Eròtic Cosmos

Aturada cerebral la de dijous passat. Ja feia temps que em cridava l'atenció una via de la imponent Mamella, a la Plantació. Des de que fent la Carisma vam rapelar per aquesta línia, que em tenia el cor robat. A més la descripció d'un dels seus primers repetidors encara em va deixar les dents més llargues.

La imponent Mamella

La cosa va quedar en l'oblit des del 2006, ja que sols pel fet de pujar allí dalt ja feia mandra. Però actualment, quina millor manera de provar l'estat de la cama que arribar al peu de via d'aquesta agulla?

Segon llarg de l'Arts Eròtics a la Mamella

Com que no estava gaire convençut de poder arribar-hi sa i estalvi, m'acompanyo de dos professionals, un dedicat als ossos i altres  fibres i l'altre a fer-me de xerpa, ja, ja, ja... És broma!, molt bona companyia d'aquest parell de veterans, en Jaume i el Joan Pera.

Segon llarg de l'Arts Eròtics a la Mamella

La via no defrauda, però es fa curta per la llarga aproximació que té (les dreceres són dures i posen a prova el meu genoll). El primer llarg és una curta xemeneia que permet abastar el cim de la llastra adossada on trobarem una còmoda reunió de burils.

Jaume acabant l'Arts Eròtics a la Mamella

El segon llarg comença per una magnífica placa de roca abrasiva i perfecta, amb un burí al poc de sortir de la reunió i un altre a uns 7 metres per sobre. Com sempre amb aquestes plaques montserratines et pots buscar la vida per protegir-te raonablement. Nosaltres vam fer servir un C0.5 i algun que altre merlet es podia encintar.

JP al segon llarg de la Cosmos Factory

La placa està rematada per una petita xemeneia acabada amb flanqueig. Fins aquí tot bé, però després de l'últim pitó comença el festival de roca mediocre. El millor és no tenir gaires contemplacions i tibar directament d'una bona savina...

Reunió amb un parabolt i burils i ràpidament cap abaix que el cotxe està molt lluny i el temps comença a pintar malament.

JP a la segona reunió de la Cosmos Factory

Dissabte no trobem cap bona via a l'ombra per fer. No volem caminar gaire i les vies de la cara nord que ens queden per fer, o són massa dures o hi toca el sol. Així que buscant, buscant apareix la ressenya de la Cosmos Factory. Ens ve com anell al dit, compleix tots els requeriments i a més sembla ser que està de moda.

JP al tercer llarg de la Cosmos Factory

Oberta d'una forma curiosa, combinant llargs esportius amb llargs tradicionals. Poca cosa a dir que no s'hagi comentat en altres blogs. Personalment em va agradar força, i coincidint amb tothom, algun pas del cinquè llarg és més dur que el llarg anterior.

S'ha d'agrair la neteja de les fissures, que fa que l'equipament flotant sigui fàcil de col·locar i quedi molt bé.

Equipant el sisè llarg de la Cosmos Factory

La via surt tota en lliure a excepció de dos passos d'A0 al tercer llarg, al que no els hi dedico gaire temps perquè els spits queden desplaçats dels forats bons, cosa que no desmereix aquesta curta però agradable tirada. Bona via per fer a l'ombra.

Finalment afegir una bona visita entre setmana al Totxo del Buitri a Sant Benet. Jo vaig rapelar des del cim, però el guarda del refu ja ha confirmat que s'hi pot arribar caminant des del Totxo WC.

Vaig poder fer les dues vies de l'esquerra, la primera un xic més difícil del que diu  la ressenya. Tant a l'una com a l'altra, hi ha 3 o 4 metres molt antipàtics de petits i arrodonits cantells, però després comença el festival de bona roca, en especial als segons llargs, no els deixeu escapar. Els spits de l'Arrels s'han de tractar amb carinyo...

Motosierras y Mataesquiroles

Aquesta setmana he dedicat dues tardes seguides a Agulles, un lloc que poc a poc vaig redescobrint, i és que l'aproximació és curta, hi ha moltes orientacions possibles i la llargada de les vies és ideal per a la meva cama.

Jortx al tercer llarg de la CADE a la Miranda de la Portella

Ja fa uns dies vàrem veure al blog dels Escalatroncs la ressenya de la Carreras-Nicolau a la Roca de les Vuit. Una via que ni coneixíem, segurament per la seva graduació d'A2 sobre mala roca, però que ens assabentem que s'han afegit uns quants bolts i que es pot passar tota en lliure assequible. Com que ni el Jortx ni el Joan Pera havien fet la CADE, ja tenim l'excusa perfecta!

Jortx al segon llarg de la Carreras-Nicolau a la Roca de les 8

Un primer llarg mig en diedre mig en off-width, però amb roca no tan dolenta com semblava a primer cop d'ull, ens deixa arribar en lliure-arrossegat fins a la primera reunió. Vés a saber quan es va reequipar, però queda clar que els spits porten uns quants anys allí...

JP al primer llarg de la Carreras-Nicolau a la Roca de les 8

El segon llarg és el més bonic de la curta via. Una bona xemeneia que poc a poc va perdent verticalitat. L'equipament és correcte però no abundant, això sí, la roca millora molt respecte el primer llarg. Aquest llarg acaba a la segona reunió de la CADE de l'agulla veïna, la Miranda de la Portella.

JP al tercer llarg de la CADE a la Miranda de la Portella

Per als col·leccionistes, una fàcil grimpada per l'aresta de l'Agulla de les Vuit ens permetrà fer cim. Nosaltres ràpidament prosseguim l'escalada per la magnífica i repetida CADE de la Miranda de la Portella. Poca cosa a dir d'aquesta via que no s'hagi explicat per la xarxa. Simplement afegir que la sortida de la tercera reunió és un pas explosiu de 6b i que el canvi de cara del tercer llarg és d'aquells llocs pel que tot escalador montserratí hauria de passar...

El segon llarg de la Carreras-Nicolau a la Roca de les 8

A mi personalment em va agradar la via, a més amb l'equipament actual et permet fer el cim sense haver de traure l'estrep, gaudint d'una bona xemeneia i del millor llarg de la CADE. Això sí, cal no tenir gaires manies amb la roca del primer llarg...

Mític tercer llarg de la CADE a la Miranda de la Portella

La tarda següent quedem amb en Ferran, i buscant l'ombra decidim dedicar-li les hores al Juanillo. Anirem a la Vespa i les vies escollides seran la Recuerdos de Mundiellos i la Juanito Piquete y los Mataesquiroles.

Primer llarg de la Recuerdos de Mundiellos

Les dues vies són molt similars: placa tècnica d'agulles més o menys vertical amb roca bona però no excel·lent. L'equipament és just però no exposat, spits en estat acceptable. La Recuerdos del Mundiello té un primer llarg d'anar-s'ho mirant amb calma i guarda els passos més complicats a les dues últimes xapes. El segon llarg sols sortir de la reunió té un pas de gesto molt complicat, per tal d'enfilar-se sobre un gran còdol. L'arribada a la reunió desploma i cal veure un cantell crucial... aquí ho deixo. Un servidor no va poder encadenar aquest llarg... dur!

El Ferran, mig remugant va arribar a la reunió amb un treballat encadenament a vista.

Segon llarg de la Recuerdos de Mundiellos

La Juanito Piquete és una altra cosa. El primer llarg és d'anar fent, fins arribar sota la reunió on un flanqueig t'obliga a fer funambulisme sobre petits còdols de peus i insignificants preses de mans. Jo vaig tenir algun problema d'envergadura respecte al Ferran, així que m'imagino que algú més baixet sortirà exultant d'aquest tram. A l'inici cal esquivar un arbre i unes quantes heures que arriben a amagar algun spit.

El segon llarg té un inici desplomat de grans còdols i rampa fins al cim, res a veure amb el primer, però agradablement maco.

Ferran al primer llarg de la Juanito Piquete y los Mataesquiroles

Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de conèixer al Juanito Piquete a Santa Coloma, quan s'hi va establir amb la seva botiga de música (LP's, maquetes i altre merchandising). Com que ens va agafar en plena època punk, aquell antre era un club social. Bons records d'alguna tarda escoltant música al costat del Ramon de Vicio, amb aquella estremidora semblança al llavors ministre d'injustícia J.A. Belloch.

Als concerts de festa major era un clàssic l'actuació del Juanito Piquete y Los Motosierras, amenitzats amb els Antígeno Australia i els peculiars Depravación (algun dels seus components fins i tot s'havia atrevit a venir a escalar, causant sensació al sector escollit amb les seves pintes).

Segon llarg de la Juanito Piquete y los Mataesquiroles

La veritat és que al Juanito Piquete li agradava un estil musical lluny del soroll que s'imposava en el moment i quan ens va "deleitar" amb el seu nou grup DBS (Datura Bruising Show) gairebé li retirem la paraula... 

Després ja li vam perdre la pista, però buscant al YouTube, veiem que el seu criteri musical s'ha anat imposant, i és que el que fa uns anys sonava molt malament ara fins i tot es bo... en Piquete era un pionero!

La Mar de ferro

Fa uns 10 anys, amb la Selene vam anar a fer la ferrada de la Cala del Molí a St. Feliu de Guíxols. Era la primera que feia ella, jo ja l'havia fet, però quan sols existia un petit tram. Aquell dia el mar no ens va deixar apropar-nos... Quan vam tornar a trobar el moment, l'acabaven de tancar.

Ferrada de la Cala del Molí

Fa molt poc ens vam assabentar que l'havien tornat a obrir, i abans que es desgasti el material, vam decidir anar a traure'ns aquella espina clavada. Deixant de banda els principis etico-morals de colonitzar una paret amb aquesta quantitat de ferralla, val a dir que el recorregut és força maco.

Joan Salvador, Gavina

L'última ferrada que havia fet era la Feliz Navidad i per tant aquesta em va semblar un passeig, això sí, un passeig amb bones vistes i amb una tranquil·litat sols trencada pels crits de les pobres gavines, que tot just ensenyen als seus polls la realitat de la dura vida dels llops de mar.

Ferrada de la Cala del Molí

El que no em va semblar un passeig va ser la via Grimpanautes a la Miranda de les Boïgues. Gràcies al Ferran, que em va traure a passejar (valga la rebuznancia!), vaig poder tastar el seu últim llarg, sols a l'abast de paladars selectes...

Ferrada de la Cala del Molí

Després de fer aquest últim llarg, estic més convençut d'haver fet bé baixant-me de la meitat. Això sí, tornant del cor d'Agulles, em vaig permetre el luxe d'encadenar la Marxa Interestelar a la Roca Stop, abans de que amb ordem e progresso sigui reequipada, com la seva veïna de la dreta.

Supermarxa Interestelar, a la Roca Stop

Així que ja veieu quin panorama, sols sé "comportar-me" quan hi ha "ferralla" pel mig, serà cosa de l'edat.

Aprofito per deixar constància de l'última línia oberta al Diafragma (St. Llorenç del Munt), sense descans de la tercera xapa a la reunió i gens evident a vista, com ja ens té acostumats aquest sector ideal per als matins d'estiu.

Retro-Bella

Ahir tenia un deute pendent que saldar amb el Joan Pera. Com que el vaig arrossegar a fer vies "rostoll" li vaig prometre que l'acompanyaria a fer la mítica Aresta Arcarons.

Mig massís des de la mítica bauma del Montgrós

El matí ja es va llevar molt ventós i tots dos havíem tingut experiències similars amb el vent a la citada via, així que arribant a Coll Muset decidim canviar d'objectiu per una paret més arrecerada, com pot ser la del Montgrós. El deute segueix pendent per a un altre dia...

Joan i Francesc a l'aresta inicial de la Nostromo

A mi sols em mancava la Retrobolting per tatxar les vies en lliure del pany central de la paret, un cop fetes la Griviola, l'Estrella Polar i la Ying-Yang, així que la decisió va ser fàcil. A més no portàvem material extra i aquesta és la més equipada.

JP al segon llarg de la Retrobolting

De la via poca cosa a dir, spits en tiralínies i roca de películ·la. El primer llarg valdria la pena estudiar-lo una mica per fer-lo en lliure perquè es veu força factible... en el nostre cas uns quants A0 solventen la papeleta. La resta de la via a gaudir.

Joan iniciant realment la Nostromo

Com que fer el desplom final ens fa molta mandra, sortim pels últims dos llargs de la Griviola Bella. De la Retrobolting havia sentit tot tipus de comentaris, des de que era una via prefabricada fins a que era una obra d'art del lliure. La veritat és que a mi m'ha agradat força, possiblement de totes les citades és la que té els passos més macos.

JP al final del quart llarg de la Retrobolting

De la Griviola destacaria el misticisme de la via, el poc equipament (jo la vaig fer amb burils, suposo que deu estar igual però amb bolts) i els llargs centrals acanalats, que els recordo molt macos. De l'Estrella Polar, l'aventura del llarg central, amb roca espectacular i assegurances allunyades, recomanaria sortir de la segona reunió cap a la Retrobolting, ja que després d'un llarg de tràmit comença el rostoll.

Joan als difícils passos de la Nostromo

De la Ying-Yang, recordo la duresa del primer llarg i el que costen de veure els burils del segon. Possiblement sigui la més dura de les quatre.

JP als llargs finals de la Griviola Bella

Dijous passat ens vam acostar amb el Jortx i el José a Font Soleia. Fa uns dies algú em va dedicar una línia a la Carena de les Ànimes (molt agraït) i s'havia d'anar a fer tant sí com no. La línia es diu Mitomaniac i es troba situada a la dreta de la Play it again, Sam.

Jortx a la Districte 69 a Font Soleia

Es tracta d'un desplom on els cantells cada vegada són més petits, fins a un pas aleatori que ens permet abastar una bona fissura. Molt ben trobada la via... I aprofitant que estàvem per allí aprop, no podíem deixar escapar l'oportunitat de fer un altre clàssic, com la Districte 69.

Jachaturián i la dansa del Sabre

Dimecres passat em tocava fer penitència per haver portat al Joan Pera a fer la Grimpanautes, i la via escollida va ser una d'aquelles curtes però que deixa grans sensacions. Així que a mitja tarda arribàvem a Can Massana i ràpidament (tot el que dóna de sí la meva cama, clar!) ens dirigíem cap a l'agulla del Sabre.

JP acabant la Torras-Nubiola-Capeta

A l'arribar al peu de via de la Torras-Nubiola-Capeta ja vaig quedar impressionat de com era d'estreta la xemeneia entre el Sabre i la Peluda. I és que jo m'imaginava que es podia passar tranquil·lament caminant per la llastra, ja que és el camí d'aproximació cap una altra Torras-Nubiola, la de la Figuereta.

Imponent Sabre des de la seva base

Començo l'arrossegament per la xemeneia de 50 metres. La roca és bona i es fa bé, a més hi ha força forats aptes per als friends o, encara millor, per als tricams (que nosaltres no portàvem).

Prenent mides abans de començar

A un terç de via trobem un burí sense xapa, d'aquells mig sortits i a mitja xemeneia un spit amb placa TAK (costa de veure). A mesura que anem pujant cada vegada queden més lluny les assegurances i quan la xemeneia s'obre, trobem alguns claus a la fissura de la paret del Sabre.

A mitja via...

Ara ve el moment més espectacular, quan s'ha de posar un peu a cada paret i començar a pujar en X. Els còdols per als peus són bons i visibles, però tard o d'hora s'haurà de fer el pas i saltar a la paret del Sabre. Si s'apura bé amb un peu a cada paret sols cal fer un pas sobre roca peculiar gairebé a l'aresta de l'agulla i a partir d'allí rampa fins al cim.

JP a la Torras-Nubiola-Capeta

Al cim sols hi resta una farigola i un burí molt oxidat, així que millor muntar alguna cosa perquè el de segon no es matí i fer la reunió a la instal·lació de ràpel (2 spits + bolt).

No hay tregua, al Pas de la Burra

Ahir dissabte, aconsegueixo enganyar al Jortx i a l'Ozzy per pujar a l'Agulla del Pas de la Burra, on fa temps que tinc pendent la No hay Tregua. Després d'un ball de formes per a resoldre la sortida del sostre i alguna que altra mossegada del sol, aconsegueixo fer-la en lliure.

No hay tregua, al Pas de la Burra

Baixem parlant de nous projectes (Cerdàs, Sintéticas, 100% cotton,...) i ens trobem al Marcel. Aprofitem per petar la xerrada i comentar com de malament està el món. No podem acabar el matí de millor manera que menjant uns bons entrepans de diferents varietats porcines al bar La Roca, on ens trobem amb més bèsties de la vertical.

No hay tregua, al Pas de la Burra

I aquest matí per arrodonir el dia (i el mal de menisc) amb la Selene ens acostem a un dels punts més emblemàtics del moianès, el Castell de la Popa. Hores i hores passades en la vertical d'aquesta comarca natural i mai m'havia preocupat per conèixer gaire la resta de les seves atraccions.

Castell de la Popa

Cal destacar que he vist una via (sembla artificial) mig restaurada amb bolts, que puja pel bell mig de la popa (es diu Centellenca), així que si alguna víctima em vol acompanyar a fer-la, ja sap, ejem, ejem... La foto penjat al punt més extrem de la popa pot ser espectacular...

Roure monumental de Can Giol

La banca guanya - Grimpanautes

Ai! quant de temps feia que no em baixava d'una via! No sóc capaç ni de recordar-ho... Bé, sí, gràcies al blog acabo de comprovar que al maig del 2011 em vaig baixar de la Robbins del Pedraforca. Total, que fa 2 anys que no em baixava d'una via... i és que no sempre es pot triomfar!

JP al primer llarg original de la Grimpanautes

Quan vaig rapelar de la Miranda de les Boïgues, després de fer la Hiwatta ara fa dos mesos, em vaig quedar flipat amb el traçat de la Grimpanautes. Al cim, l'Edu Torrens ja em va avisar: "... no és tan dura com la Hiwatta però els bolts allunyen força ..."

Avui hi hem anat a tastar-la amb el Joan Pera, i per fer-ho bé hem entrat pel primer llarg original, ja que a les ressenyes modernes indiquen que comparteix entrada amb la Mompart. Aquest primer llarg comença a un metre de la Garcia - Vidal i té tres burins.

JP al primer llarg original de la Grimpanautes

Sols entrar ja tens el primer pas d'apretar amb el burí als peus, però la resta del llarg es fa bé, gairebé trepitjant els últims bolts de la Mompart. 

Al segon llarg hem trobat magnesi, no sé si algú s'ha confós de via, perquè pensava que no es repetia gaire aquesta línia. Aquesta segona tirada és molt bona, però sempre amb aire per sota. Hi trobarem un pas de presa petita just a l'entrar a la reunió... i com a la resta de la via, el bolt sempre sota els peus.

Últim llarg de la Grimpanautes

Al tercer llarg és on hi trobem els passos claus. Per començar el primer bolt es troba a uns quatre metres de la reunió, grau dur i lleixa ideal turmells. Després de no sé quants "puja i baixa" aconsegueixo xapar-lo. Flanqueig difícil fins a la següent assegurança i dificultat per trobar el camí enmig d'un desplom de grans còdols amb nul·la adherència... aprofitant que amb un ràpel s'arriba a terra, a meitat de l'últim llarg dono per acabada l'escalada d'aquesta contundent via. El cervell sembla una olla a pressió i potser que ara que hem mig recuperat la cama seria una mala idea repetir la història amb altres parts del cos, ja, ja, ja...

Acabem el dia a la Roca Stop, on podem gaudir criticant el reequipament del de sempre (tan malament com ha pogut) i "maleint" la duresa de les vies del jipi.

Tu primera colonia ... "Chispas"

Aquests dies hem transhumat entre les terres del Bages i l'Osona, quan la pluja ens ha deixat. Una visita en grup al Sot del Bac i una altra de més íntima al sector del Brull. Entremig un intent fallit d'escalada montserratina per culpa de la pluja que ens relega a la zona dels Vagos, i una visita a la zona sud, exactament a la Placa StarGate.

Tagamanent i Pla de la Calma

La transhumància s'inicia, fa dues setmanes, al Sot del Bac, on podem comprovar la peculiar forma amb la que s'està reequipant el sector (més tard descobrim que els treballs estan a mitges). Com que jo ja tenia mitja Agulla del Salt tatxada em decideixo per les que em queden, entre elles la Kayleigh. Mare de Déu quin patir! Sort que es pot trampejar directament en A0...

Kayleigh a l'Agulla del Salt
(Sot del Bac)

Totes les preses estan molt polides i són petites, a més no dóna cap mena de descans fins els últims metres abans de la reunió. Bona part de les preses són forats de pitons i per la marmolització de la roca, es deuria haver pitonat molt. El grau no em quadra per enlloc, donat que les seves veïnes ja em semblaven apretades aquesta em sembla estratosfèrica... A més veig sospitós que a les ressenyes del 1985 hi aparegui La nit dels Isards encadenada i aquesta no. En fi, coses del grau...

César al Sostre Laietana
(Sot del Bac)

Amb els intents a aquesta via els meus braços ja donen el dia per finiquitat, com més tard podré corroborar a la tècnica De farra amb les vaques, on un pas de fe sobre un peu o bé una compressió corporal sols a l'abast dels menuts, em deixa sense el rotpunkt.

Jortx a 47 TacosabrA(El Brull)

Les males sensacions del Sot del Bac les oblidem en una altra escola a mig camí entre l'Osona i el Vallès, coneguda amb el nom del poble més pròxim, El Brull. Era la segona visita que li fèiem i la primera ja ens va deixar bon sabor de boca.

Jortx a Bagdad Free(El Brull)

Després d'escalfar una mica a les vies de la dreta, ens posem en matèria amb la recomanada Bagdad Free. Així com la seva veïna Paper Eugènic ens va semblar molt assequible aquesta no surt al primer intent, i és que no és gens evident a vista. Sols entrar ens trobem amb una placa vertical sense gaire presa per tal d'abastar el sostre de mitja via, i un cop superat el sostre un altre cop una placa vertical ens farà ballar el cap. Això sí, el final per un aeri esperó és sublim...

César al Sostre Laietana(Sot del Bac)

També provo la via Vlok Damm, just a l'entrada del sector i d'una sola xapa. És un trencadits on els petits cantells són afilats i tallen. Tot i quedar-me a l'últim pas dur decideixo no torturar més les meves articulacions que al dia següent vull pujar a St. Benet.

Laia a 47 Tacos(El Brull)

I per acabar el dia convenço al Jortx i la Laia de que a la via 47 Tacos sortiran unes bones fotos, així que decideixen posar com a models i fer la magnífica línia que recorre el marge dret de la característica escletxa.

César al Sostre Laietana(Sot del Bac)

Un dijous decidim pujar a escalar a Montserrat, però la pluja ens agafa de camí. Deixem el bar per a més tard i ens acostem fins a la Placa del Vici a Vagos. Jo ja tenia feta la Tripis pa'mis tripas i em decideixo per donar-li una oportunitat a la Salta Cabrón!

Jortx a Bagdad Free(El Brull)

Tot i que el nom em fa gràcia ja m'imagino de que va la via, però la veritat és que un cop t'hi trobes té el seu que això de començar a saltar fins agafar la presa. I és que per sortir del desplom central cal fer un bon vot fins a un còdol raonable, afegit a una entrada tensa de bidits fins a la reunió.

Vlok Damm
(El Brull)

Aquell dia la pluja ja no ens deixarà fer res més, així que pleguem veles i fins un altre dia.

El perquè una via es pot dir "Salta Cabrón!"

Aquest matí, amb el Joan Pera, havíem decidit anar a fer l'Aresta Brucs del Cavall o Pupa del Bruc, però just arribar al pàrquing del Vermell hem  pogut comprovar que la zona està restringida, i és que donant-li voltes a la memòria estic segur que ja ho sabia però no hi vaig pensar quan vam quedar. No passa res!, canvi ràpid de plans i cap a la Pastereta!

Provant la Salta Cabrón!

Allí ens hem enfilat per la Viatge Apatxe, que era la que em quedava per fer d'aquella placa. Ens ha agradat força i no hem patit gaire. Molt bo l'últim llarg, dels millors de Montserrat Sud. I per rematar la jornada hem tatxat les vies del totxo de La Planeta, explosives i curtes... Hello, Mr. K!

Joan Pera al Viatge Apatxe