Llimacs incrèduls

Ja feia uns dies que em rondava pel cap anar a escalar a la paret dels Degotalls, una de les parets més visibles i a l'hora menys escalades de la zona del monestir de Montserrat. Una recomanació i una molt bona referència de la via Cargols Místics em van acabar de convèncer. Així que ahir al matí vam escapar-nos cap a Montserrat amb el Joan Pera.

Inici dels ràpels

La veritat és que el dia no convidava gaire a despenjar-se quatre llargs pels esperons dels Degotalls, però com que la via no semblava gaire dura a priori, ens hi vam "llançar".

Primer llarg, fi i llastrós...

Seguint el camí de l'arrel, un cop passat el Nas i abans d'arribar a la cruïlla amb el camí que porta a l'ermita de Trinitats, a la nostra esquerra veurem unes fites que ens abocaran directament fins a l'última reunió de la via. Per fer el primer ràpel, caldrà fer uns 10 metres de flanqueig cap a la dreta o encara millor, cercar una reunió amb dos parabolts al cim de l'esperó Apolo i que en línia recta ens deixarà sobre la reunió del quart llarg.

JP al segon llarg, arrampat i tens...

El quart llarg i les reunions quarta i tercera resten reequipades amb parabolts inox, la resta de la via té spits combinats de M10 i M8 en molt bon estat. Nosaltres vam fer dos ràpels de 30 metres, seguint els llargs i un últim de 40 fins al terra. Les primeres reunions cal deixar-les muntades.

JP al segon llarg, arrampat i tens...

El peu de via dels Degotalls potser hauria estat una lleixa transitable en algun moment, però dia d'avui és la jungla, així que sobre els mateixos matolls s'inicia el primer llarg. Cal anar en compte amb aquest curt primer llarg, ja que després de l'incendi la roca està esquarterada, i el pas inicial fins al primer spit no és gens fàcil. La resta del llarg no té problemes, sempre vigilant la roca.

JP al tercer llarg, vertical i guapo...

El segon llarg és el més psicològic, els graus estan força collats (opinió personal) i al ser arrampat les assegurances no estan aprop. No sé si era per la boira o la humitat però no vaig acabar de trobar-li el punt a la roca en aquest tram. A tenir en compte el final del llarg, quan es posa vertical per entrar a la reunió...

Inici del quart llarg, el millor...

Al tercer llarg o canvia la roca o les assegurances són més aprop o jo ja tenia el cap escalfat. La qüestió és que em va agradar força. Un inici vertical amb bons cantells i una entrada a la reunió més arrampada.

JP al quart llarg, desplomat i impressionant...

I finalment la cirereta del pastís, l'espectacular quart llarg. Roca de pel·lícula i algun pas desplomat amb forats d'escàndol. Aquí s'entén perquè les vies trad de la paret comencen a mitja alçada... quina roca!

Grans vies per a somiar...

Per acabar flanquegem a l'esquerra per tornar al cim, tot rodejats de grans línies com la TotRock o la JazzPunt. En resum, una bona via per a una matinal, sempre que tinguem en compte que sols es pot sortir per dalt i que trobarem dificultats en placa similars a la Lotus de l'Aeri.

Ojo, con la cara norte...

Amb el temps han anat caient unes quantes vies de la cara nord de Frares: Barrufets, Anglada-Cerdà i Ocean Banyoles al Frare Gros, el mític Esperó Ribas, no fa gaire l'Ancestra a l'Asiàtica, la Raisam, la Degeneració Expansiva, la GAM, l'Anglada-Cerdà a la Boleta Foradada, la CADE del Centenar o la Iglesias a la Boleta del Portell Estret. Fins i tot, segons la guia de l'Hita, hi vaig obrir una via... bé, la veritat és que sols vaig posar dos spits i a veure quin dels dos estava pitjor...

Eduard al quart llarg de la Iglesias-Casanovas

Ja em queden poques vies en aquesta zona que em motivin o que pugui fer. Deixo a la recàmera la Reina d'Escòcia, i en especial dues vies que imposen força: Cor Agre i Bisbeporuc.

Eduard al primer llarg de la Iglesias-Casanovas

Una de les vies que em feia mandra fer era la Iglesias-Casanovas, i és que l'artificial de burí mai ha estat la meva predilecció. Però un ocellet em va comentar que estava perfectament restaurada i amb ell mateix vaig quedar per anar-la a fer.

Començant la via...

La via no té gaire misteri. Un primer llarg on començarem pujant en lliure per unes fissures a reforçar amb tascons o aliens que ens permetran abastar les primeres expansions. Trobarem bolts cada 2 o 3 burins, a excepció del sostre final, on tot són expansions noves. La reunió és una mica sado...

Apurat apurant el tercer llarg

El segon llarg segueix la mateixa tònica, fins a la part final on ja podrem sortir en lliure. Aquí ja podem entreveure que la via alterna roca perfecta amb altra a estudiar.

El tercer llarg és el millor de la via. Aquest ja surt tot en lliure, amb algun pas més picant al finalitzar la travessa a la dreta de la meitat del llarg.

A l'ombra del Lloro al quart llarg

El quart llarg és molt curt i creua un desplom marcat de 6b+ que no vaig ni olorar. Crec que cada cordada ha anat "eliminant" cantells ja que la roca no és gaire bona i ara allò no en té res del grau marcat. La reunió sols té un bolt en aquest cas (amb spits i burins).

El cinquè llarg també es fa bé en lliure, però cal vigilar la roca, en especial la part final on s'ha de tibar d'algun matoll abans d'entrar a la reunió.

Per acabar trobarem un llarg força obligat (bé, depenent del material que portem). Nosaltres vam posar l'única cosa que portàvem: l'alien groc. Jo recomanaria el joc de tascons i el d'aliens. El llarg és maco, però un altre cop caldrà vigilar la roca.

Una altra més per a la col·lecció!

La Integral de l'Inox

Dissabte a la tarda, aprofitant l'ombra i el recent reequipament de la Sylvian a la Mòmia, amb l'Efren i l'Íngrid vam fer el que he decidit anomenar la Integral de l'Inox.

Ressenya actual de la Sylvian
(C) X.Cullell

Com que ens feia molta mandra entrar a la Sylvian per la canal entre la Mòmia i la Momieta, vam decidir pujar a aquesta per la Pastel de Buitre, també reequipada amb inox.

Efren al primer llarg de la Sylvian

D'aquesta primera línia ja en vaig parlar en un altre post, res a destacar més enllà de que és una molt bona línia que combina una part fina al primer llarg amb un pas explosiu al segon i una sortida de continuïtat al tercer.

Efren al primer llarg de la Sylvian

Fem el ràpel fins al collet entre les dues agulles i comencem el primer llarg de la Sylvian. Per abastar el pont de roca inicial caldrà començar en X per la xemeneia entre les dues parets, i un cop xapat aquest ja podrem encarar la placa de la Mòmia. Tot aquest tram fins al primer bolt és bastant exposat i no és fàcil, però si no tenim gaires manies una bona opció pot ser passar la corda per la primera assegurança al rapelar, jo crec que s'hi arriba bé...

Efren al segon llarg de la Sylvian

La resta del llarg és un gaudir de grans còdols fins a la reunió. El segon llarg té dos trams més concentrats en quant a dificultat. A la sortida de la reunió trobarem passos molt verticals però amb bons forats que ens deixaran a una zona més arrampada. Acte seguit atacarem una balmeta on ens caldrà lluitar per a sortir-ne. No us deixeu enganyar per alguna regleta traïdora i seguiu el camí que marquen les assegurances...

Efren acabant el segon llarg de la Sylvian

Entrarem a la reunió per un terreny més fàcil. La nova reunió s'ha desplaçat un metre a la dreta donada la precarietat de la llastra on es troba situada l'original. Tot i així podrem gaudir del so a buit d'aquesta ja que el tercer llarg comença amb una travessia a esquerres fins situar-nos sota el primer bolt. D'aquest cal navegar cap a la dreta i sortir d'una altra petita balma amb uns cantells d'escàndol. L'últim bolt el trobarem uns metres per sobre a l'esquerra.

Efren al tercer llarg de la Sylvian (sobre la llastra)

L'últim llarg és molt fàcil i resta net. Sortirem per la dreta de la reunió evitant el desplom i arribarem tranquil·lament fins al cim, on a la part més alta trobarem una bona reunió amb dos bolts.

Una bona via on cal lluitar el rot punkt i que encara queda més arrodonida entrant per la Pastel de Buitre o alguna altra línia de dificultat mitjana de la Momieta. Si aneu més justets de forces, vigileu el primer tram del primer llarg (o utilitzeu el truc del ràpel), la resta de la via deu rondar el 6a/A0.

FrankenXunga

A principis de mes vam fer una escapada amb l'Ozzy a la zona alemanya del Frankenjura. Set dies de bon temps, algun fins i tot de massa calor, que ens van deixar visitar més de 12 sectors. Vies maques sobre bons forats, però molt (massa) llimades i amb equipament molt bo (químics) però posat de forma peculiar... Com podreu comprovar hi han poques fotos perquè bàsicament escalàvem!

Sectors amagats per tot arreu...

Presa de contacte amb el lloc

 

Fins i tot els V+ desplomen...

 

Apunt pera provar el meu primer 8...

 

Sectors idíl·lics...

 

Amb aproximació idíl·lica...

 

Una de les dures que vaig fer...
el millor l'equipament amb ponts de roca al desplom (i la molsa).

Els han repintat!

Escalada al mig del prat...

Tot el bosc és ple d'agulles... amb vies!

I tot desploma molt...

Peregrinació - I

Peregrinació - II

Alemanya - França

Vies Mito-il·lògiques d'avui - III

Però què té aquesta via que tothom l'ha fet però ningú hi vol tornar? Què vols acompanyar-me a l'Ancestra de l'Asiàtica? - no que ja l'he fet...

Últim llarg de l'Esperó Ribas

Temps m'ha costat poder trobar algú que volgués participar de la festa vertical que promet aquesta línia. Mirant la bibliografia ja queda clar: "...magnífica via a partir del tercer llarg...", o "...recomanable sols per recórrer la curiositat geològica que trobem al quart llarg..."

Amb en Joan Pera ens liem la manta al cap i totalment conscienciats de que els dos primers llargs seran un rostoll comencem l'ascensió. El que no ens imaginàvem és que realment ho fossin tant...

JP al "magnífic" segon llarg de l'Ancestra

Per arribar a la R0 cal pujar unes cordes fixes que comencen a la vertical del Bastó del Frare. Nosaltres ens vam encordar a la meitat del trajecte, després de comprovar que les cordes eren clarament "dinàmiques". El primer llarg segueix un diedre una mica trencat i força vegetal. En els primers metres trobarem tres burins i haurem de completar amb algun camalot del 1. El pas més complicat el trobarem abans d'abastar el segon burí.

Tercer llarg de l'Esperó Ribas

Al tercer burí flanquejarem cap a la dreta fins a una bona escarpia que dóna inici a un altre diedre amb la roca molt trencada. Aneu amb compte amb alguna llastra, ja que és obligat (mitjanament protegible amb algun tascó). A la sortida del tram trobarem una pitonissa amb un cordino "solera" i un burí al costat mateix. Sols queda fer una mica el Tarzan per arribar a la reunió mitjançant unes sabines.

La reunió està reforçada amb un bolt ja que a la dreta surt una via amb força expansions de la que no tinc cap informació.

JP sota la llastra mítica de l'Ancestra

El segon llarg és el que vaig trobar psicològicament més dur. Jo no sé si és que la via ha perdut pas (com que tothom l'ha fet ja) o la primavera ha estat esplèndida. Prepareu-vos per a gaudir de l'herba i els matolls. Sortim per l'esquerra flanquejant (arbre encintable) i creuem la canal per arribar a un burí poc visible. Ràpidament abastem una corda fixa per creuar la jungla. Crec que aquesta corda té l'ànima podrida i el que realment aguanta és la camisa (al loro!).

Aquí comença un tram en el que no cal escatimar adjectius: exposat! (sort que ara la roca és bona). Una rampa fàcil queda barrada per un arbre caigut i mòbil. Ja decidireu vosaltres per on creuar-lo...

Cinquè llarg de l'Esperó Ribas

Seguint per la rampa, arribarem a una bona alzina que ens servirà d'assegurança. Aquí comença el que en principi hauria de ser un diedre, però la vegetació actual no permet aplicar aquesta tècnica, així que o sou molt llargs (veure segona foto) o pugeu per l'esperó de roca (compteu uns 10 metres de V/V+ sense protecció). Finalment trobarem un burí al final del diedre i canviarem de paret per entrar a la reunió amb un llarg i desplomat pas (possible en A0/V+).

JP al quart llarg de l'Ancestra

El tercer llarg ens va semblar molt agradable després dels dos anteriors. Sols hi vam afegir un C2 i un tascó per reforçar un pitó. Comencem per un diedre amb grans forats a la paret de la dreta i equipat amb dos burins i tres pitons. El lliure és maco i no gaire difícil. Just sota el desplom hi podem posar el camalot i amb un pas llarg arribarem al pitó de sortida. Aquí deixo el lliure i trec els estreps per fer uns quants passos llargs sobre burins en bon estat (els coppers entre mig estan tots petats). Per entrar a la reunió caldrà fer algun pas fi ja agafats a la mítica llastra de calcari (equipable amb un camalot petit o tascons).

I per fi arribem a la cirereta del pastís, que després de fer els llargs anteriors, no l'acabes d'assaborir com tocaria. Diedre obert amb pegots calcaris a mode de formigó, equipat amb burins i on es pot gaudir de bonics passos amb bona pressa. Hi vam afegir algun alien a la part superior del llarg. 

Cinquè llarg de l'Esperó Ribas

L'últim llarg sols té un burí i trobarem uns passos força fins per flanquejar a l'esquerra a agafar l'esperó arrampat. Té fama de ser exposat, però després de l'esperó del segon llarg a mi em va semblar que no era per tant. Acabant la placa es pot encintar una sabina i si pugem fins al cim trobarem una reunió amb dos bolts amb anella des d'on podrem rapelar fins al coll amb el Bastó del Frare.

Ara a casa, assegut davant de l'ordinador penso que el quart llarg valia la pena, però ahir us asseguro que no li veia cap sentit (que no sigui el de pur col·leccionisme) per "patir" aquell rostoll per a un sol llarg bo.

Jo ja l'he fet... no hi tornaré.


PD: He vist al blog de la Lali i el Quim que ells van fer el segon llarg com nosaltres... alegra saber que no som els únics pringats, ja, ja, ja!

Fissura Trencacaps

Si se us "para el cap", si voleu perdre un amic o bé si voleu guanyar un enemic, no ho dubteu: recomaneu-li la Fissura Trencadits a la Paret de les Mirones (Fontmolsa - Aiguafreda).

Núria a Les Mirones

Després d'alguns dies provant alguna que altra via de la part superior del sector, avui m'he atrevit amb aquesta línia ressenyada al llibre d'Osona Vertical. Ja anava mentalitzat per una piada del Ferran, a Caranorte, però la realitat sempre "golpea duro", ja, ja, ja...

(38) - Fissura Trencadits, graduació personal...
(C) A.Ballart

Jo no ho podria sintetitzar millor que el propi Ferran: "... sólo apta para aquellos que se quieran subir donde una vez sus ojos lo imaginaron ...". Per arribar a peu de via es realitza un ràpel des de la lleixa que ratlla la meitat de la paret fins al final de la fissura del primer llarg. Ara amb un altre ràpel de gairebé 50 metres podrem arribar al terra (eufemisme de la jungla). Recomanaria deixar fixada una corda pel que pugui passar...

Altres línies de Les Mirones

Els primers metres de la via han estat menjats per la vegetació, així que farem escalada vegetal per les heures fins abastar una xemeneia on pujarem uns 10 metres en oposició (possiblement el tram més maco del llarg). Un bolt estratègic ens obligarà a sortir de la xemeneia i començar a pujar mig encastat, mig en bavaresa, on ara sí, podrem gaudir del sentit ampli d'escalar sobre sorra.

Núria a Les Mirones

Aquest primer tram, el menys equipat, on uns camalots del 3 i del 4 seran d'agrair, ens deixa sobre el primer pedestal, on podrem observar una vella reunió a la nostra esquerra. Ara comença el festival de la fe.

Altres línies de Les Mirones

Sobre el nostre cap penja una gran llastra desenganxada, que més val que no caigui ja que els bolts estan col·locats sobre ella. Per arribar-hi haurem de tornar a fer passos de peus sobre sorra. Els passos de la llastra, en bavaresa, sorprenen perquè tenen molt bons cantells, sols cal tenir fe en ella... i en la sorra que trepitgem amb els peus.

Altres línies de Les Mirones

Acabada la llastra, ens situarem sobre ella i ens tornarem a preguntar una altra vegada, com és que allò no cau?. El tram final d'aquest primer llarg és un diedre fissurat amb bons cantells a l'esquerra i una altra vegada sorra a la dreta, així que caldrà treballar bé amb els peus... està força equipat amb bolts.

Núria a Les Mirones

De la reunió podem sortir recte amunt, utilitzant tres burils (un sense xapa) i una pitonissa, o bé seguir en lliure pels matolls de l'esquerra, fins arribar a la feixa central... salvats!

Per fer l'últim llarg caldrà anar a l'esquerra sota un gran sostre. Hi trobarem un bloc amb el nom de la via. Aquesta part està molt més equipada i comença amb passos atlètics sobre grans cantells per seguir fins a un diedre fàcil.

Altres línies de Les Mirones

Si seguim pujant pel diedre fins a un pitó farem la variant de sortida, força difícil i amb un potent llançament a una llastra sikada (7a+ aprox.). Si volem fer l'original, de l'inici del diedre caldrà sortir cap a l'esperó amb peus dolents (pas més difícil) i després navegar per una magnífica placa de regletes.La reunió la trobarem dalt del cim de la roca, després de pujar-nos a un bon bec.

En resum, gaudiu l'últim llarg i deixeu la resta per als amants de les tarteres verticals. No em vull ni imaginar com deuria estar aquella fissura quan s'hi van despenjar els aperturistes per a fer tasques de neteja, quins cracks en Parareda i en Vila!

Niño, deja de joder con la pelota - XI

Ahir va tocar cercar la solitud de les muntanyes fent una tourné per la Mòmia. La idea era pujar per la Normal i intentar despenjar-me per veure com estaven els llargs superiors de la Sylvian. Si això no era factible tenia el pla B, consistent en fer les vies esportives de l'espatlla de l'agulla.

Sylvian a la Mòmia
(C) X. Cullell

La Normal de la Mòmia ja és una vella coneguda, ara esperava poder-la gaudir tal com la van obrir, però sembla que no és factible... algú ja s'ha afanyat a posar els bolts de nou. 

Recuperant la Normal de la Mòmia

En breu ja em trobava recuperant la tirada de la Normal i en un tres i no res dalt del cim de l'agulla, és el que té anar sol, que com que no parles amb ningú et dóna per pensar en banalitats i el temps passa més ràpid...

Segon llarg de la Sylvian a la Mòmia

De la Sylvian sols tenia una referència del Nacho i del Saito i no era gaire esperançadora respecte l'estat dels burils, així que amb 80 metres de corda vaig arribar ben justet al coll entre la Momieta i la Mòmia. Pel camí vaig trobar tres reunions, inclosa la mítica reunió de la llastra (segona reunió), on quatre burilades resten sobre una zona de 2 metres per 2 metres on s'hi pot escoltar l'eco al picar...

Segona reunió de la Sylvian a la Mòmia

La via és maca, però com que té poc pas hi ha alguna llastreta precària, a l'hora que impressionants còdols de tots els tamanys. El primer llarg comença amb un allunyat pont de roca seguit de quatre burins per arribar a la reunió. Hi trobem algun pas finet cap al final...

El segon llarg és molt maco, placa amb combinació de forats i regletes, però amb dos trams per superar petites baumes clarament més complicats. És en aquests punts on es pot fer A0, no obligant més de 6a (11 burils). El tercer llarg surt per l'esquerra de la llastra i torna a la vertical amb grans còdols. És força més fàcil i el trobarem equipat amb 3 burils.

Tierra de Vándalos

Sols resten els últims 20 metres per arribar al cim, on quant més a la dreta anem més fàcil serà. Aquest llarg està net (o no vaig saber veure cap buril).

Com que encara no plovia, al baixar vaig poder fer la Tierra de Vándalos, i no sé si anava ja molt cansat, però em va semblar una via força dura, de continuïtat i complicada de llegir a vista. Tot i això una d'aquelles mítiques que cal fer...

PD: (7/14) Actualment la Sylvian ha estat reequipada amb bolts inox.