Després d'un període de neu i grip, tornem a les parets. Ara, a més de coix, necessito mascareta d'oxigen per arribar a peu de via sense maltractar en excés els meus pobres pulmons post-gripals.
 |
| Segon llarg de la Hiwatta |
La via escollida és la Hiwatta a la Miranda de les Boïgues. Dos noms que em desperten inquietuds. El primer d'ells, perquè a mi Hiwatta sempre m'ha sonat a amplificador per a guitarres elèctriques i baixos, com els que destrossaven els The Who als 70.
D'aquí el títol del post, variació d'una magnífica frase dita pel pobre Nil (The Young Ones) abans de ser obert en canal per un maníac homicida (amb una destral).
 |
| Segon llarg de la Hiwatta |
Val a dir que a la ressenya original de l'Armandu, hi apareix un indígena, però el semi-déu google no ha sabut trobar cap relació entre el dibuix i el nom de la via, així que perdoneu la meva ignorància en aquest sentit.
En canvi el que sí que ja fa un temps vaig aprendre és el significat de les boïgues, i és que mirant aquesta agulla des del magnífic mirador que és el cim de la Barana, em va aparèixer el dubte etimològic.
 |
| Gatsaule al segon llarg de la Hiwatta |
Les Boïgues no són més que les terres guanyades al bosc a cop de flama. D'excels (Basté dixit) cultiu donat els nutrients d'aquests paratges. Els boïcs són feixos de llenya i matoll recoberts amb terra compactada que servien per a propagar el foc i deixar el terreny net. Sembla ser que en aquesta crema controlada es deixaven certs arbres sense cremar, perquè eren els que al cap de 5 anys havien de tornar a germinar el terreny.
 |
| Gatsaule al segon llarg de la Hiwatta |
I la pregunta és, cap on mira la Miranda de les Boïgues?, però això ja ho intentaré descobrir en alguna altra via a l'agulla en qüestió, que l'altre dia teníem pressa per baixar!
La via Hiwatta és una molt bona línia per a fer en lliure, i segurament una via agradable per a treure-li la pols als estreps. La roca és de pel·lícula, les assegurances són a prova de bombes, però no estan aprop. Difícilment farem A0 i als trams en lliure s'haurà d'escalar.
 |
| Tercer llarg de la Hiwatta (pero que haces con la mano!!) |
La nostra cordada és un compendi del free i del clàssic, i val a dir que en aquesta línia els dos ens hi vam esforçar per no deixar malament a cap dels nostres esperits respectius. Un primer llarg amb un pas obligat sobre aquella roca inicial d'Agulles, que tan poc ajuda i ràpidament entrem a una placa vertical on cal fer força equilibris per no caure (presa petita i pocs peus). En la versió free crec que és el tram més dur de la via, potser perquè agafa en fred.
 |
| Tercer llarg de la Hiwatta |
El segon llarg comença amb una placa força vertical, però amb bons forats. Algun pas precari porta sota una primera balma que cal encarar un xic a la dreta. Per sortir-hi caldrà un bon cop de gas. En un petit espai es pot passar del cantell més agraït i gran que ens podem imaginar a la "nada". El llarg acaba per una canaleta de bons cantells però obligada i que en el meu cas, ja m'agafa cansat de la part anterior... toca patir més del compte!
 |
| Ràpel per la Grimpanautes |
L'últim llarg (el faig fins al cim) és el més divertit. Sortida de la reunió per la dreta, cap a un merlet ergonòmic i ràpidament cap a l'esquerra per anar a cercar una altra canaleta desplomada, aquest cop amb festival de grans cantells i assegurances més properes. Al final de la canaleta cal sortir cap a l'esquerra a buscar un còdol gegant amb un burí i d'aquí navegant cap a l'aresta. Nosaltres vam fer aquesta versió, que és la via original. També es pot seguir amunt per una variant.
Per baixar, un primer ràpel de 20 metres fins la penúltima reunió de la Grimpanautes i amb un altre ràpel de 55 metres tornem a ser al terra, després d'haver aprofitat el matí per a fer una bona via.
