A mi que me llamen raro...

A mi que me llamen raro però ara que m'hauré de mantenir allunyat de les llargues parets i dels graus picants és un bon moment per a recuperar vells sectors, als que no hi va ningú o gairebé ningú...

Agulles des de La Barana

Vam iniciar la nova temporada amb una visita als Pallers Free, petit reducte de l'escalada vuitantera a Agulles. I feia temps que em rondava pel cap una visita al sector de La Barana, també reducte del primer free que es va fer a la mateixa zona.

Última reunió de la Poseidón

En menys d'una setmana he passat d'escalar sobre el petit Mònaco  català a la solitud absoluta d'un dijous al matí per Agulles. Bons còdols, plaques tècniques, sol i amb grata alegria: bolts.

Còdols i bolts

La Barana és una "agulla" que trobem enfront mateix del refugi Vicenç Barbé, a Agulles. Té unes quantes vies esportives a la cara est (del 1986) i a la cara oest (més modernes). Per arribar-hi, un cop passada la canal dels Cirerers, i abans d'arribar al Totxo EsKinao, surt un marcat corriol a la dreta que ens deixa al seu cim (on antigament aterraven els helicòpters).

D'aquí ja veurem les reunions per accedir a peu de via rapelant (cara est).

(C) F. Salvadó - Kpujo

Les vies es troben restaurades amb parabolts, quan més a l'esquerra més nous, a excepció de la via número 5, que encara està amb burils i un spit. Les reunions sols consten d'un sol parabolt amb anella, així que al loro!

En general la placa té uns 20 metres i es va redreçant poc a poc. Hi trobarem tant trams tècnics de peus, com grans còdols i espectaculars forats més propis d'altres zones de la muntanya. Roca excel·lent, però en desús.

Les vies

1. Charlie Rivel: Comença en placa i a la part més vertical agafa una canal que ens permet anar jugant amb els peus tipus diedre. Grans cantells en gairebé tot el recorregut i assegurances distants en algun punt.


2. Pitiflay: Molt similar a la seva veïna, crec que la millor per escalfar.


3. Bastardo, te vamos a matar: Part de sota fàcil tot i creuar un petit balmat. La part superior és més fina i té reunió pròpia.


4. Que pagui Pujol: Espectacular. Placa fàcil fins sota la gran bauma i tres passos de campus seguits (al tanto els baixets). Un cop passada la bauma trobarem un altre pas fi per entrar a la placa final, plena de grans cantells.


5. Me comereis la polla todos (Burils): Assegurances menys aprop del que voldríem i pas dur per sortir de l'últim buril. Placa fina amb un bidit amagat a la dreta...

Que pagui Pujol a La Barana

Que pagui Pujol (2009 version), crit de guerra al saltar-se les barreres del Metro, tal com apareixia a la portada del primer LP de l'Odi Social, grup punk-hardcore de Barcelona. Quants noms de vies han donat aquest noiets... (que ara ja no són tan noiets, eh!)

"Gràcies per la botella de Ballantines..."

Primer llarg de la Poseidón

L'altre dia amb en Josep, vam anar a descobrir una via que en Zoylo & Co. han reobert a Roca Maura, l'Estartit. Es diu Poseidón i va just al costat dret de la Directa Gresca. Està totalment equipada amb bolts inox i pitons. I s'ha de dir que la feina de sanejament i desforestació vertical que han fet és per traure's el barret.

Josep acabant la Poseidón

La via es fa tota en lliure, i la roca és tipus fakir, així que prepareu una manicura per al dia següent. Compteu amb una horeta llarga, un bon dia d'hivern sense vent i a gaudir de valent. Al baixar del cim podeu completar amb la zona esportiva de la mateixa paret.

Últim llarg de la Poseidón

Està clar que aquesta via, que en tot moment busca el pany més homogeni de la paret, es convertirà en una clàssica, com la pròxima Intrèpida Sirena. Bona feina!

PD: I no porto una antena, és que com que ara tinc el genoll tocat faig servir un pal de trekking per a l'aproximació i el descens... :P

Da miedo ir a la plaza...

Ahir al matí vam decidir tornar a la Meca del free, a St. Benet. Jo tenia en ment un objectiu ven clar, aconseguir pujar les escales! Els que heu patit o patiu una lesió de genoll ja sabreu que vull dir...

Sant Llorenç del Munt des de Gallifa

Gràcies a que els abnegats companys (Ozzy, Jortx i Laia) em van permetre pujar sense gaire pes a l'esquena i a un ritme de paquiderm, vaig aconseguir arribar a la Panxa del Bisbe dignament. Jo ja havia triomfat, però ja que hi érem, potser el millor seria aprofitar i escalar una mica.

Via Olga a la Panxa del Bisbe

Ens queden poques línies per escalfar que no hàgim fet ja a la Panxa, però ahir vam veure que s'havien reequipat les de més a l'esquerra, i ens vam decantar per aquestes. Jo vaig començar per l'Olga, cosa que va ser un greu error. Bona via, però difícil a vista, si més no després d'un any de no pujar per aquestes contrades i de no escalar.

Laia a  la via Tito de la Panxa del Bisbe

En Jortx i la Laia van triomfar més amb la mítica Pesadilla de Verano i l'agradable Tito. Per un altre dia queda la Titi, que encara té els spits originals i una mica més allunyats que a les seves veïnes.

Un cop rescalfats, per les vies i el sol, decidim pujar cap a la Roca d'en Barberà. Com sempre ens passem la canal i acabem al refugi, cap problema, menys pujada per arribar al peu de via i millor per al meu genoll.

Jortx a la via Olga de la Panxa del Bisbe

Ens situem a la zona dreta de la Roca d'en Barberà, a la part del totxo. Però allí ens trobem la primera nota desagradable del dia, al peu de la via Carne Podrida, fent honor al seu nom, hi ha una recent mostra de deposició humana, vamos una mierda!

Afegir que totes les escales cap a St. Benet també estan plenes d'elements similars o de cleenex amb funcions pròximes a l'objecte expulsat. Així que senyors de la Gómez-Xalmet, no cagueu al peu de via dels pobres freekys. I seguidors del Kilian, si us plau, o abans o després o fora del camí en casos extrems... i mireu amunt abans, que potser també hi han vies!

Carne Podrida, a peu de via i pujant per la paret...

Prèvia neteja de la petita lleixa que forma el peu de via, muntem com podem la Carne Podrida (sí Tranki, som uns copions!) i al següent pegue queda tatxada. Molt bona via de bons cantells i passos llargs. També fem la Overbooking que em sembla una obra magna de bons forats, tot i l'excursió fins a la reunió... i per rematar provem la Forat 18, amb una entrada rabiosa que a mi em sembla més dura que la seva veïna.

Carne Podrida

Com a segona nota negativa a destacar, l'excés de magnesi a la Carne Podrida. Com podreu veure a les fotos gran part dels cantells resten totalment blancs. Abans de la segona assegurança hi ha una regleta bona de quatre dits que està totalment blanca en un perímetre de 10 cm a la rodona (sota el meu peu dret a la foto superior). 

Si simplement és una marca per saber on anar, potser que fem més sudokus i juguem més al Brain Training, no? Què també és maco memoritzar els passos de les vies, i no ens enganyem, això té poc d'escalar a vista... Curiosament a les seves veïnes l'ús de magnesi era l'estàndard així que entenc que no deu ser un tema de tacte....

Sant Sadurní de Gallifa

Doncs res, deixem ja de rondinar i simplement afegir que aquesta setmana, amb la Selene, hem fet el pelegrinatge que deuen haver fet la meitat dels escaladors de Catalunya, als cingles de Gallifa. Un cop veus les parets i el tipus de còdol ja veus clar perquè hi han quatre vies comptades... Això sí, les vistes valen la pujada, que posats a recomanar, millor pel camí dels Feliuans.

No hay bastón que vendaval aguante...

Seguint amb la recerca de l'essència Old Style montserratina, aquest matí ens ha donat per caminar una mica i acostar-nos al sector dels Pallers Free. Sí, sí, exactament... aquell sector que tothom n'ha sentit a parlar, però que no hi ha anat mai...

Agulles des del Coll dels Pallers

Actualment, amb les pistes tancades o en molt mal estat, l'aproximació més pràctica es realitza des del pàrking del Vermell del Xincarró. Jo feia més d'un any que no voltava per aquestes contrades i la magnifica visió de la zona d'escalada del Vermell des del pis de dalt m'ha recordat el perquè...

Jortx a QuesRom

En uns 40', passant per la canal del Gerro i tota la cresta dels pallers, arribarem al Coll de Pallers, d'aquí podem pujar directament al sector, el camí està força net. La primera impressió a l'arribar i veure les vies dures és la de: "avui pillarem". Per sort, les vies del sector dret és veuen més humanes.

Jortx a Agunía

Les assegurances són en un 85% spits en bon estat (no tenen ni òxid), però alguna reunió comença a fer por. Hi hem deixat alguna cosa, ja que el cable retensat comença a estar mig trencat. Com ja he comentat ens hem centrat en tatxar tota la banda de la dreta. Aquí les vies són d'uns 10 - 15 metres i entre 3 o 4 xapes.

Peu de via dels Pallers Free

L'escalada no és gens comercial: molts forats, la majoria dolents, pocs peus i difícil d'escalar a vista. Les assegurances estan prou aprop, però la roca no acaba de donar tota la confiança d'altres sectors esportius de la muntanya. Tot i així, mereix una visita aquest sector pioner del free montserratí a la zona sud (i dels pocs d'Agulles).

Foramen Magnum

                                   Ressenya del Vèrtex núm. 33

Hem fet les següents vies:

• Foramen Magnum: Dificultat molt concentrada al voltant del segon spit. És força complicat trobar la seqüència correcta, però les preses hi són. Un cop passada la tercera assegurança trobarem molt forats i molt bons.  

• Angunía: Via de petits cantells, però massa pròxima a la fissura de la seva via veïna. 

• Outer Limits: Bonica fissura per escalfar.

• Quesrom: La línia que més ens ha costat. Entrada contundent de bidits dóna pas a una petita i gens evident travessa a l'esquerra per rematar amb un llançament abans d'entrar a la reunió.

• No puc cuc: Similar a l'anterior, però amb alguna petita llastra sospitosa. La part superior és molt maca, amb grans cantells.

• Tita Curta: S'ha arrencat una llastra mentre ens la miràvem  i hem decidit que aquesta no tocava. Els passos inicials eren de bons i allunyats bidits...

 

Cercant la Fita

Bonica excursió - escalada, fugint de les aglomeracions del pis de sota.

¿Tu estás operado de vegetaciones?

Per iniciar el retorn a la vertical què millor que un agradable passeig fins a la Sta. Cova, a Montserrat. Ja abans de trencar-me tenia moltes ganes d'escalar al sector del Germà Paulí, just davant mateix de l'ermita.

Com es pot veure a la fotografia, la planxa plena de petits forats i tallada a plom té molt bona pinta. Les assegurances són molt velles, però almenys tot són expansions.

Germà Paulí

Un cop tenim tota la paradeta muntada i jo em disposo a calçar-me els peus de gat, apareix un monjo de la Sta. Cova per indicar-nos que l'escalada vora el camí està prohibida per caiguda de pedres. Jo li comento que no, que en tot cas està prohibida per nidificació de febrer a maig, però ell insisteix en què no és així.

Per no entrar en un bucle, i preveient que en dissabte millor no acostar-se per aquí (tot i que a la Sta. Cova no hi baixa tanta gent), recollim i marxem...

Segons l'acord de regulació de l'escalada, queda clar que l'escalada no està prohibida fora de l'època de nidificació, però si que és veritat que han aparegut molts cartells indicant el perill de despreniments als camins més transitats. Doncs res, que si algú hi vol anar, millor que porti per escrit l'acord i li ensenyi al mossèn.

Totxo Miopia

Com que no porto la guia a sobre, el canvi de plans haurà de ser improvisat. Pensem en quedar-nos a la zona dels vagos, però ràpidament l'acumulació de gent pels voltants ens fa desistir. En aquells moments recordo que tinc pendent de tatxar els sectors que hi ha sobre el càmping.

La veritat és que de l'únic sector del que "recordava" l'accés i que havia estat capaç de trobar en el seu moment era el Totxo Miopia, així que ens decidim a anar a buscar-lo.

Als pocs metres de deixar el camí de St. Miquel ja estem perduts a la jungla. Fins i tot ens trobem amb algun que altre indi camuflat i en disposició d'atacar, com es veu a la foto de sota.

Yanomami amb sarbatana

Després de passar per tots els sectors possibles menys pel que volem anar, aconseguim arribar a peu de via, sorprenentment net i fins i tot amb magnesi a les preses. L'encigalada ha servit per alguna cosa, ara ja sé arribar a la resta de sectors que desconeixia: el bordillo, el tocho techo, el infantil, ...

Del Totxo Miopia simplement dir que és un retall de St. Benet, però amb més desplom i més cantell. Equipat amb bolts a l'estil Millet i amb alguna que altra línia de pitons. Jo m'ho vaig passar molt bé, i sense la gentada d'altres zones a 5' del cotxe.

Accés: Des del camí de St. Miquel, un cop passada la porta del càmping uns 50 metres, a la nostra dreta neix una canaleta de roca, on veurem un punt groc pintat. Pugem per les roques i seguim una petita traça de corriol en sentit ascendent. Ràpidament queda tancat per la vegetació, creuar-la amb tendència a l'esquerra i tornarem a trobar el camí, que en sentit ascendent i en diagonal a la dreta ens durà, entre vegetació, al peu de les vies.

Ressenyes (p.64 - Guia Cara Nord):

• Del Ruano: Fissura trencada amb pitons ronyosos.
• Badalona: Entrada desplomada de bons forats i placa fàcil. Spits blancs.
• Serafín: Entrada de bons forats i bolos, flanqueig a la dreta i placa difícil a vista. 
• Kerubín: Entrada molt desplomada amb grans cantells (algun picat?). Pas difícil de regleta a la placa. Per mi la millor.
• Victor  Pirés: Similar a l'anterior, però la part central amb menys cantell. Bona.
• Dioptria: Bons forats per entrar i placa més fina per acabar.
• La clàssica: Tenia bona pinta però l'estat dels pitons tira enrere...

Pròxima estació: El Huevo de Tomás

Reloaded

Des del 2 de febrer d'aquest any que tot ha estat un munt de contratemps. Primer una lesió al genoll i després la complicació de la lesió que m'ha obligat a fer un tractament de sis mesos.

Cavall de Cabrils

Ara sembla que comencem a deixar enrere la part més perillosa del tractament i tornem a la "simple" lesió de genoll. El que abans era una tortura, ara és una benedicció!

La veritat és que no estic al 100%, però de moment puc anar fent alguna que altra escalada, i quan es pugui ja arreglarem el menisc.

Sector X de Can Boquet

Durant aquests últims mesos he estat recorrent alguns indrets que tenia oblidats del Maresme. He trobat pedres desconegudes per a mi, i fins i tot a vegades l'ensopiment era tal que m'ha fet fer el que ja vaig dir que no faria més: actualitzar la Guia del Maresme.

Roques del Montcabrer

Estic en procés de desmantellar la web des d'on es podia baixar, ja que els senyors d'Orange donen un servei patètic. Ara la trobareu linkada directament al blog.

La Travesía del Vampiro, sector Transilvania de Can Boquet

Durant aquests mesos que vénen ja intentaré anar quedant amb la gent que fa molt de temps que no veig, i com podeu comprovar, he tornat a obrir un blog. Calia deixar enrere l'altre... ara m'he de prendre això de l'escalada amb una altra filosofia.

Sector Carretera, Can Boquet

Doncs res, que gaudiu amb alguna de les entrades que ja hi ha, i a veure si ens veiem aviat per les parets!

Coves de Montral

Per cert, em segueixen agradant els sectors marginals... hi ha coses que no canvien i a partir del següent post ja ho podreu comprovar.

Ferrada Grau de la Cova, Montral

A tibar-li!

La vida a la punta dels dits...

Divendres ens va deixar el gran mite de l'escalada esportiva. Sembla ser que va morir a casa seva per causes desconegudes, però no relacionades amb el nostres esport. Igual que altres grans mites...

De petit em va impressionar la forma que tenia de ballar per la paret. En especial en aquest vídeo a Hueco Thanks. No fa gaires anys, fins i tot vam anar al poble perquè un conegut el coneixia (per unes curioses casualitats que res tenen a veure amb l'escalada), i ens va signar un pòster.

 

Serveixi de minúscul homenatge aquesta fotografia que va fer en Llorenç Estrader en una visita a Buoux, a mitjans dels 80. Adéu gran mestre...i gràcies per la inspiració a l'hora de comprar malles!

Pornografia Vertical

Tranquils que no veureu "...torsos desnudos, tatuajes, melenas ni barracones llenos de mozos de reemplazo...", com deien els Def Con Dos. Avui us vull parlar d'un dels sectors de boulder de Can Boquet que he descobert aquests mesos de poca activitat.

L'Obelisc del sector X

El sector en qüestió és el X. Si mireu la Guia de Can Boquet d'en Ferran i en Fèlix, veureu que està valorat amb cinc estrelles, al nivell d'altres més freqüentats com pot ser el sector Clàssic o Nou. Amb permís d'aquests altres dos sectors, trobo que és un dels més espectaculars per les seves formacions, i perquè no dir-ho, per les seves alçades (no seria Bishop, però tampoc són xinxetes).

"El Bicho" a l'Obelisc

Segurament la dificultat d'accés si no coneixes la zona i la seva llunyania dels sectors més freqüentats de Can Boquet, han fet que resti gairebé oblidat. Aquests dies he estat passant el respall per algunes de les seves línies més espectaculars i no puc més que recomanar-vos una visita abans que torni la molsa al seu lloc.

Mirant-me la Roca 109-110

Trobarem les ressenyes del sector a la pàgina 48 de la guia, però ràpidament us adonareu que hi falten els 90% de les graduacions, i fins i tot que al croquis apareixen unes 110 vies i a la llista de línies sols 99. En Ferran em va explicar que una tormenta sobtada els va fer desaparèixer la llista de les graduacions proposades i els noms de les últimes vies, així que el camp resta obert en la majoria de les línies...

Entrada a la via 110

L'accés al sector és nul·la des del cotxe. Per poder arribar-hi cal pujar a Premià de Dalt per la carretera de Premià de Mar a Premià de Dalt, i just a l'entrar al poble ens obliguen a girar a la dreta, ja que el carrer que continuaria la carrera és d'un sol sentit. En aquest mateix punt, nosaltres girem a l'esquerra i entrem a l'urbanització. Pujarem fent tancades corbes primer per carrera Joan Maragall i després per JS Bach. Sempre agafarem les corbes tancades a la dreta i en pujada, passarem a l'Av. S. Russinyol i seguirem pujant. Sense deixar el mateix carrer i amb dues corbes més arribarem al final de les cases i al pàrking-mirador on deixarem el cotxe.

Entrada a la via 110

Un cop aparcats al pàrking asfaltat ens caldrà seguir la pista principal (la que no baixa) fins al proper dipòsit. Aquest dipòsit, juntament amb una cabana abandona a l'altre costat de la vall faran de punts d'orientació per a trobar la majoria de roques del sector.

Just aparcar, si ens aproximem pel costat de mar cap a les últimes cases de l'urbanització, just sota nostre queda la roca del "Pulpo", amb les recomanables línies Robobita i El Pulpo. El problema d'aquesta zona és la degradació de l'entorn, que fan poc agradable la seva visita.

Espectaculars bidits naturals...

També, des del pàrking, abocant-nos cap a la vall, costat Barcelona, veurem la peculiar roca del Paralelogramo, una planxa perfecte amb una forma que recorda la cresta d'un Triceratops. Podeu veure una foto a la pàgina 62 de la guia.

I alguna petita bavaresa...

Des del dipòsit mateix, surt un petit corriol que creua a l'altre costat de la vall (el que marxa pla). Aquest corriol uneix el dipòsit amb la cabana abandonada, però just abans d'arribar hi trobareu una de les roques més perfectes que hi vist per la zona, l'Obelisc.

Aquí l'Stéphane hi va obrir dues línies magistrals, El Bicho i El Bichillo. La primera d'elles amb uns passos sobre patates típiques de la regió i una sortida de molt temple al cim. Alçada i una caiguda gens recomanable fa que no sigui descabellat utilitzar el bolt oxidat que trobem al cim, si més no per provar els passos abans. El Bichillo requereix uns passos de contorsionisme pel costat esquerra de l'esperó fins enllaçar amb la sortida de l'anterior línia. I les plaques centrals encara esperen un super-bou...

A la Terrassa, via 103

Si arribem a la cabana en runes, veurem que per la seva esquerra hi puja una pista. Sols que avancem 50 metres, a la nostra esquerra i sobre un pedestal hi trobarem la roca de La Terrassa. Una bonica formació amb una espectacular fissura. La planxa central té una magnífica línia on es disposa sols de quatre preses, a la distància justa, que cal combinar de forma adequada per poder arribar dalt. Cal vigilar la caiguda perquè la terrassa té la mida justa per no admetre grans salts...

A la Terrassa, via 103

La citada fissura té molt mala caiguda, alta i sobre esbarzers, així que fa pensar en un petit joc de camalots o tascons. Jo encara no l'he pogut fer, però qualsevol dia m'escapo i ja comentaré. No crec que surti molt difícil, però es veu força espectacular la línia. Això sí, fa temps hi havia un burí al cim de la roca, actualment no hi ha res, ni arbres aprop, així que caldrà improvisar per poder posar la corda.

A la Terrassa, via 103... quin patir!

Si seguim pujant per la mateixa pista, als 25 metres i ara a la nostra dreta hi trobarem un amuntegament de roques. Just darrera hi trobem un bon mur on podem fer travesses i algun que altre pas dur. Aquí les línies no són gaire complicades i la caiguda és molt neta, sobre terra pla, així que no cal patir per l'alçada.

Darrera la cabana...

Si tornem al dipòsit, i seguim la pista per la que veníem des de l'aparcament en sentit ascendent, just sobre la pista hi trobarem, a uns 100m, la roca 110-109. És una gran planxa tombada que l'erosió del sòl ha deixat elevada del terra. Per entrar cal passar un desplom agafat de petites regletes, que és on s'amaga la dificultat. Tot i així, si algú té por a l'alçada i vol provar els passos amb corda, darrera el bloc, al que es pot pujar per la seva dreta, existeix un bon pi per fer de reunió.

Darrera la cabana...

Podreu trobar una foto d'aquesta roca a la pàgina 11 de la guia de Can Boquet. Si retrocedim per la mateixa pista, a uns 50 metres a la dreta veurem dos blocs de tamany més reduït, partits per una fissura (veure fotos).

La fissura és fàcil i molt recomanable, però la planxa de la seva esquerra té unes formacions espectaculars: bidits perfectes en forma de banyeretes. Llàstima que no tingui més alçada. No és gaire difícil començar de peu, però si voleu fer la versió sit tindreu feina.

Darrera la cabana...

Molts més blocs trobareu en aquest sector, sols cal que rebusqueu una mica entre el bosc, recentment netejat. Val la pena rescatar aquestes zones més oblidades donat que el pla d'usos del Parc de la Serralada del Litoral preveu algun tipus de regulació respecte la pràctica del boulder, a concretar abans del 2014 (Pla d'Usos en PDF).

 

Darrera la cabana...

Doncs apa, els que encara podeu escalar, gaudiu aquests petits tresors que ens amaga la Serralada del Litoral, amb respecte i sense que l'entorn pateixi gaire, abans que els gestors del parc decideixin tot el contrari!