Ai! quant de temps feia que no em baixava d'una via! No sóc capaç ni de recordar-ho... Bé, sí, gràcies al blog acabo de comprovar que al maig del 2011 em vaig baixar de la Robbins del Pedraforca. Total, que fa 2 anys que no em baixava d'una via... i és que no sempre es pot triomfar!
 |
| JP al primer llarg original de la Grimpanautes |
Quan vaig rapelar de la Miranda de les Boïgues, després de fer la Hiwatta ara fa dos mesos, em vaig quedar flipat amb el traçat de la Grimpanautes. Al cim, l'Edu Torrens ja em va avisar: "... no és tan dura com la Hiwatta però els bolts allunyen força ..."
Avui hi hem anat a tastar-la amb el Joan Pera, i per fer-ho bé hem entrat pel primer llarg original, ja que a les ressenyes modernes indiquen que comparteix entrada amb la Mompart. Aquest primer llarg comença a un metre de la Garcia - Vidal i té tres burins.
 |
| JP al primer llarg original de la Grimpanautes |
Sols entrar ja tens el primer pas d'apretar amb el burí als peus, però la resta del llarg es fa bé, gairebé trepitjant els últims bolts de la Mompart.
Al segon llarg hem trobat magnesi, no sé si algú s'ha confós de via, perquè pensava que no es repetia gaire aquesta línia. Aquesta segona tirada és molt bona, però sempre amb aire per sota. Hi trobarem un pas de presa petita just a l'entrar a la reunió... i com a la resta de la via, el bolt sempre sota els peus.
 |
| Últim llarg de la Grimpanautes |
Al tercer llarg és on hi trobem els passos claus. Per començar el primer bolt es troba a uns quatre metres de la reunió, grau dur i lleixa ideal turmells. Després de no sé quants "puja i baixa" aconsegueixo xapar-lo. Flanqueig difícil fins a la següent assegurança i dificultat per trobar el camí enmig d'un desplom de grans còdols amb nul·la adherència... aprofitant que amb un ràpel s'arriba a terra, a meitat de l'últim llarg dono per acabada l'escalada d'aquesta contundent via. El cervell sembla una olla a pressió i potser que ara que hem mig recuperat la cama seria una mala idea repetir la història amb altres parts del cos, ja, ja, ja...
Acabem el dia a la Roca Stop, on podem gaudir criticant el reequipament del de sempre (tan malament com ha pogut) i "maleint" la duresa de les vies del jipi.
Motivació, i deures per tornar-hi, si algun dia t'aburreixes i vols tornar m'ho dius, que vaig mega fanatic, aquesta de la Grimpanautes me l'apunto, m'agraden las vias amb alegria.
ResponEliminaIgualment sigui com sigui va ser una bona jornada i una bona xerrada a peu de la Roca stop
Cuidat
Estil d'esportiva anys 80's !!! Llavors crec que varem fer fer la tercera o quarta pujada amb en DT. Ara fa un any em vaig confondre i vaig fer la primera tirada pensant que era la Mompart, i anava pensant per mi que quins pebrots en Mompart aquest!! Després ja varem veure que anavem errats. Les assegurances es veien en "casa Dios" i els aterratges no gaire bons si no recordo malament. Esperem que cap llumbreres se li acudeixi fer cap disbarat en nom de la seguretat col·lectiva.
ResponEliminaVinga salut
Jo el que flipo és que amb aquells arnesos vuitanteros, aquelles "exprés" rígides i els fire passéssiu per llocs així! Quins cracks!
EliminaEstà clar que hi han verdaderes figures de la vertical que a dia d'avui us segueixen l'estela aprofitant la tecnologia moderna, però la resta estem fent un retrocés, ja, ja, ja... Molt equipament però pocs collo... ja, ja, ja!
Bé, el repte està allí i com bé dius, esperem que sigui per a molts anys.
Mohawk, es una via que amb un parell de matalassos de boulder es pt fer be la entrada sense malmetre els genolls, tinc ganes d'anar a probar, i saben que li dona l'ombre no trigare gaire.
ResponEliminaUna retirada a temps és una victòria Josep! entenc perfectament que li donessis voltes al magí...però tranquil que se't passarà.
ResponEliminaHEY MOHAWK,
ResponEliminaEt vas perdre l’arribada al cim…la GRIMPANAUTES és una escalada qua acaba tipus coitus interruptus, o potser amb una ejaculació prcoç...quan la facis veuràs perquè...hahah.
Que curiós,el fenòmen més estrany és que, APAR, no només la GENERACIÓ ACTUAL son més bujarrilles en general, sinó que NOSALTRES MATEIXOS ens estem acomodoant. JO LA VAIG FER amb BURILS, GRAU ANTIC ( crec que de 6a+ no passava)i gats FIRE JAZZ. I no ensumava ni el 7è...
Suposo que ara passaria més por...o no sé...abans en passava molta però em semblava normal cada cop que sortia tremolant per dalt en una via...era capaç de fer una via d'auestes iq uedar-me amb la birra davant del refu...ara faig una via i una altra i una altra i una altra..i si no peto fisicament no em sento complert...
Serà que sí que no és el mateix...heheheh....
Saluuuuut i traaaanki...jo ara amb el turmell cascat a la que no és desplomat ho passo raro...no m'imagino aquests pepinos que feu...
mohaek nanu, no sabia que havies canviat de blog. que potser m'evites? M'alegro que tornis a grimpar i espero que ens poguem veure aviat, que ara fa molts dies que no ho fem (de veure'ns s'entén, mariconeos los justos...)
ResponEliminaBon nom pel blog, tenim un concepte de la vida en general molt semblant i aixó ens ha donat grans estones de riure com cabrons.
Fins aviat crac i que no pari.
Xaval, pensava que només deixaves les vies a mitges quan anaves amb mi!!! ;)
ResponElimina