Mira l'arrogància com camina pel terra...

Paret de Canalda al centre de la imatge

Ja queda lluny aquell febrer del 2001, on amb l'Extrem número 71 com a bíblia, ens dirigim a la desconeguda (pel Martí i un servidor) paret de Canalda. L'objectiu era la via més recomanada de la paret, tot i els rumors circulants d'exposició, mala roca, matolls i passos trenca-turmells. Així que en un agradable i assolellat matí hivernal ens trobem els dos als peus de la Somni Pirata.

Richi al quart llarg de la Dimensió Aproximada

Entrem per un relliscós i diagonal primer llarg on ens adonem quin és l'estil que es gasta per aquestes contrades. El segon llarg em fa patir per les meves cames, i és que en aquell temps encara no sabíem de que anava això de l'autoprotecció. Al tercer llarg comprovem que aquí "pilla" tant el primer com el segon. 

Passats els desploms inicials, ens envaeix una densa capa de boira que puja del Cap del Pla cap al Port del Compte. L'entorn es torna màgic, igual que la roca, amb aquelles incrustacions coral·lines i aquells colors ataronjats. A l'última reunió, sense veure el buit, tot i les cordes penjant a través de la boira, sens dubte ja podíem afirmar que Canalda ens havia robat el cor!

Martí al segon llarg de la Rodamons

Des d'aquell dia hem anat tornant amb més o menys freqüència. El Martí ha pogut repetir algunes de les vies més temibles de la paret, com la Torrente de Flujo o la Farinelli. Un servidor ja en compta 15 i espera fer-ne un bon grapat més...

Serveixi aquest post per recollir les vivències d'aquestes 15 vies, fetes en els últims 12 anys.

Creuant la cascada de la Rodamons

Somni Pirata: Com ja he comentat a l'inici, la Somni Pirata va ser la primera via que vam fer d'aquesta paret. Hi tinc un gran record, i no envà diuen els rumors que és una de les millors línies. Nosaltres vam entrar per l'entrada original, tot i que en aquell temps es recomanava l'entrada per la Funció Delta. Espectacular sensació de buit a l'entrada de l'última reunió.

Primer llarg de la Directa Estel

Dimensió Aproximada: Després d'una llarga discussió, en algun bar del Bruc, per a decidir on anàvem a escalar va sorgir la idea de tornar a Canalda. Provaríem una de les altres línies recomanades, la Dimensió Aproximada. Crec que ens deuríem posar a escalar en cordada de tres cap a les 12 del migdia i a sobre ens vam trobar tot el sostre del quart llarg desequipat (ara està equipat amb expansions). El Martí el va aconseguir creuar tant sols amb tascons i algun friend, amb sensacions força vibrants que van dilatar l'horari. Al 2002 ja hi havia qui feia trad per aquestes terres...

Primer llarg de la Tirant Pel Dret

Just es feia fosc quan acabàvem la via. I la veritat és que cap dels tres tenia ni la més remota idea de com baixar d'allí. Quan vam fer la Somni Pirata vam baixar rapelant per la Farinelli. Després d'una bona estona pujant, baixant, seguint la paret, ens decidim a fer una trucada a l'única persona que sabíem que havia fet aquella via, sort que ja existien els primers mòbils!

En J. Salvador ens va indicar a la perfecció com sortir d'allí sense llum, i després d'unes quantes relliscades, aconseguíem arribar a la pista que portava fins a la carretera, allò va ser un moment teletubi.

Lluís al segon llarg de la Tirant Pel Dret

Víctimes del 92: Una mica més endavant vam tornar per fer una via que no ens fes patir gaire, i la descripció que al Vèrtex feia d'aquesta línia ens va convèncer. No recordo gaire cosa: bona roca gris, flanquejos amb burils en bon estat (ara resta equipada amb bolts), bones vistes i si no recordo malament, feta en lliure. Una bona línia del Remi i companyia...

Jortx al quart llarg de la Tirant Pel Dret

Feria de las Vanidades: Ja per aquell temps tenia a les meves mans el llibre del Pep Soldevila, de les 100 millors escalades de Catalunya. En ell hi apareixien dues línies de Canalda, la Somni Pirata i la Directa Estel, però a les pàgines finals, hi havia una foto del Pep a la Feria de las Vanidades, passant una espectacular bauma al quart llarg.

Vaig convèncer al Martí per anar-la a fer i parlant amb el Lluís, ens va dir que s'apuntava perquè feia temps que li havia saltat un clau i després de restaurar-lo el volia tornar a lloc.

Jortx al primer llarg de la via de la Rita

Quan vam arribar per la carretera sota la paret de Canalda, ens vam trobar amb un peculiar personatge que anava a fer alguna via en solitari. El Lluís es va oferir a acompanyar-lo a fer alguna via, crec que al final van fer la Kòbolds. Aquest escalador solitari va resultar ser l'Edu G. Palma, un especialista en l'exposició i amb el qui, més tard, el Martí realitzaria les vies més dures de la paret.

El clau caigut el vam posar nosaltres mateixos, però sembla ser que actualment ha tornat a desaparèixer, així que si repetiu la via porteu una V mitjana, o més morro. Crec recordar que la via no em va acabar de fer el pes, i que vaig trobar que hi havia força líquens en alguna de les sortides de les panxes.

Primer llarg de la via de l'Ignasi

Rodamons: Mirant fotos per internet, un dia vaig anar a parar a la web del Remi Thivel i vaig veure unes imatges molt curioses: en Bunny arrossegant-se per una estreta lleixa totalment horitzontal. I sí, va resultar ser la paret de Canalda. Així que vaig tornar a enredar al Martí i al Jortx i vam anar a fer-la.

Una línia molt directa equipada amb bolts, algun una mica amunt, no sé si això es deu al seu equipament des de dalt o a l'alçada del Ricard Darder. El pas de la lleixa horitzontal és més espectacular que difícil, i on sempre pateixen més els segons que el primer. La via acaba creuant la cascada central de la paret, per si està mullada hi trobarem unes cordes fixes que ens ajudaran a passar. Una molt bona via.

Primer llarg de la via de l'Ignasi

Directa Estel: Un any més tard, i disposat a tatxar una de les altres línies recomanades de la paret, ens hi acostem amb el DJ Renom. Impressiona veure el primer llarg, quin munt de panxes desplomades que es creuen. Un cop posats en matèria la bondat de la roca fa que hi passis ben tranquil. Nosaltres la vam fer amb burils en perfecte estat, però no fa gaire ha estat restaurada. Com a totes les vies de l'Ignasi la línia està molt ben trobada i surt tota en lliure (l'últim llarg és un petit pas no tan fiero como lo pintan).

Jortx al primer llarg de la Falcon Crest

Dinastia: A l'any 2008, decidim pujar amb l'Edu G. i el Martí a la segona trobada d'escaladors de Canalda, organitzada pel Lluís. La nostra sorpresa és que a la sortida de Solsona ens situem darrera de la màquina llevaneus rient per l'exageració de fer sortir aquell vehicle. Sols puc afegir que si vam arribar a Canalda va ser gràcies a portar la llevaneus davant. El panorama a peu de paret era espectacular, tothom arraulit a la vora del foc i el Pelut i el Paca barallant-se per veure qui pujava a desmuntar els primers llargs de la K-36.

Martí al segon llarg de la Falcon Crest

Ens van dir que aquell dia seria impossible escalar, ja que queien unes caramelles com dagues de dalt de tot de la paret. Però ja que hi érem s'havia d'intentar. Desistim del nostre objectiu principal, situat massa a tir del gel assassí i ens arrecerem a l'esquerra de la Paret, per gaudir de la bonica i assequible Dinastia. Això sí, el fred no va perdonar: a mi em va fer caure a l'últim spit de la part artificial del primer llarg (gairebé surt tot en lliure), l'Edu escalava amb els guants posats i rescatava pitons sota el verglass, etc.

Tot i això, com que vam ser els únics que vam escalar, vam acabar la via més que contents. La línia em va agradar molt i va ser tot un espectacle veure a l'Edu a l'últim llarg de la Falcon Crest passant gairebé sense assegurar-se.

Tercer llarg de la Falcon Crest

Tirant pel Dret: A la ja comentada trobada d'escaladors del 2008, en Lluís ens va posar deures. Alliberar algunes de les seves vies de la paret. Així que amb el Jortx, ens plantem un dia davant de la Tirant pel Dret, acompanyats pel seu aperturista en plena celebració del seu nou lloc de treball. Com a bon amfitrió ens la deixa tota per nosaltres. Potser és una de les vies més maques que he fet a Canalda, amb un equipament esportiu, segons els Lluís, però que ja li agradaria a alguna línia xapa y sigue d'altres contrades...

El primer llarg no va sortir, ja que un xapatge tens em va fer penjar-me, però la resta de la via la vam apurar i gaudir com uns nens petits. Per cert, comentar que un cop anem caminant cap al cim, trobarem un pas d'escalada molt ecològic...

Últim tram de la Falcon Crest

Kobolds: Com que ens ho vam passar tan bé a la Tirant Pel Dret vam decidir amb el Jortx, gaudir més d'aquesta oblidada comarca i ens vam passar tot l'hivern següent pujant a escalar al Cap del Pla i a Canalda. No sé ben bé perquè se'ns va passar pel cap que l'objectiu era poder repetir la temuda Falcon Crest. Jo ja coneixia l'últim llarg i com ja he comentat abans, l'escalada que va fer l'Edu G. va contribuir a que mitifiqués tota la via.

Una bona forma de començar l'entrenament era amb la via Kòbolds. La veritat és que no teníem més informació que la ressenya i una foto on el M. Vílchez apareixia pujat sobre el Ricard Darder equipant l'últim llarg. Amb això ja hem vam tenir prou, i la veritat és que la línia no ens va defraudar. Llargs parells espectaculars (potser el quart llarg és un dels més impactants que fet a Canalda, per les formes de la roca) i llargs senars una mica rostolls. Com que un servidor va tenir sort amb l'elecció, guarda molt bon record de la via.

Més tard, en Ricard ens va desvetllar el perquè el nom de la via, i si l'acabeu també podreu descobrir vosaltres mateixos on vivia l'últim kòbold de la comarca.

Tercer llarg de la Dinastia

Via de la Rita: Apurant un juny no gaire càlid, amb en Jortx ens plantem sota l'arrogant pilar que forma el primer llarg de la via de la Rita. Un magnífic llarg que ens deixa sobre unes grans terrasses que cal creuar com millor es pugui i sense mirar-s'ho massa per tornar a gaudir del tram final de roca espectacular.

Recordo que mentre creuàvem el dens bosc que forma el penúltim llarg maleíem l'elecció de la via, un cop al cim vam apreciar que valia la pena, tot i que fos per a fer dos llargs bons.

Quart llarg de la Kobolds

Via de l'Ignasi: El mateix dia rapelem la paret i en un tres i no res ens plantem al peu de la via de l'Ignasi, preparats per a fer a doblet. Espectacular pas d'entrada assegurat amb doble buril. Passar la primera bauma de la forma més animal possible ja ens indica com anirà la via. Però per sort la dificultat baixa i es pot gaudir de l'obra d'aquest poc prolífic però genial aperturista que va ser l'Ignasi Cisa.

I sembla que cada cop estava més aprop el dia del gran repte, s'acostava l'hora de la tan temuda línia...

Jortx a l'últim llarg de la via de Pàscua

Falcon Crest: Quedem amb el Martí, que també té ganes de patir una mica, i ens dirigim cap al peu de la Falcon Crest, el nostre mite. El millor d'aquest racó de la paret és la curta aproximació i com s'intenta estirar per tal de retardar tot el que es pugui l'inici del patiment.

Personalment recordo un dia resacós. Mira que per aquella època ja sortia poc per les nits, i justament havia anat a coincidir amb el cap de setmana de la Falcon Crest... El Jortx que ja venia mentalitzat de casa ràpidament va enfilar el primer llarg, bastant equipat i de roca millor del que sembla (o la roca era bona o la ressaca potent!)

Martí al primer llarg de l'Orient Mitjà

A l'especialista de la precarietat, el Martí, li endossem ràpidament el segon llarg, on un diedre de difícil entrada i encara més difícil assegurament (ja s'havia trencat el pont de roca) l'esperava. Tot i això passa sense immutar-se gaire. Ara sí que sembla que tenim la via al sac, donat que l'últim llarg ja l'havíem fet en anteriors ocasions...

Començo el tercer llarg per una magnífica panxa, protegida amb un pont de roca, algun spit i algun plom, que surt en lliure. Un cop sobre el desplom estic content del resultat ja que esperava que el que venia fos de tràmit. I res més lluny de la realitat, la segona part del llarg era un diedre brut, vertical, difícil i del que havia saltat algun que altre clau.

Com vaig patir per acabar el llarg! Tant entrenar per passar panxes i acabar "pillant" en un diedre liquenós fent contorsionisme i pitonant en lliure de mala manera... sort que la confiança d'una bona V encastada en el fang no té preu!

Primer llarg de la Diòptria

L'últim llarg de la via el torna a fer el Martí sense cap mena de problema. És divertit comprovar el que us deia abans, com l'Edu G. va passar sense cap assegurança i com el vam cosir nosaltres.

Als companys els hi havia semblat molt poca cosa per a donar el dia per acabat i decideixen anar a fer l'Orient Mitjà, a l'esperó que es troba a la dreta de l'Abadie. 

Orient Mitjà: En Lluís ens havia promès que era una via gairebé esportiva per a gaudir de dos llargs de desploms típics del sector. Jo no tenia gens clar si pujar després d'haver deixat la vida al tercer llarg de la Falcon Crest, però em prometen passejar-me de segon i davant d'una oferta així no es pot dir que no. 

La via és molt bona, una successió de panxes amb l'assegurança sempre a lloc. Bonics jocs entre el sol i l'ombra a l'esperó que forma el primer llarg. Més que recomanable per arrodonir una jornada.

Cinquè llarg de la Diòptria

Diòptria: De les últimes vies que vam fer a la paret i ja atacada amb mentalitat esportiva. Tot i que molts cops ho he discutit amb altres escaladors, per a mi és, sens dubte, una de les millors vies de la paret, i encara ho seria més si es podés l'arbre que hi ha a l'inici del quart llarg i que va impedir fer-la tota en lliure. 

Recordo que a mi em feia mandra fer aquesta via ja que l'últim llarg és comú amb la via de Pàscua (un altre mite). I un dia li vaig dir al Jortx que si ell feia l'últim llarg anàvem a fer-la, i el més sorprenent és que sense pensar-s'ho gaire va dir que sí. Quan ja no es podia fer enrere va descobrir el perquè em feia mandra fer l'últim llarg. Però com una bèstia de la vertical va passar per aquest tram sense immutar-se!

Menció especial a la continuïtat del primer llarg, amb lleuger desplom i roca a controlar.

Edu a l'últim llarg de la Fot-li gas

Fa uns dies es va celebrar la tercera trobada d'escaladors a Canalda, amb immillorable organització per part del Lluís. No vaig voler saltar-me la cita, i aprofitant que aquesta vegada no feia falta la màquina llevaneus, el dissabte ens vam acostar de nou amb l'Edu G. i el Martí, per recordar vells temps.

Martí sortint de la Fot-li gas

Aquesta vegada em van deixar triar les vies a mi, tot i que sols ho vaig encertar en un 50%.

Yogurtu Ungüea: No sé perquè però des de que vaig llegir la descripció de l'Armand a l'Extrem 71, l'havia volgut fer. I és que allí es parlava de via "exòtica" que recorria un curiós amfiteatre petri. La realitat és que tot i que se'ns va fer curta, la via ens va agradar. 

Edu al primer llarg de la Yogurtu Ungüea

Un primer llarg amb un pitó amagat molt amunt i una entrada a la reunió digna de lamentar-se de no haver fet la tirada de primer. El segon i tercer llarg tenen arrancades explosives de la reunió amb una roca brutal, i donen pas a una travessia per sobre l'amfiteatre ja comentat amb bones vistes. Això sí, l'últim llarg és molt cutre, ben assegurat amb un buril i un spit i no més de 5c (deurien confondre un 6 per un 5 al fer la ressenya?).

Edu al primer llarg de la Yogurtu Ungüea

Intentant lluitar contra l'ombra, baixem ràpid de la paret i ens situem al costat de les Coves del Moro, apunt per a la següent via.

Fot-li gas: Llarg inicial magnífic amb successió de panxes ben equipades. L'última té una mica de líquens i cal anar amb compte. El segon llarg té algun tram una mica exposat i el tercer és digne d'oblidar, on la línia queda forçada per sobre d'una canal arbrada. Això sí, les vistes de l'espectacular esperó de l'últim llarg et fan oblidar la incomoditat de l'última reunió.

Martí entrant a la primera reunió de la Yogurtu Ungüea

Visibilitat Reduïda: Veïna de l'anterior via i últim viatge a Canalda, a dia d'avui. Creua un arrogant sostre (Coves del Moro) en el seu segon llarg i la resta de la via és un cum laude de com obrir en solitari per part del Lluís. Tots els llargs necessiten la seda dosis de sang freda. A destacar el flanqueig final del tercer llarg i molt especialment l'inici de l'últim llarg, on cal tenir-hi clar. Trams de roca espectacular i trams en que val més no mirar-se gaire els còdols. Magnífic el curt quart llarg i molt bonica tota la part central del tercer, que surt en lliure entre el 6b+ i el 6b.

Joan Pera al segon llarg de la Visibilitat Reduïda

No ho dubteu i visiteu Canalda! Jo segur que ho faré que encara em queden un munt de vies per fer: Nivea, Spectrum, Le Patrón Bunny, Pàscua, del Xuxe, ... una paret que ens ha vist créixer!

Free añejo a St. Llorenç del Munt – Part 2

En aquest segon post dedicat a l'inici de l'escalada lliure als pisos d'abaix de la Mola parlarem de la franja de roca coneguda com a La Gran Diagonal. Aquesta cinglera la trobarem just al costat de l'agulla de l'Esquirol, orientada cap al sud-est. Crida l'atenció una gran feixa que la creua d'extrem a extrem, en diagonal, accident geogràfic que dóna nom a la paret.

Aquesta feixa diagonal té trams força amples i d'altres d'estrets, i permet assolir el Pla dels Escorpins (segon pis) a canvi de realitzar algun que altre pas precari sobre el buit. Els trams més compromesos resten equipats amb sellaments químics, i és més que recomanable, donada la qualitat de la pedra en algun tram, fer ús de la corda en aquesta vertiginosa excursió.

Per arribar a la Gran Diagonal, simplement cal fer el mateix camí de la Punta del Mig i sense pujar la canal de l'Esquirol, creuarem aquesta agulla per la seva base. Just al canviar de vessant hi trobarem les primeres vies d'escalada.

Val a dir que comparada amb la seva franja veïna, les Gaites, la Gran Diagonal té força metres de roca delicada, i reserva sols pels metres finals la seva millor versió. Conforme anem pujant per la feixa, més petit és el tram de roca dolenta, però tot i així sempre ens tocarà escalar uns metres de fang compactat.

Laboratori

Trobem la primera referència d'ascensió per aquest cingle a l'any 1963, mitjançant la via Pirenaic, oberta a cop de burí per tal d'abastar el sostre triangular de mitja via i creuar-lo. Un cop ja a la bona roca se sortia en lliure. No us perdeu la descripció apareguda al full informatiu del Centre Excursionista Pirenaic (Octubre'63). El millor és que la via oberta es troba situada a “la pared de la derecha de l'Esquirol”. Llavors encara no es parlava de la Gran Diagonal.

CEP - Octubre'63

No és fins cinc anys més tard que s'obre la via Gallent, també molt pròxima a l'Esquirol i amb un tram sobre fissura ample que deuria acabar plena de grans tacs de fusta. Actualment tot aquest tram es pot fer en lliure, ja que la via està restaurada amb bolts, a càrrec d'en Ricard Darder i en Jaume Prats, però val a dir que aquest off-width intimida.

Uns deu anys més tard, aquesta cinglera comença a agafar el rol que la farà més coneguda, el de lloc ideal per a provar nous conceptes i entrenar una mica, donada la seva curta aproximació, la poca alçada i l'abundància de fissures i desploms.

Així, a mitjans de 1974, en Fredy Parera, juntament amb en Pere Pich i el David Oller, deixen plasmada aquesta idea obrint la curta via Pop. Com bé podreu comprovar a la ressenya que deixen al butlletí del Centre Excursionista de Terrassa (CET), amb aquesta via “ens hi vam entretenir dos diumenges”.

 

CET - Abril'74

A principis de 1973, en J. Mangot i en A. Soriano, també del CET, ja havien decidit passar quatre diumenges obrint via. Forçant una mica més la dificultat, decideixen seguir una fissura que va intentant esmunyir-se entre desploms, a mitja paret. Obren fent ús del burí fins que poden abastar la fissura i començar el ball precari a base de pitons i tacs de fusta sobre roca descomposta. A dia d'avui es poden veure les plaquetes totalment planes fetes servir sobre el fang taronja propi dels primers metres de la paret. Notem que a les dues ressenyes del CET la paret ja és anomenada la Gran Diagonal.

CET - Juny'74

La paret queda òrfena d'apertures fins a mitjans dels vuitanta on es fan alguns tímids intents d'experimentar amb l'escalada esportiva de l'època. Es busca el desplom i la bona roca, per tant, cal anar a la part final (dreta) de la feixa. En Roger Gonzàlez, l'Andreu Ortega, el Carles Vinyals i el Jordi Salas ho intenten amb les vies Nefast, Arriquitaun o Zeebop, però la cosa no acaba de quallar. Interessant l'equipament (ara precari) que es pot observar a la Zeebop, on t'has de jugar el físic sobre una desplomada i precària roca quan a menys d'un metre es pot pujar grimpant amb tranquil·litat. Els principis de l'escalada esportiva no van ser gaire clars...

Tot i això, un petit racó a l'ombra de l'Esquirol permet experimentar amb l'escalada de plaques de roca dubtosa amb mentalitat d'escalada lliure. D'això s'encarreguen en Xavi Grané, en Joan Carles Saball i el Manuel López, obrint unes vies que a dia d'avui tot escalador de Sant Llorenç ha d'haver “assaborit”. “Yo solo me caigo si es 6a, como no me he caido es V+”, deia un dels seus aperturistes...

Però el relleu real dels aperturistes del 70 l'agafen els fanàtics del pedal sobre roca delicada, mestres del Sant Llorenç del Munt més precari, que més tard van exportar el que havien aprés en aquesta cinglera cap a grans parets (Montserrat, Montrebei, ...).

 

Estigma dels Rovellats

A principis dels 90, grans clàssics com en Fredy Parera, l'Amadeu Pagés, en Joan Armengol, juntament amb en Jaume Clotet i molt especialment el Manuel López (M1G), converteixen la Gran Diagonal en el laboratori de l'estrep que havia estat feia dues dècades. Delicats emplaçaments sobre roca molt trencada de vegades, els fan agafar un bagatge sobre els pedals que alguns d'ells deixaran en forma d'apertura o repetició dels artificials més complicats i exposats del país.

 

Legend

Sols cal passar per sota de línies com Legend, d'en Paca, o Pedalea o Muere del Manolo per veure com són de precàries algunes assegurances i que prop que estàs del terra per a fallar. 

De la Legend tinc referències d'unes quantes repeticions, però de la Pedalea o Muere sols sé que la van repetir el David Jorba i l'Amadeu Pagés amb moments vibrants, com la finalització del llarg d'A4 en lliure per part del David o el trencament d'algun que altre merlet al segon llarg. En Manuel López és una figura que hauria de ser reivindicada: donant sempre la cara davant de l'exposició, ja fos amb pedals, en lliure o caminant pels cables d'acer del pont penjat de Montrebei... 

Llàstima que ens va deixar massa aviat. Acabant d'obrir una desplomada línia a la Paret de Catalunya (Montrebei), recordo que comentava que en un llarg d'A5 va traure un plom i li va caure una llastreta, llavors va haver de posar un spit i va decotar el llarg a A3... com deuria ser el llarg en l'estat original!

 

Rancia Estirpe

Menció a part per l'Amadeu, que potser sempre seguint línies més lògiques cerca l'essència dels Mites Moderns de l'artificial i deixa tres línies a la paret, una d'elles en solitari. Imprescindible passar per sota i veure l'acusat desplom que segueixen totes tres.

Llocs tenebrosos on a dia d'avui a meś del material típic d'aquestes “mogudes” també caldria afegir la podadora. Val a dir que algunes d'aquestes línies ja havien estat començades de fa anys, però faltava algú amb la solvència necessària per acabar-les.

 

Mites Moderns

La paret quedava força coberta de vies sols aptes per a alguns privilegiats, que fins i tot s'atrevien amb “allò” de l'esportiva. Així el propi Manolo López, o l'Amadeu Pagés, alhora que feien malabarismes sobre els estreps deixaven línies esportives com la Carpantin o les vies del Racó dels Pòtols.

També apareixia algun experiment hilarant, com la via Jordi Soler, on una tirolina creuava des del cim de l'Esquirol fins la Diagonal, o bé la Mireia, amb tot un inici ple de preses artificials a l'estil de Font Soleia (encara es poden veure restes d'aquestes).

Actualització de la ressenya original del Racó dels Pòtols

No és fins a la segona dècada del s.XXI que apareixen dues vies noves de caire esportiu, la Freegans (aprofitant els metres inicials de la Mangot-Soriano), i la Mi amigo el Imam de Fuengirola, que apura els últims trams desplomats de roca acceptable.

Com a nota curiosa destacar també la continuació per part del  Joan Armengol, d'una burilada ja començada a l'extrem dret inferior de la paret. El nom és molt eloqüent: Burilada assassina, ja que la via creua una visera que a mode d'espasa de Damocles sols espera el seu dia per a seguir el curs natural de la gravetat.

Amb això la paret queda força farcida de vies i, tot i tenir una oferta per a tots els gustos, rarament és visitada.

Si aquí no hi escala ningú...

Exacte! aquí no hi ve ningú a fer esportiva, però actualment és una zona que pot omplir un matí d'hivern o una tarda d'estiu, amb graus per a tots i en la majoria dels casos perfectament equipades.

Vies esportives de la Gran Diagonal

El ventall de graus és ampli, de 5c a 7c+, l'aproximació és curta i la roca de les vies esportives és bona, així que us emplaço a que ho proveu... i a més es pot completar amb la Punta del Mig o les Gaites, ja que no hi ha més de 2 minuts entre sectors.

 

Gaudint l'Estúpida

Comentem una mica les vies esportives amb equipament sòlid:

Estúpida: Reequipada amb químics trobem aquesta placa vermellosa on amb el pas dels escaladors ja sols hi resten les poques preses que no han caigut. El problema és que cal saber com resoldre aquest puzle tocant sols les preses sòlides. Obra magna de l'equilibri i de l'escalada a Sant Llorenç, a més les assegurances no són aprop. S'ha de fer!

Jortx a l'Estúpida

 

Equilibris Verticals: També reequipada amb químics, similar a l'anterior, però una fissura que recorre la paret de dalt a baix amb grans còdols farà que els passos ens semblin més segurs. Una altra de les línies que s'ha de fer per comprendre l'història vertical d'aquest massís.

Freegans: Aprofitant els primers metres de la Mangot-Soriano aquesta via puja sense miraments pel mig del desplom. No és fins al terç final on trobarem la roca gris abrasiva que ha fet tant famoses altres zones de la muntanya. Les preses hi són i estan testejades, ara sols falta afegir-hi la resistència necessària per arribar a la reunió amb garanties.

Jortx a l'Equilibris Verticals

 

Carpantín: Via manufacturada en un 40% del seu recorregut. Entrada de cantells picats a la part més delicada (inici sobre la figuera) que dóna pas a un flanqueig constant cap a l'esquerra que irremeiablement ens porta cap al buit. Entre la segona i tercera xapa hi trobarem un pas de dits i passada la tercera un llançament amb el bolt bastant per sota. 

Són vies difícils a vista perquè costa veure alguns dels cantells picats. Un cop a la franja vermellosa que creua la paret, simplement caldrà deixar que els sentits gaudeixin de la millor roca de Sant Llorenç. Sols el pas d'entrada a la reunió ens amargarà una mica la tirada. No us perdeu la reunió original de la via, un metre per sobre de l'actual... M1G Factory!

Mi amigo el Imam de Fuengirola: Entrada explosiva sobre petits cantells fins la tercera xapa on una gran franja d'arenisca ens permet flanquejar a la dreta en busca de l'ansiada roca perfecta de les parts superiors. El tram desplomat inicial té els cantells necessaris sanejats, fora d'aquests caldrà parar una mica d'atenció a la roca, almenys fins que tingui més repeticions.

 

Reequipant l'Arriquitaun

 

Arriquitaun: Una de les joies del sector, llàstima que sigui tan curta. Tota la via gaudeix de bona roca. La línia arrenca sota un imponent sostre que amaga un gran cantell invertit que ens permetrà abastar els grans forats de sortida. La placa següent encara amaga algun pas finet, igual que l'entrada a la reunió on costarà trobar el cantell salvador (que hi és). Afegir que el nom d'aquesta via bé donat pel balanceig del cos un cop els peus perden el contacte amb la paret, per tal de superar el sostre inicial, al més pur estil del flamenc més pata negra...

Del mateix autor, en Roger González, just al pis inferior també podrem trobar una línia de tall més clàssic, però equipada amb dos burils inox i un pitó, l'Hepatitis Sidosa, oberta durant un procés de convalescència.

Nefast: Equipada amb spits TAK en bon estat i molt similar a l'anterior. El sostre inicial no és tan gran però això es paga amb un pas més dur per sortir-ne. Després d'uns metres fàcils de placa coralina entrarem a la reunió per la via veïna.

Provant Mi amigo el Imam de Fuengirola

Per arribar al Racó dels Pòtols cal pujar per la feixa diagonal i aproximadament a l'alçada de la via Freegans seguir una petita vira penjada a la dreta de la gran feixa. Creuarem uns matolls i amb un pas de grimpada estarem a peu de les vies. La vira on comencen és força estreta i hi ha un cable d'acer que la recorre, però no té pinta de ser gaire fiable, així que estigueu atents.

Aquí hi trobem tres línies velles i una de més moderna, les primeres equipades amb spits M8 una mica precaris i l'última amb sòlids spits M10, cosa d'agrair a la reunió. Les vies segueixen unes curioses canals verticals que fa la paret (veure ressenya actualitzada).

Provant Mi amigo el Imam de Fuengirola

 

Bes de Sol: Entrada assequible ajudats per la canal vertical fins al punt on trobarem una assegurança química. Aquí caldrà superar un petit desplom amb força líquens.

¿?: Pas més complicat del que sembla per poder entrar a la canal des del terra. No el subestimeu. Un cop al desplom final gaudirem de grans cantells. Recomanable per escalfar-se el cap.

Liquen Dosis: Canal vertical amb petits còdols als seus laterals que caldrà enllaçar amb passos llargs. Al desplom final hi trobem cantells grans i és molt recomanable fer la reunió de la seva via veïna. Molt maca.

Dimarts i 13: Sinuosa via que va enllaçant grans còdols. Final de pel·lícula amb llastra desenganxada i tot (no cal tocar-la). Els spits TAK es troben en bon estat i la reunió disposa d'un químic per despenjar-se amb seguretat. Molt recomanable.

 

Típiques canaletes del Racó dels Pòtols - Liquen Dosis

Espero que amb aquest petit article us animi a fer-li una visita a la zona, que segur no defraudarà als esperits inquiets. Vies sense cua en un dels sectors amb més bona temperatura durant l'hivern...

Ressenyes originals de www.santllors.com

Free añejo a St. Llorenç del Munt – Part 1

De fa temps...

A finals dels vuitanta i principis dels any noranta, es comencen a equipar vies de caràcter esportiu a St. Llorenç del Munt. Al 1984 es fan els primers experiments a les Sardinetes i ràpidament s'estén cap a l'altra banda de la cinglera: Font Soleia.

Un any més tard es comença a explotar el pis inferior del massís: les Gaites, el Cap del Mort i la Diagonal. Tot això apareix publicat al Desnivel del novembre del 1986...

Punta del Mig
(C) www.santllors.com

D'ara...

Com que no puc caminar gaire i a Les Gaites, ja no em queda cap línia esportiva per fer, aquest estiu m'he dedicat a descobrir aquesta “esportiva iniciàtica” del pis d'abaix. Motivat en gran part pels reequipaments que s'han portat a terme en els darrers temps.

En aquest post us parlaré de la Punta del Mig, i en un segon article molt més extens, de la Gran Diagonal.

Jortx a Wass de Kül

La Punta del Mig o de Parents

Segur que tots els que heu escalat a les Gaites, algun dia us heu quedat mirant el sostre que queda a la dreta de la canal, on hi pengen “aquelles coses” oxidades. Aquest sostre és la part final del que es coneix com la Punta del Mig. Delimitada a l'esquerra per la canal de les Gaites i a la dreta per l'imponent agulla de l'Esquirol i la seva canal.

Aquesta petita cinglera va caure en el més absolut oblit en el moment de l'eclosió free, segurament per la seva poca alçada, o per la qualitat de la seva roca. Fins i tot la seva denominació ha portat a confusió més d'un cop. Segons la bíblia Sant Llorenç Pam a Pam del mestre Barberà, la Punta del Mig és la cara est de la cinglera mentre que la Punta dels Parents és la cara sud, on domina el sostre ja esmentat [p.53 – 54]. Així que a priori no es pot esperar gran cosa d'una paret que no sabem ni com anomenar...

Perfil de la via Sorolla

Però alguna joia hi queda amagada a la part final del cingle. Si des de sota el sostre ens enfilem per la canal de l'Esquirol, a la dreta, ràpidament trobarem la boca de l'avenc que rep el mateix nom, de l'Esquirol. Sobre aquest estret forat, en una petita lleixa hi trobarem dues vies clàssiques reequipades i una de nova fornada.

Wass de Kül  (13): Via oberta per l'Arnau Renom i pel Xavi Grané amb dos llargs curts. Actualment ha estat restaurat com a itinerari esportiu, el primer llarg, baixant la reunió per sota la feixa terrosa on es feia antigament. La reunió original resta desapareguda, gràcies als amics de l'aliè, així que si es vol fer el segon llarg la millor opció és rapelar des del cim fins la feixa o bé fer la reunió actual.

La via (versió esportiva) té un lleuger desplom amb forats que cada vegada es van fent més grans, fins que un petit sostret marca el canvi de roca i on caldrà arribar fresc per caçar la reunió. Més que recomanable de fer a condició de que no sigui per escalfar.

Jortx a Carajillo de Veterano

Orgasmes Parabolt-X (11): Via de recent creació, just a l'esquerra d'un espectacular degotall, poc usual per aquesta zona. Entrada a bloc de petites regletes fins arribar a un gran còdol. En aquest punt cal pujar per l'esquerra del degotall fins un gran forat que permet canviar de paret i de tipus de roca. Ara petits forats de dits ens permetran arribar a la reunió, comuna amb l'anterior via. El tercer bolt costa una mica de xapar i cal parar una mica d'atenció a l'alegria de les assegurances de la part superior. Via recomanable però amb les cintes posades...

Ressenya original de la Wass de Kül

 
Sorolla (10): Just a l'esquerra de l'última via, seguint una petita lleixa ens trobem un magnífic diedre on a cop de burí es va guanyar el desplom. A finals dels vuitanta s'hi van intercalar spits per tal de ser apurada en lliure i finalment ha estat restaurada mantenint la ubicació dels spits i deixant els burils originals (vigilar alguna plaqueta).

Via amb dos seccions complicades, la primera d'elles a l'abandonar el desplom, on haurem de fer algun llançament precari sobre cantells arrodonits i una segona secció, més fàcil, per superar el desplom final. Entre mig podrem reposar gràcies a un còdol de la mida d'un televisor de 40 polsades. Personalment em va agradar molt poder encadenar aquesta via, ja que és un tipus d'escalada que em va molt bé, però per als amants de les llargues tirades pot ser un petit infern. Al despenjar-vos pareu atenció a la llastra adossada que hi ha sobre l'últim bolt (esto suena a hueco!).

Ozzy a Wass de Kül

Si seguim pujant uns metres la canal, just davant ens trobarem amb un parabolt a poca alçada. Que no us enganyi la pinta de rampes que tenen aquestes dues vies del Pere Dinarès, són bones!

Carajillo de Veterano (14): Un cop superada la rampa inicial, ens desviem a l'esquerra seguint uns pitons i ràpidament ens trobarem un petit desplom de bona roca que no és gens trivial de superar. Quan la placa ja tomba, la roca es torna de pel·lícula, amb capritxoses formes dels còdols més abrasius de St. Llorenç.

Carajillo de Magno (15): Ara ens desviem a la dreta, i anem fent petites ziga-zagues per evitar els sostres. Un petit pas més vertical ens deixa a la rampa final.

Segurament aquestes vies deurien ser obertes per baix i posteriorment s'hi deurien afegir els parabolts, així podrem veure tot tipus d'assegurances (pitons, burils, ponts de roca curiosos, spits, ...)

Jortx provant l'Orgasmes Parabolt-X

Per acabar la col·lecció, i de la mateixa mà del Pere Dinarès, a la cara oest, enfront mateix de les Gaites, hi trobarem un petit sector amb tres vies curtes. Per poder arribar-hi cal pujar per la canal de les Gaites, al tram final d'aquesta, quan ens hem d'enfilar per unes roques, agafem una petita traça cap a la dreta. Amb una mica de grimpada i esquivant algun arbust, arribarem a una petita lleixa on comencen les vies. Una altra opció és acabar de pujar la canal i arribar al cim de la Punta del Mig, d'allí baixem en diagonal cap a l'espadat fins trobar uns spits i poder rapelar. Aquests spits són les reunions de les vies.

Gerard (1): Petit desplom d'entrada amb bons cantells que un cop superat desapareixen i deixen pas a uns metres de molta finura.

Anna (2): Ajudats per la fissura de la dreta, podrem passar sense gaires complicacions el desplom.

Quim (3): Entrada vertical de bons cantells i pas de sostre per assolir la reunió. La reunió la formava un spit M10, que ara com ara resta sense placa, així que haurem de portar-la o bé rapelar d'una bona savina.

Aquestes tres vies formen un micro sector més que oblidat, però amb bones vistes i que ens pot servir per escalfar si volem fer les últimes vies de la dreta de les Gaites, força més dures.

Jortx provant l'Orgasmes Parabolt-X

Continuarà...