Copy & Paste Torrent del Pont

Seguint amb el rondo de retrobaments de companys verticals, aquest dijous li va tocar el torn a un dels grans mestres del Solsonès, en Lluís. Volíem fer la Don Cipote de la Mancha a les Garrigoses, però els primers llargs tenen restricció per nidificació, i un romàntic guerrer no es pot permetre fer una via a mitges tintes.

Romàntic Guerrer al L1 de la Chocolate Watch Band

Com que jo arribava una mica tard, vam escollir dues vies curtes: la Chocolate Watch Band i la Hot Dog. La primera d'elles, fent honor al seu nom, té un primer llarg força psicodèlic. Comença amb les assegurances força juntes i un cop s'entra a la placa comencen a allunyar i cal escalar entre elles.

Romàntic Guerrer al L1 de la Chocolate Watch Band

La roca del primer llarg és espectacular, com un petit retall del Torrent del Pont.  A més aquest llarg em va tocar de segon i, per tant, el vaig gaudir com un nen (destil·lant un somriure, :P). El Serrat de les Garrigoses ja les té aquestes coses, en pocs metres pots passar de la putrefacció rocosa en forma de canal plena d'herbes a la millor roca de la muntanya.

Espectacular L1 de la Chocolate Watch Band

D'aquest llarg simplement tenir en compte que una caiguda per sobre de la quarta xapa és visita segura al traumatòleg. Com a solució sempre podeu anar-hi mig trencats prèviament, com un servidor...

El segon llarg és una transició en diagonal a l'esquerra que no desmereix. Molt ben assegurada i amb roca força bona pel que solen ser aquests llargs arrampats.

Romàntic Guerrer al L3 de la Chocolate Watch Band

Per acabar d'arrodonir la festa, el tercer llarg és també dels bons. Una sortida de bloc de la reunió amenitzada per un oxidat spit TAK que no convida a provar-lo gaire. Els passos no són excessivament complicats i a partir del segon spit la dificultat se suavitza molt i es passa a gaudir de l'espectacular roca. Tot aquest llarg està molt ben assegurat, res a veure amb el primer...

Romàntic Guerrer al L1 de la Hot Dog

Arrodonim el dia amb la ballartiana via Hot Dog. Sols té un llarg, pròxim als 50 metres i 5 assegurances, quatre d'elles als primers 20 metres. Després s'entra a una planxa tombada fàcil. Bona alternativa per arrodonir el dia, si ja heu fet el primer llarg de la Gàmper o de la Don Cipote.

"El de Verde" al L1 de la Hot Dog

Un romàntic guerrer...

Aquest matí, amb l'Ozzy, hem aprofitat la climatologia per buscar algun sector arrecerat del vent i amb orientació sud, fugint del fred del cap de setmana passat. Finalment hem escollit el Totxo de Can Jorba, del qual jo no en tenia el més mínim coneixement, però ja porta més de 20 anys equipat, com ho demostren alguns dels seus spits.

Ozzy al Totxo de Can Jorba, via 2.

Hem tatxat tota la part dreta, quatre vies que m'han semblat més que bones. De dreta a esquerra:

1. ¿? (Bolts): Bonica via de bons forats i molt equipada.


2. ¿? (Spits + pitó): Entrada a agafar una fissura que ens porta a un sostret amb alguna presa trampa. Després placa de bons cantells fins dalt.


3. ¿? (Spits): Entrada a un esperó desplomat amb els forats bons però comptats. Després d'un bon descans trobem un pas complicat de bidits petits.


4. ¿? (Spits): Placa fina però fàcil i desplom de cantells molt grans. Trobem un pas de regleta i bidit per sortir del sostre i després anar a agafar una llastra precària a l'esquerra. Fàcil fins dalt.

Ozzy al Totxo de Can Jorba, ai, ai, ai...

Segurament es mereixerà una altra visita per fer el que es pugui a la part esquerra, on hi ha les vies més dures... y no olviden mineralizarse y supervitaminarse!

Tomaaaaás!, il castrato...

Hi ha dies que toca pringar per compensar els que no ho has fet. És com una mena de penitència... i sí, ja sé que a vegades m'ho busco, i avui tenia tots els números.

Què feu a l'ombra amb el sol que fot!!

Des que va sortir a la venda la guia de la cara nord del Luichy que he tingut curiositat per conèixer la pedra anomenada El Huevo de Tomás, situada prop de l'ermita de St. Miquel. El curiós del cas és que jo pensava que ja hi havia escalat fa molts anys, ja que a la cutre-guia del Toni Jiménez el situava en un altre lloc.

L'ou d'en Tomaaaaás!

Segons aquella mítica guia, el Huevo de Tomás era el bloc que hi ha al costat del camí, passat el càmping i abans de la creu de St. Miquel. El millor és que fins i tot ens quadraven les vies!, que innocents érem... la vida al càmping fa 20 anys era molt utòpica!

Total que avui hem anat a veure l'ou de veritat. S'hi accedeix per un molt bon camí que neix a la bassa que hi ha a 100m de l'ermita de St. Miquel. Molt evident tot plegat. Igual d'evident que veure que allò no és cara est, com diu a la guia. Luichy, hay que afinar la brújula, ja, ja, ja!

Fent el minusvàlid...

Els spits estan molt oxidats però es veuen força ferms. El que no és ferma és la roca. Molt crostosa i escamada, potser va arribar l'incendi del 86 fins aquí? Entre el fred i la manca de preses, no he estat capaç de moure'm de terra en un suposat 6a. Canvi d'objectiu, ara ens dirigim al pròxim Totxo Minusvàlid que sembla que hi tocarà el sol aviat...

Ozzy a Transplante Medular

El totxo es troba sobre mateix de l'ermita de St. Miquel, s'hi pot accedir per l'esquerra amb un corriol força evident fins als metres finals. El peu de via és correcte, així com els spits, de placa TAK encara platejada. El que no està tan bé són les reunions... estan igual de malament que l'orientació indicada a la guia! Je, je, je... en aquest cas l'orientació est es converteix en NNE, sort dels plumes.

Totxo Minusvàlid

La roca és molt bona i hi predominen els forats. Us deixo alguns comentaris i la ressenya:

1. Egocentristas: Concentrada a l'entrada i força aire entre el tercer spit i la reunió. No se us acudeixi  fer-la per escalfar...


2. Sutura: Forats molt bons. Ideal per escalfar.


3. Transplante Medular: Grans forats. Bona per escalfar. Hem afegit un mosquetó a la reunió, una mica precària.


4. Piamontés: Bona via de forats i tridits. Pas poc evident abans d'entrar a la reunió. Reunió amb dos spits, agafeu maillons o similar per baixar. Nosaltres hem fet servir la de l'anterior via.


5. Amb Plàsticus: Entrada de passos llargs i final a la dreta de bons forats però poc evidents.


6. Prótesis Vertical: Pas de bloc amb bidits al segon spit, passos llargs de tridits i forats i pas de bloc a la quarta xapa. Més pilosa del que sembla. Hem reforçat la reunió amb un maillon. Dura, dura...


7. Surt Plomb dels Forats: No l'he fet, però es veia similar a l'anterior. La reunió és la que apareix a l'última foto....

Pròtesi Vertical

A la part de l'esquerra trobarem placa vertical, i a la part de la dreta una planxa desplomada de l'estil de la Roca del Càmping però amb menys forat. Després de tres intents he desistit de la Pròtesi Vertical i és que comparat amb recents 7a/7a+ que he fet m'ha semblat duríssima.

Detalls de reunions del Totxo Minusvàlid

El Totxo Minusvàlid es mereix una visita; al Huevo de Tomás ni us hi acosteu. Un bon reequipament i una exhaustiva neteja de llastretes el farien força atractiu... alguien da más?

A mi que me llamen raro...

A mi que me llamen raro però ara que m'hauré de mantenir allunyat de les llargues parets i dels graus picants és un bon moment per a recuperar vells sectors, als que no hi va ningú o gairebé ningú...

Agulles des de La Barana

Vam iniciar la nova temporada amb una visita als Pallers Free, petit reducte de l'escalada vuitantera a Agulles. I feia temps que em rondava pel cap una visita al sector de La Barana, també reducte del primer free que es va fer a la mateixa zona.

Última reunió de la Poseidón

En menys d'una setmana he passat d'escalar sobre el petit Mònaco  català a la solitud absoluta d'un dijous al matí per Agulles. Bons còdols, plaques tècniques, sol i amb grata alegria: bolts.

Còdols i bolts

La Barana és una "agulla" que trobem enfront mateix del refugi Vicenç Barbé, a Agulles. Té unes quantes vies esportives a la cara est (del 1986) i a la cara oest (més modernes). Per arribar-hi, un cop passada la canal dels Cirerers, i abans d'arribar al Totxo EsKinao, surt un marcat corriol a la dreta que ens deixa al seu cim (on antigament aterraven els helicòpters).

D'aquí ja veurem les reunions per accedir a peu de via rapelant (cara est).

(C) F. Salvadó - Kpujo

Les vies es troben restaurades amb parabolts, quan més a l'esquerra més nous, a excepció de la via número 5, que encara està amb burils i un spit. Les reunions sols consten d'un sol parabolt amb anella, així que al loro!

En general la placa té uns 20 metres i es va redreçant poc a poc. Hi trobarem tant trams tècnics de peus, com grans còdols i espectaculars forats més propis d'altres zones de la muntanya. Roca excel·lent, però en desús.

Les vies

1. Charlie Rivel: Comença en placa i a la part més vertical agafa una canal que ens permet anar jugant amb els peus tipus diedre. Grans cantells en gairebé tot el recorregut i assegurances distants en algun punt.


2. Pitiflay: Molt similar a la seva veïna, crec que la millor per escalfar.


3. Bastardo, te vamos a matar: Part de sota fàcil tot i creuar un petit balmat. La part superior és més fina i té reunió pròpia.


4. Que pagui Pujol: Espectacular. Placa fàcil fins sota la gran bauma i tres passos de campus seguits (al tanto els baixets). Un cop passada la bauma trobarem un altre pas fi per entrar a la placa final, plena de grans cantells.


5. Me comereis la polla todos (Burils): Assegurances menys aprop del que voldríem i pas dur per sortir de l'últim buril. Placa fina amb un bidit amagat a la dreta...

Que pagui Pujol a La Barana

Que pagui Pujol (2009 version), crit de guerra al saltar-se les barreres del Metro, tal com apareixia a la portada del primer LP de l'Odi Social, grup punk-hardcore de Barcelona. Quants noms de vies han donat aquest noiets... (que ara ja no són tan noiets, eh!)

"Gràcies per la botella de Ballantines..."

Primer llarg de la Poseidón

L'altre dia amb en Josep, vam anar a descobrir una via que en Zoylo & Co. han reobert a Roca Maura, l'Estartit. Es diu Poseidón i va just al costat dret de la Directa Gresca. Està totalment equipada amb bolts inox i pitons. I s'ha de dir que la feina de sanejament i desforestació vertical que han fet és per traure's el barret.

Josep acabant la Poseidón

La via es fa tota en lliure, i la roca és tipus fakir, així que prepareu una manicura per al dia següent. Compteu amb una horeta llarga, un bon dia d'hivern sense vent i a gaudir de valent. Al baixar del cim podeu completar amb la zona esportiva de la mateixa paret.

Últim llarg de la Poseidón

Està clar que aquesta via, que en tot moment busca el pany més homogeni de la paret, es convertirà en una clàssica, com la pròxima Intrèpida Sirena. Bona feina!

PD: I no porto una antena, és que com que ara tinc el genoll tocat faig servir un pal de trekking per a l'aproximació i el descens... :P

Da miedo ir a la plaza...

Ahir al matí vam decidir tornar a la Meca del free, a St. Benet. Jo tenia en ment un objectiu ven clar, aconseguir pujar les escales! Els que heu patit o patiu una lesió de genoll ja sabreu que vull dir...

Sant Llorenç del Munt des de Gallifa

Gràcies a que els abnegats companys (Ozzy, Jortx i Laia) em van permetre pujar sense gaire pes a l'esquena i a un ritme de paquiderm, vaig aconseguir arribar a la Panxa del Bisbe dignament. Jo ja havia triomfat, però ja que hi érem, potser el millor seria aprofitar i escalar una mica.

Via Olga a la Panxa del Bisbe

Ens queden poques línies per escalfar que no hàgim fet ja a la Panxa, però ahir vam veure que s'havien reequipat les de més a l'esquerra, i ens vam decantar per aquestes. Jo vaig començar per l'Olga, cosa que va ser un greu error. Bona via, però difícil a vista, si més no després d'un any de no pujar per aquestes contrades i de no escalar.

Laia a  la via Tito de la Panxa del Bisbe

En Jortx i la Laia van triomfar més amb la mítica Pesadilla de Verano i l'agradable Tito. Per un altre dia queda la Titi, que encara té els spits originals i una mica més allunyats que a les seves veïnes.

Un cop rescalfats, per les vies i el sol, decidim pujar cap a la Roca d'en Barberà. Com sempre ens passem la canal i acabem al refugi, cap problema, menys pujada per arribar al peu de via i millor per al meu genoll.

Jortx a la via Olga de la Panxa del Bisbe

Ens situem a la zona dreta de la Roca d'en Barberà, a la part del totxo. Però allí ens trobem la primera nota desagradable del dia, al peu de la via Carne Podrida, fent honor al seu nom, hi ha una recent mostra de deposició humana, vamos una mierda!

Afegir que totes les escales cap a St. Benet també estan plenes d'elements similars o de cleenex amb funcions pròximes a l'objecte expulsat. Així que senyors de la Gómez-Xalmet, no cagueu al peu de via dels pobres freekys. I seguidors del Kilian, si us plau, o abans o després o fora del camí en casos extrems... i mireu amunt abans, que potser també hi han vies!

Carne Podrida, a peu de via i pujant per la paret...

Prèvia neteja de la petita lleixa que forma el peu de via, muntem com podem la Carne Podrida (sí Tranki, som uns copions!) i al següent pegue queda tatxada. Molt bona via de bons cantells i passos llargs. També fem la Overbooking que em sembla una obra magna de bons forats, tot i l'excursió fins a la reunió... i per rematar provem la Forat 18, amb una entrada rabiosa que a mi em sembla més dura que la seva veïna.

Carne Podrida

Com a segona nota negativa a destacar, l'excés de magnesi a la Carne Podrida. Com podreu veure a les fotos gran part dels cantells resten totalment blancs. Abans de la segona assegurança hi ha una regleta bona de quatre dits que està totalment blanca en un perímetre de 10 cm a la rodona (sota el meu peu dret a la foto superior). 

Si simplement és una marca per saber on anar, potser que fem més sudokus i juguem més al Brain Training, no? Què també és maco memoritzar els passos de les vies, i no ens enganyem, això té poc d'escalar a vista... Curiosament a les seves veïnes l'ús de magnesi era l'estàndard així que entenc que no deu ser un tema de tacte....

Sant Sadurní de Gallifa

Doncs res, deixem ja de rondinar i simplement afegir que aquesta setmana, amb la Selene, hem fet el pelegrinatge que deuen haver fet la meitat dels escaladors de Catalunya, als cingles de Gallifa. Un cop veus les parets i el tipus de còdol ja veus clar perquè hi han quatre vies comptades... Això sí, les vistes valen la pujada, que posats a recomanar, millor pel camí dels Feliuans.

No hay bastón que vendaval aguante...

Seguint amb la recerca de l'essència Old Style montserratina, aquest matí ens ha donat per caminar una mica i acostar-nos al sector dels Pallers Free. Sí, sí, exactament... aquell sector que tothom n'ha sentit a parlar, però que no hi ha anat mai...

Agulles des del Coll dels Pallers

Actualment, amb les pistes tancades o en molt mal estat, l'aproximació més pràctica es realitza des del pàrking del Vermell del Xincarró. Jo feia més d'un any que no voltava per aquestes contrades i la magnifica visió de la zona d'escalada del Vermell des del pis de dalt m'ha recordat el perquè...

Jortx a QuesRom

En uns 40', passant per la canal del Gerro i tota la cresta dels pallers, arribarem al Coll de Pallers, d'aquí podem pujar directament al sector, el camí està força net. La primera impressió a l'arribar i veure les vies dures és la de: "avui pillarem". Per sort, les vies del sector dret és veuen més humanes.

Jortx a Agunía

Les assegurances són en un 85% spits en bon estat (no tenen ni òxid), però alguna reunió comença a fer por. Hi hem deixat alguna cosa, ja que el cable retensat comença a estar mig trencat. Com ja he comentat ens hem centrat en tatxar tota la banda de la dreta. Aquí les vies són d'uns 10 - 15 metres i entre 3 o 4 xapes.

Peu de via dels Pallers Free

L'escalada no és gens comercial: molts forats, la majoria dolents, pocs peus i difícil d'escalar a vista. Les assegurances estan prou aprop, però la roca no acaba de donar tota la confiança d'altres sectors esportius de la muntanya. Tot i així, mereix una visita aquest sector pioner del free montserratí a la zona sud (i dels pocs d'Agulles).

Foramen Magnum

                                   Ressenya del Vèrtex núm. 33

Hem fet les següents vies:

• Foramen Magnum: Dificultat molt concentrada al voltant del segon spit. És força complicat trobar la seqüència correcta, però les preses hi són. Un cop passada la tercera assegurança trobarem molt forats i molt bons.  

• Angunía: Via de petits cantells, però massa pròxima a la fissura de la seva via veïna. 

• Outer Limits: Bonica fissura per escalfar.

• Quesrom: La línia que més ens ha costat. Entrada contundent de bidits dóna pas a una petita i gens evident travessa a l'esquerra per rematar amb un llançament abans d'entrar a la reunió.

• No puc cuc: Similar a l'anterior, però amb alguna petita llastra sospitosa. La part superior és molt maca, amb grans cantells.

• Tita Curta: S'ha arrencat una llastra mentre ens la miràvem  i hem decidit que aquesta no tocava. Els passos inicials eren de bons i allunyats bidits...

 

Cercant la Fita

Bonica excursió - escalada, fugint de les aglomeracions del pis de sota.

¿Tu estás operado de vegetaciones?

Per iniciar el retorn a la vertical què millor que un agradable passeig fins a la Sta. Cova, a Montserrat. Ja abans de trencar-me tenia moltes ganes d'escalar al sector del Germà Paulí, just davant mateix de l'ermita.

Com es pot veure a la fotografia, la planxa plena de petits forats i tallada a plom té molt bona pinta. Les assegurances són molt velles, però almenys tot són expansions.

Germà Paulí

Un cop tenim tota la paradeta muntada i jo em disposo a calçar-me els peus de gat, apareix un monjo de la Sta. Cova per indicar-nos que l'escalada vora el camí està prohibida per caiguda de pedres. Jo li comento que no, que en tot cas està prohibida per nidificació de febrer a maig, però ell insisteix en què no és així.

Per no entrar en un bucle, i preveient que en dissabte millor no acostar-se per aquí (tot i que a la Sta. Cova no hi baixa tanta gent), recollim i marxem...

Segons l'acord de regulació de l'escalada, queda clar que l'escalada no està prohibida fora de l'època de nidificació, però si que és veritat que han aparegut molts cartells indicant el perill de despreniments als camins més transitats. Doncs res, que si algú hi vol anar, millor que porti per escrit l'acord i li ensenyi al mossèn.

Totxo Miopia

Com que no porto la guia a sobre, el canvi de plans haurà de ser improvisat. Pensem en quedar-nos a la zona dels vagos, però ràpidament l'acumulació de gent pels voltants ens fa desistir. En aquells moments recordo que tinc pendent de tatxar els sectors que hi ha sobre el càmping.

La veritat és que de l'únic sector del que "recordava" l'accés i que havia estat capaç de trobar en el seu moment era el Totxo Miopia, així que ens decidim a anar a buscar-lo.

Als pocs metres de deixar el camí de St. Miquel ja estem perduts a la jungla. Fins i tot ens trobem amb algun que altre indi camuflat i en disposició d'atacar, com es veu a la foto de sota.

Yanomami amb sarbatana

Després de passar per tots els sectors possibles menys pel que volem anar, aconseguim arribar a peu de via, sorprenentment net i fins i tot amb magnesi a les preses. L'encigalada ha servit per alguna cosa, ara ja sé arribar a la resta de sectors que desconeixia: el bordillo, el tocho techo, el infantil, ...

Del Totxo Miopia simplement dir que és un retall de St. Benet, però amb més desplom i més cantell. Equipat amb bolts a l'estil Millet i amb alguna que altra línia de pitons. Jo m'ho vaig passar molt bé, i sense la gentada d'altres zones a 5' del cotxe.

Accés: Des del camí de St. Miquel, un cop passada la porta del càmping uns 50 metres, a la nostra dreta neix una canaleta de roca, on veurem un punt groc pintat. Pugem per les roques i seguim una petita traça de corriol en sentit ascendent. Ràpidament queda tancat per la vegetació, creuar-la amb tendència a l'esquerra i tornarem a trobar el camí, que en sentit ascendent i en diagonal a la dreta ens durà, entre vegetació, al peu de les vies.

Ressenyes (p.64 - Guia Cara Nord):

• Del Ruano: Fissura trencada amb pitons ronyosos.
• Badalona: Entrada desplomada de bons forats i placa fàcil. Spits blancs.
• Serafín: Entrada de bons forats i bolos, flanqueig a la dreta i placa difícil a vista. 
• Kerubín: Entrada molt desplomada amb grans cantells (algun picat?). Pas difícil de regleta a la placa. Per mi la millor.
• Victor  Pirés: Similar a l'anterior, però la part central amb menys cantell. Bona.
• Dioptria: Bons forats per entrar i placa més fina per acabar.
• La clàssica: Tenia bona pinta però l'estat dels pitons tira enrere...

Pròxima estació: El Huevo de Tomás

Reloaded

Des del 2 de febrer d'aquest any que tot ha estat un munt de contratemps. Primer una lesió al genoll i després la complicació de la lesió que m'ha obligat a fer un tractament de sis mesos.

Cavall de Cabrils

Ara sembla que comencem a deixar enrere la part més perillosa del tractament i tornem a la "simple" lesió de genoll. El que abans era una tortura, ara és una benedicció!

La veritat és que no estic al 100%, però de moment puc anar fent alguna que altra escalada, i quan es pugui ja arreglarem el menisc.

Sector X de Can Boquet

Durant aquests últims mesos he estat recorrent alguns indrets que tenia oblidats del Maresme. He trobat pedres desconegudes per a mi, i fins i tot a vegades l'ensopiment era tal que m'ha fet fer el que ja vaig dir que no faria més: actualitzar la Guia del Maresme.

Roques del Montcabrer

Estic en procés de desmantellar la web des d'on es podia baixar, ja que els senyors d'Orange donen un servei patètic. Ara la trobareu linkada directament al blog.

La Travesía del Vampiro, sector Transilvania de Can Boquet

Durant aquests mesos que vénen ja intentaré anar quedant amb la gent que fa molt de temps que no veig, i com podeu comprovar, he tornat a obrir un blog. Calia deixar enrere l'altre... ara m'he de prendre això de l'escalada amb una altra filosofia.

Sector Carretera, Can Boquet

Doncs res, que gaudiu amb alguna de les entrades que ja hi ha, i a veure si ens veiem aviat per les parets!

Coves de Montral

Per cert, em segueixen agradant els sectors marginals... hi ha coses que no canvien i a partir del següent post ja ho podreu comprovar.

Ferrada Grau de la Cova, Montral

A tibar-li!