Per llençar a la brossa...

Diuen que el rècord de distància assolit en un llançament és de 2,80 metres. Ves a saber si és veritat, però el que sí és cert és com ha canviat el món de l'escalada esportiva pel que fa als moviments dinàmics. Corria per allà el novembre del 1986 (Desnivel 25) quan el Salva ens explicava les bondats d'una nova tècnica...

"Día a día, la escalada libre o deportiva va adquiriendo un mayor número de practicantes, y a su vez va creando nuevas técnicas que vienen dadas a través de las personas que dedicamos un mayor tiempo al entrenamiento, con lo cual se consigue una concepción más amplia a la hora de aplicarla.

La dificultad de los itinerarios es cada vez mayor por lo cual se han de emplear todos los medios para poder progresar a través de los agujeros o protuberancias de la roca. En este sentido cada persona desarrolla su propia técnica, y aunque el objetivo sea el mismo , el estilo es personal de cada practicante.

La escalada se basa en una serie de movimientos encadenados, que bien llevados a cabo, hacen posible la ascensión de una via, dependiendo estos del grado de dificultat.

No todos los movimientos se efectúan de una misma forma, algunos de ellos presentan verdadera dificultad a la hora de realizarlos. Por ello cuando hay presas que distan tanto una de la otra que no se puede llegar con un movimiento estático , hay que realizar un movimiento dinámico o lanzamiento.

En el lanzamiento entran varios factores que son: la potencia, el cálculo de las distancias, la visualización de la presa, y la sincronización del movimiento. 

La potencia, junto con la posición de los pies es el componente que dará la suficiente elevación al cuerpo para poder ascender hasta la altura deseada. Por otro lado existe un cálculo de distancias que nos permite alcanzar la presa en el momento oportuno.

En tercer lugar, hay que hacer una visualización de la presa a la cual vamos a efectuar el lanzamiento. Si podemos ver la presa en su totalidad y examinar todas sus rugosidades no tendremos problemas para asirnos a ella. Si por el contrario, solo se ve una de sus partes, se tendrá que recurrir a la experiencia acumulada en este tipo de roca, para poder intuir o visionar sus formas (siempre y cuando no halla habido un estudio previo del itinerario).

Por último tenemos la sincronización de los movimientos, que consiste en efetuar todos los puntos anteriormente dichos, junto con una buena posición de los pies y de las manos para un buen lanzamiento. 

Contrariamente a lo que se ha dicho, un lanzamiento bien ejecutado, puede ser bello, efectivo y armonioso."

I tot aquest rotllo a que ve ara?, doncs resulta que fa uns dies vaig estar fent justament les vies que il·lustraven aquest article i aprofitant l'avinentesa he repassat les meves fotos buscant maneres de fer, cares, gestos, plasticitat o simplement records, pel que fa als llançaments... Òbviament no hi són tots ni possiblement hi siguin tots els millors però és un bon recull... Déu n'hi do la de salts que hem fet per aquestes parets!

Aquí l'Òskar va immortalitzar un d'aquells llançaments impossibles, on el Jortx per molt que ho va intentar no va arribar mai al cantell salvador. Com es veu a la foto queda lluny... moooolt lluny (Sharon the butcher als Esqueis del Bagís).

El típic llançament a mig gas, que dic jo, pota a l'aire per equilibrar i l'altra per donar impuls. Molts cops és fàcil iniciar el llançament i molt difícil aturar-lo, en aquest cas és a Vilanova de Prades.

Un altre llançament de difícil parada, allò que per la zona central anomenen arrancada de cavall i parada de burro, en aquest cas a una via mítica de la zona de Vagos a Montserrat, Me quedé colgado... m'hi vaig quedar però per poquet. Ja sabeu llançament sempre implica incertesa...

Moltes vegades anomenem també llançament a una bona estirada muscular. Aquesta foto a la Hagan sus apuestas del Roc Culom és un bon exemple: sols se separa de la paret un braç, però treballes tan al límit de la teva envergadura que sense aquell impuls inicial típic dels dinàmics no podries arribar a la presa desitjada.

 

Però com bé diu l'Alba, a mi el que m'agrada és sortir volant. En el fons quan volen els peus no deixes de realitzar un llançament. A l'article, el Salva sempre parlava de forma genèrica però és indubtable que a dia d'avui podem fer llançaments de mans i de peus. La Classica de la Sardineta de Dalt és un bon exemple d'això últim. Una petita joia d'artificial que al ser alliberada va deixar un magnífic setè on el dinamisme és la clau.

Gairebé totes les zones del Moianès compten amb entrades potents de grans cantells, que un cop pujats uns metres desapareixen. És magnífic realitzar aquestes explosives entrades saltant de cantell a cantell com un nen. En aquest cas fèiem una de les primeres repeticions a una via que havia obert el Jortx a Calders sud.

Sempre havíem pensat que a Tartareu el grau era bastant fluixet fins que vam provar la Guacamole, quin fart d'estirar-nos i volar peus, però... com transpiren esforç aquestes tibades! D'ençà no hem tornat a obrir la boca per parlar de graus ni de zones...

Si heu escalat algun gran desplom ja sabreu que la gravetat impossibilita molts cops fer passos de forma estàtica, així que sols queda el consol de tensar bé les abdominals i aguantar les sotragades que realitzen les cames després de cada llançament. En aquesta foto un dia gèlid i humit a la visera de Collsuspina.

A la meca dels passos explosius, Sant Benet, poques són les vies que no requereixen de deixar anar controladament el cos cap a destins millors, en aquest cas a la Carne Podrida, de la Roca d'en Barberà.

I sense moure'ns gaire, ara a l'Agulla del Pas dels Francesos, encarant l'entrada d'un dur 6c amb una bona estirada... ai! aquests peus que poc duraran en contacte amb la paret!

Impossible seria entendre el bloc sense el dinamisme que se li atorga a dia d'avui. En aquest cas estem a Fontainebleau i el Jorge en breu atraparà la presa salvadora que li permetrà encadenar aquest adherent problema.

I no hi ha pitjor llançament que el que té una mala recepció, és a dir que la presa a la que ens llancem és dolenta. El Carlos ens fa una demostració a l'Elefant de Fontainebleau. La millor manera d'afrontar aquest llançaments a cantells arrodonits és pensar en "dar ostias como panes"... és de les poques coses que vaig aprendre de la meva curta època bloquera.

I tornem a un clàssic, el ja comentat llançament a mig gas. Com s'observa una pota a l'aire per equilibrar i l'altra per donar impuls. En una foto inferior comprovarem com solen acabar aquestes coses. En aquest cas a la Guaita de la Visera de Collsuspina.

I que hi ha més bonic que poder gaudir d'una bona cabellera al fer un llançament?, tot el sex appeal flotant per l'aire i és que quin cabell que té l'Alberto, eh? (:p)

I si no tens melenes per llançar-les al vent que has de fer?, doncs acabar cada llançament amb cara de boig, és la millor solució en aquest cas. Visca el postureo!!

Per a mi no hi ha res tan infernal com els dinàmics que tenen com a presa receptora un cantell lateral. No sé ben bé perquè (dec estar mal fet) però sempre acaben igual, fent la porta i rebentant les frontisses, com passaria un segon més tard de fer la foto inferior, a les Falsies de Moià.

I com ja us comentava anteriorment, aquest és el final típic d'un llançament a mig gas, a la via Guaita de la Visera de Collsuspina.

Silenci!, el mestre Kueka realitza un llançament a l'Atracció Integral de Collsuspina. Quins abdominals (i tendons) d'acer fan falta perquè els peus no es moguin ni un mil·límetre davant d'una estrebada així!

En el següent cas, a la Diagonal de Sant Llorenç, tenim l'exemple contrari, tot el cos volant, i és que el sostret en aquest cas no era pas petit!

A Amèrica vaig aprendre que fins i tot es podien fer llançaments encastant. Si ja fa mal encastar en estàtic imagineu parant el pes del cos alhora. A la foto inferior intento aplicar la tècnica en una bonica entrada fissurada de la Costa Brava.

Val a dir que quan més petita és la presa cap a la que llancem menys distància podrem abarcar. A les dues fotos següents tenim els dos exemples. A la primera un petit llançament al mig del desplom de presa petita a presa petita, a la segona un llançament llarg de presa gran a presa gran, com que és còmode no cal ni saltar gairebé. Les dues fotografies són de la Ojalá te caigas del mundo a la Bimba.

Ja ens avisava el Salva que l'éxit d'un bon llançament és una bona visualització d'on volem arribar. És aquell moment en que la presa objectiu la veus cada vegada més lluny, com és el cas de la Sa-Kim a l'Agulla dels Retornats. En aquest cas a més calia saltar cap a fora, cosa que encara fa més impressió... saltar alhora cap a dalt i cap a fora... voleu dir que això ho podem fer els homes?, són dues coses a la vegada!

I què me'n dieu d'aquelles línies on sols notes el buit que et rodeja quan has de realitzar el llançament?, no us ha passat mai?... vas pujant tranquil·lament, arribes al pas crític, plegues les cames per agafar impuls i quan vas a saltar... ui!, però que alt que estic, quina por!

Un exemple digne d'això són els llançaments que conté la Gavilán Pollero a la Roca d'en Barberà. A la foto superior el Jortx ens deixava una bona fotografia en el moment de l'impuls inicial.

Quant més dura és la via més probabilitat de trobar-nos un bon llançament tenim. És el cas d'aquestes dues instantànies, el primer d'ells (foto superior) és un dels passos selectius de la via. El segon està a mig camí entre un pas llarg i un llançament... però la presa que ha d'aguantar el cos enganxat a la paret podeu comprovar que no és gaire gran...

La via és una petita joia de la Moretona, la dura escola del Moianès, concretament la Sing-sing. En aquesta mateixa escola hi ha un dels llançaments més difícils que he fet... per ser sincers l'única vegada que em va sortir aquest pas no vaig ser capaç de fer el següent, així que encara no tinc la via al sarró... i és molt molest no poder encadenar una via que has obert!

I sense allunyar-nos de la Moretona, una de les últimes apertures, la via Xineta no acaba de deixar clar per on s'ha de sortir del desplom, així que en aquests casos, si veus una presa bona s'ha d'anar a per ella, com es pot veure a la foto inferior.

Molts cops ser alt et pot ajudar a que el llançament es quedi en un pas llarg, com ja hem comentat. O si ho volem veure d'una altra manera, hi ha passos llargs que els has d'acabar amb un petit impuls. A sota tenim un exemple a Calders sud.

A la següent foto, d'una poc visitada escola osonenca, hi podem trobar un dels llançaments més trencatendons que he fet, per la grandària dels cantells ja s'observa que no arribarem gaire lluny... sort que si et sortia el moviment dinàmic ja arribaves a la cadena.

I parlant de llançaments difícils, com ja he avançat abans, el de la Obsolescència Programada de la Moretona és dels més difícils que he fet... amen del pas inicial de la Roba al gavatx del Totxo del Knijo a Sant Benet.

Un efecte molt típic dels llançaments és arribar a la presa de destí i de cop caure. Què ha passat?, doncs és ben senzill, de tant visualitzar on han d'anar les mans al final ni hi penses en els peus i de cop la gravetat et recorda que les cames són una de les parts més pesades del teu cos, efecte conegut com la p... porta... A la foto inferior es pot intuir com en 3, 2, 1... aniré cap abaix (Dolça Passió a la Vomitada -no us perdeu la cara de la Carlota "cuidao, que me das" -).

Tot i que de vegades hi ha sort, com a la Guaita de la Visera de Collsuspina. Encara que no ho sembli les dues fotografies inferiors són de l'encadenament... niño!, no saques la lengua!

Una de les solucions per evitar la p... porta és ignorar els peus, cosa que actualment es coneix com a pujar en campus, tot i que els més vells sempre li hem dit pujar "a lo bruto". A les següents fotos poso a prova aquesta sub-tècnica a una de les vies més famoses de Montserrat, la Sesión Continua del Mac-Cana.

I no ens deixem de parlar de com ajuda la corda per dalt a l'hora de fer un bon llançament. Els porucs com jo trobem un abisme entre llançar amb l'assegurança als peus o fer-ho amb la corda per dalt... amb aquesta tècnica no sé que passa que sempre arribo més lluny. A la foto inferior estic provant la No hay tregua, que amb corda per dalt va sortir a la primera.... i de primer?... doncs de primer no va sortir a la primera... ja podeu endevinar on vaig caure.

També cal comentar que l'alçada on es troben les mans en el moment d'iniciar el llançament pot ser un bon handicap. A la foto inferior, a l'escola alavesa de Oro, es pot comprovar com tenint la presa objectiu davant de la cara el llançament s'ensuma terrible... i és que els invertits estan molt abaix!

I ara la pregunta del milió, com s'ho fan els més baixets?, doncs saltant més. La Carlota ens va fer unes bones demostracions a Apellaniz. On nosaltres fèiem passos llargs la Carlota havia de fer uns bons salts, cosa que no li va impedir encadenar alguna via clàssica del sector.

Un altre dels problemes dels llançaments és que molts cops no saps amb quina mà cal llançar. A la Pussy Riot del Diafragma de Sant Llorenç la via enganya i cal fer un llançament creuant la mà per sobre el cap. Si abans vèiem un exemple on calia saltar amunt i cap enfora, ara hem de saltar amunt i en diagonal... segur que els homes ho podem fer això?

Per tant la cosa quedaria així: visualitzem, pleguem o pugem les cames, pensem amb quina mà hem de llançar i alhora que donem impuls amb les cames estirem el braç que toqui per aterrar sobre l'objectiu. Aquí una bona sèrie de visualitzacions, de la mà de la Carlota, el Jortx i el Jorge...

I si algun punt del procediment falla, doncs a volar... com ens ho demostra el Jortx a la Roques del Rei.

Però i si tot surt bé?, que content et quedes quan veus que has pogut arribar a l'objectiu i que estàs aguantant perfectament la porta. Hauríem de preguntar-nos quins són els llançaments més "bells,efectius i armoniosos" que hem fet al llarg de la nostra vida vertical. Jo en tinc clar uns quants...

Pas final del Negat al Cargolaire de Calders

Sortida del sostre de Me suda la oreja a la Sardineta de Baix

Pas inicial de la Tabú o Tendones de Acero a les Agonies

Quants cops el vaig arribar a provar...

Sortida del sostre de Paissatges d'Hivern a Calders sud

Le bilboquet a Fontainebleu... el summum!

Fins el Gorro...

Últimament, gràcies al Luichy i al mal de colze, estic fins al Gorro... fins al Gorro Frigi, s'entén! I és que la nova guia ha estat tot un descobriment. No us enganyaré, per mi Gorros era una zona a evitar. En 25 anys d'escalada, sols havia fet la Sombra de Luz de Luna i l'Amistats d'Estiu, però he de reconèixer que una incursió a la Pirenaica de la Magdalena Superior l'estiu passat em va deixar molt bon sabor de boca... i molts bons records! ;)

Magdalena Superior, Gorro Frigi i Sant Benet

Com us deia, la compra de la nova guia, el mal de colze i les últimes activitats en Parets, que no m'han acabat de convèncer (excepció especial a la brutal Belladona), han fet que m'amagui de la calor a les vessants obagues d'aquestes grans agulles mancillades per tot arreu. Però comencem pel principi...

Alba al primer nou-llarg de la Casas-Chani

Quedem un diumenge canicular amb el Cesc i l'Edu per anar a fer l'esperó NO del Serrat del Moro. La veritat és que ells dos havien quedat i jo m'hi vaig afegir, per tant quan comentem que millor canviar de via per excessiva calor no m'hi puc negar, a sobre que m'han acollit!

El nou objectiu és l'aparentment fàcil (sobre paper) Lord Byron a la cara nord d'Agulles.

Al segon nou-llarg de la Casas-Chani

Però aquell dia no tocava, portàvem un joc minso de camalots i l'estat deplorable dels tacs de fusta ens fan abandonar al quart llarg. Fins aquell punt la via no entusiasma, suposo que el llarg bo deu ser el cinquè perquè si no diguem que és una via per esperits molt aventurers... 

Al segon nou-llarg de la Casas-Chani, vestit de Choni...

El més divertit és que sense aprendre la lliçó i per aprofitar el dia ens dirigim a l'Ag. Ignasi Capeta, a fer l'Apeles Crack. Aquí el Cesc ens fa una demostració de com la ment deforma els records amb el temps... (Cesc dixit al seu blog: "Es una d’aquelles Agulles que no repetiré mai...") No som capaços de començar el segon llarg, ja que tota la canal de mala roca i matoll s'enfonsa sota el nostre pes. Així que després d'haver patit el primer llarg optem per anar al bar.

Si algú vol fer la Lord Byron amb un mínim de seguretat que compti amb repetir els camalots grans!

Alba al cinquè llarg de la Casas-Chani

El dimecres festiu de St. Joan el tenia reservat de feia temps, ja que amb l'Alba anàvem darrera de la concorreguda Casas-Chani, que nosaltres volíem convertir en una ascensió lúdico-festiva (Rastas - Choni). Total que si l'Alba porta rastes a mi em tocava anar de Choni... cosa que vaig complir escrupolosament (veure fotos).

Encertem el dia i van passant bandes de núvols que deixen escalar sense excessiva calor per ser on som.

Alba al sisè llarg de la Casas-Chani

Un altre tema és la via. Sincerament, crec que no teníem el dia. Comencem la via amb el convenciment de que anem tard, cosa que després es va demostrar errònia, ja que a les 18h estàvem al bar (sorry fiera!). El primer llarg ens agafa freds (quina incoherència, amb la calor que feia!), al segon llarg no sé perquè acabo a la Jordi Matas (el millor és que jo ja havia passat per aquí varies vegades, remastered i no remastered), per tornar a la via em penjo del penúltim bolt i em quedo sense rot punkt. A la tercera reunió aconsegueixo desfer-me de l'auto-mal-rotllo acumulat i començo a gaudir una mica més de la via... la part dolenta és que li traspasso a l'Alba, ja, ja, ja... ja ho deia aquell savi de la llengua fora, el mal rotllo no es destrueix, simplement es traspassa!

Setè llarg de la Casas-Chani, amb la Bartomeu-Puiggros al fons

Per fi arribem al cinquè llarg, amb aquella brutal fissura. Ara estic molt content d'estar aquí. Miro i remiro el diedre de la Parera-Garcia i sóc feliç... avui no toca sortir per allí! Amb una vegada ja em vaig tenir més que prou!

Un cop s'arriba als cutre burils ens assalta el dubte de si cal anar per la placa o seguir la fissura i després flanquejar, així que cadascú ho fa d'una forma diferent, per mi clarament més lògic i fàcil seguir la fissura...

Als llargs restants poso el xip capità Schettino i aquests es van succeint els ràpidament, sembla ser que no ens està convencent gaire... Fins i tot acabem sortint per l'últim llag de la Mas-Brullet.

Cesc a l'inici compartit de la Lord Byron

Després d'aquestes actuacions tan decebedores a la cara nord, decidim que necessitem una teràpia de xoc a base de xapes i és aquí on entra en joc la nova guia de Gorros.

Ens decidim amb l'Alba a fugir del sol i ho aconseguim pels pèls a la Terestel de la Cara de Mico. La fem tota a l'ombra però el sol ens va perseguint. El segon llarg de la via em va semblar molt bo, llàstima dels parabolts de més que han aparegut. Deuria ser una via impressionant quan es va obrir... i tornem al mític dilema de si les vies són dels aperturistes o de la comunitat... Voltes i més voltes sobre el mateix.

Llarg estrella de la Terestel, llàstima del "sobreequipament"...

La segona via que preteníem fer era la Wagner del Sentinella, però el sol encara hi toca de ple, aixi que anem a buscar alguna altra ruta en una cara més obaga. Finalment ens decidim per una veïna de la Pirenaica de la Magdalena Superior, La Primera dels Noranta.

Primera reunió de la Terestel, seguits d'aprop per l'Urquiza i la Glòria

Com bé adverteix la guia els spits estan força oxidats, però n'hi han molts, i de tant en tant trobem algun bolt intercalat. Ens ha semblat una molt bona línia, amb un primer llarg finet i amb un pas concentrat a la tercera assegurança.

Menció especial per als dos llargs següents. El segon llarg de la via comença força desplomat i amb uns còdols grans que sembla que no hagin d'aguantar però de sobte et trobes flotant sobre aquestes grans pedres arrodonides i vas pujant. Un llarg molt equipat i amb un pas concentrat cap a la cinquena o sisena assegurança. Després el llarg tomba i la roca encara és més bona, fins la reunió.

Alba al segon llarg de la Terestel

L'últim llarg és curt però no desmereix. Una panxa desplomada on van apareixent cantells acaben d'arreglar el cap de l'Alba, ara ja disposada a tornar-se a deixar enganyar de nou en qualsevol via de la cara nord, d'aquelles de mala roca i pitjors assegurances (a què sí?).

Alba al segon llarg de la Terestel

Un ràpel curt i un de 50 metres ens tornen de nou al terra, amb molt bones sensacions i un millor rot punkt a aquesta petita meravella (ideal per a combinar amb la Pirenaica).

Alba acabant la Primera dels Noranta, a la Magdalena Sup.

I després del precari ball de l'Edu a l'Apeles Crack, torno a solidaritzar-me amb un pobre patidor i realitzem un altre tractament a base xapes. Aquest cop a nivell dominguero extrem, ja que fins i tot pugem amb el funicular de St. Joan, que fa calor!

Domesticant una chrysomela de color fosforito

Cerquem l'ombra de la cara NO del Gorro Frigi. Ràpidament ens encarem amb la via Jordi Ferret, una ruta molt maca amb grans cantells en un espectacular segon llarg. En general molt encaixada entre les seves veïnes (Stromberg i Lobe-Serrano) i amb un primer llarg, al meu parer, força més sostingut que el segon, que es podria cotar de cinquè amb un pas de 6a+ a la part de dalt.

Segon llarg de la Jordi Ferret

La via és rapelable, cosa que ens permet continuar ràpidament per la Millenium, via de portada de la nova guia. Al arribar a peu de via flipem una mica ja que hi ha una reunió sense xapes però si amb femella als bolts, rotllo plaqueta recuperable. Això es manté entre bolt i bolt en els 4 primers metres, tipus Ae, però després ja es converteix en una via en lliure i no precisament fàcil.

Duríssim primer llarg de la Millenium al Gorro Frigi

L'entrada fins al quart bolt amb xapa (i mallon) és força explosiva i amb algun pas de decisió però va sortint. Em costa arribar al cinquè bolt i al sisè ja sóc incapaç de visualitzar els passos (per a repetidors: aneu a caçar un còdol de marbre blanc i un forat un metre a l'esquerra de la línia d'expansions).

El llarg encara reserva un pas força dur abans d'abastar una llastra amb cara de pocs amics (just el que surt a la foto de portada). I quatre metres abans d'entrar a la reunió el llarg es torna més fàcil. Quin 6c+ més car!

Edu al primer llarg de la Millenium al Gorro Frigi

El segon llarg és una meravella, verticalitat i grans cantells, res a veure amb l'anterior. A mesura que ens acostem al degotall groc la dificultat va minvant. I ja amb grans còdols arribarem després de 40 metres a la reunió. Com que ja toca el sol i al cim no hi ha reunió, amb un ràpel de 60 metres ens plantem al terra.

Edu al segon llarg de la Millenium al Gorro Frigi

Les dues vies m'han agradat molt, en especial la Millenium, molt recomanables les dues. L'única pega que li puc trobar a una d'elles és l'atropellament en algun punt d'una via veïna oberta amb un estil més net 35 anys abans... per a reflexionar!

El Gegant del Pi

Sempre m'ha fet molta mandra repetir una via llarga, però ante las súplicas de la Pitonissa i la seva dèria tatxaire he hagut de cedir forces vegades en aquestes últimes setmanes. Sort que el mestre gurú em treu a passejar per calmar-me els nervis de tant en tant...

Impressionant segon llarg de la Belladona

Ens ajuntem amb el Roger i fem la concorreguda Fragel Rock de la Paret de l'Aeri. Poca cosa es pot dir d'aquesta via que no s'hagi comentat en múltiples ocasions. Segueixo trobant impressionant com es pot obrir en lliure i a vista una línia així. En especial em causa admiració alguns bolts del penúltim llarg, però com els va posar? (potser són d'una primera repetició i quan va obrir la via va passar amb menys?)

Impressionant belladona, ejem... L2 de la Fragel Rock

De quan s'acabava d'obrir, que la vam fer amb el Preky, que tenia pendent de fer-la en lliure. Recordo haver-me parat al final del primer llarg i potser al penúltim. Bé, aquest cop si que surt tota en "libre escrupuloso", i com a bons companys em deixen els llargs finals tots per a mi... así da gusto!

Segon llarg de la Fragel Rock

I si normalment no sé en quina orientació posar les fotografies al blog, ara encara la "liem" més, ja que en Roger utilitza el seu super-mòbil per fer grans panoràmiques. I és que si ja era prou complicat enganyar a la gent posant la foto amb el buit a sota, quan tots sabem que no era tan vertical ni desplomat, ara algunes tenen deformacions!

Roger al penúltim llarg de la Fragel Rock

Bé, de fet és igual perquè tampoc som cap Sam Bié, però a vegades fa gràcia passar per llocs que has vist en fotografies i resulta que no són ni tan aeris ni s'allunyen tant de la vertical com semblava a la pantalla. Això em passa molt amb la part esquerra de la Paret de l'Aeri... a les fotos sembla impressionant i després resulta que són plaques arrampades... sort que ja ens ho comencem a conèixer bé.

Alba al tercer llarg de la Fragel Rock

I tornant a la via, res que no sapigueu ja, magnífica i ràpida escalada, gairebé m'atreviria a dir que de caràcter esportiu. I per arrodonir la jornada la Pitonissa ens sorprèn fent en lliure l'últim llarg, "embargada" de felicidad, però sense aconseguir que ens convidi!

Començant l'últim llarg de la Fragel Rock

Durant la setmana em costa trobar gent per fer alguna vieta curta. No ho entenc, amb les fotos boníssimes que faig als companys de corda! (ironia). Com que no vull fer esportiva per prescripció facultativa, al final em dedico a anar d'excursió vertical, i fer aquelles línies que sempre em fa mandra anar-hi, però que tenen el seu encant al gaudir-les en solitud.

Vista des del cim de la Roca del Corb

Una d'aquestes és la Serrat-Torras a la Roca del Corb. Una vieta molt equipada i segura, però cometo l'error d'aproximar des del camí de l'aigua. 15' per arribar del monestir a tenir la paret a 15 metres, i 25' més per recórrer-los. Quina jungla!, que bonica és la primavera...

Cim de la Roca del Corb

La via val molt la pena i surt tota en lliure. El primer llarg té una travessa que et deixa dintre d'un diedre i que rondarà el 6a. El diedre i la sortida a reunió sobre el 5c. El segon llarg és un magnífic esperó de roca excel·lent que es fa curt i et prepara pel tercer llarg, que és la cirereta del pastís. Diedre sanejat de bons cantells i desplom amb encara millors cantells... deu rondar el 6b. L'últim llarg és una curta placa que ens deixa al cim.

Primer llarg de la Belladona

I el plat fort de la setmana estava preparat per dissabte, on amb el Gurú volíem fer una incursió a la Paret d'Ecos, però la inestabilitat del temps ens tira enrere i decidim provar de gaudir la Belladona a l'Ag. del Centenar.

El Gurú al segon llarg de la Belladona

He sentit tants comentaris sobre aquesta via que al final ja no saps que creure i el millor és anar i descobrir-ho per un mateix. Agafant com a referència el referent, hi anem convençuts de que ens ho passarem d'allò més bé. I la veritat és que la via no defrauda, obra magna oberta per baix.

El Gurú al tercer llarg de la Belladona

Un primer diedret fi per encarar la placa que recorrerem durant tres llargs. Bona roca, bons forats, bons parabolts i bona pila per encadenar-la a vista. Molt content de que surti tota en lliure, i de tan bona que és, quan et passes a la CADE sols tens ganes de que s'acabi aquell "rostoll"... amb lo bona que també és aquesta!

Cordada a la CADE de l'Ag. del Centenar

Nosaltres optem per sortir per l'últim llarg de la CADE i rapelar fins al terra. La veritat és que els llargs finals de la Belladona no es veien gaire atractius... sincerament no us la perdeu, possiblement una de les millors plaques verticals de Montserrat... i sí, nosaltres també ens vam rebolcar amb la filla del forner!

Acabant la Paul-Gustau

Per arrodonir el cap de setmana amb la Pitonissa tornem a intentar la Reina-Sánchez, però com que Déu l'ha castigat per tatxaire, ens trobem dues cordades davant i risc de pluja per la tarda, així que ràpidament ens passem a la veïna Paul-Gustau. Jo l'havia fet sense bolts i tenia curiositat per veure com havia quedat. Realment, aquesta punsola en petit s'ha convertit en una via ràpida amb bona roca i que dóna per pujar en lliure... un servidor cau a l'últim bolt de la via (tros d'ase) i a una servidora no l'acaba de convèncer la ruta... i això que no ha fet la Belladona!

Vistes de Blanco Satén... és el que té anar sol

Per acabar l'entrada i havent aprés la lliçó de l'altra setmana, me'n vaig a fer la Noches de Blanco Satén a la Roca del Corb, aquest cop sí, rapelant per dalt i arribant a peu de via en 15 minutets.

Oh!, quina altra bona línia! Primer llarg molt maco amb passos explosius al desplom, però molt ben equipats. I segon llarg amb uns 10 metres finals de roca pel·liculera.... Una altra que no us podeu perdre!

Així que no perdeu el temps repetint vies bones, que n'hi ha d'iguals o millors encara per fer!!! Shame, shame, shame!!!

EnLaTaZos - Dices que tienes amigos per solo en facebook...

L'altre dia m'explicaven que a la Lluna hi han parets de més de 2500 metres, gràcies als meteors que "derrapaven" per la superfície d'aquest satèl·lit i creaven profundes valls (sembla ser que la Lluna no té ni tectònica de plaques ni elements erosius). Us imagineu dormint a mitja paret en una hamaca mentre veieu a l'horitzó la Terra, o el que quedi d'ella? (a més s'acabaria la controvèrsia de si es puja amb oxigen o sense).

El que s'ha de fer per una fotografia...

I és que als escaladors en general ens fascinen els cossos celestes. Sols cal veure la quantitat de vies amb noms astronòmics: Estel, Estels de l'Alba, Satèl·lits del Desig, Estrella Polar, Desig de Sol, Amics del Sol, Sol d'Estiu, etc. Fins i tot una magnífica escaladora i gran poeta demanava que li baixessin un estel. Potser és que els escaladors sabem que tard o d'hora acabarem com elles, com a nana blanca o com a forat negre. I jo per si de cas arriba el moment, m'he dedicat a no deixar escapar cap oportunitat de fugir de l'horitzontal i enfilar-me paret amunt (Millor ser forat negre, nana blanca, veure les obres amb els jubilats o acabar com el Loquillo de cantautor?, matins.sí, matins.no...)

Llarg 1 de la Fil·loxera Vastàtrix

Sempre intento defugir en la mesura del possible de les vies concorregudes (actualment conegudes com vies blogger). A més per evitar la calor i inaugurar la temporada de cara nord li proposo a l'Alba fer la Fil·loxera Vastàtrix, que va obrir l'amic Sam cap a principis dels noranta.  Com segur que molts ja sabeu, aquesta línia de l'esquerra de la paret de l'Aeri té tres llargs molt equipats i després canvia de tònica, compartint part dels llargs de dalt amb la Tope Toni.

Alba al diedre de la Tope Toni

Com tot un senyor li cedeixo els tres primers llargs a la pitonissa i jo ja faré els menys equipats. La veritat és que si vaig de segon segur que tinc més probabilitats de fer-los en lliure, je, je, je... però sempre queda bé ser tot un cavaller. Són uns llargs curiosos equipats amb spits amb xapes inox estranyes, molt difícils de passar els mosquetons per elles. La roca és força bona i els passos en lliure macos. Un servidor cau tontament després de fer els passos difícils del primer llarg (si es que no estamos por la labor!), i repeteix la jugada al tercer, tot i que aquí la roca és més crostosa, faig un A0 just al final del flanqueig....

Acabant la Fil·loxera Vastàtrix

Els següent llarg és digne d'aquella cançó de Tijuana in Blue. Comença molt bé, però ràpidament la roca sensacional i les assegurances allunyades es converteixen en roca crunxi i assegurances igual d'allunyades... l'entrada a la reunió és d'aquelles d'agafar aire, sort que és fàcil i algun tasconet ajuda a templar-se. El cinquè llarg a mi em va agradar força. És d'aquells de buscar-se la vida... llàstima d'anar tan enganxat a la Donde Hostias Putas Vas, i mentre veus spits a la dreta tu vas xapant pitons cutres. Aquest si que surt en lliure, per fi surt alguna cosa!

Ja no tenim edat...

El sisè llarg és el mític diedre de la Tope Toni, que l'Alba executa magistralment mig en artificial mig en lliure. Quan pugem jo i les meves lumbars entenem el perquè els V+ d'abans són els V+ d'abans... Dèu n'hi do, com apreta en lliure. I per acabar un últim llarg totalment forçat. Al final del diedre has de sortir per un desplom a la dreta, quan ja tinc els passos resolts sóc incapaç de passar la corda per la cinta, així que aquí tampoc triomfem... A0, passo la corda i ràpidament cap amunt. En resum, si no teniu res més a fer, aneu a fer aquesta via, i si no millor un vermut... tot i que pot ser una bona opció per evitar el primer llarg suïcida de la Donde Hostias Putas Vas.

Alba al mític segon llarg de la Colores

Vist l'èxit de la meva tria anti-blogger, al següent cap de setmana he de purgar les meves penes fent tot el contrari: tres vies super-bloggers. Així que després d'esquivar la pluja del Pedraforca i dels Ports, ens encaminem de forma improvisada cap al Montsec.

M'imposen com a penitència una de les vies més fotografiades del país, la Redrum al Cap del Ras. L'Alba la té a la seva llista d'objectius i jo no puc obrir la boca després de les meves últimes tries.

Quart llarg de la Colores

Al final de la via alguna cosa ha passat, metamorfosis vertical, perquè a mi m'ha agradat força i a l'Alba no li ha agradat gaire, ja, ja, ja... I és que passada la feixa la via es complica. Per començar, el primer llarg de la feixa cap amunt no l'encertem i el fem per la via del Salla, resultant una mica més dur... El següent llarg el faig en lliure, tot i una volada al suposat 6b de després dels passos durs... per donar-li emoció al segon de corda deixo les cintes més curtes que tinc... i comença a bufar l'aire... i nosaltres amb samarreta!

El pla ha sortit a la perfecció i l'ascensió acaba amb un esperat: "Va!, demà escull tu..."

Alba al segon llarg de la Directa del Cilindre

I com que encara tinc els colzes una mica tocats i no em vull passar, penso ràpidament amb les plaques tècniques del veí Terradets: "Així què dius, que no has estat mai a la Paret de les Bagasses?, doncs farem una via fàcil, per conèixer la paret..."

Dit i fet, al dia següent comencem a fer la Colores. Ja, ja, ja... una de les fàcils de la paret, ja, ja, ja... Encara sento com em xiulen les orelles a l'últim llarg, desplomat i sota una cortina d'aigua. Això sí, la via em va semblar boníssima... amb un segon llarg molt més exigent que la resta i un llarg final de traca i mocador...

Quiero salir de éste infierno...

La feixa la baixem sota la pluja. Tant maleir als del rally i que bé que ens va anar el cable per sortir d'allí. Per sort la tromba d'aigua ens cau a l'ex-hostal del Llac (ara Hotel Terradets) davant d'un bon plat combinat.

Sembla ser que la unió xaman + pitonissa no acaba de funcionar a l'hora d'escollir vies al gust dels dos, per això per a l'últim dia deixem pas a la sort i el blog Escalatroncs ens il·lumina amb la Directa del Cilindre a St. Llorenç de Montgai. Fa gràcia veure com a mesura que avança el cap de setmana passem més temps menjant que escalant... i que cada vegada fem vies més curtes.

Artifo Non Speed Climbing

En aquest cas tres llargs antològics ens deixen contents als dos, un petit Pisón al Montsec. Així que tantes classes d'artifo per anar a fer la primera repetició d'una via als Ports no van servir per a res, però això sí, quin mal de braços i dits, tot i canviar el martell per un camalot del 1 en tres dies... ens fem grans!

Artifo "seguim sense" Speed Climbing

I per acabar l'entrada, aquest dijous em retrobo amb mi mateix (eufemisme de "no trobo company") i remato la feina tatxant una altra concorreguda via blogger, la Stromberg al Gorro Frigi. Aquesta vegada en solitari i gaudint com un nen dels grans còdols que sospitosament acaparen aquesta paret.

"Sol" y Sombra (3/4 anís + 1/4 cognac)

Anys fent conya amb el Jortx sobre si estaven més polits els còdols del camí de la Mola o els de la Stromberg. I ara que ja conec les dues opcions la resposta és senzilla... no hi ha res més polit (marmolizado, com diuen a les Espanyes), que el camí de baixada del Penyal d'Ifach!

Bolo Stromberg (3/4 egocentrismo + 1/4 como cansa)

Apa, bones tibades a tothom i sobretot no us perdeu les vies bloggers, que com bé diu la bíblia: "si un millón de moscas comen mierda, no pueden estar equivocadas..."

Bona nit!