Com molts ja sabeu, a l'octubre vaig tenir la sort de poder fer un viatge a l'oest americà acompanyat de quatre
cracks de la vertical i de la vida en general. Podreu trobar un bon resum a
aquí.
 |
| Delicate Arch |
Després d'aquesta experiència, que no puc més que recomanar a tot amant de la vertical, he necessitat gairebé 2 mesos per recuperar-me de la "ressaca" que un viatge així suposa, i poder tornar a escriure alguna cosa en aquest quasi oblidat blog.
 |
| Washer Woman - Monster Tower |
Durant aquests dos mesos no es pot dir ni de bon tros que no hagi escalat. Però cal deixar endarrere la intensitat física de gairebé un mes escalant cada dia i poc a poc tornar a la normalitat. Un combinat de vies llargues i de sessions esportives han donat forma a aquest cocktail reconstituent.
 |
| Fisher Towers |
A vegades hem pogut gaudir d'un excel·lent clima i d'altres vegades hem hagut de fer l'esforç d'imposar-nos aprofitar el dia sota una espesa boira o un gèlid i humit dia plujós. Però per això estan els amics, no?, per putejar-los i obligar-los a que t'assegurin sota la pluja, ja, ja, ja...
 |
| Des del Merendero de la Polaca... |
Al dia següent de tornar de Las Vegas, encara sota els efectes del jet lag, "m'obliguen" a pujar a St. Benet perquè hi ha la trobada dels companys de Roques, parets i agulles de Montserrat. Com que a la primera trobada no hi vaig poder assistir, d'aquesta no m'hi puc desentendre...
 |
| Alba al tercer llarg de la Pirenaica a la Mòmia |
I ja que pugem al temple no deixarem d'escalar alguna de les seves vies, no? Ens decantem per alguna ruta que em permeti pujar tot i l'estat decrèpit de 12 hores de vol. Sort que l'Alba i l'Efren m'arrossegaran Pirenaica amunt fins al cim de la Mòmia.
 |
| Mantel y tacitas de te... |
I per tal de que no m'adormi a mitja via, l'Alba s'encarrega de mantenir-me els ulls ben oberts amb les "deslumbrantes" malles que m'obliga a vestir, 80 old style revival. Se venden mallas...
 |
| Visita a La Falsia |
Entre pluja i pluja, amb en Jortx fem escapades a Les Falsies i molt en especial a la Moratona on hi han aparegut dues vies noves d'aquelles de cinc estrelles. En Johny Herber ens regala Gargamella, una tècnica via que m'obliga a repetir-la uns quants cops fins aconseguir l'ansiat punt vermell.
I molta il·lusió al poder encadenar una fanàtica línia del mateix Jortx, possiblement no amb el millors dels estils, però si deixant força, múscul i pell en els peculiars passos de la Picardies. Vion, jefe!
 |
| Entre el Puro i el Pisón |
Aprofitant un inoblidable cap de setmana, ens plantem a Riglos, disset anys després de la meva primera visita. Aquesta vegada anem a deixar-nos contagiar de l'escalada plaisir que ofereixen algunes de les seves línies.
 |
| La Serón-Millán esperant el seu torn... |
Magnífica ascensió al Puro per la via Normal i continuació per la Serón-Millán fins al cim del Pisón. Brutal i divertida línia per gaudir del lliure assequible sobre grans còdols on el de menys és l'equipament i el de més la companyia.
 |
| Alba a la Peña Sola de Agüero |
El diumenge ens desperta amb un fred vent que ens obliga a retirar-nos cap a objectius més modestos, tot i això gaudim com a nens petits a la via Normal de la Peña Sola de Agüero, on si no en teníem prou amb el divertit despertar que havíem gaudit, ens emportem el rot punkt del primer llarg.
 |
| Gaudint la inversió tèrmica |
Després de tant encastar a les perfectes fissures americanes el que més ve de gust és tibar de bons cantells en desplomades línies, i si pot ser sota l'anticiclònic sol d'hivern doncs molt millor, així que fem un parell d'escapades a les zones més insolades de l'Osona.
 |
| Guaita!, amb inversió tèrmica |
No sempre l'encertem, però les línies no desmereixen. El que un dia es pot escalar sense roba, al següent necessita de l'ús imprescindible del plumó. Sempre sota la supervisió de l'omnipresent Montseny que ens recorda el fred que pot fer a la vall... així que no val queixar-se!
 |
| Sense la inversió tèrmica... |
També feia molts anys que no passava per la meca de l'escalada ràpida en paret: Vilanova de Meià. Improvisant una mica el pla, i després de molts riures la nit anterior, ens plantem al peu de la Migranya Profunda.
 |
| Alba amb Migranya Profunda |
La veritat és que a mi totes les vies "esportives" de la Roca dels Arcs em semblen similars, però no es pot negar que sempre marxes content de l'experiència i amb els braços ben inflats. En aquest cas la via es troba perfectament equipada (fins i tot massa en alguns trams) i et permet tibar de forma despreocupada de grans cantells i petites regletes, no excessivament polides.
 |
| Intentant superar-la... |
Visita pendent de feia anys al renovat
Revolt de l'Àliga. La idea és gaudir de
Villa Carmen, però un cop sota la via ens entra la mandra per l'acusat flanqueig d'aquesta i ens decantem per algun objectiu més acord amb la nostra vagància. La víctima és la brutal
Kpuyon, una bona línia on a la part final pots escollir entre la versió regletera i dura o la més fàcil fissura de la dreta... òbviament cal escollir regletes i patiment!
 |
| Visita pendent al Revolt de l'Àliga |
I una de les últimes experiències ha consistit en una visita llampec als Ports de Beseit. La via escollida finalment és una de les clàssiques dels Estrets d'Arnes, la Scorpios. El dia s'aixeca sota zero, però un bon esmorzar ens fa entrar en calor... i per sort a les parets hi toca el sol.
 |
| Estrets d'Arnes sota zero |
La via té un remarcat caràcter Armand i val a dir que tot i que ara hi llueixin els parabolts inox del seu reequipament, caldrà donar la talla i fer llargs trams sense gaires opcions de protecció. A això cal sumar-hi que el conglomerat dels Ports varia metre a metre i no sempre ens oferirà confiança absoluta la roca.
 |
| Alba al primer llarg de la Scorpios |
Tots aquests handicaps queden emmudits davant els 45 metres de diedre de l'actual segon llarg. Bona roca i equipament prudencial (sols vam afegir un alien groc) per aquesta tirada magna que ens farà lluitar l'encadenament.
 |
| Alba al brutal segon llarg de la Scorpios |
Són aquests llargs variats on t'adones que el pas per les parets americanes han donat el seu fruit i ara veus encastaments per tot arreu. Els dos llargs següents cal negociar-los amb una mica de precaució ja que la roca ja no és tan bona i hi han alguns passos on la caiguda no està permesa.
 |
| Enrecordant-se de l'Armand... |
De fet a mi em va semblar més dur el tercer llarg que el segon. Un pas concentrat (ben assegurat) per passar un petit desplom et fa fer sessions de contorsionisme... potser s'ha trencat alguna cosa.
 |
| Gran escenari del sud |
I per acabar aquests dies de retrobaments, juntament amb la Laura i l'Ester ens enfilem per la canal del Migdia, rumb al Gegant Encantat. L'objectiu és la integral Whiskeria, obra del Miquel Blanco.
 |
| Esther després de trobar un cantells bo a la Whiskeria del Gegant |
Gràcies de nou a la inversió tèrmica podem gaudir d'unes arestes ben fines i obligades que ens porten directament a l'aresta Brucs d'aquesta aïllada agulla.
El dia és perfecte, la roca i la companyia fan la resta.
 |
| Laura sota el gran Gegant Encantat |
Tot i intentar fer la via en lliure, el primer llarg em deixa amb un A0. Un pas de petites regletes en un flanqueig desplomat pot amb mi. Aquest primer llarg és molt maco, força equipat però a l'hora obligat. Felicitats Miquel per obrir això sol.
 |
| Esther acabant l'aresta Brucs del Gegant |
El desplom del tercer llarg comença bé, però de la segona a la tercera assegurança hi ha un pas molt dur que també em tomba. I com no, l'aresta Brucs, per segona vegada, em torna a deixar sense el punt vermell... un descans a la tercera assegurança per aquest dur V+...
Bones escalades per gaudir dels companys, que al final és el més interessant de tot aquest món de l'escalada...
