Primera tanda de vies d'estiu, és a dir, un petit resum de coses que hem anat fent aquest juliol, esquivant pluges, focs o alfa 3, per la nostra estimada muntanya màgica.
Després d'un intent fallit de realitzar amb l'Alba la via Bèlits als Flautats, no se li acut una altra cosa, per traure's la por de sobre, que escollir la GEDE de l'Escorpí. Si a la Papanatas (via que vam realitzar per poder arribar a la Bèlits) va ser traïda per un gran còdol, a l'Escorpí va ser traïda per la bona valoració del blog de referència montserratí... tot i que si li pregunteu a ella us dirà que la via la vaig escollir jo... cosa que no és veritat!
 |
| Alba al primer llarg de la GEDE de l'Escorpí |
No es pot negar que la via està en un estat deficitari pel que fa als burins. La roca és la típica de la cara nord d'agulles i cal afegir uns quants flotants als primers llargs, i més que en voldríem afegir als últims i no podrem...
 |
| Alba al primer llarg de la GEDE de l'Escorpí |
Típicament s'uneixen els dos primers llargs originals en un de sol, que puja tot un diedre fins que la qualitat de la roca t'obliga a marxar a l'esquerra seguint una fissura pitonada i uns quants burins. El lliure és més tècnic que fi, però maco, ja que a mitja travessa trobem uns cantells molt bons. Si es restaurés molta gent ho provaria, perquè ara costa xapar els burins mentre intentes no agafar-te a ells.
 |
| Alba al quart llarg de la GEDE de l'Escorpí |
L'Alba decideix cedir-me el segon llarg que puja per una fissura una mica bruta però força assequible, sols trobarem un pas més difícil al sortir d'una savina. Alhora fàcilment assegurable amb un C0.75 en algun forat de pitó. Val a dir que la segona reunió és força cutre, ja que consta d'un spit M8 i una savina molt abaix, cal una mica d'art per reforçar allò (possibilitat d'aliens en forats).
 |
| Alba al quart llarg de la GEDE de l'Escorpí |
Després ja entrem en matèria i comença la xemeneia que ens portarà fins al cim. El tercer llarg és molt fàcil, el quart impressiona bastant. Un servidor va anar per fora del bloc encastat i després va creuar la xemeneia cap a dins.
I el temible cinquè llarg... uff!, estret! Prefereixo la Haus de la Mòmia mil vegades, almenys veus l'objectiu final: el primer bolt!. Aquí cal anar pujant a pèl (possibles aliens) fins que força amunt trobes un pitó... corre la llegenda que en Guasch va anar per dins de la xemeneia... els gordis com jo no hi entrem.
 |
| Gaston Va Buffat, al Petit Dru |
A mitja xemeneia vaig anar deixant coses: casc, cantimplora, friends... total que l'Alba ho va anar recollint i va gaudir d'allò més d'aquest entranyable llarg. Crec que la sentien insultar-me des del monestir...
La via no em va acabar de convèncer com a gran clàssica, tot i que no la vaig trobar dolenta del tot, però aniria a altres línies abans que a aquesta... Com tampoc em va agradar del tot la Gaston Va Buffat al Petit Dru (Càmping). Estaré perdent l'esperit clàssic?, oh no!, és l'efecte Guia de Gorros! (:p)
 |
| Edu al quart llarg de la Gaston Va Buffat |
Una tarda ens ajuntem amb l'Edu i el Cesc i anem a gaudir de l'ombra del Càmping en aquesta, a priori, bona via. Els tres primers llargs s'uneixen en un de sol de gairebé 55 metres i són una delícia. Sols trobarem un pas una mica antipàtic entre la primera i la segona assegurança. Tot i això crec que és molt més fàcil del que diuen les ressenyes.
 |
| Edu al sisè llarg de la Gaston Va Buffat |
I comença el xou de la roca precària. El quart llarg encara és passable, però el cinquè és terrorífic. Cal fiar-se d'un rocam força delicat... sort que els bolts estan aprop!
 |
| Cesc al sisè llarg de la Gaston Va Buffat |
En canvi el sisè i setè llargs tornen a tenir bona roca i són prou macos. En resum, que al Cesc li van tocar els dos llargs més cutres de la via (carácter alpino, crec que li diuen...)
Sincerament, d'aquesta línia cal aprofitar els llargs inicials del pedestal, tipus escalada esportiva i si es vol gaudir de la part superior fer la Directa Americana, que la recordo més ben trobada (a excepció de les preses artificials) i amb més bona roca.
 |
| "Rose et Vampire" al sisè llarg de la Gaston Va Buffat |
El que sí tenia bona pinta són les vies esportives del mateix pedestal que la Gaston Va Buffat, tot i que en diverses opinions que es troben per la xarxa queda clar que no són fàcils i l'equipament és curiós. Què més es pot demanar?, old school power!
 |
| Digestión Pública a la Pedra d'Esparraguera |
La crida d'aquestes línies esportives dels vuitanta és molt gran i decideixo pujar una tarda a provar-les. El pedestal del Petit Dru, juntament amb la Pedra d'Esparreguera crea un bon combo de vies esportives vuitanteres on passar una tarda de terror.
Comencem per la Pedra d'Esparreguera, amb la Ningún torero sin corná, que a priori és la més assequible, però després de jugar-te la vida per arribar al primer bolt trobo un pas que em fa caure unes quantes vegades... passo com puc temerós del segon llarg marcat com a més difícil a la ressenya, però resulta ser un passeig comparat amb l'entrada del primer. Bona línia amb bona roca, però vigilar amb el primer pas...
 |
| Digestión Pública a la Pedra d'Esparraguera |
Ens passem a la veïna Digestión Pública, on ha desaparegut el primer spit i tornes a jugar-te la pell per arribar a la "primera" assegurança. En aquest cas la línia és boníssima, però tampoc hi ha encadene.
Cal que torni al cap d'una setmana, enganyant als pobres Ferran i Jortx per poder endur-me-la i fer la seva veïna, la Es Necesario. I aquí queda la cosa, sense haver pogut catar les línies del pedestal del Petit Dru, que queden per a més endavant.
 |
| Edu al segon llarg de la Lobe-Serrano al Gorro Frigi |
Aquestes línies rodejades de misticisme tenen quelcom més que el sol fet de treure el punt vermell. Són físiques, psíquiques i personalment m'omplen molt més que qualsevol via sense nom de la cara sud.
I és que sembla ser que cert personatge dels que pul·lulaven per la zona del càmping a finals dels 80 tenia certa afició a fer públiques les seves digestions, simplement perquè era necessari ;)
 |
| Edu al tercer llarg de la Lobe-Serrano al Gorro Frigi |
I seguint amb aquest misticisme del bon vi anyenc, retrocedim amb l'Edu fins a l'any 78, on el M.Lobe i el JC. Serrano ens deixaven una meravella de línia a l'ombrívola cara del Gorro Frigi.
Ara restaurada compta amb un primer llarg obligat i de finura equipat amb 6 bolts, que enllaça amb tres més on sols trobarem algun pont de roca i algun merlet encintat. Ara que s'ha desequipat la J.Ferret preveure la brúixola per navegar al gust (que Ballart m'ha quedat això!).
 |
| Tercer llarg de la Lobe-Serrano, allí donde no abundan las chapas... |
L'últim llarg es fa difícil saber per on sortia originalment, potser que hagi estat menjat per la Stromberg, per la J.Ferret o potser rodejava la roca fins a la Montpart. Nosaltres vam rapelar des de l'última reunió de la Stromberg. Trobareu més informació al blog de l'Edu.
 |
| Primer llarg de la Kontiki a la Palleta |
Una altra via controvertida i no gaire repetida és la KonTiki de la Palleta (o Trió del Mig, pels puristes). Aquesta via va ser oberta, entre d'altres, pel Juanjo i el Josep. Com que ja fa temps que intento tatxar les vies d'aquest gran aperturista que és el Juanjo, aprofitant el final de les restriccions i l'ombra del matí, enganyo al Ferran i al Cesc per anar-hi.
 |
| Primer llarg de la Kontiki a la Palleta |
La via no és ni molt menys dolenta, el problema és que en tenen de tan bones que aquesta no acaba de ser rodona. Inicialment el primer llarg era un A3 treballós, però s'han afegit alguns bolts per fer-lo en lliure sense gaires problemes (vigilar alguna nevera penjada), i als restants llargs s'ha reduït l'exposició afegint també algun bolt entre spits.
 |
| Cesc al primer llarg de la Kontiki a la Palleta |
Potser, com deia l'Amadeu, s'ha perdut una via per a super-homes obrint-la al públic. No us enganyaré, no crec que l'hagués fet mai sense "arreglar", però un cop feta sap greu haver matat un mite (opinió totalment personal).
 |
| Cim de la Palleta |
Com a informació més tècnica: el tercer llarg el vam trobar més dur que el primer; com bé diu el Pastes, no és una via esportiva; l'últim llarg té una galeta per als segons important (bona recomanació el no fer-lo); els ràpels són en diagonal i cal redireccionar-los; vam deixar les reunions muntades per a rapelar, que alguna no ho era.
Feu-la després de la Tormenta de Verano, Lobo Estepario, Harondo, etc.
 |
| Alba al tercer llarg de la Excelsior a la Paret de St. Jeroni |
Després de l'estrès passat a la GEDE de l'Escorpí, l'Alba em "torna" a proposar una via, perquè com ja sabeu, encara que digui que no, la GEDE la va escollir ella.
Aquest cop si que l'encerta i fem escalada plaisir a la Excelsior de la Paret de St. Jeroni.
 |
| Alba al primer llarg de la Excelsior a la Paret de St. Jeroni |
Estem més estona pujant i baixant de peu de via que escalant, però encertem bé l'hora i fem tota la via sense sol. Llàstima que al sortir de la canal del Migdia ens trobem la desagradable visió del foc d'Òdena.
La via és molt maca i està molt equipada, tot i que al final del primer llarg hi manca un pitó en un dels passos difícils. L'anterior pitó no està gaire lluny però no es veu excessivament fiable, així que porteu algun alien petit (verd o groc) o una U curta i estreta.
 |
| Moment Titànic... "el mundo es nuestro" |
La resta de la via no té problemes, sols cal seguir els bolts i el còdols, a vegades tan grans que donen per a fer un moment Honnold, Caprez o Titànic, com li vulgueu dir...
 |
| Segon llarg de la Senda dels Àngels a la Portella Gran |
El problema de fer una via tan relaxada és que després en vols més, així que la següent de la llista és la força repetida Senda dels Àngels a la Portella Gran, via que aprofita llargs de l'Eclipse i la Ràvic.
Com ja sabreu està reequipada amb bolts i no obliga gaire. Al primer llarg costa entrar en matèria, és força fi i a l'entrada de la reunió ens espera un bonic pas desplomat amb grans cantells. El llarg va sortir tot en lliure, encara que amb una caiguda al quedar-me amb una llastra a la mà. Personalment el vaig trobar una mica més dur del 6b indicat a la guia d'agulles... utilitzo el passat perquè amb la via que vam fer després ja em va quadrar més la cosa... com les gasten per Agulles!
 |
| Alba al tercer llarg de la Senda dels Àngels |
La resta de llargs no tenen gaire complicació i es fan bé en lliure. Són macos i segueixen ben equipats. Com es pot comprovar a l'inici de l'entrada al blog, les vistes des del fons de la segona reunió són espectaculars. Això fa pensar que entrant des del coll de les Portelles, es pot preparar un bivac idíl·lic...
 |
| Roger al tercer llarg de la Senda dels Àngels |
La segona via del dia l'havia escollida jo (ara sí!), i era la desconeguda (per a mi) via The Karnett a l'Agulla del Charly. Com vaig arribar a aquesta via és un secret molt ben guardat, ja, ja, ja... que va!, vaig estar fullejant al Goma II del Bruc la nova guia del Castellnou i vaig veure que hi sortia i la deixava prou bé... per tant abans que es torni una via super-freqüentada (ironia) caldria fer-la...
 |
| Alba al primer llarg de The Karnett a l'Ag. del Charly |
El primer llarg va necessitar de dos intents per encadenar-lo, el primer per esquivar un arbre i netejar els cantells i el segon per fer-lo. Les quatre primeres assegurances (spits amb plaqueta petita, en bon estat) concentren tota la dificultat del llarg. Presa petita i navegar a totes bandes... 6b+ diuen.
 |
| Alba al segon llarg de The Karnett a l'Ag. del Charly |
Un cop passat el trauma inicial, la via és brutal, un mar de grans cantells i algun forat ens porten fins a la reunió. El segon llarg és digne de la zona de Gorros (veieu el que deia de l'esperit clàssic?), amb flanqueig ascendent a l'esquerra de còdol a còdol, i fent el mico. L'ultim llag és curt i no rapelable, així que no el vam fer i amb 45 metres tornàvem a ser a peu de via.
No us perdeu aquesta petita joia situada al llindar de Frares i Agulles, abans que es sobi (ironia - 2)
 |
| Primer llarg de la Inòpia a l'Elefant |
I per acabar el recull, la cirereta del pastís, la Inòpia!
Feia molt de temps que la tenia en ment, però costa molt enganyar a algú per pujar a la part obaga de la Trompa de l'Elefant. Però entre els al·licients de l'ombra tot el dia, el reequipament amb bolts per part del Guille i oberta pel Josep Maria i el Cesc, convenço al Ferran.
 |
| Ferran al segon llarg de la Inòpia |
Una hora llarga de suada pel Pou del Gat i la canal de la Mòmia ens deixen al peu de via. Veig el bolt aprop, però com hi arribo?, ja, ja, ja...
Des de que la vaig fer que li vaig recomanant a tothom!, com qui acaba de descobrir un gran tresor o les cerveses més barates de tot Poblenou... possiblement el millor que he fet a Sant Benet després de l'Esperó Màgic o la Escándalo Público.
 |
| Segon llarg de la Inòpia a l'Elefant |
Llargs de continuïtat sobre bons còdols i bons forats. Distàncies prudents però obligades i amb alguna excursió, sobretot al segon llarg. Aneu-hi i descobriu-la, de moment el millor de l'estiu, sens dubte!
 |
| Ferran al tercer llarg de la Inòpia |
Vigileu l'últim llarg que deixa de ser esportiu i pren un caire més alpí (vamos, que no caigueu quan s'acaben els bolts).
La via és rapelable, però són força incòmodes. Amb corda simple el millor és rapelar del final cap a la reunió el 8a veí i d'aquí al terra, mitjançant una corda fixa a l'inici del diedre Capeta.
Bones vacances!
Has provat d'estirar-te sota un pi i llegir el diari ?
ResponEliminaL'altre dia vem fer la Vendetta, per variar de fer alpinisme t'agradaria.
Records
PereF