Albert Alberga

El 2015 ja és un any cadàver, amb els seus 365 dies (i 6 hores). Un any en que ens han deixat grans persones (de fet, com cada any) i han nascut petites bestioles, que tard o d'hora podran reviure les nostres sensacions, i fer les mateixes errades i els mateixos encerts, expectants davant l'impassible avanç del temps...

Cercavores expectant davant l'impassible avanç del temps...

I resulta que al 2016 farà 10 anys que, amb més o menys freqüència, hem anat explicant coses en aquest recull virtual de vivències que és el blog (del Mohawk en un principi i més banal actualment). I sí, té tota la raó Sr. Strong, ja tocava una entrada nova!

Alba a l'últim llarg de la Bros

Dos mesos en que no hem sortit gaire de Montserrat, i és que està tan aprop i produeix tantes satisfaccions (esportivament parlant, s'entén...), que beneïts per aquesta tardor que mai acaba (ho sento amants del gel i de la neu) hem pogut fer un bon reguitzell de vies.

Alba al primer llarg de la Bros

Però com sempre hi ha d'haver una excepció, i en aquest cas, un dijous vam canviar el mar sedimentari montserratí pel mar Mediterrani, i vam anar a gaudir de la petita joia que és la via Bros a l'Estartit. Gràcies a l'Ivan i companys trobem aquesta ruta perfectament equipada per anar amb cintes i dansar sobre les onades. Llàstima que el tacte d'aquell dia em fes caure una i altra vegada a la sortida de la fissura de l'últim llarg. Però com vaig xalar rememorant els temps d'Indian Creek (res d'agafar els cantells de fora de la fissura, a encastar!)

El Gurú al primer llarg de la Pleniluni a la Mòmia

I no ens enganyem, si vam acabar un dijous qualsevol anant de paella a l'Estartit és perquè el nostre gurú de capçalera ens va indicar el camí a seguir. Suposo que va ser la seva resposta gestalt a la sobredosis de regletes que li vaig propinar a la Pleniluni de la Mòmia.

El Gurú al segon llarg de la Pleniluni
Foto: R. Rubio

I és que el Sr. TR ens va vendre la via com una escalada plaisir, i això a St. Benet i amb el segell Endika no és possible. Un primer llarg de 40 metres que no dóna treva. Finura de principi a fi compartint les dues primeres assegurances amb la mítica Brown Sugar i compartint també la seva segona reunió. 13 assegurances en 40 metres, per tant no prendrem mal però aire sota els peus si que en tindrem... 

Començant el tercer llarg de la Pleniluni
Foto: R. Rubio

El segon llarg amaga un pas en un bombo una mica mal protegit, on el Gurú va haver d'aplicar els seus savis coneixements per superar el petit tràngol. I finalment un tercer llarg amb sortida explosiva sobre bons cantells i alguna regleta, per acabar en un desplom de continuïtat amb bons còdols. No us enganyaré, a mi em va tocar "recuperar en Setiembre" aquest tercer llarg perquè estava congelat i destrossat del primer llarg. Però alhora vaig aprofitar el tornar a la Mòmia per fer també una de les eternes pendents l'Aranyes Penjants, que em va semblar tant o més bona que la part final de la Pleniluni (a destacar l'O.C.N.I que cal xapar al sostre de l'últim llarg).

O.C.N.I: Objeto Colgante No Identificado

Alba al segon llarg de la Tomaquets d'Amagatotis

Així que amb els deures de l'any fets a la Mòmia (per aquest 2016 em queden dues que comencen per K...), anem a gairebé tatxar una altra agulla, la Palleta. Havent fet no feia gaire la Moby Dick ara em tocava acompanyar als germans Fernández a la mítica Tomaquets d'Amagatotis, de la que tothom parla bé i un servidor encara no havia fet.

Bona via oberta amb mestratge pels vells amants del massís i amb una roca de primera qualitat, com a tota l'agulla. 

Ángel de Cuero a la Momieta

No es pot negar que aquest ha estat l'any de la Momieta. Poc a poc han anat caient algunes de les vies que tenia mitificades en aquesta petita agulla: Ángel de Cuero, Dejad al chico en paz, Torres-Iborra-Ángel, Deixa Tastar, Vale Pués, Pastel de Buitre, Natimuk i Tonicek Feistak.

Totes han anat sortint en lliure amb més o menys caigudes.

Segon llarg de la Pastel de Buitre a la Momieta

De totes elles destacar la Pastel de Buitre, per recalcitrante, fins a 3 vegades he hagut de fer la via per poder-la fer en lliure. La Dejad al chico en paz per bona, en especial els llargs de dalt. La Deixa Tastar per trenca-closques i espectacular a l'hora. I la Natimuk per genial i desconeguda. D'aquesta última comentar que és una petita joia que serveix d'entrada directa al segon llarg de l'Atmósfera Chunga. Es nota que els aperturistes són alts perquè el primer pas és antipàtic i dur (un servidor no pot amagar que va fer servir un pilonet de pedres per poder arribar als primers cantells sense perdre cap vèrtebra), però la resta de la via és un seguit de dinàmics a bons cantells... molt recomanable (i ara més neta).

El Guia al primer llarg de la via Del Guia

Un bon matí de desembre m'ajunto amb el Silver per anar a desmitificar un mite. En aquest cas la via escollida és la via Del Guia del mestre Millet. Possiblement una de les primeres línies modernes obertes sense ús d'expansions a Montserrat i mitificada gràcies als exagerats graus que van aparèixer a la primer ressenya (cosa que en el seu moment va fer empipar força al seu aperturista).

El Guia al segon llarg de la via Del Guia

Personalment i a excepció del primer i últim llarg, la via no em va dir gran cosa, però s'ha d'entendre el context en el que va ser oberta, clarament avançada al seu temps. Per tant em trec el barret davant la meravella que és el primer llarg, molt bona roca i equipament (variat i peculiar) on cal i sense perforar la roca. Algun passet fi entre mig al qual algun alien no li fa cap lleig i final de traca i mocador per grans cantells amagats en una vertical placa.

El Guia a l'esperpèntic tercer llarg de la via Del Guia

Els següents llargs flanquegen molt a la dreta, amb millor o pitjor roca, amb més o menys matolls i en algun punt costa de seguir la línia. Als llargs superiors la cosa millora i finalment l'últim llarg torna a ser molt bo. A la part central, en una fissura desplomada i força equipada, trobarem els passos més durs, per encarar una placa ja més fàcil però que no permet error. Si sou uns mitòmans aneu-la a fer, si no gaudiu d'altres línies de la cara sud...

El Árbol del Ahorcado, Roca d'en Barberà

I la gran triomfada de final d'any va venir de la mà de la Roca d'en Barberà i d'una abnegada noia grigri que em va venir a assegurar en tan incòmode lloc. Poc a poc han anat caient les vies de la part superior d'aquesta agulla, una espècia de MacCana però sense estar tan polit. Carne Podrida al 2013 com a primera via que feia després d'un any sense escalar, Kin Ghersen i Forat 18 l'any passat i aquest tocava El Árbol del Ahorcado.

El Árbol del Ahorcado, Roca d'en Barberà

Aquesta darrera línia m'ha encantat. No té cap cantell retocat, el pas està molt concentrat a la segona assegurança i després ens queda aguantar sobre bons i allunyats còdols i forats. No és pas gaire més difícil que la seva veïna tot i el grau més elevat. Ara a per les dues que queden a la seva esquerra...

Dos atapuercas en busca del fuego...

Però en aquesta vida res és gratuït i per compensar el dia de chica grigri em toca acompanyar a l'Alba a fer l'Ordenació de l'Elefant i la Burbuja en tus venas al Gat. Quins mestres aquests benedictins en vies de placa! Llargs molts fins de ballar sobre petits còdols i jugar amb els peus i les formes que adquireix la roca sota les soles de goma. Em va agradar força aquesta línia clàssica que encara no tenia a la col·lecció.

L'Ordenació

La Burbuja en tus Venas ja l'havia fet feia un temps i aquest cop encara em va semblar més bona. Roca de pel·lícula que el fred i l'aire no ens deixa gaudir aquesta vegada, així que des de la tecnològica segona reunió fem una prudent retirada cap a la llar de foc de St. Benet.

Eduard al segon llarg de l'Edelweiss al Dumbo

Quedar amb l'Eduard s'està convertint últimament en sinònim de pillar. I aquest cop no va ser cap excepció. La idea era anar a Frares a fer un bon projecte, dur i montserratí autèntic, però la paret en qüestió estava a l'ombra fins al migdia, així que per passar el matí i escalfar l'Edu em proposa l'Edelweiss del Dumbo.

Segon llarg de l'Edelweiss al Dumbo

A mi l'escalada d'Agulles ja em fa una mica de pànic per si mateixa, ja que molts cops no estic a l'alçada de la tècnica i el saber fer necessari, però l'Edelweiss em semblava una via força equipada que fins i tot s'ha fet en solitari en més d'una ocasió, així que a priori sembla una bona opció.

La Trona del Ximple...

La realitat és una altra... assegurances decrèpites amb spits saltejats (sort!) i grau dur... força dur! El primer llarg es deixa fer i està força restaurat, però ja ensenya les dents. El segon comença amb un desplom físic que poc té de 6a i segueix per una placa força dura. Un cop al diedre la cosa ja amaina, però caldrà vigilar amb l'estat del burins. Sortim pel reequipat llarg final de l'Esperó dels Núvols, que no regala res... obligat i dur. Vist el resultat deixem el projecte per un altre moment i acabem el dia a la Yucatán de l'Ag. Manolito. 

L'Edelweiss és una via maca però sumeu-li una mica més de grau del que diu a la ressenya i vigileu alguns burins.

Where Is Wally?, pas difícil a la Lluïssor de la Paret dels Anys

I per acabar l'any fent arqueologia vertical un matí ens vam plantar sota l'oblidada Paret dels Anys, al camí de la Santa Cova. El sector ja tenia fama de ser difícil, però la bufetada va ser majúscula. Comencem escalfant a la Gran Putini, que ràpidament (és a dir, a la primera assegurança) ens deixa clar el perquè la seva via veïna es diu Lluïssor (Conjunt de reflexos causats per la reflexió de la llum sobre la superfície dels minerals, comparable a la de certs materials, com el vidre, la cera, la seda, el diamant, etc.)

Lluïssor de la Paret dels Anys

És a dir, que allò està tan llis com el vidre o la seda! Tot i així un cop superada la part inicial de la placa apareixen agradables forats i es remata la jugada amb un petit desplom quan ja tens les articulacions dels dits trencades de tant arquejar. Les dues vies em van semblar molt bones però vaig comprendre perquè aquella paret mai estarà de moda.

Àngels a l'Aresta Ventolín a la Miranda de St. Antoni

I ara sí que apurant els últims dies del desembre, amb l'Àngels anem d'excursió vertical a l'Aresta Ventolín de la Miranda de St. Antoni. Una via curta on prendre la mesura als abismes que l'envolten (Diables, Cavall, ...) Ràpida i ben equipada amb parabolts, això sí, no ens lliurarem d'apretar en el segon llarg si la volem fer en lliure... o ja estic molt cansat o els 6a's cada vegada em semblen més difícils...

Cascavell al Cargolaire

I això que durant aquests dies hem anat compaginant tot el que ja he explicat amb visites al Cargolaire (Cascavell, Surucucú, ...) o a Font Soleia.

Ressssssss, que ens fem grans i aviat passarem de moda... com les vies! Bona entrada d'any i que tibeu molt!