarietat, crec que la via Serrallonga és un bon exemple. No cal obrir burilades de dalt a baix, que amb l'Esperó Betelgeuse la zona ja queda servida... llàstima de roca!

Salt de Sallent, amb cabal...

Abans d'arribar a Rupit, trobem el poble de Cantonigrós, famós per la seva trobada de corals i música popular, però també per un dels saltants d'aigua més visitats de Catalunya, la Foradada. Una cascada que no val la pena veure sense cabal, així que si no la coneixeu, espereu-vos a una bona època de pluges per visitar-la. El camí es troba senyalitzat des del camp de futbol de Cantonigrós, i en uns 20' hi serem.

La Foradada de Cantonigrós

El poble de Cantonigrós es troba sota mateix d'una de les fronteres naturals de Collsacabra i que a l'hora l'hi dóna el nom ("... el nom de Collsacabra prové del terme jurisdiccional del castell de Cabrera, anomenat Cabrerès..."). Aquesta frontera natural està constituïda pels cingles del Pla d'Aiats i per la seva continuació, els cingles de Cabrera.

Cingles d'Aiats i plana de Vic

Per pujar les dues cingleres existeix una curta i maca excursió que ens permetrà gaudir del paisatge de la plana de Vic. Podem sortir del mateix poble de Cantonigrós per la carretera (direcció Roda de Ter) fins al pont de la Rotllada. D'aquí una pista ens durà al mas d'Aiats. També podem fer aquesta pista en cotxe, està en bon estat però és molt estreta i gairebé no hi ha lloc per aparcar.

Grau de l'Escaleta al Pla d'Aiats

De darrera mateix del mas surt un corriol ben senyalitzat que en 45', i després de passar pel grau de l'Escaleta, ens deixarà a dalt del pla. Diuen que en aquest pla s'havien collit les millors patates del país, però actualment sols hi trobarem falgueres i quan més ens apropem a Cabrera una frondosa fajeda.

Vistes des del Pla d'Aiats

Ja baixant del pla haurem de rodejar el Puig del Llop amb un camí arreglat amb algun esglaó de metall per arribar fins a sota mateix del cingle de Cabrera, on ens esperen les seves 200 escales. Val a dir que la vista s'eixampla respecte l'anterior Pla d'Aiats.

Escales d'accés a Cabrera

La roca que es troba als cingles del Pla d'Aiats és molt dolenta, tot i que podem trobar un parell de vies equipades de dalt a baix amb assegurances modernes però totalment artificials. Als cingles de la Cabrera la roca encara és molt pitjor, i desconec sí puja alguna via moderna.

Santuari de Cabrera

Situats al primer poble del Collsacabra, L'Esquirol o Sta. Maria del Corcó també hi podrem realitzar bones excursions vorejant els inicis del pantà de Sau. Abans de l'entrada al poble, i just abans d'una fàbrica de trinxat d'animals surt una pista que ens durà fins a un restaurant, allí comença el corriol que seguint la riera de les Gorgues ens durà fins a Salt de la Barra de Ferro (veure fotos inicials).

Salt de la barra de ferro

Abans però passarem per l'amagat Salt del Cabrit i pel "químic" Salt Gros de la Gorga. Una excursió planera i relaxada. Però si realment volem veure bé el Salt de la Barra de Ferro el millor és anar amb cotxe fins a St. Bartomeu Sesgorgues i d'allí agafar un corriol que ens farà passar pel Salt del Tornall, la part superior de la Barra de Ferro, baixar al seu llit (cadenes) i pujar fins la masia de Sentfores, amb un bonic mirador de la cascada.

Pla d'Aiats

Aquesta volta sols té un inconvenient, i és que cal creuar les rieres varies vegades, i si volem veure les cascades amb esplendor cal esperar a que aquestes rieres portin un bon cabal, cosa que dificulta el pas, així que cal preveure xancletes, tovallola i uns pals per ajudar en cas de que la corrent sigui forta.

Escales de Cabrera

Per tota la gorga hi podrem trobar algunes petites agulles, com el Cap del Mort, amb alguna via d'escalada. També al mateix salt de la Barra de Ferro s'hi veuen assegurances, però no tinc més dades. Per aquí alguna via del Benji.

I fins aquí aquest recull de coses a fer per Collsacabra, segur que n'hi moltes més que us animo a que m'expliqueu en forma de comentari!

dissabte, 31 de desembre del 2011

Tranquils que en Joan la porta...

Des de fa uns anyets, al desembre sempre marxem una setmana cap a terres més càlides. Preveient que aquest serà l'últim any que ho podrem fer en molt de temps, ens decidim per una illa "cirereta": la Isla Bonita, com deia la Madonna (tot i que encara es discuteixi si l'illa de la cançó és Belize o La Palma).

Las dunas de Maspalomas

La qüestió és que amb un mes i mig d'antelació és impossible trobar vol cap a aquesta illa i ens hem de conformar amb Gran Canaria, que a hores d'ara ja puc afirmar que és l'illa menys afavorida de tot l'arxipèlag canari.

Com sempre, hem fet una combinació de turisme, activitat a la natura i por supuesto, una mica d'escalada. Però el més destacat de tot ha estat descobrir un concepte totalment desconegut per a nosaltres, el de l'estància all included (és a dir, la polsereta que indica que ho tens gairebé tot pagat a l'hotel).

Barranc de Fataga

Nosaltres sempre hem estat més de mitja pensió, perquè mai fem vida a l'hotel (el rotllo piscina + caipirinha no ens va gaire), però resulta que sortia al mateix preu la mitja pensió que el tot inclòs, així que encara que no dinéssim gaire a l'hotel, valia la pena. No li hem tret gaire el suc al tema, a excepció d'algun que altre espirituoso després dels àpats, però el que sí ens ha permès és fer una anàlisi antropològica del personal que utilitza aquest mateix servei...

Escales d'accés a la zona de Fataga

De tota la fauna estudiada ens han cridat l'atenció uns quants especímens interessants:
  • Les dones angleses de mitjana edat, fàcilment identificables per un gran tatuatge situat al bíceps esquerra (deuria ser moda al Regne Unit fa uns anys?), normalment cutre i taleguero i del que deuen estar molt orgulloses, donat l'afició que tenen per ensenyar-lo. A destacar que en l'últim àpat, el sopar, es vestien amb les seves millors gales, amb una especial predilecció per les faldilles curtes (curtes? microscòpiques!). Això no seria cap problema si no fos que conforme avançava la nit (estem parlant d'horaris anglesos, eh!), l'efecte all included es deixava notar en forma etílica i començaven els xous eròtics gratuïts... I cada nit les mateixes, i cada nit igual... digne d'estudi!
La Cueva a Fataga
  • El "Equipo de animación" de què disposava l'hotel, compost per dos homes i una pobra noia, uns altres dignes d'estudi, tot i que almenys aquests deurien cobrar. Un dels tres components es veia clarament que era qui manegava les cireres, i per això tenia el privilegi de ser el director del bingo que cada dia se celebrava a mitja tarda (això ho vam descobrir a l'intentar fer la migdiada després d'un matí llarg d'excursió). Més tard, després del sopar, els tres components es reunien per donar inici a l'animació infantil, que consistia en un seguit de cançons en idiomes "raros" afegint Los Pajaritos i el Veo, veo. En aquell mateix moment apareixia una munió de nens que pujaven a l'escenari de la salta d'actes (eufemisme de bar) i es posaven a fer diferents coreografies, que òbviament dominaven a la perfecció donat que sempre eren les mateixes cançons (sols de veure-ho jo mateix vaig arribar a dominar-ne a la perfecció més d'una). I el millor de tot és que mentre els nens estaven ben entretinguts els pares es dedicaven al all included a la barra, ja, ja, ja...
Escalada a Fataga
  • Els "men in red" o senyors de vermell, normalment de nacionalitat alemanya, destacaven per un intens color vermell que emanava de gairebé totes les parts del seu cos. Si es volen autocalcinar, per la meva part cap problema, però em feia gràcia que quan més "brillaven" més poca roba es posaven, perquè es notés ben bé que s'havien tornat super-guerrers. El que més ens cridava l'atenció és que quan aquests individus iniciaven el seu ritual d'aparellament amb els primers especímens dels que he parlat (aka talegueras), la cua del all included semblava una partida de blackgammon. S'ha de viure!

Després del rot punk a Ojos de Cristal a Fataga
  • L'Imserso Attack és un dels altres fenòmens que vam poder viure, especialment al bufet lliure (vull pensar que tota la gent que gaudeix d'aquest servei no és igual). A part de les quantitats ingents de menjar que desaprofitaven els individus d'aquesta espècie el que més ens va cridar l'atenció és la capacitat de crítica "ferotge" que tenen cap als seus similars. Imatge per recordar quan un dels individus va buidar una safata de menjar on altres individus de la mateixa espècie feien cua pel mateix producte. De res va servir que el cuiner expliqués que en 2 minuts la reposava perquè comencés l'explosió de retrets, pensant que el causant de l'enrenou no era de la mateixa espècie que ells ni entenia el mateix idioma, ja us podeu imaginar el xou...
Cingleres d'Ayacata des de La Candelilla
  • El nostre hotel estava situat en una de les 10 millors destinacions gais d'Europa (o això diuen les webs), cosa que vaig descobrir un cop al destí. Cap problema amb el tema però l'abundància empalaga...
Com podeu comprovar, cada nit la Selene i un servidor, ens posàvem al lloc més amagat del bar i ens dedicàvem a observar, mentre la resta dels presents deuria fer el mateix amb nosaltres pensant: "...que estranys són aquests dos: no porten tatuatges, van vestits, no estan incandescents ni ebris i a sobre avui els he vist passar amb una corda!...", i és que això del tot inclòs ho porta tot inclòs, però tot, tot!

Comando Girls a La Candelilla

A part d'alguna excursió on es poden veure barrancs volcànics i alguna que altra caldera, vam escalar als sectors de Fataga i La Candelilla. L'escola reina de l'illa és Tamadaba però estava massa lluny del nostre hotel i no hi vam anar. Al contrari que les zones de les Canàries on havia escalat, en aquestes dues semblava que tot hagués de caure, però contràriament era prou sòlid.

A Fataga les vies són més o menys curtes amb placa molt vertical o gran desplom, basalt molt adherent i on el magnesi mata l'encant d'anar a vista (blanc sobre negre). Les vies més dures de l'illa es concentren gairebé totes en aquest sector i Tamadaba.

Pels voltants del Roque Nublo

Com a curiositat també vam escalar a La Candelilla, un sector situat a la part alta de l'illa, amb vistes impressionants i amb una part central de roca brutal i una altra de passar por. Amb el meu poc criteri sobre basalt vam acabar a la zona de passar por (veure foto), on la roca sembla un conjunt de grans pedres enganxades entre sí. Qui hagi escalat a Canalda sabrà de què li parlo. A la primera via que vaig fer (6b+) vaig suar tant que totes les altres de més grau les vaig fer en top rope.

Roque Nublo i el Teide al fons

Trobareu més informació a la pàgina de la guia d'escalada de l'illa. I ja que hi érem vam aprofitar per fer una de les ferrates que té l'illa, la de la Primera Luna, casc imprescindible!


Just al dia següent de la tornada havia quedat amb el Jortx per fer una matinal santbenedictina, però un mail d'última hora ens fa canviar els plans. Hem d'anar a rescatar dues cordes a La Bitlla (Agulles - Montserrat). Cap problema, aprofitarem la visita a la zona per fer alguna via més...

Aresta Brucs a la Bitlla

Quan arribem el vent i el fred són tan accentuats que pugem l'Aresta Brucs de la Bitlla en una sola tirada, rescatem les dues cordes travades i ràpidament ens refugiem al Totxo de l'Enano, per fer una mica d'esportiva a recer de l'aire i amb una mica de sol. Finalment tatxem la QuicoPuta, amb una entrada de roca a estudiar i després uns passos molt tècnics amb desplom però roca molt bona.

Totxo de l'Enano - Agulles

Encuriosits amb aquest retall de St. Benet a Agulles, anem a veure el TotxoTetxo al costat del refugi i comprovem amb decepció que és una pedra abandonada a la vegetació. No sé si algú havia fet aquelles vies (blocs d'una xapa), si algú en confirma que valen la pena, igual hi pujo algun dia amb la podadora.

QuicoPuta al Totxo de l'Enano

Per acabar de matar el dia anem a fer la Mili KK al Totxo del Skinao, al mateix camí del refugi. Una via de dues xapes que ens posa a prova, dura, dura... Donada les recomanacions d'un dels creadors d'aquestes vies, haurem de tornar a Agulles a fer esportiva old style.

Mili KK al Totxo Skinao

Bon any nou a tots!