Per què tothom fa les mateixes vies? - II

Com ja comentava a l'anterior entrada, anys sense passar pel purgatori (Paret de Diables) i en dos caps de setmana, dos cops... I és que quan es fa una promesa s'ha de complir!

Alba al segon llarg de la GAM

Ara fa un mes, quan li vaig prometre a l'Alba que l'acompanyaria a la GAM de Diables, pensava que hauria de posar el xip "guia de montaña". Aquest dissabte ràpidament vaig haver de canviar a mode "en dos días me pasa la mano por la cara". Així que va tocar fer-se el dur i fer veure que a les fissures d'aquesta línia no patia...

Alba al tercer llarg de la GAM

I sí, és veritat, si la gent sempre fa les mateixes vies deu ser perquè són bones, i aquesta no és una excepció. En algun tram la roca no és espectacular i a més està una mica polida, però els moviments sempre són macos i el fet d'haver-se de protegir en força trams li dóna aquell carisma de gran clàssica.

Alba al quart llarg de la GAM

L'Alba entra en matèria amb el primer llarg, jo m'encarrego de les fissures a protegir però ràpidament hi ha un motí a bord. S'imposa recapitular i cedir el pas a la joventut. Reclamen la seva dosi d'adrenalina i de gaudir de l'autoprotecció... per mi cap queixa, així que ens repartim els llargs.

Les coses es comencen a veure petites...

És curiós com al llarg de la vida vertical vas passant per diferents fases i sensacions. En alguna de les reunions, amb vistes, de la via anàvem comentant quins eren els llargs que ens "intimidaven" més, mentre que un sentia cert respecte per l'últim diedre de la via, a una altra la panxa li feia pessigolles d'imaginar-se donant voltes com una baldufa al mig del sostre.

Alba al mític sostre

La realitat no va ser aquesta, l'últim diedre és amb diferència el millor llarg de la via, on gaudir de la bona roca i dels bons cantells, amb dos o tres peces tindrem el llarg equipat. I òbviament al sostre no vaig veure cap volta, més aviat tot el contrari, i això que l'últim pas és llarg, llaaaarrgggggg...

Alba al mític sostre

Poc a poc van caient els mites, uns acabem les llistes de projectes i altres les comencen, i és que seguint la roda de les estacions, aviat arribarà l'hivern i ens haurem de tornar a refugiar a les solitàries contrades santbenedictines. La GAM de Diables, tot i no ser una via difícil, és un bon final de temporada i una millor línia de sortida cap a terres llunyanes.

La reunió de sortida del sostre

Així que gaudint d'aquesta magnífica companyia i deixant-li molts deures per fer (i esperant amb molt de gust que "em passi la ma per la cara"), tanquem el blog durant uns dies...

Penúltim i millor llarg de la via

Alba acabant el penúltim i millor llarg de la via

Ens veiem a la tornada, malalts de la vertical!

PD: Alba!, t'he fet molt la pilota en aquesta entrada, espero que em regalis un tricam rosa quan torni...

Per què tothom fa les mateixes vies?

A vegades va bé recórrer a la gent més jove per trobar motivacions perdudes. Personalment la Paret de Diables és un d'aquells llocs que a mi ja m'havia esgotat per complert tota motivació. Massa tensió deixada als vells burins de la Còsmica, Rolling, Barrufets, Flip, ...

Amanecer Dorado, però no el grec, eh!

Ja fa uns anys amb el Jortx vam tornar a Diables a fer la Sánchez-Martínez. Ja veieu: unes quantes vies oblidades fetes i mai havia fet la clàssica de la paret. I la veritat és que al final m'ho vaig acabar passant molt bé.

Alba al tercer llarg de la CADE

I just fa uns dies l'Alba em comenta que li faria molta il·lusió fer la GAM, una de les altres clàssiques que no he fet, així que aconsegueix que em torni la motivació per visitar aquestes aèries contrades.

Alba al cinquè llarg de la CADE

Ahir ens hi vam acostar, però arribant a peu de via ens trobem una cordada que just està a punt de començar. Ens esperem una hora a que acabin el primer llarg (no calia matinar tant!) i finalment decidim canviar de via. Com que l'Alba tampoc ha fet la Sánchez-Martínez ens arribem a peu de via per constatar que ja hi ha una altra cordada començant la via... i per què serà que gairebé tothom fa les mateixes vies?

Alba al setè llarg de la CADE

Anem a la CADE que segur que no té tanta demanda... Allí no ens cal demanar tanda i a més també la tinc pendent (i més que pendent, la tenia oblidada!). I quin error no haver-la fet fins ara! Magnífica línia de dalt a baix, de moment massa picant perquè la pugui fer en lliure però fàcilment trampejable.

Alba acabant el setè llarg de la CADE

Gaudeixo com un nen equipant el tercer llarg, fent diedres com un posés i penjant-me de friends en un últim llarg on queden tant o més bé que a les fotos dels manuals....

Sisè llarg de la Còsmica

Com que sembla ser que l'Alba també gaudeix de la línia no em sento tan culpable d'haver-li fet seguir el mateix camí erràtic que vaig seguir jo en aquesta paret: no comencem per les clàssiques, que això és el que fa tothom!

No sé ni quin llarg de la Flip Matinal

Bé, a la GAM ja hi tornarem algun dia, de moment ja he aconseguit que retornin les ganes de seguir explotant aquest festival de desplom que és Diables. Llibertat Provisional, Indirecta,... Pròxims objectius?, o potser millor m'espero a que els joves m'hi portin... que pugen molt forts!

Tercer llarg de la Pordiossers

To fool around...

"Fer el pallasso", aquesta és una mica la sensació que se'ns va quedar quan la propietària dels terrenys on anàvem a escalar inicialment ens va convidar amablement a no fer-ho...

El Gep, sota el Puig de la Força

Ràpidament hem de trobar un pla B, i estem en una terra no gaire dotada de grans zones d'escalada. Però com que dins del cotxe es troben dos devoradors de bibliografia vertical i amants de les petites vies amb grans paisatges, trobem la solució al nostre problema: anem cap als cingles del Far!

Últim llarg de l'Esperó del Far

Com que anem sense cap ressenya ni indicació més enllà del poder de retenció de les nostres neurones (més aviat pobre), saltem la reixa del mirador del Far i comencem a rapelar. Rapelem tant que arribem al terra, just a temps de descobrir que la via que anem a fer, precisament no arriba al terra...

JP a l'últim llarg de l'Esperó del Far

El primer tram de la paret és una combinació de blocs inestables i jungla, així que donem la volta a tota la paret i tornem a pujar (caminant) pel grau de Sta. Anna fins al mirador... si és que el dia que no toca, no toca!

Coll entre el Gep i el Puig de la Força

Com que som molt cap quadrats tornem a rapelar i ara sí! El primer llarg resta tot equipat amb spits en bon estat (Ae) i trams de corda fixa on s'arrampa la paret. El segon llarg es pot fer en lliure o en Ae. La versió lliure comporta un pas de bloc sobre roca "peculiar" entre la segona i la tercera assegurança. La resta gaudeix de bons cantells... i de l'espectacle de la gent que et mira des de dalt. Segurament és un dels 7a's més estranys que he fet, ja que de cada regleta que agafes pots escoltar el seu cruixit al tibar... algunes aguanten, d'altres no.

CEB al Gep

Després de donar un tom per Rupit i baixar per la pista cap al pantà de Sau, anem a pel segon objectiu del dia (que se'ns va acudir just al sortir del Far). Després de l'historial que portem, que més dóna planificar res... quan més improvisem més garanties d'èxit.

Cim del Gep i el campanar de St. Romà al fons

En JP truca a un dels aperturistes de la via CEB al Gep, la petita agulla adossada a la base del Puig de la Força, perquè ens expliqui com arribar a la via i que hi trobarem. Amb 30' som dalt de la feixa vermella del Puig de la Força, preparant el ràpel per arribar al coll amb l'agulla.

El fang fet art...o no

Val a dir que tant els ràpels com la via resten perfectament equipades amb material modern. Sort d'això, perquè tot el terreny és fang compactat i en el nostre cas ben moll donades les pluges dels últims dies. Aprofitem unes P's que surten del coll cap al ràpel per assegurar la jugada i canviem de paret gràcies als bons punts d'assegurament (cal traure's el barret davant dels aperturistes que no disposaven d'aquest material). Ràpidament accedirem al fantàstic cim del Gep.

Dos ràpels ens deixaran a la base de la paret, el segon d'ells especialment selvàtic per una antipàtica canal, al més pur estil despreniment himalàyic.

Quin fart de donar voltes per pujar uns quants metres, però quin far de gaudir del paisatge i l'ambient. Que boniques són aquestes contrades...

Escalatroncs planning o el dia del tricam rosa...

He de confessar que el blog dels Escalatroncs és un grat pou de sorpreses. Recordo fa uns anyets utilitzar la consigna de: "...aquesta via és fàcil que surt al blog dels Escalatroncs...". I a dia d'avui m'he de traure el barret davant la capacitat de sorprendre'm amb "velles" línies que un servidor, donada la seva ignorància, mai hagués estat capaç de valorar.

Segon llarg de la Pirenaic a la Magdalena Sup.

Potser és que ens fem grans i ja no cal cercar "la por" o el més difícil, potser és que ara hem aprés a assaborir els racons autèntics, oblidats o peculiars. I no es pot negar que en aquest aspecte, actualment, els Escalatroncs són una contínua font d'inspiració.  

JP i Alba al segon llarg de la Pirenaic a la Magdalena Sup.

I és que avui hem decidit fer-los cas i gaudir de dues grans línies clàssiques: Pirenaic a la Magdalena Superior i Pany del Sentinella.

La primera d'elles ha estat restaurada fa poquet per un altre amant de l'escalada montserratina. I s'ha de dir que és una gran línia que no es repetirà en excés, donada la seva situació, però que si ens hi apropem amb esperit clàssic (més proper a l'esperit de la cara nord) ens emocionarà.

Alba al tercer llarg de la Pirenaic a la Magdalena Sup.

Un primer llarg d'anar fent (2 bolts i un spit) sobre bons còdols ens portarà a l'inici de la fissura que ratlla transversalment la cara oest de l'agulla. Cadascú que s'ho amaneixi al gust, nosaltres com que no en tenim de material modern sols hem posat l'alien groc.

El segon llarg és una travessa molt maca amb grans cantells per als peus i ben equipada en tot moment amb pitons de l'any de la picor. L'Alba ha testejat algun al trencar un cantell i val a dir que han donat la talla.

 

Últim llarg de la Pirenaic a la Magdalena Sup.

El tercer llarg és una joia que alterna cantells petits amb grans forats i que permet gaudir d'una escalada lliure més pròpia de la cara sud, pura continuïtat ben equipada amb bolts (kop de gas que mola más).

Per acabar la festa, un curt llarg net on caldrà estudiar la roca. I si us diuen que porteu el tricam rosa, porteu-lo... no sigueu tan pringats com nosaltres!

 

Alba al primer llarg de la Pany al Sentinella

La segona del dia és una via Pany, "no hase falta decir nada mas". Magnífic primer llarg que deu rondar el 5c, sobre grans forats i bons (sobats) còdols. L'equipament al flanqueig a tenir en compte, tot i que es pot completar amb un joc de tricams (que no sé si he comentat ja que no en tenim?).

Ràpidament entrem a la fissura que més tard es convertirà en la xemeneia que separa el Fusell del Sentinella. La primera reunió fa aigües... tant parabolt corrent per la zona i a ningú se li acut restaurar aquesta reunió?

Alba al mític salt de la Pany al Sentinella

El segon llarg comença amb molt bona roca i et porta cap a una fissura equipada amb claus. Quan aquesta s'acaba una placa a la dreta, amb roca a estudiar, et deixa al cim del Fusell. I ara sí!, cal passar d'una agulla a l'altra... ja ho esbrinareu... més espectacular que difícil!

Llimacs incrèduls

Ja feia uns dies que em rondava pel cap anar a escalar a la paret dels Degotalls, una de les parets més visibles i a l'hora menys escalades de la zona del monestir de Montserrat. Una recomanació i una molt bona referència de la via Cargols Místics em van acabar de convèncer. Així que ahir al matí vam escapar-nos cap a Montserrat amb el Joan Pera.

Inici dels ràpels

La veritat és que el dia no convidava gaire a despenjar-se quatre llargs pels esperons dels Degotalls, però com que la via no semblava gaire dura a priori, ens hi vam "llançar".

Primer llarg, fi i llastrós...

Seguint el camí de l'arrel, un cop passat el Nas i abans d'arribar a la cruïlla amb el camí que porta a l'ermita de Trinitats, a la nostra esquerra veurem unes fites que ens abocaran directament fins a l'última reunió de la via. Per fer el primer ràpel, caldrà fer uns 10 metres de flanqueig cap a la dreta o encara millor, cercar una reunió amb dos parabolts al cim de l'esperó Apolo i que en línia recta ens deixarà sobre la reunió del quart llarg.

JP al segon llarg, arrampat i tens...

El quart llarg i les reunions quarta i tercera resten reequipades amb parabolts inox, la resta de la via té spits combinats de M10 i M8 en molt bon estat. Nosaltres vam fer dos ràpels de 30 metres, seguint els llargs i un últim de 40 fins al terra. Les primeres reunions cal deixar-les muntades.

JP al segon llarg, arrampat i tens...

El peu de via dels Degotalls potser hauria estat una lleixa transitable en algun moment, però dia d'avui és la jungla, així que sobre els mateixos matolls s'inicia el primer llarg. Cal anar en compte amb aquest curt primer llarg, ja que després de l'incendi la roca està esquarterada, i el pas inicial fins al primer spit no és gens fàcil. La resta del llarg no té problemes, sempre vigilant la roca.

JP al tercer llarg, vertical i guapo...

El segon llarg és el més psicològic, els graus estan força collats (opinió personal) i al ser arrampat les assegurances no estan aprop. No sé si era per la boira o la humitat però no vaig acabar de trobar-li el punt a la roca en aquest tram. A tenir en compte el final del llarg, quan es posa vertical per entrar a la reunió...

Inici del quart llarg, el millor...

Al tercer llarg o canvia la roca o les assegurances són més aprop o jo ja tenia el cap escalfat. La qüestió és que em va agradar força. Un inici vertical amb bons cantells i una entrada a la reunió més arrampada.

JP al quart llarg, desplomat i impressionant...

I finalment la cirereta del pastís, l'espectacular quart llarg. Roca de pel·lícula i algun pas desplomat amb forats d'escàndol. Aquí s'entén perquè les vies trad de la paret comencen a mitja alçada... quina roca!

Grans vies per a somiar...

Per acabar flanquegem a l'esquerra per tornar al cim, tot rodejats de grans línies com la TotRock o la JazzPunt. En resum, una bona via per a una matinal, sempre que tinguem en compte que sols es pot sortir per dalt i que trobarem dificultats en placa similars a la Lotus de l'Aeri.

Ojo, con la cara norte...

Amb el temps han anat caient unes quantes vies de la cara nord de Frares: Barrufets, Anglada-Cerdà i Ocean Banyoles al Frare Gros, el mític Esperó Ribas, no fa gaire l'Ancestra a l'Asiàtica, la Raisam, la Degeneració Expansiva, la GAM, l'Anglada-Cerdà a la Boleta Foradada, la CADE del Centenar o la Iglesias a la Boleta del Portell Estret. Fins i tot, segons la guia de l'Hita, hi vaig obrir una via... bé, la veritat és que sols vaig posar dos spits i a veure quin dels dos estava pitjor...

Eduard al quart llarg de la Iglesias-Casanovas

Ja em queden poques vies en aquesta zona que em motivin o que pugui fer. Deixo a la recàmera la Reina d'Escòcia, i en especial dues vies que imposen força: Cor Agre i Bisbeporuc.

Eduard al primer llarg de la Iglesias-Casanovas

Una de les vies que em feia mandra fer era la Iglesias-Casanovas, i és que l'artificial de burí mai ha estat la meva predilecció. Però un ocellet em va comentar que estava perfectament restaurada i amb ell mateix vaig quedar per anar-la a fer.

Començant la via...

La via no té gaire misteri. Un primer llarg on començarem pujant en lliure per unes fissures a reforçar amb tascons o aliens que ens permetran abastar les primeres expansions. Trobarem bolts cada 2 o 3 burins, a excepció del sostre final, on tot són expansions noves. La reunió és una mica sado...

Apurat apurant el tercer llarg

El segon llarg segueix la mateixa tònica, fins a la part final on ja podrem sortir en lliure. Aquí ja podem entreveure que la via alterna roca perfecta amb altra a estudiar.

El tercer llarg és el millor de la via. Aquest ja surt tot en lliure, amb algun pas més picant al finalitzar la travessa a la dreta de la meitat del llarg.

A l'ombra del Lloro al quart llarg

El quart llarg és molt curt i creua un desplom marcat de 6b+ que no vaig ni olorar. Crec que cada cordada ha anat "eliminant" cantells ja que la roca no és gaire bona i ara allò no en té res del grau marcat. La reunió sols té un bolt en aquest cas (amb spits i burins).

El cinquè llarg també es fa bé en lliure, però cal vigilar la roca, en especial la part final on s'ha de tibar d'algun matoll abans d'entrar a la reunió.

Per acabar trobarem un llarg força obligat (bé, depenent del material que portem). Nosaltres vam posar l'única cosa que portàvem: l'alien groc. Jo recomanaria el joc de tascons i el d'aliens. El llarg és maco, però un altre cop caldrà vigilar la roca.

Una altra més per a la col·lecció!

La Integral de l'Inox

Dissabte a la tarda, aprofitant l'ombra i el recent reequipament de la Sylvian a la Mòmia, amb l'Efren i l'Íngrid vam fer el que he decidit anomenar la Integral de l'Inox.

Ressenya actual de la Sylvian
(C) X.Cullell

Com que ens feia molta mandra entrar a la Sylvian per la canal entre la Mòmia i la Momieta, vam decidir pujar a aquesta per la Pastel de Buitre, també reequipada amb inox.

Efren al primer llarg de la Sylvian

D'aquesta primera línia ja en vaig parlar en un altre post, res a destacar més enllà de que és una molt bona línia que combina una part fina al primer llarg amb un pas explosiu al segon i una sortida de continuïtat al tercer.

Efren al primer llarg de la Sylvian

Fem el ràpel fins al collet entre les dues agulles i comencem el primer llarg de la Sylvian. Per abastar el pont de roca inicial caldrà començar en X per la xemeneia entre les dues parets, i un cop xapat aquest ja podrem encarar la placa de la Mòmia. Tot aquest tram fins al primer bolt és bastant exposat i no és fàcil, però si no tenim gaires manies una bona opció pot ser passar la corda per la primera assegurança al rapelar, jo crec que s'hi arriba bé...

Efren al segon llarg de la Sylvian

La resta del llarg és un gaudir de grans còdols fins a la reunió. El segon llarg té dos trams més concentrats en quant a dificultat. A la sortida de la reunió trobarem passos molt verticals però amb bons forats que ens deixaran a una zona més arrampada. Acte seguit atacarem una balmeta on ens caldrà lluitar per a sortir-ne. No us deixeu enganyar per alguna regleta traïdora i seguiu el camí que marquen les assegurances...

Efren acabant el segon llarg de la Sylvian

Entrarem a la reunió per un terreny més fàcil. La nova reunió s'ha desplaçat un metre a la dreta donada la precarietat de la llastra on es troba situada l'original. Tot i així podrem gaudir del so a buit d'aquesta ja que el tercer llarg comença amb una travessia a esquerres fins situar-nos sota el primer bolt. D'aquest cal navegar cap a la dreta i sortir d'una altra petita balma amb uns cantells d'escàndol. L'últim bolt el trobarem uns metres per sobre a l'esquerra.

Efren al tercer llarg de la Sylvian (sobre la llastra)

L'últim llarg és molt fàcil i resta net. Sortirem per la dreta de la reunió evitant el desplom i arribarem tranquil·lament fins al cim, on a la part més alta trobarem una bona reunió amb dos bolts.

Una bona via on cal lluitar el rot punkt i que encara queda més arrodonida entrant per la Pastel de Buitre o alguna altra línia de dificultat mitjana de la Momieta. Si aneu més justets de forces, vigileu el primer tram del primer llarg (o utilitzeu el truc del ràpel), la resta de la via deu rondar el 6a/A0.