Free añejo a St. Llorenç del Munt – Part 1

De fa temps...

A finals dels vuitanta i principis dels any noranta, es comencen a equipar vies de caràcter esportiu a St. Llorenç del Munt. Al 1984 es fan els primers experiments a les Sardinetes i ràpidament s'estén cap a l'altra banda de la cinglera: Font Soleia.

Un any més tard es comença a explotar el pis inferior del massís: les Gaites, el Cap del Mort i la Diagonal. Tot això apareix publicat al Desnivel del novembre del 1986...

Punta del Mig
(C) www.santllors.com

D'ara...

Com que no puc caminar gaire i a Les Gaites, ja no em queda cap línia esportiva per fer, aquest estiu m'he dedicat a descobrir aquesta “esportiva iniciàtica” del pis d'abaix. Motivat en gran part pels reequipaments que s'han portat a terme en els darrers temps.

En aquest post us parlaré de la Punta del Mig, i en un segon article molt més extens, de la Gran Diagonal.

Jortx a Wass de Kül

La Punta del Mig o de Parents

Segur que tots els que heu escalat a les Gaites, algun dia us heu quedat mirant el sostre que queda a la dreta de la canal, on hi pengen “aquelles coses” oxidades. Aquest sostre és la part final del que es coneix com la Punta del Mig. Delimitada a l'esquerra per la canal de les Gaites i a la dreta per l'imponent agulla de l'Esquirol i la seva canal.

Aquesta petita cinglera va caure en el més absolut oblit en el moment de l'eclosió free, segurament per la seva poca alçada, o per la qualitat de la seva roca. Fins i tot la seva denominació ha portat a confusió més d'un cop. Segons la bíblia Sant Llorenç Pam a Pam del mestre Barberà, la Punta del Mig és la cara est de la cinglera mentre que la Punta dels Parents és la cara sud, on domina el sostre ja esmentat [p.53 – 54]. Així que a priori no es pot esperar gran cosa d'una paret que no sabem ni com anomenar...

Perfil de la via Sorolla

Però alguna joia hi queda amagada a la part final del cingle. Si des de sota el sostre ens enfilem per la canal de l'Esquirol, a la dreta, ràpidament trobarem la boca de l'avenc que rep el mateix nom, de l'Esquirol. Sobre aquest estret forat, en una petita lleixa hi trobarem dues vies clàssiques reequipades i una de nova fornada.

Wass de Kül  (13): Via oberta per l'Arnau Renom i pel Xavi Grané amb dos llargs curts. Actualment ha estat restaurat com a itinerari esportiu, el primer llarg, baixant la reunió per sota la feixa terrosa on es feia antigament. La reunió original resta desapareguda, gràcies als amics de l'aliè, així que si es vol fer el segon llarg la millor opció és rapelar des del cim fins la feixa o bé fer la reunió actual.

La via (versió esportiva) té un lleuger desplom amb forats que cada vegada es van fent més grans, fins que un petit sostret marca el canvi de roca i on caldrà arribar fresc per caçar la reunió. Més que recomanable de fer a condició de que no sigui per escalfar.

Jortx a Carajillo de Veterano

Orgasmes Parabolt-X (11): Via de recent creació, just a l'esquerra d'un espectacular degotall, poc usual per aquesta zona. Entrada a bloc de petites regletes fins arribar a un gran còdol. En aquest punt cal pujar per l'esquerra del degotall fins un gran forat que permet canviar de paret i de tipus de roca. Ara petits forats de dits ens permetran arribar a la reunió, comuna amb l'anterior via. El tercer bolt costa una mica de xapar i cal parar una mica d'atenció a l'alegria de les assegurances de la part superior. Via recomanable però amb les cintes posades...

Ressenya original de la Wass de Kül

 
Sorolla (10): Just a l'esquerra de l'última via, seguint una petita lleixa ens trobem un magnífic diedre on a cop de burí es va guanyar el desplom. A finals dels vuitanta s'hi van intercalar spits per tal de ser apurada en lliure i finalment ha estat restaurada mantenint la ubicació dels spits i deixant els burils originals (vigilar alguna plaqueta).

Via amb dos seccions complicades, la primera d'elles a l'abandonar el desplom, on haurem de fer algun llançament precari sobre cantells arrodonits i una segona secció, més fàcil, per superar el desplom final. Entre mig podrem reposar gràcies a un còdol de la mida d'un televisor de 40 polsades. Personalment em va agradar molt poder encadenar aquesta via, ja que és un tipus d'escalada que em va molt bé, però per als amants de les llargues tirades pot ser un petit infern. Al despenjar-vos pareu atenció a la llastra adossada que hi ha sobre l'últim bolt (esto suena a hueco!).

Ozzy a Wass de Kül

Si seguim pujant uns metres la canal, just davant ens trobarem amb un parabolt a poca alçada. Que no us enganyi la pinta de rampes que tenen aquestes dues vies del Pere Dinarès, són bones!

Carajillo de Veterano (14): Un cop superada la rampa inicial, ens desviem a l'esquerra seguint uns pitons i ràpidament ens trobarem un petit desplom de bona roca que no és gens trivial de superar. Quan la placa ja tomba, la roca es torna de pel·lícula, amb capritxoses formes dels còdols més abrasius de St. Llorenç.

Carajillo de Magno (15): Ara ens desviem a la dreta, i anem fent petites ziga-zagues per evitar els sostres. Un petit pas més vertical ens deixa a la rampa final.

Segurament aquestes vies deurien ser obertes per baix i posteriorment s'hi deurien afegir els parabolts, així podrem veure tot tipus d'assegurances (pitons, burils, ponts de roca curiosos, spits, ...)

Jortx provant l'Orgasmes Parabolt-X

Per acabar la col·lecció, i de la mateixa mà del Pere Dinarès, a la cara oest, enfront mateix de les Gaites, hi trobarem un petit sector amb tres vies curtes. Per poder arribar-hi cal pujar per la canal de les Gaites, al tram final d'aquesta, quan ens hem d'enfilar per unes roques, agafem una petita traça cap a la dreta. Amb una mica de grimpada i esquivant algun arbust, arribarem a una petita lleixa on comencen les vies. Una altra opció és acabar de pujar la canal i arribar al cim de la Punta del Mig, d'allí baixem en diagonal cap a l'espadat fins trobar uns spits i poder rapelar. Aquests spits són les reunions de les vies.

Gerard (1): Petit desplom d'entrada amb bons cantells que un cop superat desapareixen i deixen pas a uns metres de molta finura.

Anna (2): Ajudats per la fissura de la dreta, podrem passar sense gaires complicacions el desplom.

Quim (3): Entrada vertical de bons cantells i pas de sostre per assolir la reunió. La reunió la formava un spit M10, que ara com ara resta sense placa, així que haurem de portar-la o bé rapelar d'una bona savina.

Aquestes tres vies formen un micro sector més que oblidat, però amb bones vistes i que ens pot servir per escalfar si volem fer les últimes vies de la dreta de les Gaites, força més dures.

Jortx provant l'Orgasmes Parabolt-X

Continuarà...

Ke Buen Dios

Ja fa uns 10 anys que va caure a les meves mans la guia d'Osona Vertical. No és una guia exhaustiva i de fet, com a opinió personal, és poc pràctica. Però sí que és innegable que veient algunes fotografies i llegint les descripcions, aconsegueix transmetre les ganes d'anar a escalar en aquests cingles, on el "tot poderós" va decidir que no serien creats amb aquesta finalitat...

El Castell Ample des del Castell Bernat

Amb el temps s'han anat arreglant vies velles i obrint-ne de noves, així que la guia ja està una mica "desfasada". En ella hi podem trobar descripcions que ja no s'ajusten a la realitat. Un bon exemple d'això és la descripció de la Directa Montserrat al Castell Bernat: "Uns anys després de la seva obertura va patir un esllavissament i es va deixar d'utilitzar... Darrerament s'ha fet alguna repetició, que confirma els pitjors presagis... Equipament molt precari ja que es tracta d'una via abandonada..."

Jortx al primer llarg de la Directa Montserrat

Però una visita al blog d'un dels seus aperturistes, el mestre Miquel Vilaplana,  informava que al 2010 havia estat restaurada de forma impecable. I a sobre s'havia realitzat en lliure (ressenya al mateix blog). El segon llarg estava cotat de 6c, però com devia ser un 6c sobre fang?

Amb la motivació de descobrir els paisatges verticals de les Guilleries, i en especial de poder gaudir d'aquesta peculiar roca, fa uns dies ens hi vam acostar amb en Jortx.

Entrant a la reunió de la Directa Montserrat

Després de realitzar una petita excursió gratuïta per la base i les canals del Castell Ample, vam aconseguir arribar a la base del Castell Bernat, el nostre objectiu. Allí ja vam poder comprovar que res de cara nord com promet la ressenya: fins a les 12:30h no vam tenir ombra a la paret, espera que vam passar discutint que impressionant seria tot el conjunt si la roca no es caigués sols de mirar-la...

Indeseables al cim del Castell Bernat

Quan comencem la via ja ens adonem de dues grans veritats: que dolenta és la pedra (o fang segons t'ho miris) i quina sort que estigui esplèndidament equipada. El primer llarg l'aconseguim passar en lliure, i és que té la seva gràcia això de tibar de les llastres de fang.

Al segon llarg em falla la vista i erro el camí, una llàstima perquè va estar molt aprop de sortir en lliure. El pas clau consisteix en tibar de petites llastres de fang i ràpidament anar a la dreta a caçar una petita torre, d'allí llançament a la savina agraïda per seguir en un lliure més assequible. A meitat de llarg trobem una llastra curiosa. Està ben equipada amb algun pitó i no cal portar el friend que marca la ressenya.

Últim llarg del Salt de la Minyona

Un cop dalt, creuem la jungla per arribar fins al cim  a fer-nos les fotos testimonials d'haver estat aquí i amb un ràpel llarg arribem de nou a peu de via. Com que ja s'ha fet una mica tard, l'ombra ha arribat a altres cingleres i això ens fa decidir per aprofitar el viatge i acostar-nos a la Directa al Salt de la Minyona.

Aquesta segona via ja és més "comercial" ja que en circula molta informació per la xarxa. Nosaltres decidim arribar al mirador amb el cotxe i des d'allí rapelar per la canal de l'esquerra del cingle, l'antiga via de pujada (bona descripció de com arribar-hi aquí).

Última reunió del Salt de la Minyona

A la canal trobem que les anelles de ràpel ja no hi són, suposo que s'han eliminat donat que la via original no tenia expansions. Això no és cap problema gràcies a la bona alzina que hi ha al mateix emplaçament.

La via ens agrada força. Surt tota en lliure (totalment d'acord amb la ressenya del Ferran) i la roca ens sembla molt bona, tenint en compte d'on venim... Així que pot ser una bona combinació estival, primer la Directa Montserrat al Castell Bernat i després la Directa al Salt de la Minyona.

Miquelets a la Piula

Informació pràctica: Per arribar al peu de via de la Directa Monterrat, passat el túnel de la Mina (direcció Vilanova de Sau), passarem dues masies que ens quedaran a la nostra dreta. Un cop passada la segona, just davant d'un petit pont a la carretera, podrem aparcar a la dreta, en una ampla entrada de pista. Des d'aquest punt seguim a peu baixant per la carretera uns 150 metres i en un revolt a l'esquerra, podrem veure una pista que s'enfila cap al bosc (esquerra).

Seguim aquesta pista i ràpidament trobarem una cruïlla on agafarem la pista que puja a la nostra esquerra. En uns 5' aquesta pista queda tallada a peu del Castell Bernat. A la nostra dreta apareix un corriol que puja pel vessant oest de l'agulla. Quan arribem al coll, entrem al bosc a la dreta en direcció a la paret. Un cop a la cinglera, si anem a la dreta, uns 25 metres, trobarem l'inici de la via UEV. Nosaltres anem cap a l'esquerra per rodejar l'agulla. El camí és estret i penjat, però en uns 50 metres ja trobarem la R0 amb un bolt.

Graceland a la Piula

Durant aquests dies hem aprofitat per fer una estada a Benasque amb la Selene. Hem pogut escalar algunes vies mítiques i visitar impressionants sectors, com la recomanable Foradada del Toscar (no us perdeu les vies fakir de l'esquerra del forat).

També hem fet alguna sortideta a diversos sectors de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt. I ahir per celebrar l'onomàstica del patró de les barbacoes, aconsegueixo encadenar una via clàssica, la Sorolla a la Punta del Mig. Però d'això ja en tindreu més informació al següent post...

JP al pèndol de la Grimèjia

Diserción...

Hem començat aquesta setmana de gairebé vacances fent una visita a un lloc molt especial: el bosc de la Grevolosa, a St. Andreu de la Vola. La idea era caminar una mica i perdre'ns pel que sembla ser que és l'últim bosc de fades de Catalunya.

El bosc de fades de la Grevolosa

Jo de fades i follets no n'he vist cap, però sí que crec que és una de les fagedes més espectaculars que he vist per les nostres contrades. I a més amaga tres faigs declarats arbres monumentals per la Generalitat.

Primer llarg original de la Cerdà- Pokorski a la Prenyada

L'accés és molt fàcil, simplement cal aparcar al mateix coll de Bracons, i d'allí agafar la pista que puja i ràpidament planeja. Al cap de poca estona ja veurem un corriol indicat que davalla fins l'interior d'aquest oasis de natura. Si seguiu baixant més, anireu a parar a l'ermita de Sant Nazari, un bon lloc per aturar-se a l'ombra i fer un bon berenar (30 minuts des del cotxe).

Jortx al primer llarg original de la Cerdà- Pokorski a la Prenyada

Dijous el Jortx em proposa d'anar a resoldre un compte pendent amb La Prenyada, la Cerdà-Pokorski. Com que ell ja coneix la meravella vegetal que és el que ara es coneix com el primer llarg, decidim provar sort per l'entrada original, i no defrauda!

Jortx al segon llarg de la Cerdà- Pokorski a la Prenyada

La veritat és que la via és molt bona en tot el seu conjunt, gairebé tota equipada amb spits i pitons, i on sols utilitzarem els tascons en el segon llarg, i a l'entrada original.

A mi em va encantar l'entrada a la tercera reunió, on passeges per sobre del sostre de l'Estrella Fugaz amb una roca espectacular.

Al segon llarg de la Cerdà- Pokorski a la Prenyada

El pas difícil del quart llarg no ens ho sembla tant, no és així amb l'últim llarg, que ja pertany a la normal. Un primer pas que requereix d'un bon cop de gas per no deixar els turmells a la feixa de sota. Sembla evident que per l'absència d'assegurances això era resolt amb un pas d'esquenetes.

Jortx al tercer llarg de la Cerdà- Pokorski a la Prenyada

En resum, bona via per a un matí d'estiu, però no matineu gaire que fins les 12h té sol en els primer llargs.

Per acabar d'arrodonir el dia, anem a buscar l'ombra del Totxo del Paco, on tornem a gaudir de la bonica Lliure de CO2.

Jortx al quart llarg de la Cerdà- Pokorski a la Prenyada

Com que dissabte no tenim gaires ganes de passar calor, anem al sector amb més aproximació del país: les antenes de Collsuspina. Un cop banyats amb el repel·lent anti-mosquits, passem un bon matí a l'ombra.

Jortx a Balbina, a Collsuspina

La veritat és que a mi em queda poca cosa que pugui fer en aquesta paret, però sempre va bé repetir algunes de les línies tan guapes que hi ha. Així que per escalfar faig una passada a la fissura de la Balbina i a la placa de l'Ocellets.

Laia a Ocellets, a Collsuspina

Finalment em decanto per l'última línia que em quedava per fer a la part dreta, la zona popularment coneguda com "si no hubiesen los árboles lo haria con el crashpad", je, je, je...

Provo la Sultans Of Bloc, on tothom diu que amb taló surt fàcil, però la veritat és que jo sóc incapaç de trobar el taló, ni de fer una bicicleta, com la que feien dos cracks que també la van tatxar.

En resum, que entre una cama poc hàbil per la lesió i poques ganes d'escalfar-me el cap, al vídeo teniu el resultat: mala qualitat d'imatge, pitjor música (Danba, punky dels vuitanta) i pèssim escalador...

Recordant la Lliure de CO2, al Totxo del Paco

Finalment explicar que en dues tandes he tatxat les vies d'un dels totxos que em quedaven pendents de visitar a St. Benet, el Totxo del Buitri. Jo he accedit rapelant però m'han comentat que es pot arribar a peu de via des d'un caminet que surt del Totxo WC, sota el Mac-Cana.

Les vies més velles són les de l'esquerra, que tenen reunió intermitja, mentre que les de la dreta són d'una sola tirada, ambdues del Nacho. Just abans d'arribar al Totxo de les Maries, a la dreta surt un corriol que ens deixa al cim d'aquesta paret. Uns 3 metres per sota d'una sabina veurem una ferma reunió de 4 burils, que ens permetrà accedir a la resta de reunions.

Totxo del Buitri
Retocada de www.kujo.com

Petit repàs personal de les vies:

1.- Fruits: Equipada amb spits M10 a l'inici i M8 al final. Reunió intermitja amb dos spits d'anella. 5 metres d'entrada durs amb preses molt petites i arrodonides, caldrà encertar amb el dia per tenir el tacte necessari. Un cop passat un llavi vermell, la cosa es suavitza i comencen a aparèixer grans forats.

2.- Arrels: Primera via del sector cosa que queda clar amb els spits col·locats (vigilar alguna placa). 3 metres inicials durs amb llançaments a petites regletes i forats. Un cop arribem a les branques de l'arbre, grans cantells i roca brutal. El segon llarg és un cop de gas de bons forats, amb un pas llarg a la dreta sota un petit sostret.

3.- Llenya: Llenya és el que et deus fer com caiguis!. Bolts distanciats, i perill de trencar-se contra l'arbre entre la segona i tercera xapa. Pas dur abans d'entrar a la lleixa central i bons cantells però passos llargs per sortir del desplom. A la reunió sols hi ha un mosquetó d'un dels dos bolts.

4.- Canal Sur: Projecte sense expansions, crec que oberta pel Guille i el Fernando. No tinc més dades. He vist algun pont de roca i un tascó a mitja placa.

5.- Fullaraca: Entrada curta on cal encertar amb els cantells i forats i roca brutal fins a dalt. Assegurances allunyades, en especial l'última. Reunió d'un solt bolt!

6.- TriniClimb: Realment no sé si és una via diferent o el segon llarg de la Fruits, els spits es veuen diferents. Desplom de grans cantells, molt maco.

A l'esquerra de la Fruits hi ha la Savia de Lagras, una via sense expansions del Guille, el Fernando i el Joan. Podeu trobar la ressenya a aquí.

Bon sector per fer vies de més de 3 o 4 xapes.

Eròtic Cosmos

Aturada cerebral la de dijous passat. Ja feia temps que em cridava l'atenció una via de la imponent Mamella, a la Plantació. Des de que fent la Carisma vam rapelar per aquesta línia, que em tenia el cor robat. A més la descripció d'un dels seus primers repetidors encara em va deixar les dents més llargues.

La imponent Mamella

La cosa va quedar en l'oblit des del 2006, ja que sols pel fet de pujar allí dalt ja feia mandra. Però actualment, quina millor manera de provar l'estat de la cama que arribar al peu de via d'aquesta agulla?

Segon llarg de l'Arts Eròtics a la Mamella

Com que no estava gaire convençut de poder arribar-hi sa i estalvi, m'acompanyo de dos professionals, un dedicat als ossos i altres  fibres i l'altre a fer-me de xerpa, ja, ja, ja... És broma!, molt bona companyia d'aquest parell de veterans, en Jaume i el Joan Pera.

Segon llarg de l'Arts Eròtics a la Mamella

La via no defrauda, però es fa curta per la llarga aproximació que té (les dreceres són dures i posen a prova el meu genoll). El primer llarg és una curta xemeneia que permet abastar el cim de la llastra adossada on trobarem una còmoda reunió de burils.

Jaume acabant l'Arts Eròtics a la Mamella

El segon llarg comença per una magnífica placa de roca abrasiva i perfecta, amb un burí al poc de sortir de la reunió i un altre a uns 7 metres per sobre. Com sempre amb aquestes plaques montserratines et pots buscar la vida per protegir-te raonablement. Nosaltres vam fer servir un C0.5 i algun que altre merlet es podia encintar.

JP al segon llarg de la Cosmos Factory

La placa està rematada per una petita xemeneia acabada amb flanqueig. Fins aquí tot bé, però després de l'últim pitó comença el festival de roca mediocre. El millor és no tenir gaires contemplacions i tibar directament d'una bona savina...

Reunió amb un parabolt i burils i ràpidament cap abaix que el cotxe està molt lluny i el temps comença a pintar malament.

JP a la segona reunió de la Cosmos Factory

Dissabte no trobem cap bona via a l'ombra per fer. No volem caminar gaire i les vies de la cara nord que ens queden per fer, o són massa dures o hi toca el sol. Així que buscant, buscant apareix la ressenya de la Cosmos Factory. Ens ve com anell al dit, compleix tots els requeriments i a més sembla ser que està de moda.

JP al tercer llarg de la Cosmos Factory

Oberta d'una forma curiosa, combinant llargs esportius amb llargs tradicionals. Poca cosa a dir que no s'hagi comentat en altres blogs. Personalment em va agradar força, i coincidint amb tothom, algun pas del cinquè llarg és més dur que el llarg anterior.

S'ha d'agrair la neteja de les fissures, que fa que l'equipament flotant sigui fàcil de col·locar i quedi molt bé.

Equipant el sisè llarg de la Cosmos Factory

La via surt tota en lliure a excepció de dos passos d'A0 al tercer llarg, al que no els hi dedico gaire temps perquè els spits queden desplaçats dels forats bons, cosa que no desmereix aquesta curta però agradable tirada. Bona via per fer a l'ombra.

Finalment afegir una bona visita entre setmana al Totxo del Buitri a Sant Benet. Jo vaig rapelar des del cim, però el guarda del refu ja ha confirmat que s'hi pot arribar caminant des del Totxo WC.

Vaig poder fer les dues vies de l'esquerra, la primera un xic més difícil del que diu  la ressenya. Tant a l'una com a l'altra, hi ha 3 o 4 metres molt antipàtics de petits i arrodonits cantells, però després comença el festival de bona roca, en especial als segons llargs, no els deixeu escapar. Els spits de l'Arrels s'han de tractar amb carinyo...

Motosierras y Mataesquiroles

Aquesta setmana he dedicat dues tardes seguides a Agulles, un lloc que poc a poc vaig redescobrint, i és que l'aproximació és curta, hi ha moltes orientacions possibles i la llargada de les vies és ideal per a la meva cama.

Jortx al tercer llarg de la CADE a la Miranda de la Portella

Ja fa uns dies vàrem veure al blog dels Escalatroncs la ressenya de la Carreras-Nicolau a la Roca de les Vuit. Una via que ni coneixíem, segurament per la seva graduació d'A2 sobre mala roca, però que ens assabentem que s'han afegit uns quants bolts i que es pot passar tota en lliure assequible. Com que ni el Jortx ni el Joan Pera havien fet la CADE, ja tenim l'excusa perfecta!

Jortx al segon llarg de la Carreras-Nicolau a la Roca de les 8

Un primer llarg mig en diedre mig en off-width, però amb roca no tan dolenta com semblava a primer cop d'ull, ens deixa arribar en lliure-arrossegat fins a la primera reunió. Vés a saber quan es va reequipar, però queda clar que els spits porten uns quants anys allí...

JP al primer llarg de la Carreras-Nicolau a la Roca de les 8

El segon llarg és el més bonic de la curta via. Una bona xemeneia que poc a poc va perdent verticalitat. L'equipament és correcte però no abundant, això sí, la roca millora molt respecte el primer llarg. Aquest llarg acaba a la segona reunió de la CADE de l'agulla veïna, la Miranda de la Portella.

JP al tercer llarg de la CADE a la Miranda de la Portella

Per als col·leccionistes, una fàcil grimpada per l'aresta de l'Agulla de les Vuit ens permetrà fer cim. Nosaltres ràpidament prosseguim l'escalada per la magnífica i repetida CADE de la Miranda de la Portella. Poca cosa a dir d'aquesta via que no s'hagi explicat per la xarxa. Simplement afegir que la sortida de la tercera reunió és un pas explosiu de 6b i que el canvi de cara del tercer llarg és d'aquells llocs pel que tot escalador montserratí hauria de passar...

El segon llarg de la Carreras-Nicolau a la Roca de les 8

A mi personalment em va agradar la via, a més amb l'equipament actual et permet fer el cim sense haver de traure l'estrep, gaudint d'una bona xemeneia i del millor llarg de la CADE. Això sí, cal no tenir gaires manies amb la roca del primer llarg...

Mític tercer llarg de la CADE a la Miranda de la Portella

La tarda següent quedem amb en Ferran, i buscant l'ombra decidim dedicar-li les hores al Juanillo. Anirem a la Vespa i les vies escollides seran la Recuerdos de Mundiellos i la Juanito Piquete y los Mataesquiroles.

Primer llarg de la Recuerdos de Mundiellos

Les dues vies són molt similars: placa tècnica d'agulles més o menys vertical amb roca bona però no excel·lent. L'equipament és just però no exposat, spits en estat acceptable. La Recuerdos del Mundiello té un primer llarg d'anar-s'ho mirant amb calma i guarda els passos més complicats a les dues últimes xapes. El segon llarg sols sortir de la reunió té un pas de gesto molt complicat, per tal d'enfilar-se sobre un gran còdol. L'arribada a la reunió desploma i cal veure un cantell crucial... aquí ho deixo. Un servidor no va poder encadenar aquest llarg... dur!

El Ferran, mig remugant va arribar a la reunió amb un treballat encadenament a vista.

Segon llarg de la Recuerdos de Mundiellos

La Juanito Piquete és una altra cosa. El primer llarg és d'anar fent, fins arribar sota la reunió on un flanqueig t'obliga a fer funambulisme sobre petits còdols de peus i insignificants preses de mans. Jo vaig tenir algun problema d'envergadura respecte al Ferran, així que m'imagino que algú més baixet sortirà exultant d'aquest tram. A l'inici cal esquivar un arbre i unes quantes heures que arriben a amagar algun spit.

El segon llarg té un inici desplomat de grans còdols i rampa fins al cim, res a veure amb el primer, però agradablement maco.

Ferran al primer llarg de la Juanito Piquete y los Mataesquiroles

Ja fa uns anys vaig tenir el plaer de conèixer al Juanito Piquete a Santa Coloma, quan s'hi va establir amb la seva botiga de música (LP's, maquetes i altre merchandising). Com que ens va agafar en plena època punk, aquell antre era un club social. Bons records d'alguna tarda escoltant música al costat del Ramon de Vicio, amb aquella estremidora semblança al llavors ministre d'injustícia J.A. Belloch.

Als concerts de festa major era un clàssic l'actuació del Juanito Piquete y Los Motosierras, amenitzats amb els Antígeno Australia i els peculiars Depravación (algun dels seus components fins i tot s'havia atrevit a venir a escalar, causant sensació al sector escollit amb les seves pintes).

Segon llarg de la Juanito Piquete y los Mataesquiroles

La veritat és que al Juanito Piquete li agradava un estil musical lluny del soroll que s'imposava en el moment i quan ens va "deleitar" amb el seu nou grup DBS (Datura Bruising Show) gairebé li retirem la paraula... 

Després ja li vam perdre la pista, però buscant al YouTube, veiem que el seu criteri musical s'ha anat imposant, i és que el que fa uns anys sonava molt malament ara fins i tot es bo... en Piquete era un pionero!

La Mar de ferro

Fa uns 10 anys, amb la Selene vam anar a fer la ferrada de la Cala del Molí a St. Feliu de Guíxols. Era la primera que feia ella, jo ja l'havia fet, però quan sols existia un petit tram. Aquell dia el mar no ens va deixar apropar-nos... Quan vam tornar a trobar el moment, l'acabaven de tancar.

Ferrada de la Cala del Molí

Fa molt poc ens vam assabentar que l'havien tornat a obrir, i abans que es desgasti el material, vam decidir anar a traure'ns aquella espina clavada. Deixant de banda els principis etico-morals de colonitzar una paret amb aquesta quantitat de ferralla, val a dir que el recorregut és força maco.

Joan Salvador, Gavina

L'última ferrada que havia fet era la Feliz Navidad i per tant aquesta em va semblar un passeig, això sí, un passeig amb bones vistes i amb una tranquil·litat sols trencada pels crits de les pobres gavines, que tot just ensenyen als seus polls la realitat de la dura vida dels llops de mar.

Ferrada de la Cala del Molí

El que no em va semblar un passeig va ser la via Grimpanautes a la Miranda de les Boïgues. Gràcies al Ferran, que em va traure a passejar (valga la rebuznancia!), vaig poder tastar el seu últim llarg, sols a l'abast de paladars selectes...

Ferrada de la Cala del Molí

Després de fer aquest últim llarg, estic més convençut d'haver fet bé baixant-me de la meitat. Això sí, tornant del cor d'Agulles, em vaig permetre el luxe d'encadenar la Marxa Interestelar a la Roca Stop, abans de que amb ordem e progresso sigui reequipada, com la seva veïna de la dreta.

Supermarxa Interestelar, a la Roca Stop

Així que ja veieu quin panorama, sols sé "comportar-me" quan hi ha "ferralla" pel mig, serà cosa de l'edat.

Aprofito per deixar constància de l'última línia oberta al Diafragma (St. Llorenç del Munt), sense descans de la tercera xapa a la reunió i gens evident a vista, com ja ens té acostumats aquest sector ideal per als matins d'estiu.