Fins el Gorro...

Últimament, gràcies al Luichy i al mal de colze, estic fins al Gorro... fins al Gorro Frigi, s'entén! I és que la nova guia ha estat tot un descobriment. No us enganyaré, per mi Gorros era una zona a evitar. En 25 anys d'escalada, sols havia fet la Sombra de Luz de Luna i l'Amistats d'Estiu, però he de reconèixer que una incursió a la Pirenaica de la Magdalena Superior l'estiu passat em va deixar molt bon sabor de boca... i molts bons records! ;)

Magdalena Superior, Gorro Frigi i Sant Benet

Com us deia, la compra de la nova guia, el mal de colze i les últimes activitats en Parets, que no m'han acabat de convèncer (excepció especial a la brutal Belladona), han fet que m'amagui de la calor a les vessants obagues d'aquestes grans agulles mancillades per tot arreu. Però comencem pel principi...

Alba al primer nou-llarg de la Casas-Chani

Quedem un diumenge canicular amb el Cesc i l'Edu per anar a fer l'esperó NO del Serrat del Moro. La veritat és que ells dos havien quedat i jo m'hi vaig afegir, per tant quan comentem que millor canviar de via per excessiva calor no m'hi puc negar, a sobre que m'han acollit!

El nou objectiu és l'aparentment fàcil (sobre paper) Lord Byron a la cara nord d'Agulles.

Al segon nou-llarg de la Casas-Chani

Però aquell dia no tocava, portàvem un joc minso de camalots i l'estat deplorable dels tacs de fusta ens fan abandonar al quart llarg. Fins aquell punt la via no entusiasma, suposo que el llarg bo deu ser el cinquè perquè si no diguem que és una via per esperits molt aventurers... 

Al segon nou-llarg de la Casas-Chani, vestit de Choni...

El més divertit és que sense aprendre la lliçó i per aprofitar el dia ens dirigim a l'Ag. Ignasi Capeta, a fer l'Apeles Crack. Aquí el Cesc ens fa una demostració de com la ment deforma els records amb el temps... (Cesc dixit al seu blog: "Es una d’aquelles Agulles que no repetiré mai...") No som capaços de començar el segon llarg, ja que tota la canal de mala roca i matoll s'enfonsa sota el nostre pes. Així que després d'haver patit el primer llarg optem per anar al bar.

Si algú vol fer la Lord Byron amb un mínim de seguretat que compti amb repetir els camalots grans!

Alba al cinquè llarg de la Casas-Chani

El dimecres festiu de St. Joan el tenia reservat de feia temps, ja que amb l'Alba anàvem darrera de la concorreguda Casas-Chani, que nosaltres volíem convertir en una ascensió lúdico-festiva (Rastas - Choni). Total que si l'Alba porta rastes a mi em tocava anar de Choni... cosa que vaig complir escrupolosament (veure fotos).

Encertem el dia i van passant bandes de núvols que deixen escalar sense excessiva calor per ser on som.

Alba al sisè llarg de la Casas-Chani

Un altre tema és la via. Sincerament, crec que no teníem el dia. Comencem la via amb el convenciment de que anem tard, cosa que després es va demostrar errònia, ja que a les 18h estàvem al bar (sorry fiera!). El primer llarg ens agafa freds (quina incoherència, amb la calor que feia!), al segon llarg no sé perquè acabo a la Jordi Matas (el millor és que jo ja havia passat per aquí varies vegades, remastered i no remastered), per tornar a la via em penjo del penúltim bolt i em quedo sense rot punkt. A la tercera reunió aconsegueixo desfer-me de l'auto-mal-rotllo acumulat i començo a gaudir una mica més de la via... la part dolenta és que li traspasso a l'Alba, ja, ja, ja... ja ho deia aquell savi de la llengua fora, el mal rotllo no es destrueix, simplement es traspassa!

Setè llarg de la Casas-Chani, amb la Bartomeu-Puiggros al fons

Per fi arribem al cinquè llarg, amb aquella brutal fissura. Ara estic molt content d'estar aquí. Miro i remiro el diedre de la Parera-Garcia i sóc feliç... avui no toca sortir per allí! Amb una vegada ja em vaig tenir més que prou!

Un cop s'arriba als cutre burils ens assalta el dubte de si cal anar per la placa o seguir la fissura i després flanquejar, així que cadascú ho fa d'una forma diferent, per mi clarament més lògic i fàcil seguir la fissura...

Als llargs restants poso el xip capità Schettino i aquests es van succeint els ràpidament, sembla ser que no ens està convencent gaire... Fins i tot acabem sortint per l'últim llag de la Mas-Brullet.

Cesc a l'inici compartit de la Lord Byron

Després d'aquestes actuacions tan decebedores a la cara nord, decidim que necessitem una teràpia de xoc a base de xapes i és aquí on entra en joc la nova guia de Gorros.

Ens decidim amb l'Alba a fugir del sol i ho aconseguim pels pèls a la Terestel de la Cara de Mico. La fem tota a l'ombra però el sol ens va perseguint. El segon llarg de la via em va semblar molt bo, llàstima dels parabolts de més que han aparegut. Deuria ser una via impressionant quan es va obrir... i tornem al mític dilema de si les vies són dels aperturistes o de la comunitat... Voltes i més voltes sobre el mateix.

Llarg estrella de la Terestel, llàstima del "sobreequipament"...

La segona via que preteníem fer era la Wagner del Sentinella, però el sol encara hi toca de ple, aixi que anem a buscar alguna altra ruta en una cara més obaga. Finalment ens decidim per una veïna de la Pirenaica de la Magdalena Superior, La Primera dels Noranta.

Primera reunió de la Terestel, seguits d'aprop per l'Urquiza i la Glòria

Com bé adverteix la guia els spits estan força oxidats, però n'hi han molts, i de tant en tant trobem algun bolt intercalat. Ens ha semblat una molt bona línia, amb un primer llarg finet i amb un pas concentrat a la tercera assegurança.

Menció especial per als dos llargs següents. El segon llarg de la via comença força desplomat i amb uns còdols grans que sembla que no hagin d'aguantar però de sobte et trobes flotant sobre aquestes grans pedres arrodonides i vas pujant. Un llarg molt equipat i amb un pas concentrat cap a la cinquena o sisena assegurança. Després el llarg tomba i la roca encara és més bona, fins la reunió.

Alba al segon llarg de la Terestel

L'últim llarg és curt però no desmereix. Una panxa desplomada on van apareixent cantells acaben d'arreglar el cap de l'Alba, ara ja disposada a tornar-se a deixar enganyar de nou en qualsevol via de la cara nord, d'aquelles de mala roca i pitjors assegurances (a què sí?).

Alba al segon llarg de la Terestel

Un ràpel curt i un de 50 metres ens tornen de nou al terra, amb molt bones sensacions i un millor rot punkt a aquesta petita meravella (ideal per a combinar amb la Pirenaica).

Alba acabant la Primera dels Noranta, a la Magdalena Sup.

I després del precari ball de l'Edu a l'Apeles Crack, torno a solidaritzar-me amb un pobre patidor i realitzem un altre tractament a base xapes. Aquest cop a nivell dominguero extrem, ja que fins i tot pugem amb el funicular de St. Joan, que fa calor!

Domesticant una chrysomela de color fosforito

Cerquem l'ombra de la cara NO del Gorro Frigi. Ràpidament ens encarem amb la via Jordi Ferret, una ruta molt maca amb grans cantells en un espectacular segon llarg. En general molt encaixada entre les seves veïnes (Stromberg i Lobe-Serrano) i amb un primer llarg, al meu parer, força més sostingut que el segon, que es podria cotar de cinquè amb un pas de 6a+ a la part de dalt.

Segon llarg de la Jordi Ferret

La via és rapelable, cosa que ens permet continuar ràpidament per la Millenium, via de portada de la nova guia. Al arribar a peu de via flipem una mica ja que hi ha una reunió sense xapes però si amb femella als bolts, rotllo plaqueta recuperable. Això es manté entre bolt i bolt en els 4 primers metres, tipus Ae, però després ja es converteix en una via en lliure i no precisament fàcil.

Duríssim primer llarg de la Millenium al Gorro Frigi

L'entrada fins al quart bolt amb xapa (i mallon) és força explosiva i amb algun pas de decisió però va sortint. Em costa arribar al cinquè bolt i al sisè ja sóc incapaç de visualitzar els passos (per a repetidors: aneu a caçar un còdol de marbre blanc i un forat un metre a l'esquerra de la línia d'expansions).

El llarg encara reserva un pas força dur abans d'abastar una llastra amb cara de pocs amics (just el que surt a la foto de portada). I quatre metres abans d'entrar a la reunió el llarg es torna més fàcil. Quin 6c+ més car!

Edu al primer llarg de la Millenium al Gorro Frigi

El segon llarg és una meravella, verticalitat i grans cantells, res a veure amb l'anterior. A mesura que ens acostem al degotall groc la dificultat va minvant. I ja amb grans còdols arribarem després de 40 metres a la reunió. Com que ja toca el sol i al cim no hi ha reunió, amb un ràpel de 60 metres ens plantem al terra.

Edu al segon llarg de la Millenium al Gorro Frigi

Les dues vies m'han agradat molt, en especial la Millenium, molt recomanables les dues. L'única pega que li puc trobar a una d'elles és l'atropellament en algun punt d'una via veïna oberta amb un estil més net 35 anys abans... per a reflexionar!

El Gegant del Pi

Sempre m'ha fet molta mandra repetir una via llarga, però ante las súplicas de la Pitonissa i la seva dèria tatxaire he hagut de cedir forces vegades en aquestes últimes setmanes. Sort que el mestre gurú em treu a passejar per calmar-me els nervis de tant en tant...

Impressionant segon llarg de la Belladona

Ens ajuntem amb el Roger i fem la concorreguda Fragel Rock de la Paret de l'Aeri. Poca cosa es pot dir d'aquesta via que no s'hagi comentat en múltiples ocasions. Segueixo trobant impressionant com es pot obrir en lliure i a vista una línia així. En especial em causa admiració alguns bolts del penúltim llarg, però com els va posar? (potser són d'una primera repetició i quan va obrir la via va passar amb menys?)

Impressionant belladona, ejem... L2 de la Fragel Rock

De quan s'acabava d'obrir, que la vam fer amb el Preky, que tenia pendent de fer-la en lliure. Recordo haver-me parat al final del primer llarg i potser al penúltim. Bé, aquest cop si que surt tota en "libre escrupuloso", i com a bons companys em deixen els llargs finals tots per a mi... así da gusto!

Segon llarg de la Fragel Rock

I si normalment no sé en quina orientació posar les fotografies al blog, ara encara la "liem" més, ja que en Roger utilitza el seu super-mòbil per fer grans panoràmiques. I és que si ja era prou complicat enganyar a la gent posant la foto amb el buit a sota, quan tots sabem que no era tan vertical ni desplomat, ara algunes tenen deformacions!

Roger al penúltim llarg de la Fragel Rock

Bé, de fet és igual perquè tampoc som cap Sam Bié, però a vegades fa gràcia passar per llocs que has vist en fotografies i resulta que no són ni tan aeris ni s'allunyen tant de la vertical com semblava a la pantalla. Això em passa molt amb la part esquerra de la Paret de l'Aeri... a les fotos sembla impressionant i després resulta que són plaques arrampades... sort que ja ens ho comencem a conèixer bé.

Alba al tercer llarg de la Fragel Rock

I tornant a la via, res que no sapigueu ja, magnífica i ràpida escalada, gairebé m'atreviria a dir que de caràcter esportiu. I per arrodonir la jornada la Pitonissa ens sorprèn fent en lliure l'últim llarg, "embargada" de felicidad, però sense aconseguir que ens convidi!

Començant l'últim llarg de la Fragel Rock

Durant la setmana em costa trobar gent per fer alguna vieta curta. No ho entenc, amb les fotos boníssimes que faig als companys de corda! (ironia). Com que no vull fer esportiva per prescripció facultativa, al final em dedico a anar d'excursió vertical, i fer aquelles línies que sempre em fa mandra anar-hi, però que tenen el seu encant al gaudir-les en solitud.

Vista des del cim de la Roca del Corb

Una d'aquestes és la Serrat-Torras a la Roca del Corb. Una vieta molt equipada i segura, però cometo l'error d'aproximar des del camí de l'aigua. 15' per arribar del monestir a tenir la paret a 15 metres, i 25' més per recórrer-los. Quina jungla!, que bonica és la primavera...

Cim de la Roca del Corb

La via val molt la pena i surt tota en lliure. El primer llarg té una travessa que et deixa dintre d'un diedre i que rondarà el 6a. El diedre i la sortida a reunió sobre el 5c. El segon llarg és un magnífic esperó de roca excel·lent que es fa curt i et prepara pel tercer llarg, que és la cirereta del pastís. Diedre sanejat de bons cantells i desplom amb encara millors cantells... deu rondar el 6b. L'últim llarg és una curta placa que ens deixa al cim.

Primer llarg de la Belladona

I el plat fort de la setmana estava preparat per dissabte, on amb el Gurú volíem fer una incursió a la Paret d'Ecos, però la inestabilitat del temps ens tira enrere i decidim provar de gaudir la Belladona a l'Ag. del Centenar.

El Gurú al segon llarg de la Belladona

He sentit tants comentaris sobre aquesta via que al final ja no saps que creure i el millor és anar i descobrir-ho per un mateix. Agafant com a referència el referent, hi anem convençuts de que ens ho passarem d'allò més bé. I la veritat és que la via no defrauda, obra magna oberta per baix.

El Gurú al tercer llarg de la Belladona

Un primer diedret fi per encarar la placa que recorrerem durant tres llargs. Bona roca, bons forats, bons parabolts i bona pila per encadenar-la a vista. Molt content de que surti tota en lliure, i de tan bona que és, quan et passes a la CADE sols tens ganes de que s'acabi aquell "rostoll"... amb lo bona que també és aquesta!

Cordada a la CADE de l'Ag. del Centenar

Nosaltres optem per sortir per l'últim llarg de la CADE i rapelar fins al terra. La veritat és que els llargs finals de la Belladona no es veien gaire atractius... sincerament no us la perdeu, possiblement una de les millors plaques verticals de Montserrat... i sí, nosaltres també ens vam rebolcar amb la filla del forner!

Acabant la Paul-Gustau

Per arrodonir el cap de setmana amb la Pitonissa tornem a intentar la Reina-Sánchez, però com que Déu l'ha castigat per tatxaire, ens trobem dues cordades davant i risc de pluja per la tarda, així que ràpidament ens passem a la veïna Paul-Gustau. Jo l'havia fet sense bolts i tenia curiositat per veure com havia quedat. Realment, aquesta punsola en petit s'ha convertit en una via ràpida amb bona roca i que dóna per pujar en lliure... un servidor cau a l'últim bolt de la via (tros d'ase) i a una servidora no l'acaba de convèncer la ruta... i això que no ha fet la Belladona!

Vistes de Blanco Satén... és el que té anar sol

Per acabar l'entrada i havent aprés la lliçó de l'altra setmana, me'n vaig a fer la Noches de Blanco Satén a la Roca del Corb, aquest cop sí, rapelant per dalt i arribant a peu de via en 15 minutets.

Oh!, quina altra bona línia! Primer llarg molt maco amb passos explosius al desplom, però molt ben equipats. I segon llarg amb uns 10 metres finals de roca pel·liculera.... Una altra que no us podeu perdre!

Així que no perdeu el temps repetint vies bones, que n'hi ha d'iguals o millors encara per fer!!! Shame, shame, shame!!!

EnLaTaZos - Dices que tienes amigos per solo en facebook...

L'altre dia m'explicaven que a la Lluna hi han parets de més de 2500 metres, gràcies als meteors que "derrapaven" per la superfície d'aquest satèl·lit i creaven profundes valls (sembla ser que la Lluna no té ni tectònica de plaques ni elements erosius). Us imagineu dormint a mitja paret en una hamaca mentre veieu a l'horitzó la Terra, o el que quedi d'ella? (a més s'acabaria la controvèrsia de si es puja amb oxigen o sense).

El que s'ha de fer per una fotografia...

I és que als escaladors en general ens fascinen els cossos celestes. Sols cal veure la quantitat de vies amb noms astronòmics: Estel, Estels de l'Alba, Satèl·lits del Desig, Estrella Polar, Desig de Sol, Amics del Sol, Sol d'Estiu, etc. Fins i tot una magnífica escaladora i gran poeta demanava que li baixessin un estel. Potser és que els escaladors sabem que tard o d'hora acabarem com elles, com a nana blanca o com a forat negre. I jo per si de cas arriba el moment, m'he dedicat a no deixar escapar cap oportunitat de fugir de l'horitzontal i enfilar-me paret amunt (Millor ser forat negre, nana blanca, veure les obres amb els jubilats o acabar com el Loquillo de cantautor?, matins.sí, matins.no...)

Llarg 1 de la Fil·loxera Vastàtrix

Sempre intento defugir en la mesura del possible de les vies concorregudes (actualment conegudes com vies blogger). A més per evitar la calor i inaugurar la temporada de cara nord li proposo a l'Alba fer la Fil·loxera Vastàtrix, que va obrir l'amic Sam cap a principis dels noranta.  Com segur que molts ja sabeu, aquesta línia de l'esquerra de la paret de l'Aeri té tres llargs molt equipats i després canvia de tònica, compartint part dels llargs de dalt amb la Tope Toni.

Alba al diedre de la Tope Toni

Com tot un senyor li cedeixo els tres primers llargs a la pitonissa i jo ja faré els menys equipats. La veritat és que si vaig de segon segur que tinc més probabilitats de fer-los en lliure, je, je, je... però sempre queda bé ser tot un cavaller. Són uns llargs curiosos equipats amb spits amb xapes inox estranyes, molt difícils de passar els mosquetons per elles. La roca és força bona i els passos en lliure macos. Un servidor cau tontament després de fer els passos difícils del primer llarg (si es que no estamos por la labor!), i repeteix la jugada al tercer, tot i que aquí la roca és més crostosa, faig un A0 just al final del flanqueig....

Acabant la Fil·loxera Vastàtrix

Els següent llarg és digne d'aquella cançó de Tijuana in Blue. Comença molt bé, però ràpidament la roca sensacional i les assegurances allunyades es converteixen en roca crunxi i assegurances igual d'allunyades... l'entrada a la reunió és d'aquelles d'agafar aire, sort que és fàcil i algun tasconet ajuda a templar-se. El cinquè llarg a mi em va agradar força. És d'aquells de buscar-se la vida... llàstima d'anar tan enganxat a la Donde Hostias Putas Vas, i mentre veus spits a la dreta tu vas xapant pitons cutres. Aquest si que surt en lliure, per fi surt alguna cosa!

Ja no tenim edat...

El sisè llarg és el mític diedre de la Tope Toni, que l'Alba executa magistralment mig en artificial mig en lliure. Quan pugem jo i les meves lumbars entenem el perquè els V+ d'abans són els V+ d'abans... Dèu n'hi do, com apreta en lliure. I per acabar un últim llarg totalment forçat. Al final del diedre has de sortir per un desplom a la dreta, quan ja tinc els passos resolts sóc incapaç de passar la corda per la cinta, així que aquí tampoc triomfem... A0, passo la corda i ràpidament cap amunt. En resum, si no teniu res més a fer, aneu a fer aquesta via, i si no millor un vermut... tot i que pot ser una bona opció per evitar el primer llarg suïcida de la Donde Hostias Putas Vas.

Alba al mític segon llarg de la Colores

Vist l'èxit de la meva tria anti-blogger, al següent cap de setmana he de purgar les meves penes fent tot el contrari: tres vies super-bloggers. Així que després d'esquivar la pluja del Pedraforca i dels Ports, ens encaminem de forma improvisada cap al Montsec.

M'imposen com a penitència una de les vies més fotografiades del país, la Redrum al Cap del Ras. L'Alba la té a la seva llista d'objectius i jo no puc obrir la boca després de les meves últimes tries.

Quart llarg de la Colores

Al final de la via alguna cosa ha passat, metamorfosis vertical, perquè a mi m'ha agradat força i a l'Alba no li ha agradat gaire, ja, ja, ja... I és que passada la feixa la via es complica. Per començar, el primer llarg de la feixa cap amunt no l'encertem i el fem per la via del Salla, resultant una mica més dur... El següent llarg el faig en lliure, tot i una volada al suposat 6b de després dels passos durs... per donar-li emoció al segon de corda deixo les cintes més curtes que tinc... i comença a bufar l'aire... i nosaltres amb samarreta!

El pla ha sortit a la perfecció i l'ascensió acaba amb un esperat: "Va!, demà escull tu..."

Alba al segon llarg de la Directa del Cilindre

I com que encara tinc els colzes una mica tocats i no em vull passar, penso ràpidament amb les plaques tècniques del veí Terradets: "Així què dius, que no has estat mai a la Paret de les Bagasses?, doncs farem una via fàcil, per conèixer la paret..."

Dit i fet, al dia següent comencem a fer la Colores. Ja, ja, ja... una de les fàcils de la paret, ja, ja, ja... Encara sento com em xiulen les orelles a l'últim llarg, desplomat i sota una cortina d'aigua. Això sí, la via em va semblar boníssima... amb un segon llarg molt més exigent que la resta i un llarg final de traca i mocador...

Quiero salir de éste infierno...

La feixa la baixem sota la pluja. Tant maleir als del rally i que bé que ens va anar el cable per sortir d'allí. Per sort la tromba d'aigua ens cau a l'ex-hostal del Llac (ara Hotel Terradets) davant d'un bon plat combinat.

Sembla ser que la unió xaman + pitonissa no acaba de funcionar a l'hora d'escollir vies al gust dels dos, per això per a l'últim dia deixem pas a la sort i el blog Escalatroncs ens il·lumina amb la Directa del Cilindre a St. Llorenç de Montgai. Fa gràcia veure com a mesura que avança el cap de setmana passem més temps menjant que escalant... i que cada vegada fem vies més curtes.

Artifo Non Speed Climbing

En aquest cas tres llargs antològics ens deixen contents als dos, un petit Pisón al Montsec. Així que tantes classes d'artifo per anar a fer la primera repetició d'una via als Ports no van servir per a res, però això sí, quin mal de braços i dits, tot i canviar el martell per un camalot del 1 en tres dies... ens fem grans!

Artifo "seguim sense" Speed Climbing

I per acabar l'entrada, aquest dijous em retrobo amb mi mateix (eufemisme de "no trobo company") i remato la feina tatxant una altra concorreguda via blogger, la Stromberg al Gorro Frigi. Aquesta vegada en solitari i gaudint com un nen dels grans còdols que sospitosament acaparen aquesta paret.

"Sol" y Sombra (3/4 anís + 1/4 cognac)

Anys fent conya amb el Jortx sobre si estaven més polits els còdols del camí de la Mola o els de la Stromberg. I ara que ja conec les dues opcions la resposta és senzilla... no hi ha res més polit (marmolizado, com diuen a les Espanyes), que el camí de baixada del Penyal d'Ifach!

Bolo Stromberg (3/4 egocentrismo + 1/4 como cansa)

Apa, bones tibades a tothom i sobretot no us perdeu les vies bloggers, que com bé diu la bíblia: "si un millón de moscas comen mierda, no pueden estar equivocadas..."

Bona nit!

Gurú, Chamán y Pitonisa...

"Ideal per gaudir lo salvatge, dins de la zona de confort, sense caure en la parabolització global", amb aquesta frase el nostre Gurú sentenciava la ja clàssica Terra Lliure a la Paret de les Gralles. I no em digueu que això no sona a Armand Ballart!

"Volant, volant he vist que eren mentida les lleis dels homes..."

I és que amb el temps te n'adones de com estàs d'influenciat per altres persones, que potser fins i tot no coneixes, però la seva forma d'actuar, de fer o les idees plasmades en el seus escrits, fan que vagis agafant una mica d'aquí, una mica d'allà. I de cop, paaam!, descobreixes que no ets més que un nou cocktail... que a vegades millora les anteriors versions, a vegades les empitjora, i a vegades no es poden ni reconèixer els ingredients...

Xemeneia Estorach al Timbaler del Bruc

I ara, ja amb una certa edat, que ja les veus a venir, reconec que cada cop m'impressionen més els personatges locals i molts cops gairebé anònims...però que tenen certa habilitat per sentenciar amb una sola expressió... i paaam!, te la deixen anar, fins i tot sembla que sense haver-ho pensat massa, i tu no saps ni que dir... Un bon referent d'això era el programa "El Foraster", a la televisió del règim, que salvant les distàncies sobre els muntatges i la recerca de personatges "pintorescos", tenia algunes converses "esotèriques".

Nubiola-Torras-Nubiola al Timbaler del Bruc

Un dels moments culminants d'aquest programa va ser quan el presentador li va preguntar a una veïna de St. Feliu Sasserra que quina edat tenia, la senyora, amb certa saviesa acumulada, li va respondre: "No porto rellotge". No sé si la resposta era meditada, era fruit de la pèrdua d'oïda, o li va sortir de l'interior sense donar-hi gaires voltes, però la qüestió és que aquesta afirmació és aplicable a algunes de les vies que hem fem darrerament.

Femme Fatale al Timbaler del Bruc

Totes bones, sense rellotge, sense edat, algunes molt velles, altres força noves, algunes molt equipades, altres molt poc equipades, alguna mal equipada, però amb alguna cosa en comú, sempre seguint la lògica que marca la paret cosa que fa que no passi el temps... que no necessitin rellotge!

Segon llarg de la Terra Lliure a la Paret de les Gralles

Com ja vaig comentar fa uns dies, amb l'Alba volíem retre un petit homenatge a dos grans escaladors que ens han deixat darrerament: Joan Nubiola i Francesc Estorach, i resulta que a Montserrat hi ha una línia que uneix a aquests dos grans apassionats de les vies lògiques, la Xemeneia Estorach + Nubiola - Torras - Nubiola al Timbaler del Bruc. En una agradable tarda de dilluns, a l'ombra, ens enfilàvem per aquesta magnífica combinació de rutes. Una primera part en una xemeneia, que mirant cap al Timbaler i no cap al Timbal, és prou assequible (camalots i tascons) i una segona part on cal seguir una fissura a mig clavar, fins al cim de l'agulla.

Molt recomanable i d'esperit clàssic, on si algú hi deixa una V al canvi de paret, no caldrà portar el martell... sinò, caldrà ser agosarat per fer-la sense clavar. Nosaltres vam posar un C1 o tascó gros, una V, un Totem blau, i una U llarga abans d'entrar al cim (prescindible). I si porteu una companya encantada de traure claus... molt millor! (de aquí a la beatificación...)

El Gurú al tercer llarg de la Terra Lliure

Seguint amb la recerca de les línies lògiques, aprofitem per acostar-nos a l'obaga Paret de les Gralles, per a realitzar la concorreguda i ja clàssica Terra Lliure. Tothom diu el mateix sobre aquesta paret i no puc més que afegir-m'hi. Tot i que jo mai he estat escalant a la selva veneçolana, sembla ser que aquesta paret reuneix característiques semblants: aproximació curiosa, herba i matoll, roca a priori poc amigable, etc.

El Gurú al quart llarg de la Terra Lliure

A nosaltres ens va agradar força donada la facilitat d'equipament de les fissures que aquesta via solca de dalt a baix de la paret. Suposo que les nombroses repeticions l'han deixat prou apte per a estómacs menys sensibles. El segon llarg sols té un parell de ponts de roca i serà el que més material requereixi, així que si voleu gaudir-lo dupliqueu el joc de camalots als nombres mitjans.

Aproximació curta per dalt a canvi de saltar la prohibició de circular per una pista forestal, i dos ràpels llargs.

El Gurú acabant la Terra Lliure

Tot i l'intent de posar-nos perruques i entrar a la festa de les "Pubilles Escaladores", el vi i els xarrups del bar Tahussà van poder amb nosaltres. Una llàstima perquè l'objectiu era clar, manegar el sorteig de material perquè ens toqués l'equivalent al camalot #5.

Triarca a la Paret del Grau

El matí es va llevar fred i ventós i la idea inicial d'anar a la cara nord de Roca Narieda ràpidament va haver de ser substituïda per la plaent Paret del Grau... bé, això i l'obligació moral de prestar una corda a una pubilla "olvidadiza" que exerceix de pitonissa (en sus ratos libres) i de pas tornar les perruques...

Seguint les recomanacions del M. Blanco vam escollir dues línies, la Triarca i la No T'ho Perdis, per tal de seguir tatxant del llibre del Soldevila.

El Gurú després de fer el pas més difícil de la No T'ho Perdis

Jo no hi havia escalat mai a la Paret del Grau i trobo que l'elecció va ser tot un encert. La Triarca és una bona via, totalment equipada, que cerca les debilitats entre els desploms i les plaques d'aquesta part de la paret. Roca que a vegades recorda els millors trams de Canalda o de la Gallina Pelada.

No T'ho Perdis a la Paret del Grau

Nosaltres la vam fer en dos llargs, unint els dos primers amb una bona gestió de la corda, i el tercer per separat. Val a dir que en aquest últim llarg trobem una bona apretada per sortir invicte de la fissura central. Amb un llarg ràpel de 60 metres tornem a ser al terra per encarar la segona via de la jornada.

El Gurú a la mítica placa de la No T'ho Perdis

Sincerament "no t'ho perdis", possiblement una de les vies més bones que he fet en temps, potser excessivament assegurada però a canvi de poder-te despreocupar de tot i sols gaudir dels moviments.

El primer llarg és un festival de grans cantells i passos llargs, que permet escalfar bé per als dos següents. El segon llarg concentra al flanqueig un pas molt fi per pinçar un petit degotall on el Gurú va deixar la vida per poder-lo encadenar... i un servidor també, obvi. Que divertit és veure els "clàsicos-deportivos" dels 90 tibant de valent... tot un espectacle Sr. Jorro!

El Gurú a la mítica placa de la No T'ho Perdis

I el tercer llarg és la cirereta del pastís. Llarg flanqueig en diagonal combinant passos d'equilibri amb grans cantells, molt similar a la Pericóndrio Tragal de Montanejos però menys llimat i més físic... una passada! No t'ho perdis!

Des d'aquí, amb un ràpel molt volat de 60 metres justos, tornem a ser al terra i encara tenim temps i ganes per anar a fer una mica d'esportiva amb les pubilles, i aquest cop sense perruques...

Pirates d'Alta Tensió

Per acabar l'entrada al blog, no puc deixar de comentar una d'aquelles petites joies del Marcel Millet, que va passant de boca a orella i que una altra tarda, cercant l'ombra, ens vam decidir a fer. La Alta Tensión, al costat de la Granota (Càmping) són uns 80 metres amb un flanqueig a mitja via fotogènic, maco d'escalar i sobre millor roca de la que sembla a simple vista.

La Pitonissa a la Dòping

Una combinació de spits, burils i parabolts la deixen totalment equipada i des del cim amb un ràpel de 60 metres tornarem a estar al peu del sector per encarar alguna de les fines línies esportives que s'hi troben, com la Dòping o la Pantani.

Bones línies de grau assequible que no hauríeu de passar per alt. Tot i això no tingueu presa que no tenen rellotge...