La Roca d'en Barberà (i jo que pensava que era el Cavall Bernat?)

Potser és una de les fotos més icòniques de l'escalada esportiva montserratina, almenys per als que tenim certa edat. Àdhuc (des que em vaig examinar del C2 de català tinc la sagrada missió de colar aquesta paraula almenys una vegada en cada text que escric), aquesta va ser portada de la 2a edició de la guia d'escalada esportiva a Montserrat, editada per l'editorial Desnivel (1989).

Icònica foto del Salva i el Josep Maria
a la "Hispano - Suècia" L2 ("Gavilán Pollero"), 7b+

Aquesta foto és la que em va fer descobrir la Roca d'en Barberà, un santuari dintre d'un altre santuari (Sant Benet) i alhora dintre d'un tercer santuari (Montserrat). Així doncs, si em pregunteu quina és la millor paret de Montserrat no tindré cap dubte en dir-vos que la Mòmia, però si em pregunteu quin és el millor sector de Montserrat, doncs ara ja sabeu la resposta també, òbviament la Roca d'en Barberà.

Successió de fotos a "Ni sé ni quiero saber", 7c+

Amb el pas dels anys he anat tatxant algunes de les seves línies i ara puc dir que n'hi ha poques de dolentes. Totes tenen el seu punt i fins i tot algunes tenen "un punt" més gran, que normalment es troba entrant a las reunions. De fet, en alguna ruta aquest "punt" és tan gran que no m'he atrevit a fer-la de primer i s'ha quedat en un "en lliure però amb corda per dalt". 

Successió de fotos a "Ni sé ni quiero saber", 7c+

En aquesta entrada faré un repàs de les vies que he pogut anar fent. Com sempre serà una mirada esbiaixada i romàntica d'un enamorat d'aquesta contrada. Comencem!

* Gavilán Pollero (originalment Hispano-Suècia): La via que havia inspirat la penitència de pujar les escales aquell 5/5/2007 va complir les expectatives amb escreix. Quina ruta més bona! Un primer llarg molt curt sense cap assegurança (no es considera ni llarg), un segon llarg de 6c de bons forats i un petit pas de regletes abans d'entrar a la reunió i per fi el desplom fotogènic. Un bidit molt profund, una petita llastra que talla i un gran còdol on acabar llançant... 25 metres de via, del terra a la reunió del tercer llarg. No es podrà considerar un bon montserratí qui no hagi fet algun intent a aquesta fotogènica línia!

* El cobarde: (5/5/2007) Ja que l'objectiu inicial havia estat assolit força ràpid, el mateix dia ens endúiem aquesta altra via de placa. No és la millor, però tampoc és lletja. En aquesta línia ja podíem percebre aquesta forma d'equipar tan peculiar de Sant Benet. Tot ben obligat. Afegir que a aquesta via es pot entrar des del final del primer llarg de la "Gavilán pollero". En aquest cas surt una versió més assequible que es diu Fistropecador.

Successió de fotos a "Ni sé ni quiero saber", 7c+

 * Escoria Subversiva: (18/12/10) Si la foto de la Gavilán em va captivar, el nom d'aquesta línia va ser amor a primera vista, i això que encara no sabia que un dels primers passos és un clàssic de la muntanya: la "Rose et le vampire" de Montserrat (veure la foto de la Carla en plena execució). 

Potser amb el pas dels anys l'he arribat a fer 20 vegades i és que si tens interioritzat els 3 passos difícils de l'inici, la resta és una via de 6b+ amb grans cantells. I si voleu un espòiler, afegir que si us costa el pas de després de la penúltima xapa penseu a clavar un taló dintre del forat de sota... una de les vies bones del sector i el primer llarg de la que considero la millor combinació de Sant Benet, la Doble escoria. OjuQ, la reunió és la de la dreta de la baumeta, formada per dos anelles, la que queda directament sobre la línia és la reunió de la "Daltònics".

Josep Maria al diedre inicial de "Tsetse", 7c

 * Carne podrida: (6/3/13) La part dreta de la Roca d'en Barberà és com un Mac-Cana sense polir i oblidat, segurament per culpa de l'incòmode peu de via de la part esquerra. Les vies són curtes i molt explosives. Les tres de la dreta són les més assequibles. D'aquestes hi destaca com a més maca la Carne podrida. La veritat és que no en recordo gaire cosa, però com passa a la majoria d'aquestes rutes, hi trobarem un seguit de llançaments, uns passos fins de placa i la reunió. El que sí que recordo és que va ser la primera escalada que vaig fer després d'un incident greu al genoll esquerre, gairebé em va fer més il·lusió arribar a Sant Benet que encadenar la via.

 * Forat 18: (6/3/13) Veïna de l'anterior via, no és de les més maques i recordo que tampoc és gens fàcil de veure els passos. Però s'ha de fer per completar la visita inicial a la zona superior del sector.

 * Overbooking: (6/3/13) La via més fàcil del sector, però cal vigilar la distància de l'última assegurança cap a la reunió, amb una llastra precària a mig camí. Un pèl exposada.

Núria a la placa de "El Cobarde", 6c

 * Kin Ghersen: (9/1/14) Arran de poder arribar caminant a les reunions d'aquestes vies em vaig proposar provar una de les que tenia aura de dura. Quan ja la tenia provada i marxava cap a casa per venir amb un assegurador un altre dia em vaig trobar el Fer que també anava sol a escalar i em va assegurar a l'intent definitiu, una simbiosis que em va portar sort. Com sempre pas a bloc entre la primera i la segona assegurança; un picat amb una regleta a sobre que cal invertir més tard, un pas llarg a un còdol taronja i un llançament al costat del segon bolt. La resta ja és més fàcil. Via clàssica que cal fer...

Carla al pas mític de "Escoria subversiva", 7b

 * Bala perdida: (4/14) Durant l'hivern del 2014 hi pujava sovint a Sant Benet. Molts cops sol, però si trobava a algú que em volgués acollir m'apuntava a escalar amb ells. Una tarda d'abril em vaig trobar un grupet nombrós de companys que em van començar a recomanar vies, una d'elles va ser la Bala perdida. Hi ha qui diu que és "la via" del sector. Val a dir que la vaig tornar a encadenar no fa gaire per a fer la Tope perdida i no la recordava ni la meitat de bona del que és. Un llançament antipàtic indica l'inici de la cursa de passos tècnics, inclòs un pas de monodit profund que cal bloquejar a l'alçada del pit. 

 * Tope Anoa (L1): (4/14) Per acabar d'arrodonir el dia el Germi em recomana aquesta llarga travessa i s'ha de dir que en guardo un bon record. Algun pas finet entre grans forats i reunions d'altres vies. Com a curiositat val la pena i no és un regal...

 * Hoola guapo: (4/14) I finalment una via poc repetida i de placa a la dreta del tot del pis de baix. No la recordo gaire, però igual que de la Tope Anoa no en tinc mal record... algun dia l'hauré de repetir.

Bloc inicial de "Carne podrida", 7a+

 * Ploronets: (1/15) Una via del Nando a la zona superior del sector, però de les que ja no tenen peu de via i cal assegurar penjat. Això dificulta que tingui gaires repeticions. Tot i això, ens trobem un dia a Sant Benet l'Efren, el Mucha i un servidor amb una via que cap dels tres havia ni provat. Tampoc la recordo gaire, sé que copiava a les seves veïnes amb un pas de bloc i llançament a l'inici, seguit d'una placa d'anar fent. Sense l'excursió de la seva veïna de l'esquerra, la "Mi hermanito el calvo".

 * El árbol del ahorcado: (19/12/15) Línia a la qual li tenia moltes ganes, ja que em permetia tancar el sector de dalt ("Mi hermanito el calvo" sempre l'he considerada una via a mig camí entre el sector de dalt i el de baix). La que a priori tenia el grau més elevat va ser una de les que menys em va costar... devia estar fort fa 10 anys! Per mi és com una versió sense picats de la "Kin Ghersen". El primer pas és un salt a caçar un bon forat, seguit d'un llançament a un foradet, un monodit per estabilitzar i tot seguit tres llançaments, un darrere l'altre.  

Successió de fotos a "Escoria Subversiva", 7b

Amb aquesta via vaig tancar una etapa de pujar sovint a la Roca d'en Barberà, i no va ser fins a l'any passat que hi vaig tornar a pujar per rematar la feina pendent.

Successió de fotos a "Escoria Subversiva", 7b

* Mi hermanito el calvo: (12/2/24) Per fer aquesta via vaig enganyar a la pobra Esther, però per no traumatitzar-la em vaig despenjar per dalt i la vaig estar provant fins que li vaig veure color, llavors vaig deixar la corda passada per la primera assegurança i la vaig deixar caure fins avall perquè em pogués assegurar des del terra. És una bona opció i més si tenim en compte que el primer pas és el més complicat amb diferència! Un inici ben estirat fins abastar un bon cantell permet creuar a un bidit i tornar a llançar fins a un horrorós forat pla. Per sortir del desplom cal agafar el que jo anomenava l'ostra afilada. Si feu la via ja ho entendreu...

D'aquesta ruta cal destacar el descomunal aleje entre la penúltima xapa i l'última. Jo vaig encintar un gran còdol que hi ha a mig camí (más vale un por si aca, que un pensé que). Una petita joia, dura, en un mal lloc i no apte per a tots els cervells.

Acabant la "Carne podrida", 7a+

* Centsets: (22/2/24) Amb la motivació pels núvols torno al cap de pocs dies al sector, aquesta vegada amb la idea de deixar de fer desploms i provar les vies de l'esquerra de la placa central, unes grans desconegudes per mi, però que m'havia recomanat la Carla al rocòdrom. Aquest conjunt de rutes són tot el contrari de les que havia fet fins al moment. Aquí ens trobem amb línies llargues (de més de 40 passos) on cal saber escalar bé en placa montserratina i tenir la resistència requerida. Totes comencen amb un pas antipàtic i normalment polit, però després són una successió de moviments tècnics molt bons. La Centsets té dues zones complicades, la primera la trobem a l'inici amb un llançament a dues microregletes, passada la primera assegurança, i la segona zona difícil a la tercera assegurança per agafar un bidit lateral. Peu de via incòmode...

* Endivia: (22/2/24) Per aprofitar el dia provo la veïna de l'esquerra, la qual, un cop descobert un cantell pla amagat a la segona assegurança, em sembla una bona via de forats amb un pas llarg al tercer bolt i aire per entrar a la reunió... un clàssic del sector.

Successió de fotos a "Escoria Subversiva", 7b

* Ni sé ni quiero saber: (5/3/24) El paradigma de via de rocòdrom. Un llançament darrere l'altre, dels de volar peus. Amb un incòmode xapatge de la segona assegurança que els més cracks es permeten el luxe de no xapar. Una via que em va costar moooolt de fer, com demostra el magnífic vídeo que em va fer el Josu mentre la provava. S'ha de dir que em va costar molts intents perquè no vaig veure com agafar l'últim còdol de la via fins al cap de molts pegues, i és que cal pinçar-lo al llançar i no intentar agafar-lo per dalt!, quin tio més ruc! Una de les bones vies de la paret, amb el peatge del primer llarg dela Gavilán Pollero.

No us perdeu el vídeo que em va fer el Josu! 

Salva a la placa hostil de "Tsetse", 7c

* Yu-yu: (2/4/24) Amb aquest nom i trobant-se a la zona on es troba tot feia pensar que tocaria passar por, però la realitat va ser una altra. Una via de continuïtat en placa i ben equipada. A més, va perdent dificultat mentre es puja, però té un hàndicap.... els forats són petits i uns quants d'ells rellisquen, en especial una regleta a l'entrada. El pas més difícil és agafar un còdol en format de tac amb una regleta mooolt petita. Tot i això la via val la pena!

Josep Maria a l'estètica fissura de "La noia ridícula", 7c

* Ridícul directa: (4/12/24) Després de provar un dia la "Tsetse" vaig quedar fascinat per lo bones que eren les vies d'aquesta cara que, per cert, es manté en ombra fins les 11:30h. Tota la qualitat d'aquestes rutes queda emmascarada per la incòmoda canal on s'assegura, tot i que amb el temps he aprés que amb corda de 80m (casc i armadura) et poden assegurar des de l'inici de la canal. La Ridícul directa comença en la vertical de l'antiga Ridícul, que s'iniciava a mitja "Noia dels ulls infinits", és a dir, és una entrada afegida amb un bidit picat a l'inici i uns passos atlètics i molt estètics a bons forats. Quan més capacitat de pujar peus es tingui, més fàcil semblarà aquest primer tram. Per contra, el tram original és una placa infernal de presa petita al més pur estil dels anys 80. Per mi clàrament infragraduada.

Està reequipada sols la part inicial, comuna amb la "Noia Ridícula", però les xapes TAK de 10mm es troben en un estat acceptable.

"El árbol del ahorcado", curta i contundent, 7c+

* Escória Daltónica: (24/2/25) No sé si heu notat que encara em faltava una via de la placa central del sector, la "Daltònics". I és que cal una pell i una mà especial per poder fer el tercer pas d'aquesta línia. Hi ha un forat pla i relliscós que m'ho ha impedit. Però gràcies a això vaig trobar una variant molt més atractiva i de dificultat similar. Si s'entra per l'"Escoria subversiva", després de fer el pas contorsionista i xapar la segona assegurança, s'ajunten les mans en un forat i amb un gran llançament es pot caçar justament el primer cantell després del forat llefiscós de la "Daltònics". Amb aquesta combinació s'elimina el pas de les "ventoses" a la mà i en canvi s'afegeix el pas dur de la seva veïna i un llançament complicat. La resta de la via és pura resistència de presa petita i en la qual no està de més allargar la penúltima assegurança. 

Aquesta combinació ja s'havia fet però canviant traspassant de via més amunt, cosa que la fa força més fàcil. La versió que vaig escollir jo em va portar força maldecaps i més de 8 intents...

Josep Maria al crux de l'última xapa de "La noia ridícula", 7c

Arribats a aquest punt, m'havia de decidir per provar els segons llargs de les vies centrals, insistir amb la duríssima "Tsetse" i "Shadana" o deixar de pujar escales i anar a Margalef com fa tothom. L'opció escollida va ser la primera, especialment després que el Francisco (la bíblia benedictina) em recomanés el segon llarg de l'"Escoria subversiva".

* Doble escoria: (26/2/25) Aquí cal fer un parèntesis i dir-ho ras i curt, possiblement la combinació dels dos llargs d'aquesta via sigui la millor via de Sant Benet i una de les joies de Montserrat. A la bellesa de moviments del primer llarg s'afegeix un segon llarg de desplom amb grans forats i còdols, i en especial un espectacular pas llarg des d'un invertit que la natura ha esculpit al lloc exacte i amb la forma necessària. Això sí, cal vigilar els moviments fins de petits còdols per anar de l'última assegurança fins a la reunió. En resum, 32 metres sense desperdici.

Jow al desplom de "Gavilán Pollero", 7b

* Tope perdida: (10/4/25) Com ja he comentat a l'inici d'aquesta entrada. Alguna de les línies del sector, especialment les signades pel Josep Maria Alsina, tenen unes arribades a la reunió realment exposades. L'excusa és que si voles no toques paret, però al segon llarg de la "Tope Anoa" potser no toques paret però aterres sobre la lleixa de sota el desplom. La meva cobardia, els meus claus de titani als peus i que ja no tinc cabell perquè se'm posi blanc al volar, em van fer desisitir de fer aquest llarg de primer. Tot i això, no és un llarg lleig, però si molt concentrat a la sortida del desplom, on caldrà anar rebotant per còdols arrodonits. Després de l'última assegurança, la quarta, si anem a cercar el gran còdol taronja l'entrada a la reunió és fina, en canvi, si d'aquesta xapa anem cap a l'esquerra, és molt més fàcil.

Recomanable si tenim el cap a lloc i vigilem algun bolt especialment oxidat.

Josep Maria a la contínua "Shadana", 7c+

* La Noia ridícula: (28/4/25) La penúltima adquisició de la llista, i una altra clara candidata al cobdiciat títol de millor via de Sant Benet. Aquesta via evita el tram  d'aritificial de la "Noia dels ulls infinits" mitjançant l'entrada directa de la "Ridícul", o bé una entrada directa pròpia d'alta graduació i aire entre assegurances.

Val a dir que tot i la graduació de la guia, a mi m'ha semblat més fàcil que la seva veïna "Tsetse" o la "Daltònics". Malgrat que sembli una via de resistència, no ho és tant, ja que un cop passada l'entrada de la "Ridícul directa"  hi ha un repòs sense mans. Després d'aquesta pausa tenim 10 metres de diedre fissurat amb bons forats alternats a la placa i és abans i després de l'última assegurança quan trobem els passos més complicats. Abans d'arribar al bolt podrem posar a prova la nostra flexibilitat a l'agafar el monodit que apareix a la foto del Josep Maria i pujar un peu molt amunt fins una petita lleixa, alhora que mantenim un profund bidit invertit amb l'altra mà. Un cop hem pogut assegurar la jugada, trobarem un forat a l'esquerra i dos bidits seguits (el segon de primera falange) que ens deixen fora de la vertical. Val a dir que en aquesta joia de via les assegurances no estan tan lluny com a les seves veïnes de la dreta.

No és una via recomanable, és una línia imprescindible! 

* Tse-tse: (19/5/25) Aprofitant que l'ombra aguanta en aquesta part de la paret fins a les 12h, i amb una bona matinada, surt aquesta línia espectacular de 9 xapes ben posades. Un punt més de resistència que la seva veïna de l'esquerra, alhora és la reina de la pila de la paret, ja que la Sadhana és més explosiva i té un punt menys de resistència. L'entrada no és fàcil, i a la tercera xapa ja cal apretar de valent, un repós mig bo i comença el marató fins a la reunió. El pas més complicat es troba passada la 7à assegurança. Hi ha un pla molt llefiscós, però es pot evitar amb dues regles (oju!, spoiler!) i un super taló en un forat molt gran a la dreta. La cosa va minvant per acabar entrant a la reunió amb grans còdols, per la seva essquerra. Festival dels bidits de totes les mides i profunditats. S'ha de fer!. per mi un 7c ben posat.

* Shadana: (Work in progress) Amb les primeres 5 xapes compartides amb Tse-tse es desvia a la dreta i comença "el percal". Tot i que amb el grau més dur, té menys pila que la seva veïna, però amb un bloc molt marcat a l'inici del flanqueig. Un còdol de mal agafar i comencen els bidits fins a gairebé la reunió. De la separació fins a dalt sols hi ha 3 assegurances, però amb una entrada a reunió força més difícil que la Tse-tse, i amb la xapa 5 metres per sota... sort! 

I fins aquí el recull de les vies que he pogut anar fent, amb els anys, en aquest petit sector. Encara m'estic barallant amb la "Shadana", un típic exemple de via que mai faré de primer,  i molt especialment amb el segon llarg de la "Daltònics", que té un llançament a un petit forat molt aleatori i una resistència curta que no m'he trobat en les altres vies fetes fins al moment.

I com a projectes futurs encara hi tinc una bona llista de pendents: l'entrada directa a la Noia, el segon llarg de l'Endivia, La Tangent, el tercer llarg de la Tope Anoa, la www.sant.web.net i com ja he comentat la que crec que serà la ruta més difícil del sector, la Shadana.

Bones tibades!

Altres lectures recomandes --> Algunes vies bones.