Abu Simbel Profanation

Tres roques destaquen a la zona montserratina de St.Benet, no poden ser altres que La Prenyada, l'Elefant i la imponent Mòmia.

Els reis petris de St. Benet

D'aquesta última deia el Picazo que és com un projectil petri que mira cap al cel i que té la particularitat de reunir les que són o van ser les vies més complicades en cada especialitat: la Normal en el seu moment, els temibles encastaments de la Haus o la Santacana, el precari artificial de la Vanitat Oculta, el desplom amb petits cantells del Prisionero, el domini de l'autoprotecció a la Vanitat Oculta en lliure o en algun projecte paral·lel a la Kumbaya, i la gosadia del JM Alsina a la Kung Fu.

Ressenya del X. Cullell després del reequipament  (1991)

L'any 1991, gràcies a l'aportació d'un bon nombre d'escaladors, moltes de les seves línies van ser reequipades amb bolts (no sense polèmica), i no puc negar que aquest fet m'ha permès realitzar unes quantes rutes d'aquesta meravellosa roca. I unes quantes més que esperen a que les meves capacitats m'ho permetin o que algun abnegat company més fort m'acompanyi...

Jortx acabant la Mas-Guasch

Sempre m'ha fascinat el cim de la Mòmia, té unes vistes espectaculars. És a l'hivern el seu millor moment, quan el sol et permet escalar a gust per la cara sud i l'arribada al cim et sorprèn amb tot el Pirineu i Pre-Pirineu blanc de neu. Quan he de portar algú a escalar que no ho ha fet mai, pujar al cim de la Mòmia per la via Normal sempre és l'elecció que no defrauda.

Mítica foto, volant a la Brown Sugar.
Algú sap qui és el superhome? (C)Luichy

El cim del Cavall Bernat serà molt aeri i emblemàtic, però el cim més maco de Montserrat és sens dubte el de la Mòmia. I el primer cop que el vaig poder gaudir va ser, com sempre en aquells anys, de la mà d'en Martí. La via escollida, va ser l'Albert-Cervera, ja que ell ja havia fet totes les clàssiques. A destacar que un servidor, força més ignorant fa 15 anys, pensava que anava a fer una via freeky moderna, segurament enganyat pels parabolts, els graus de la ressenya i el nom de la via a l'amtiga guia del T. Jiménez (Abre Cerveza).

Primer llarg de la Yeti

Els dos primers llargs de fissura i finura vam anar fent, no sense problemes, però al tercer llarg vaig agrair, i de quina manera, el descobrir que allò era una via clàssica i que entre els parabolts encara existien els vells burins. Crec que els hi vaig traure la pols a tots! Recordo una espècie de diedre molt fi, desplomat i complicadíssim a vista. No el vam ni olorar... la veritat és que és una d'aquelles línies a les que tindria que tornar per veure si el record que en tinc es correspon amb la realitat.

Segon llarg de la Yeti

El que si que ens va permetre aquesta primera incursió és que veiéssim per on anava una línia que tenia mitificada, gràcies a les fotografies que apareixien al meu primer llibre d'escalada, la Escándalo Público.

No va costar gaire convèncer al Martí d'anar-hi a la setmana següent, però havent aprés la lliçó de l'anterior via. Com que a mi em venien grans els llargs centrals, li proposo al màster que fem tres i tres, començant jo. El primer llarg no va portar cap problema, una bonica placa amb forats, d'anar fent fins situar-se sota la balma central de l'agulla.

Més jove, a la Haus

El segon llarg el vaig fer amb quatre passos d'estreps, que era el que fèiem els mortals fa 15 anys, però ràpidament vaig adonar-me que així no arribaria a la reunió, i és que a la ressenya cal sumar-li un bon 6b per poder abastar el final del llarg. Però on vaig agafar-li carinyo a la Mòmia va ser al tercer llarg, quina placa més fina i quines distàncies entre assegurances... gran treball de peus que em va portar a la conclusió que si no havia volat era perquè la "mòmia" no ho havia volgut...

El curt quart llarg no era gaire complicat i tot consistia en un llançament a una petita regleta, això sí amb un bon buit sota els peus i bones vistes sobre la xemeneia de la Haus. El millor va ser veure, des de la reunió, com la cordada que portàvem darrera (coneguda per nosaltres com la del chaleco) passava flotant per aquella placa que a mi tant m'havia fet suar. Cada cop que ens trobem amb el Martí rememorem aquell episodi.

Més jove i més inexpert, a la Haus

Del quart llarg de la Escándalo Público, com que a més el vaig fer de segon, només us puc dir que aneu i gaudiu-lo. Sens dubte una de les millors tirades de tot Montserrat, vertical, amb buit, obligat, difícil però sempre amb una presa salvadora en el pitjor moment. Obra magna del Manolo i companyia!

I amb un llarg més, ben explosiu, vam arribar de nou al cim, ben curtits, com es pot observar a la foto inferior. Ara el segon llarg es fa en lliure, uns diuen que 7c+ per on van els parabolts i altres que 7b allunyant-se una mica, a mi m'és igual el grau, però si que vaig prometre que si tornava a aquesta obra d'art era per fer-la tota en lliure... No fa gaire hi vaig tornar amb el Ferran i vaig aconseguir fer el segon llarg en lliure. Cal sortir amb la segona cinta prexapada com a mínim, ja que els primers 3 metres es fan metre i mig per l'esquerra de la línia de bolts. Sols començar cal fer un bon salt per agafar un magnífic forat, dos passos de campus més i a tibar de bons bidits fins a la tercera xapa, on trobarem un descans. Prop de la quarta assegurança cal utilitzar unes regletes poc amigables però ja fora del desplom.

La cara d'en Martí i d'un servidor després de fer la Escándalo Público

L'altre mite, la Haus! Què es pot dir d'aquesta via que no s'hagi dit ja?, al món hi ha dos tipus de persones, als que els hi agrada aquesta via i els que l'odien profundament. Jo sóc del primer grup i ho he intentat demostrar repetint-la quatre vegades (fins ara).

I al final sortint quant abans millor de la xemeneia, a la Haus

Un primer cop amb el Roque ens vam haver de baixar de mitja via perquè el vent ens tombava. Però ens feia tanta il·lusió fer-la que la següent setmana, amb més bon clima, ja hi tornàvem a ser.  La xemeneia sols té un pas a uns tres metres d'haver començat, on has de començar a sortir cap en fora i és realment estret. A l'esquena vas notant fins a l'últim còdol, en un entorn bastant relliscós. Però un cop superat aquest primer trauma, comences a gaudir, arribes al primer parabolt i ràpidament surts cap a l'exterior. Quin diedre i quines preses més bones!

Rafa a la Normal

La via no defrauda i els llargs següents són igual de bons. La llastra cada cop és més prima i cada cop tens més buit sota els peus, però sempre amb un grau de dificultat relativament baix. L'última tirada culmina amb un llarg de roca espectacular i arrampada.

Jortx acabant el segon llarg de la Haus

I com que tant ens va agradar aquesta clàssica, als pocs dies vam anar a per la següent clàssica, la temuda Santacana-Farrera-Balbastro. Crec recordar que la vaig fer tota de primer i vaig sortir més que encantat, però traient-me el barret pels seus aperturistes. No em voldria veure en aquell angoixant primer llarg sense ni una expansió!

Menys jove i manys cabell, a la Haus

La veritat és que un dels problemes que li vaig trobar al mitificat primer llarg és que de tantes repeticions els peus rellisquen força. Nosaltres vam sortir per la variant Serrano-Araguz, ja que sempre m'havia cridat l'atenció aquella super-llastra desenganxada. I sens dubte són dos llargs que tot bon montserratí ha d'haver fet... molt millor que l'Electric Ladyland!

Us caldrà un C4 si voleu assegurar la sortida de la reunió abans d'entrar en matèria... nosaltres no sabíem que era allò i vam passar igualment.

Jortx al segon llarg de la Pirenaic

I per tancar el cercle de clàssiques, amb el David, vam anar a passar un matí de diumenge a la cara nord i vam fer la Normal. Magnífica línia de grans còdols retornada al seu estat original. Segurament ara deu mantenir el seu caràcter exposat, amb el que va ser oberta per en Caselles... el mateix dia que es pujava al cim del Cavall Bernat.

Moviment clonat al segon llarg de la Pirenaic

Val a dir que el mestre dels mestres, el miyagi Marcel Millet, sempre ens explicava que hi pujava sense corda i que per baixar anava buscant les taques de magnesi que havia fet pujant, per això sempre que hi pujo vaig mirant més els peus que les mans: ha de fer impressió baixar allò sense cap mena de protecció!

I no fa gaire l'he repetida sense corda i és una gran experiència interior (a part d'arriscada) i com bé deia el Marcel, cada còdol es deixa acariciar fen-te oblidar que estas a molts metres de terra ferma.

Joan acabant la Pirenaic

Però tornem al passat, després d'un temps fent-li el salt a la Mòmia, amb en Joan i el Jortx, vam anar a fer la Pirenaica, ja que ens semblava que ens podria sortir en lliure. Tot sigui dit que la culpa, en aquest cas, va ser d'un altre mestre, en J.E Castellnou, que va editar un recull de vies benedictines amb ressenyes a l'estil yankee, que ens van fer venir les ganes de tornar-hi.

Joan a les llastres finals de la Haus

Tinc molt bon record d'aquesta via, primer perquè va ser l'inici del retorn a la Mòmia, i segon, perquè els dos llargs centrals em van tocar de segon i van sortir en lliure. Bona i assequible línia, que com a premi ens deixa als millors llargs de la Haus per sortir al cim.

Jortx acabant el primer llarg de la Brown Sugar

Sota la influència de l'esmentada guia, amb en Jortx ens decidim a agafar-li una mica més el truc a la finura montserratina fent la CESA. Molt havia sentit a parlar de la segona tirada d'aquesta via on del V+ inicial es va saltar al 6a, després al 6b+ per acabar estabilitzant-se en un 6b dur.

També m'era coneguda alguna que altra remuntada directa per la corda al veure la dificultat tècnica d'aquella placa.

Segon llarg de la Brown Sugar

He d'admetre que un servidor va haver de parar una vegada per mirar-s'ho bé, als pocs metres de deixar la primera reunió. Tot i això és una bonica via que ens torna a regalar els llargs finals de la Haus. A més és un bon test per veure si podem fer-ne alguna de més dura.

Segon llarg de la Brown Sugar

Com que a la CESA la cosa va anar prou bé, ens vam decidir a afrontar una de les vies més mítiques de St. Benet, la Brown Sugar. Què es pot dir d'aquest experiment esportiu primerenc que no s'hagi explicat en mil llocs...

Per no entrar directament en matèria, escalfem a la veïna Yeti. Una via curta i de placa, amb un segon llarg on cal mirar-s'ho per entrar a la reunió.

Tercer llarg de la Brown Sugar

Ara ja sí, posats a la Brown Sugar em toca fer el primer llarg. D'aquest la gent no en parla gaire, però a mi em va semblar que tenia un pas força dur abans d'entrar a la reunió, i amb l'assegurança força per sota. Però com que la il·lusió era molta, es va fer tot el que es va poder per tal de que sortís en lliure.

Jortx a la Valor

El segon llarg, el més conegut per la seva finura i per alguna que altra xapa allunyada, el va fer el Jortx, amb solvència contrastada i segurament en punt vermell si no fos perquè la guia del Castellnou ens va enganyar vilment!

"El pas clau del llarg (i de la via) és entre els espits 1 i 2, on un forat perforat quasi invisible...", i vinga a buscar el forat!  Total que al final ni el Jortx ni jo vam fer servir el forat perforat invisible entre els spits 1 i 2. La diferència entre anar primer i anar segon va ser el que em va permetre fer-lo en lliure, tot i que sempre amb la imatge en blanc i negre de l'inici d'aquest post ben present!

Començant la CESA

Ja sense problemes vam anar cap a la dreta a caçar la Valor, dos llargs de diedre que em van agradar molt i que acaben d'arrodonir la jugada.  Això sí, vam deixar de llegir els comentaris de la guia, i a més, amb els deures fets, vam deixar de visitar aquesta magnífica pedra durant uns quants anys...

L'any passat, per insistents recomanacions d'un altre santbenedicte, vaig poder gaudir de la Brown Sugar en una sola tirada, corda de 80 metres, cintes llargues i avantbraços calents... (osti!, sembla  el títol d'una porno això...)

Pas fi de la CESA

Un dia que baixàvem de la Cerdà-Pokorsky de la Trompa de l'Elefant aconsegueixo enganyar al Jortx per tornar a fer la Haus i sortir per la Mas-Guasch.

Jortx al segon llarg de la CESA

Així ho fem i ens trobem amb un magnífic diedre amb roca més bona del que semblava a priori, però amb una entrada on et jugues una bona caiguda. Tot i això, amb un C1 ens assegurem la jugada abans d'arribar al primer parabolt.

Acabant la Sangre de Barrio

Tot el diedre és molt maco i sols destaca un pas desplomat cap al final, molt ben equipat, però que cal encarar una mica per la dreta de les assegurances per fer-lo en lliure. Abans 6b, ara 6c i força explosiu...

No puc deixar de parlar del tècnic i obligat primer llarg de la Sangre de Barrio, una línia directa cap a la CESA. Una entrada desplomada de passos llargs sobre bons cantells dóna la sortida a una placa de moviments molt tècnics i on al pas més difícil, amb el bolt per sota els peus, has d'agafar-te de petites llastres fins a un bidit que no es veu (està en pla uns 20cm sota el bolt). Un rot punkt que val la pena lluitar!

Jortx acabant la Haus

Amb el Sr. Jorro, vam decidir a finals del 2015 tornar a sentir la sensació de l'escalada fina de la Mòmia, jo li vaig proposar la Pleniluni, que no deixa de ser una Brown Sugar sense cantells retocats. La bufetada va ser monumental! El primer llarg ronda la cinquantena de metres amb 13 bolts, si feu una divisió us adonareu que no estan ni lluny ni aprop, a més amb segell Endika. S'ha de dir que no és molt complicat i que si caus no et faràs mal, però s'ha d'escalar perquè és totalment obligat. A tres assegurances del final els meus avantbraços van demanar clemència...

La Mas-Guasch

El segon llarg si que té un pas amb mala caiguda, és força complicat de veure ja que has d'agafar uns bidits estranys i amagadets. El Gurú va necessitar de les seves millors armes espirituals per passar per aquell desplomet. I el tercer llarg comença amb un pas de bloc força assequible, creua la Valor i encara un desplomet de grans còdols. Finalment sortim al cim per un petit desplom de presa petita.

Pas de bloc de la Mas-Guasch

Un servidor hi va haver de tornar a la Pleniluni per poder endur-se el rot punkt, aquest cop si que va sortir el primer llarg i vam aprofitar per sortir per una joia oblidada, l'Aranyes Penjants. Una via realment maca amb un llarg on trobarem un pas de bloc d'aquells de saltar per abastar la primer presa. Els spits encara estan en un estat decent i n'hi ha algun de M10 intercalat. L'últim llarg ja és una altra qüestió... trobarem una cadena penjant de la punta del sostre que ens barra el pas cap al cim i perquè no dir-ho: fa por! (jo el vaig fer en top rope després de sortir per la Valor).

Jortx acabant la Mas-Guasch

Una altra via de les oblidades i ideal per a una tarda d'estiu és la Sylvian, situada a la cara oest i començant al collet amb la Momieta. Fa tres anys es van canviar els burins oxidats per bolts M10 inox i la veritat és que ara és una escalada similar a la Brown Sugar. El primer llarg comença en xemeneia fins que podem abastar un pont de roca. A partir d'aquí ens canviem de paret i flanquegem fins la primera expansió, això és el tram més exposat de la via.

Efren sortint del coll a la Sylvian

Al segon llarg anirem pujant per la placa fent ziga-zagues, amb un pas clarament mes complicat cap a meitat del llarg i que cal encarar per l'esquerra de les assegurances. Un cop acabat podrem gaudir de la vella i temuda reunió original, sobre una llastra de grans proporcions i que emet uns sons del tot desencoratjadors... (amb bon criteri la reunió s'ha desplaçat fora d'aquesta). Els llargs finals són de tràmit i sobre bons còdols.

Efren al penúlti llarg de la Sylvian, sobre la mítica llastra...

I per acabar una de les últimes realitzacions, una altra mítica, la Kumbaya. Impressionant ruta totalment en lliure i amb més bona roca del que es rumoreja. Això sí, a dia d'avui, tot i que les plaques són inox en perfecte estat, la resta del spit està molt oxidat (clar exemple d'utilitzar inox amb altres materials...)

El Gurú al segon llarg de la Pleniluni

Un primer llarg, de bons forats i passos atlètics que al meu parer és en conjunt el llarg més difícil. Al mig hi ha un creuament antològic, això sí, força ben equipat. El següent llarg es deixa fer però amb un pas clau al mig força més dur, segurament el mes dur de la via. Una successió de dos passos llargs sobre cantells molts petits, amb l'assegurança per sota els peus i amb l'altra a la cara però sense poder xapar-la... acabant el llarg també trobarem un pas estrany per sortir d'una fissura però ara amb la xapa davant.

El tercer llarg em va semblar una joia de continuïtat, més assequible que els anteriors però amb algun aleje que es gestiona sobre bons cantells. I finalment el curt últim llarg no és difícil, i la roca no és tan dolenta com diuen, tot i que en algun punt cal refiar-se d'alguna llastreta precària...

Al tercer llarg de la Pleniluni

Encara queden moltes vies que em criden l'atenció i que per falta de temps encara no he pogut fer, però segur que les anirem tatxant. També n'hi ha d'altres que m'hi hauran de portar ja que el nivell no arriba, com pot ser l'obra magna del JM Alsina en aquesta roca, la Kung Fu, on com ja segurament sabreu, es va obrir totalment en rot punkt. O la sortida directa de la Sangre de Barrio que va obrir l'Endika, amb uns alejes d'espant.

I és obvi que hi ha vies que no podré fer mai, com la Vanitat Oculta, ja sigui versió A4 o versió 6c+, o El Prisionero, indecotable primer 8b+ de la península, a càrrec d'un jove Rafa Comino.

Com veieu, la Mòmia té vies per a tots els gustos i per a totes les edats i forces. Una agulla emblemàtica que no us podeu perdre. Espereu a un d'aquells dies anticiclònics de ple hivern i sense dubtar-ho aneu a gaudir de la paret sud d'aquest faraó petrificat!

Àlex a la Pirenaica

Bones tibades montserratines!