HoneyMoon

Bé, doncs ja hem tornat d'aquesta petita lluna de mel pel país de l'estrés, uy! vull dir el país dels Pirineus... Ha estat curta però per motius de calendari no podíem anar més lluny ni més dies, així que ens n'hem anat a conèixer aquest petit estat, al que estarem temps sense tornar, ja que cada cop és més difícil allunyar-se de la civilització... jo crec que en breu el cim del Comanegra tindrà un telefèric o un apartahotel, o ves a saber potser la nova apertura de "La casa del formatge" o l'Andorra 2000. Bromes a part, no puc més que agrair-vos a tots les felicitacions que hem rebut, moltes gràcies companys!

Aquests dies ens hem dedicat a fer un grapat de ferrades d'Andorra, que feia temps que els hi teníem ganes però mai trobàvem el moment. L'opinió general és que són una mica, no sé com dir-ho, estan mal ubicades. Potser perquè vam anar a agafar les pitjors, però l'entorn era horrorós! Tot i això he de dir que alguna de les que ja havia fet (Bony d'en Valira) no patia aquest problema. Com a activitat merament esportiva no estan gens malament...

El primer dia per aclimatar vam fer la ferrada del Tossal gran d'Aixovall, i mentre feiem la ferrada podiem fruir veient com la gent feia caravana per sortir d'Andorra, ja que aquesta ferrada es troba pròxima a la frontera. Sota podeu veure fotos de la Selene en acció.

El dia següent vam anar a fer la ferrada de Racons (diuen que és de les difícils, ja,ja,ja... més Joc de l'Oca és el que fa falta...) i a l'acabar la vam empalmar amb la de la Canal del Grau. En aquesta primera ferrada hi trobem algun desplom força maco, llàstima de jugar-te la vida al començar-la, ni més ni menys que a la mateixa carretera d'Andorra a Canillo!

La ferrada de la Canal del Grau ja està un xic més allunyada de la civilització i és més maca. Al baixar d'aquesta vam poder veure aquest nou invent que és la "via cable", però quina collonada, si vols escalar ves amb corda!

És qüestionable l'existència de vies ferrades esportives, ja que l'impacte visual és enorme, però mira si passen per trams de roca no aprofitables per escalar, no seré jo qui les critiqui, ara obrir una via d'escalada i posar un cable d'acer entre assegurança i assegurança em sembla curiós... Molts cops es defensen les ferrades amb la idea de que acosta la verticalitat a persones que d'altra manera no la podríen fruir, però ara els mateixos creadors es contradiuen! i resulta que si tenen un cable d'acer entre químics, els que abans no podien disfrutar de la verticalitat d'una altra forma que no sigui amb esglaons, ara poden escalar! Podiem haver començat per aquí, no?, ...

Saturats d'aquests ambients tan metàl·lics ens anem a buscar la tranquilitat als estanys de Tristaina, on les últimes neus donen ambient neo-zelandés a l'entorn... que bonic!

Per poder arribar a l'Estany de Més Amunt, encara hem de creuar alguna clapa de neu, però el paissatge s'ho val. Tot i les magnífiques vistes hi ha qui no pot oblidar els seus vicis més profunds, je,je,je...

Així que després de cinc dies de ferrades, muntanya i fer una mica el consumista, avui hem tornat a la tranquil·litat de la nostra àrea metropolitana. No sé si a aquest petit amic que vam fer en una de les ferrades li hagués agradat venir amb nosaltres...