Ariquitaun, taun, taun... afeitadoras Braun

Ahir vam decidir rescatar un vell projecte que teníem en un calaix, i com que la cosa també anava de fissures, doncs era com anell al dit. La via en qüestió és la mítica Tardor de Nebjeperura a la Dent de Rossell.

En Jortx a l'últim llarg i l'olla de Núria al fons

Segurament deu ser una de les vies més repetides de la paret, gràcies a la Guia del Ripollès i en especial a les fotos d'en Pep Vila penjat d'una mà al quart llarg. Fotografia, que d'una altra banda, tothom intenta imitar / copiar.

En Gatsaule a punt d'encarar el pas difícil del primer llarg

La veritat és que personalment no tinc gaire esperit alpí, però m'esperava una via menys vegetal. El paisatge no és extremadament bonic, ja que les valles del tren cremallera trenquen l'encant del lloc. Això si, la via té trams molt i molt bons. Un Pic del Martell al Pirineu...

Inici de la xemeneia del primer llarg... ombra!!

Com ja ha descrit en Gatsaule al seu blog, els primer llarg és potser el més difícil de la via, amb un pas de diedre / xemeneia a la seva meitat, molt espectacular. La roca és brutal, com a la resta de la via i l'equipament força generós, sols cal completar amb algun que altre tascó / friend.

Acabant el primer llarg

El segon llarg és un dels que més em va agradar. És força llarg, uns 58 metres, i té un tram final una mica vegetal, però tota la part central ho compensa. Hi trobem una planxa de roca vermellosa de regletes amb una sortida desplomada i fissurada on totes les assegurances queden de llibre.

Gatsaule a les plaques vermelles del segon llarg

Cap al final del llarg, un pas assegurat amb un pont de roca ens farà decidir si amaguem el cul a la fissura de la dreta o bé encarem el desplom per la part més vertical. A la nostra cordada hi va haver totes les opcions...

Diedre perfecte al tercer llarg

El tercer llarg enllaça dos diedres molt estètics mitjançant un pas de placa força relliscós. Està bastant assegurat i si no els encastadors entren sols. La reunió ja deixa entreveure que estem prop de l'objectiu: fer la mítica foto!

Copión! (inici del quart llarg)

Però sorpresa, la presa on penjar-se no és tan gran com un s'esperava, tot i així el pas és molt maco. La resta del llarg és una mica molsós amb una entrada a reunió curiosa, com sempre ben protegible.

En Jortx a l'últim pas de la via

La via acaba amb un cinquè llarg aeri i rematat per un desplom amb cantells gegants. Sols queda pujar pel prat cap a la pista de Fontalba i a celebrar-ho amb unes clares ben fresques, ja que la via estarà a 2000m, però el sol pica igual...