"Ideal per gaudir lo salvatge, dins de la zona de confort, sense caure en la parabolització global", amb aquesta frase el nostre Gurú sentenciava la ja clàssica Terra Lliure a la Paret de les Gralles. I no em digueu que això no sona a Armand Ballart!
 |
| "Volant, volant he vist que eren mentida les lleis dels homes..." |
I és que amb el temps te n'adones de com estàs d'influenciat per altres persones, que potser fins i tot no coneixes, però la seva forma d'actuar, de fer o les idees plasmades en el seus escrits, fan que vagis agafant una mica d'aquí, una mica d'allà. I de cop, paaam!, descobreixes que no ets més que un nou cocktail... que a vegades millora les anteriors versions, a vegades les empitjora, i a vegades no es poden ni reconèixer els ingredients...
 |
| Xemeneia Estorach al Timbaler del Bruc |
I ara, ja amb una certa edat, que ja les veus a venir, reconec que cada cop m'impressionen més els personatges locals i molts cops gairebé anònims...però que tenen certa habilitat per sentenciar amb una sola expressió... i paaam!, te la deixen anar, fins i tot sembla que sense haver-ho pensat massa, i tu no saps ni que dir... Un bon referent d'això era el programa "El Foraster", a la televisió del règim, que salvant les distàncies sobre els muntatges i la recerca de personatges "pintorescos", tenia algunes converses "esotèriques".
 |
| Nubiola-Torras-Nubiola al Timbaler del Bruc |
Un dels moments culminants d'aquest programa va ser quan el presentador li va preguntar a una veïna de St. Feliu Sasserra que quina edat tenia, la senyora, amb certa saviesa acumulada, li va respondre: "No porto rellotge". No sé si la resposta era meditada, era fruit de la pèrdua d'oïda, o li va sortir de l'interior sense donar-hi gaires voltes, però la qüestió és que aquesta afirmació és aplicable a algunes de les vies que hem fem darrerament.
 |
| Femme Fatale al Timbaler del Bruc |
Totes bones, sense rellotge, sense edat, algunes molt velles, altres força noves, algunes molt equipades, altres molt poc equipades, alguna mal equipada, però amb alguna cosa en comú, sempre seguint la lògica que marca la paret cosa que fa que no passi el temps... que no necessitin rellotge!
 |
| Segon llarg de la Terra Lliure a la Paret de les Gralles |
Com ja vaig comentar fa uns dies, amb l'Alba volíem retre un petit homenatge a dos grans escaladors que ens han deixat darrerament: Joan Nubiola i Francesc Estorach, i resulta que a Montserrat hi ha una línia que uneix a aquests dos grans apassionats de les vies lògiques, la Xemeneia Estorach + Nubiola - Torras - Nubiola al Timbaler del Bruc. En una agradable tarda de dilluns, a l'ombra, ens enfilàvem per aquesta magnífica combinació de rutes. Una primera part en una xemeneia, que mirant cap al Timbaler i no cap al Timbal, és prou assequible (camalots i tascons) i una segona part on cal seguir una fissura a mig clavar, fins al cim de l'agulla.
Molt recomanable i d'esperit clàssic, on si algú hi deixa una V al canvi de paret, no caldrà portar el martell... sinò, caldrà ser agosarat per fer-la sense clavar. Nosaltres vam posar un C1 o tascó gros, una V, un Totem blau, i una U llarga abans d'entrar al cim (prescindible). I si porteu una companya encantada de traure claus... molt millor! (de aquí a la beatificación...)
 |
| El Gurú al tercer llarg de la Terra Lliure |
Seguint amb la recerca de les línies lògiques, aprofitem per acostar-nos a l'obaga Paret de les Gralles, per a realitzar la concorreguda i ja clàssica Terra Lliure. Tothom diu el mateix sobre aquesta paret i no puc més que afegir-m'hi. Tot i que jo mai he estat escalant a la selva veneçolana, sembla ser que aquesta paret reuneix característiques semblants: aproximació curiosa, herba i matoll, roca a priori poc amigable, etc.
 |
| El Gurú al quart llarg de la Terra Lliure |
A nosaltres ens va agradar força donada la facilitat d'equipament de les fissures que aquesta via solca de dalt a baix de la paret. Suposo que les nombroses repeticions l'han deixat prou apte per a estómacs menys sensibles. El segon llarg sols té un parell de ponts de roca i serà el que més material requereixi, així que si voleu gaudir-lo dupliqueu el joc de camalots als nombres mitjans.
Aproximació curta per dalt a canvi de saltar la prohibició de circular per una pista forestal, i dos ràpels llargs.
 |
| El Gurú acabant la Terra Lliure |
Tot i l'intent de posar-nos perruques i entrar a la festa de les "Pubilles Escaladores", el vi i els xarrups del bar Tahussà van poder amb nosaltres. Una llàstima perquè l'objectiu era clar, manegar el sorteig de material perquè ens toqués l'equivalent al camalot #5.
 |
| Triarca a la Paret del Grau |
El matí es va llevar fred i ventós i la idea inicial d'anar a la cara nord de Roca Narieda ràpidament va haver de ser substituïda per la plaent Paret del Grau... bé, això i l'obligació moral de prestar una corda a una pubilla "olvidadiza" que exerceix de pitonissa (en sus ratos libres) i de pas tornar les perruques...
Seguint les recomanacions del M. Blanco vam escollir dues línies, la Triarca i la No T'ho Perdis, per tal de seguir tatxant del llibre del Soldevila.
 |
| El Gurú després de fer el pas més difícil de la No T'ho Perdis |
Jo no hi havia escalat mai a la Paret del Grau i trobo que l'elecció va ser tot un encert. La Triarca és una bona via, totalment equipada, que cerca les debilitats entre els desploms i les plaques d'aquesta part de la paret. Roca que a vegades recorda els millors trams de Canalda o de la Gallina Pelada.
 |
| No T'ho Perdis a la Paret del Grau |
Nosaltres la vam fer en dos llargs, unint els dos primers amb una bona gestió de la corda, i el tercer per separat. Val a dir que en aquest últim llarg trobem una bona apretada per sortir invicte de la fissura central. Amb un llarg ràpel de 60 metres tornem a ser al terra per encarar la segona via de la jornada.
 |
| El Gurú a la mítica placa de la No T'ho Perdis |
Sincerament "no t'ho perdis", possiblement una de les vies més bones que he fet en temps, potser excessivament assegurada però a canvi de poder-te despreocupar de tot i sols gaudir dels moviments.
El primer llarg és un festival de grans cantells i passos llargs, que permet escalfar bé per als dos següents. El segon llarg concentra al flanqueig un pas molt fi per pinçar un petit degotall on el Gurú va deixar la vida per poder-lo encadenar... i un servidor també, obvi. Que divertit és veure els "clàsicos-deportivos" dels 90 tibant de valent... tot un espectacle Sr. Jorro!
 |
| El Gurú a la mítica placa de la No T'ho Perdis |
I el tercer llarg és la cirereta del pastís. Llarg flanqueig en diagonal combinant passos d'equilibri amb grans cantells, molt similar a la Pericóndrio Tragal de Montanejos però menys llimat i més físic... una passada! No t'ho perdis!
Des d'aquí, amb un ràpel molt volat de 60 metres justos, tornem a ser al terra i encara tenim temps i ganes per anar a fer una mica d'esportiva amb les pubilles, i aquest cop sense perruques...
 |
| Pirates d'Alta Tensió |
Per acabar l'entrada al blog, no puc deixar de comentar una d'aquelles petites joies del Marcel Millet, que va passant de boca a orella i que una altra tarda, cercant l'ombra, ens vam decidir a fer. La Alta Tensión, al costat de la Granota (Càmping) són uns 80 metres amb un flanqueig a mitja via fotogènic, maco d'escalar i sobre millor roca de la que sembla a simple vista.
 |
| La Pitonissa a la Dòping |
Una combinació de spits, burils i parabolts la deixen totalment equipada i des del cim amb un ràpel de 60 metres tornarem a estar al peu del sector per encarar alguna de les fines línies esportives que s'hi troben, com la Dòping o la Pantani.
Bones línies de grau assequible que no hauríeu de passar per alt. Tot i això no tingueu presa que no tenen rellotge...
