El repte d'Anna Col

Fa uns dies vam baixar cap a terres tarragonines per combinar una mica d'esportiva amb alguna d'aquelles vies de quatre llargs a les que fa mandra dedicar expressament una jornada.

Alba al segon llarg de la via Augusta

L'objectiu era dormir a la Mussara i al dia següent, escalfar bé a la Primera de l'Estiu (Sector Taronja) i després fer la mítica Via Augusta de l'Armand i el Castellnou. 

El dia es lleva ventós, rúfol i fred, però com que som molt cabuts seguim amb el pla traçat.

Alba recuperant el primer llarg de la via Augusta

A la Primera de l'Estiu no aconseguim l'objectiu previst i en contra d'escalfar, el que aconseguim és refredar-nos més! Un servidor s'ha de penjar del penúltim spit del segon llarg perquè el 6b no el veu per enlloc... buff!, quin pas més dur en fred. Veient l'espectacle l'Alba s'acontenta amb el primer llarg...

Tercera reunió de la via Augusta

Però de cop i volta apareix un fil de llum solar! Bien!, correm cap al peu de la Via Augusta. Emplaço dos tascons en A1 i des del segon espit torno a baixar al terra. Vinga sol!, escalfa una mica més!

Sembla que la cosa funciona, així que trec la corda i pam!, "largazo" en rotpunkt! Quina tirada més maca, llàstima de curta. Entrada d'invertits i espatlla per agafar un bon cantell i després compressió i encastaments per arribar al segon spit. D'aquí la cosa amaina i deixa pas a una bonica fissura que pugem en bavaresa (tres tascons, un C0.4, un C1 i un C2).

Hannah Montana al final de la via Augusta

Ara li toca el torn a l'Alba, com que ha escollit els llargs de menys grau li toca barallar-se amb l'exposició. El segon llarg és mític, per la seva travessa hortizontal amb un sol bolt. Però amb l'Alba ja he après el truc: sols cal tocar-li la moral amb un simple "...si no t'ho veus, ja ho faig jo...".  - Ah no!, aquest em toca a mi i el faré tan sí com sí!

A l'hora de la veritat, no té cap problema. Un llarg de peus amb roca de pel·lícula i equipable a la part final.

Rapel volat

El tercer llarg comença amb una fissura on es pot encastar el puny sense problemes, un C3 queda una mica obert, però ràpid s'agafa el primer bolt. Després sols cal anar jugant amb la fissura que ràpidament s'arqueja i realitza un flanqueig molt maco, fàcil d'equipar i amb pas espectacular abans d'entrar a la tercera reunió (sols cal baixar una mica i no és gens complicat).

Amb el Baix Camp sota els peus

L'últim llarg surt per uns sostres a la nostra esquerra. Hi trobem un bolt i un passet tonto per agafar la fissura, això sí, amb força pati. L'Alba arriba ràpidament i sense problemes a la reunió de la via Dels Artistes. Ràpel fins la feixa...

Un cop a la feixa descobrim que s'està muntant una "super" via ferrada que rodejarà tot el sector Taronja. Al passar per sota la paret ja havíem vist cables i esglaons per pujar directament a la feixa central però vam pensar que potser algú volia obrir un camí ràpid per a les vies.

L'Esperó Perfecte del Vermell

No puc criticar amb gaire criteri les vies ferrades perquè n'he fet unes quantes, però fins ara sempre havia pensat que respectaven les zones d'escalada. En aquest cas, ja podeu córrer a fer les vies d'aquest sector, perquè en breu segur que teniu una munió de "nous alpinistes" tirant pedres i fotent crits a dalt i baix de la paret... innegable impacte visual obscè!

El dia següent el dediquem a fer esportiva rodejats de gent a Penya Roja (La Riba). Sembla increïble com tot i el poliment segueixen havent-hi vies tan bones en aquesta zona!

Última via del Totxo del Vermell

I per arrodonir la setmana una visita amb l'Ozzy al Vermell del Xincarró em permet tatxar feina pendent. Deute amb l'Esperó Perfecte per cantar-li els passos en un futur a les "joves promeses", i la línia de més a la dreta del Totxo del Vermell.

Potser caldria revisar el grau d'aquesta última respecte la seva veïna (A Igualada també s'escala) o a la inversa... a mi em sembla que les separa més d'un plus, però ja sabem que això va a gustos...

Encastament incòmode a la feixa del Sector Taronja (:p)

Cada dia una mica més taliban.... i més flipat amb coses com aquesta, felicitas Guille & Co. !

All of which are American dreams

Ara fa un mes que vaig fer l'última entrada al blog i és que en aquest temps hem anat fent coses però sempre intentant lluitar contra la capritxosa meteorologia d'aquests dies. Canvis de plans sobtats cercant llocs arrecerats del vent, o fugint de la pluja. On està el sol promès?, si m'està nevant a sobre!

Passatge a l'Hivern, Calders Sud

A meitat del mes de gener, en plena onada de fred, fugíem cap a terres més agraïdes en quant a temperatura i passàvem dos dies a la clàssica escola de Montanejos. L'Alba tenia pendent d'una anterior visita la via Monsieur, i com que l'havia "maltractat" tant en altres vies no ens hi podíem negar.

Alba al segon llarg de la Monsieur, Montanejos

He d'admetre que la via està molt ben trobada, llàstima de la feixa al mig. Uns primers llargs de placa gris, no excessivament polits pel que jo esperava, i un pèl "cosits" pel meu gust, ens deixen a la segona part de la via.

Alba al segon llarg de la Monsieur, Montanejos

Aquesta segona part la vaig trobar espectacular. Les assegurances ja no són tan aprop (o bé ja anava més cansat) i la paret es torna més vertical i amb roca taronja molt agraïda en cantells i fissures. El primer llarg després de la feixa em va semblar una obra d'art, igual que l'inici del següent... i a més tot en lliure per un preu força mòdic.

Alba al penúltim llarg de la Monsieur, Montanejos

Al dia següent l'objectiu era matar un gran clàssic, la fissura dels miradors El Monstruo está ciego. Quan arribem a peu de via estem a 2ºC i no fa sol... em poso els peus de gat i sols tocar la paret ja deixo de notar els dits dels peus. Uns metres més amunt succeeix el mateix amb els dits de les mans. Miro abaix i no tinc clar si l'Alba ja s'ha convertit en un iceberg o prefereix no dir-me res per no insultar-me...

Un clàssic... (C)E.Mendoza

Arribo a la primera reunió (intermitja) i cap abaix... la fissura és prou maca per gaudir-la i el fred i el poliment no ho permeten. Ja hi tornarem en una altra ocasió... així que pleguem veles i anem a estirar una mica els braços al sector esportiu Xulo Panderas.

El Monstruo Está Ciego, Montanejos
... corda nova?, sí...

Em fa molta gràcia poder fer vies amb noms que van marcar la meva infància a cops de Desnivel i Extrem: Pustulina Mierdalojo, Xulo Panderas,... Poc a poc van caient alguns dels mites alhora que el fred s'intensifica i donem per acabada la sessió de tortura.

80'style revival a Montserrat

A la tornada del viatge decidim que ja està bé d'acumular projectes a la llista i no tatxar-ne cap, així que dediquem la resta del gener a fer de miserables tatxaires. L'Alba fa el punt vermell als seus projectes del Totxo de Can Jorba i jo aconsegueixo encadenar les dues vies que em quedaven per fer... grans matinals al sol.

80'style revival a Montserrat

Donat que les vies tenen un estil "vuitantero" decidim posar fil a l'agulla i "equipar-nos" d'acord amb les línies a fer. Malles i coloraines per a donar ambient a aquests trajectes explosius de 5 xapes.

Tatxant projectes pendents... San Agustín al Vermell

L'Alba també té pendent la ja mítica fissura San Agustín del Vermell del Xincarró, i donada la seva paciència en els meus pegues no em queda més opció que fer de "chico gri-gri". Just al bar abans d'anar cap al sector apareix la Bufalà Crew i em convencen que la línia que discorre just pel seu costat (Iaio-iaio) és una bona via per intentar a vista...

Albertako a Calders Sud, mig matí...

I jo m'ho crec... si a mi les plaques se'm donen prou bé! A dos terços de la via ja estic penjat maleint els meus avantbraços. Sort que aprofitant l'alegria de l'Alba per haver encadenat l'enganyo per baixar al Totxo del Vermell. Allí en pocs intents m'emporto cap a la llibreta A Igualada també s'escala (picated version). Bona via i bona paciència de l'asseguradora tot i l'ombra... gràcies!

Albertako a Calders Sud, 2h després...

El dia després de la nevada de febrer no sabem ben bé on anar per escalar sense congelar-nos, i com que un servidor porta un temps tantejant Calders Sud, convenço a la Bufalà Crew per anar-hi.

Canal Ampla, Montserrat (de veritat!)

Magnífic el micro-clima de que gaudeix aquest sector. I espectaculars algunes de les seves vies si us agrada la força-resistència. Així cauen grans línies com la Crits de Silenci, gran ruta que vaig deixar a punt just abans de trencar-me el menisc i que ara m'ha fet il·lusió tatxar.

Alba encastada a la Mamelluda, Frares - Montserrat

O Passatge a l'Hivern, més fàcil que l'altra però també molt bona, Orgànics, les dues veïnes de la Passatge, etc.

Un bon grapat de línies que s'han de tenir a la col·lecció de la Catalunya central old school.

Albertako a Gipsy of rocks, Visera

La mateixa setmana, amb moltes esperances, decidim refugiar-nos del fred al cor dels Frares Encantats. Greu error ja que l'accés està totalment nevat i en alguns punts fins i tot congelat, amb perilloses plaques de gel. Sort de la motivació de la companyia, que es vol enfilar sigui com sigui entre el pitram de la Mamelluda.

Carles a Gipsy of rocks, Visera

Del que inicialment havia de ser un menú cinc estrelles de vies pels Frares ho deixem en el pica-pica i sortim corrents del cim de la Mamelluda, abans que el vent i la neu ens deixin glaçats. Per cert, perquè existeix una via paral·lela a l'Anglada equipada amb bolts i que passa a menys d'un metre en alguns trams?

Dinàmic a Guaita, Visera

Finalment, per seguir escurçant la llista infinita de projectes, ahir ens vam acostar a la Visera de Collsuspina per gaudir del sol. Sector que impressiona vist des d'abaix. Allí cadascú encadena o mor en l'intent... Al llarg del matí cauen vies com la Black Mail, Gipsy of rocks o Guaita!

Pas de bloc a Guaita, Visera

Dies estranys en que hem rebut males noticies, hem passat fred, hem intentat escalar, alguns cops fins i tot ho hem aconseguit, però com sempre el millor ha estat gaudir de la companyia i del bon flow dels companys de la vertical!

Bones tibades!

Niña, deja de joder con la pelota. Cabras, dejad de humillarme...

Si a l'últim post parlava de com costava pujar les arestes sud dels Plecs del Llibre, en aquest toca parlar de tot el contrari.

Habilitat genètica

L'altre dia ens vam acostar a fer l'última aresta pura que em quedava: Els Amics del Sol, i per allargar una mica més la jornada, entrant per la Francesc Casanova i Pera. D'allí vam poder comprovar com és d'humiliant veure les cabres dansar al segon llarg de l'Aresta Bellver, amb el que em va costar a mi pujar sense patir en excés!

Què dir d'aquesta última via que no s'hagi dit per la xarxa. Plaques maques amb l'equipament correcte, tot i que en cap moment deixa patir, com a les arestes veïnes, tampoc és un A0. Potser abans de criticar l'excés de xapes caldria fer una mirada a altres zones del massís...

Menys habilitat genètica, però deixa-ho anar...

El que sí és més criticable és la lògica de l'últim llarg, però com que intenta esquivar l'aresta original cal cercar l'espai cap a la dreta. Jo el començo amb la idea de fer Els Amics del Sol, però no he agafat res de material... així que faig un mix entre les dues vies, assegurant-me més o menys a una i pujant per l'altra... Al final els spits de la Francesc Casanova i Pera marxen molt a la dreta i pujo recte per l'aresta...

Arrodonim el dia pujant al Montgrós, un dels cims amb millors vistes de Montserrat.

Habilitat montserratina

Aprofitant l'últim dia de vacances, i gràcies a un post del Dani, ens acostem a l'Arch-Freixas a la Miranda del Dauet. Fa anys me l'havia mirat i m'havia atemorit una mica, però després de les arestes dels Plecs, segur que no era per tant.

In-Habilitat al segon llarg de l'Arch-Freixas

I la veritat és que he quedat gratament sorprès. Quina via més bona! Llàstima que sigui tan curta. El reequipament que es va fer amb spits no sé si s'ajusta a com va ser oberta, però actualment obliga a escalar tot i que sense un perill excessiu.

Habilitat aperturista

Per arribar cal passar el Dauet i sense pujar al seu pedestal baixar una rampa de pedra que ens deixa a una canal (a la dreta), fem un ràpel i en 30 metres més estem a peu de via, on ja es veu el primer spit. Nosaltres hem saltat la primera reunió (reforçada amb un bolt) i hem fet la variant directa, de grau fi però sobre roca immillorable (vigilar la llastra). S'hi pot afegir un C2 i algun tricam petit...

Habilitat escultòrica?,
no, niña deja de joder con la pelota...

El segon llarg compta amb quatre spits, i un pas fi entre el segon i el tercer. Ràpidament s'arriba al cim, on trobem el ràpel just a l'altra banda de l'agulla.

Per completar el dia, l'Alba vol fer la Torres Homet de l'Esquelet, amb intenció de tocar les boles... de la Partió, del Portell Estret,...

Enciclopèdia per col·leccionables...

Corria l'any 2001, i un d'aquells dies il·luminats en que un es desperta amb un objectiu al cap, vaig aconseguir enganyar a la Sílvia per anar d'excursió als Plecs del Llibre. 

Momios i joventut davant dels Plecs

La famosa Aresta Arcarons ja feia un temps que l'havia pujada i un llibret de l'Armand aparegut al Desnivel va fer la resta: posar-me entre cella i cella pujar les seves arestes veïnes.

Part central de l'Aresta Arcarons

De l'Aresta Tobogan no en tinc gaires records. Sé que en algun punt vaig vibrar força donada la seva exposició i en especial la seva roca, que és bona però no excel·lent. La vaig fer tota de primer i vaig sortir amb el cap reescalfat, però molt content d'haver fet una d'aquelles vies que en Labranya qualificava com de la new age.

Part central de l'Aresta Arcarons

No sé de gaire gent que l'hagi feta aquesta aresta (que no els conegui no vol dir que no n'hi hagin...).

Fa uns anys hi van anar en Martí i l'Edu basant-se en una piada d'un dels fòrums montserratins del moment: "Via molt guapa, però per anar d'excursió. La roca és molt bona, a excepció del quart llarg, on el tros que s'acosta a la via de la dreta, té una mica d'herba. Trobem 3 burils i 1 pitó al llarg de la via, hi ha un buril a la meitat del segon llarg, un altre al final del tercer i un a la meitat del cinquè. Al quart llarg hi ha un pitó. Es poden posar aliens a discreció"

Penúltim llarg de l'Aresta Arcarons

Quan m'ho van dir ens vam fer un tip de riure perquè els aliens te'ls pots posar per on vulguis (a discreció si es vol) menys a la paret, quin flipat el que va escriure la piada!

Però després recapacitant a casa i mirant el vell llibret que feia servir abans de l'era digital per apuntar les vies realitzades, vaig descobrir que la piada l'havia feta un servidor. Ja, ja, ja... que inútil, si jo no sabia ni que era un alien al 2001!

Primer llarg de l'Aresta Bellver

No fa gaire en Cesc va repetir la via i va corroborar els meus records, tot i que saviament van utilitzar algun que altre pitó. Val la pena llegir el seu blog ja que un dels aperturistes explica com es va obrir la via.

Definició de pillo

Per tancar el cercle, aquest passat dissabte, amb el Johnny Peter i l'Alba vaig poder acabar la trilogia de les arestes dels Plecs, aconseguint tots els "llibres" que adornen aquesta pètria prestatgeria, i totes en lliure.

  Sortint de la cutre-reunió segona de l'Aresta Bellver

L'Aresta Bellver és una altra d'aquelles vies per anar-hi en dies especials. Oberta magistralment per dos genis del conglomerat (Arcarons - Ballart). Potser no tan contínua com la seva veïna però amb un últim llarg que al meu parer és més dur que qualsevol de la Tobogan.

Tercer llarg de l'Aresta Bellver

La via comença a tocar de la canal esquerra i puja uns 40 metres sense cap protecció, tot i que a la part més vertical s'hi poden posar aliens (aquí sí!). El segon llarg és el més fàcil i per sobre d'una llastra hi trobarem un burí, sembla ser que col·locat en una repetició de la via. Cap al final del llarg cal vigilar la roca que ja no és tan bona. Nosaltres vam afegir un merlet, un C1 i un alien groc.

Cirereta del pastís, últim llarg de l'Aresta Bellver

La segona reunió és força cutre, però es pot reforçar amb l'alien verd. El tercer llarg comença molt fi fins un burí a uns 6 metres, i després ja poca cosa es podrà afegir fins a la reunió. La via acaba amb el llarg estrella, on després d'una primera part on cal parar atenció amb el rocam (s'hi poden afegir tricams grans), arribarem al primer burí. Amb mala roca xaparem un pitó oxidat i ja abastarem el primer burí de l'Ae. Vigileu si ho proveu en lliure que la roca no és gaire bona. Un segon burí i ja podrem començar a navegar fins al collet de la dreta. En aquesta placa final trobarem els passos més compromesos, amb poques possibilitats d'assegurar i algun pas desplomat...

I fent cim amb aquest parell d'incondicionals que es deixen enganyar, completo les tres arestes més descarades dels Plecs, esperant a que algun dia tingui ganes de fer la Francesc Casanoves...

Superant la ressaca

Com molts ja sabeu, a l'octubre vaig tenir la sort de poder fer un viatge a l'oest americà acompanyat de quatre cracks de la vertical i de la vida en general. Podreu trobar un bon resum a aquí.

Delicate Arch

Després d'aquesta experiència, que no puc més que recomanar a tot amant de la vertical, he necessitat gairebé 2 mesos per recuperar-me de la "ressaca" que un viatge així suposa, i poder tornar a escriure alguna cosa en aquest quasi oblidat blog.

Washer Woman - Monster Tower

Durant aquests dos mesos no es pot dir ni de bon tros que no hagi escalat. Però cal deixar endarrere la intensitat física de gairebé un mes escalant cada dia i poc a poc tornar a la normalitat. Un combinat de vies llargues i de sessions esportives han donat forma a aquest cocktail reconstituent.

Fisher Towers

A vegades hem pogut gaudir d'un excel·lent clima i d'altres vegades hem hagut de fer l'esforç d'imposar-nos aprofitar el dia sota una espesa boira o un gèlid i humit dia plujós. Però per això estan els amics, no?, per putejar-los i obligar-los a que t'assegurin sota la pluja, ja, ja, ja...

Des del Merendero de la Polaca...

Al dia següent de tornar de Las Vegas, encara sota els efectes del jet lag, "m'obliguen" a pujar a St. Benet perquè hi ha la trobada dels companys de Roques, parets i agulles de Montserrat. Com que a la primera trobada no hi vaig poder assistir, d'aquesta no m'hi puc desentendre...

Alba al tercer llarg de la Pirenaica a la Mòmia

I ja que pugem al temple no deixarem d'escalar alguna de les seves vies, no? Ens decantem per alguna ruta que em permeti pujar tot i l'estat decrèpit de 12 hores de vol. Sort que l'Alba i l'Efren m'arrossegaran Pirenaica amunt fins al cim de la Mòmia.

Mantel y tacitas de te...

I per tal de que no m'adormi a mitja via, l'Alba s'encarrega de mantenir-me els ulls ben oberts amb les "deslumbrantes" malles que m'obliga a vestir, 80 old style revival. Se venden mallas...

Visita a La Falsia

Entre pluja i pluja, amb en Jortx fem escapades a Les Falsies i molt en especial a la Moratona on hi han aparegut dues vies noves d'aquelles de cinc estrelles. En Johny Herber ens regala Gargamella, una tècnica via que m'obliga a repetir-la uns quants cops fins aconseguir l'ansiat punt vermell. 

I molta il·lusió al poder encadenar una fanàtica línia del mateix Jortx, possiblement no amb el millors dels estils, però si deixant força, múscul i pell en els peculiars passos de la Picardies. Vion, jefe!

Entre el Puro i el Pisón

Aprofitant un inoblidable cap de setmana, ens plantem a Riglos, disset anys després de la meva primera visita. Aquesta vegada anem a deixar-nos contagiar de l'escalada plaisir que ofereixen algunes de les seves línies.

La Serón-Millán esperant el seu torn...

Magnífica ascensió al Puro per la via Normal i continuació per la Serón-Millán fins al cim del Pisón. Brutal i divertida línia per gaudir del lliure assequible sobre grans còdols on el de menys és l'equipament i el de més la companyia.

Alba a la Peña Sola de Agüero

El diumenge ens desperta amb un fred vent que ens obliga a retirar-nos cap a objectius més modestos, tot i això gaudim com a nens petits a la via Normal de la Peña Sola de Agüero, on si no en teníem prou amb el divertit despertar que havíem gaudit, ens emportem el rot punkt del primer llarg.

Gaudint la inversió tèrmica

Després de tant encastar a les perfectes fissures americanes el que més ve de gust és tibar de bons cantells en desplomades línies, i si pot ser sota l'anticiclònic sol d'hivern doncs molt millor, així que fem un parell d'escapades a les zones més insolades de l'Osona.

Guaita!, amb inversió tèrmica

No sempre l'encertem, però les línies no desmereixen. El que un dia es pot escalar sense roba, al següent necessita de l'ús imprescindible del plumó. Sempre sota la supervisió de l'omnipresent Montseny que ens recorda el fred que pot fer a la vall... així que no val queixar-se!

Sense la inversió tèrmica...

També feia molts anys que no passava per la meca de l'escalada ràpida en paret: Vilanova de Meià. Improvisant una mica el pla, i després de molts riures la nit anterior, ens plantem al peu de la Migranya Profunda.

Alba amb Migranya Profunda

La veritat és que a mi totes les vies "esportives" de la Roca dels Arcs em semblen similars, però no es pot negar que sempre marxes content de l'experiència i amb els braços ben inflats. En aquest cas la via es troba perfectament equipada (fins i tot massa en alguns trams) i et permet tibar de forma despreocupada de grans cantells i petites regletes, no excessivament polides.

Intentant superar-la...

Visita pendent de feia anys al renovat Revolt de l'Àliga. La idea és gaudir de Villa Carmen, però un cop sota la via ens entra la mandra per l'acusat flanqueig d'aquesta i ens decantem per algun objectiu més acord amb la nostra vagància. La víctima és la brutal Kpuyon, una bona línia on a la part final pots escollir entre la versió regletera i dura o la més fàcil fissura de la dreta... òbviament cal escollir regletes i patiment!

Visita pendent al Revolt de l'Àliga

I una de les últimes experiències ha consistit en una visita llampec als Ports de Beseit. La via escollida finalment és una de les clàssiques dels Estrets d'Arnes, la Scorpios. El dia s'aixeca sota zero, però un bon esmorzar ens fa entrar en calor... i per sort a les parets hi toca el sol.

Estrets d'Arnes sota zero

La via té un remarcat caràcter Armand i val a dir que tot i que ara hi llueixin els parabolts inox del seu reequipament, caldrà donar la talla i fer llargs trams sense gaires opcions de protecció. A això cal sumar-hi que el conglomerat dels Ports varia metre a metre i no sempre ens oferirà confiança absoluta la roca.

Alba al primer llarg de la Scorpios

Tots aquests handicaps queden emmudits davant els 45 metres de diedre de l'actual segon llarg. Bona roca i equipament prudencial (sols vam afegir un alien groc) per aquesta tirada magna que ens farà lluitar l'encadenament.

Alba al brutal segon llarg de la Scorpios

Són aquests llargs variats on t'adones que el pas per les parets americanes han donat el seu fruit i ara veus encastaments per tot arreu. Els dos llargs següents cal negociar-los amb una mica de precaució ja que la roca ja no és tan bona i hi han alguns passos on la caiguda no està permesa.

Enrecordant-se de l'Armand...

De fet a mi em va semblar més dur el tercer llarg que el segon. Un pas concentrat (ben assegurat) per passar un petit desplom et fa fer sessions de contorsionisme... potser s'ha trencat alguna cosa.

Gran escenari del sud

I per acabar aquests dies de retrobaments, juntament amb la Laura i l'Ester ens enfilem per la canal del Migdia, rumb al Gegant Encantat. L'objectiu és la integral Whiskeria, obra del Miquel Blanco.

Esther després de trobar un cantells bo a la Whiskeria del Gegant

Gràcies de nou a la inversió tèrmica podem gaudir d'unes arestes ben fines i obligades que ens porten directament a l'aresta Brucs d'aquesta aïllada agulla.

El dia és perfecte, la roca i la companyia fan la resta.

Laura sota el gran Gegant Encantat

Tot i intentar fer la via en lliure, el primer llarg em deixa amb un A0. Un pas de petites regletes en un flanqueig desplomat pot amb mi. Aquest primer llarg és molt maco, força equipat però a l'hora obligat. Felicitats Miquel per obrir això sol.

Esther acabant l'aresta Brucs del Gegant

El desplom del tercer llarg comença bé, però de la segona a la tercera assegurança hi ha un pas molt dur que també em tomba. I com no, l'aresta Brucs, per segona vegada, em torna a deixar sense el punt vermell... un descans a la tercera assegurança per aquest dur V+...

Bones escalades per gaudir dels companys, que al final és el més interessant de tot aquest món de l'escalada...