Ressenyes de Collsuspina

Algú s'ha avançat al treball de camp que portava a terme aquest estiu...

Ressenyes de Collsuspina

Sector Creu de Castellar

O en PDF, aquí...

Érase una vez el hombre...

L'altre dia vaig pujar al terrat de casa els meus pares. Feia molt de temps que no ho feia i em van venir molts records al cap. Hores i hores que m'havia passat entrenant per aquestes parets, al matí d'alguns dies de festa, a les tardes després de la uni o de les classes de piano. No sempre es disposava de cotxe o de ganes de buscar aparcament al tornar (us asseguro que això era el pitjor de tot!).

Fa uns 13 anys, un company, el Pako, va decidir muntar-se un rocòdrom a casa seva, tenia un garatge força gran, temps i ganes. Després d'obtenir l'autorització paterna pertinent, i comprovar que el preu de les preses Faders era inabastable per nosaltres (no n'hi havia altres!), ell mateix, amb ajuda del seu avi, va començar a jugar amb pedres i formigó.

D'aquesta forma va néixer el primer model de presa que vam utilitzar, a la foto superior se n'aprecia una a l'esquerra. El problema és que cada dos per tres alguna pedra s'arrencava del motllo de formigó i anàvem de cul a terra.

Quan va ser l'hora de fer-me el meu rocòdrom (amb l'autorització familiar, ja que el terrat és comunitari) directament vaig fer les preses sols de formigó, però sense motllo. Massa de formigó i abans que s'assequés li donàvem la forma, a l'interior hi fèiem un arc de filferro per donar consistència. Així vaig omplir la paret d'aquestes coses, amb taco Fischer del 6 i unes quantes preses més de fusta (bàsicament regletes i algun bidit). Veure foto superior.


Els veïns van flipar durant molt de temps, penseu que això dels rocòdroms no es veia gaire. Ràpidament vam veure que érem uns cracks de les plaques, però no ens menjàvem un rosco als desploms. Solució: sikem les vigues del safareig perquè no rellisquin i fem com l'Edlinger! Fins a 12 passades seguides vaig arribar a fer! (Foto superior)

Però llavors em va venir la vena de l'artificial i em dedicava a ganxejar les vigues i també vaig enganxar unes quantes pedres per a empotradors. A la foto superior es pot veure un pitó clavat. Per cert, aquest pitó és de la Danuta Lato a les Roques del Masmut, se'ns va quedar a la mà...

Però el millor encara havia d'arribar, l'obra magna! Després de comprar el llibre Como entrenar i escalar mejor, em vaig il·luminar amb el seu capítol final de construcció de rocòdroms. I amb l'ajut de l'Ozzy, el meu pare i el José Maria (manyà de professió), vam construir el que podeu veure a la foto superior i algun cop heu vist pel blog.

Fixeu-vos en dues coses. La primera és que la part més difícil va ser posar la uralita, ja que com podeu comprovar hi ha l'antena de la televisió al bell mig i això és intocable, ja, ja, ja... La segona curiositat són els crashpads casolans que estan darrera el plafó, bàsicament dos coixins d'un sofà jubilat, ja, ja, ja...

Actualment ja entrenem al rocòdrom de Bufalà, que en fa 30 com aquest, però les tardes de fanatisme i imaginació que m'he passat al terrat dels meus pares ningú me les treu...


Després d'aquest atac de melancolia, la crònica de diumenge:

Ahir vam tornar a fitxar a Collsuspina, vam escalar la duríssima Mantis (foto inferior) i la Flai Mail, per encarar el repte del dia: la Grimpomaniac.


Us deixo amb la ràfaga de fotos que em va fer el Jortx en aquesta via inhumana (per mi). Al final es va quedar amb dues parades i en suspens fins a final d'estiu, a veure si recupero una mica de pila per encadenar tants passos durs seguits.

A tibar-li!

Rayos y Centelles...

Cap de setmana a les portes d'Osona, Centelles. El dissabte seguim tatxant vies a Collsuspina, mentre que diumenge anem a fer el tram nou de la ferrada de les Baumes Corcades, que a la Selene li venia molt de gust tornar a passar el pont penjat. Com sempre trobareu una descripció més acurada d'aquesta activitat al seu blog.

Mohawk a l'Albert-Fede

Pel que fa a la visita a Collsuspina (i és que estem obsessionats amb les seves vietes i el seu microclima!), ens hi vam reunir el Julian, l'Ozzy i el Sibucot volador (que mai em passa fotos seves i sembla que no hi sigui...)

Mohawk a la Pastissera

Per escalfar vam fer l'Albert-Fede (aquest cop sense entrar a la via nova). Ens va semblar magnífica, tot i ser una mica morfològic el pas del bidit de la placa (oi, Jortx?). Mentre, l'Ozzy segueix amb el seu projecte inferno que no li acaba de sortir.

Ozzy al seu projecte placa-inferno

Un cop re-escalfats, anem a veure a la Pastissera, que ens ofereix els seus bons cantells, però amb un desplom que no perdona. Cal un segon pegue per encadenar-la, tot i no tenir gaire clar l'entrada a la reunió: per la canal segur que no, però pel mig del desplom pica més del grau que li donen. En el nostre cas optem per utilitzar el concepte aristotèlic de que la virtut es troba al terme mig i sortim entre el desplom i la canal.

Mohawk a Balbina

Ara toca el torn del projecte del dia, la mítica Sumum amb els seus cantells picats (alguns tapas i altres no, quin és el criteri?, ja, ja , ja). Com que no la coneixem i està una mica en el nostre grau límit, muntem la seva veïna amb la que comparteix reunió, la Balbina.

Mohawk a l'entrada de la Sumum & Ozzy crash-pad

La Balbina a mi sempre m'ha sembla una excel·lent via que et posa a to la respiració, no és estressant però va cansant, sort que recordava el seu petit truc de fa 10 anys. Al baixar passo les cintes de la Sumum i em miro una mica l'entrada. Després de que el Sibucot engalomi la Balbina, m'hi poso amb corda per dalt i coses de la vida, arribo a la reunió sense parar... Curiós per no haver-la provat mai.

Això em deixa tan bon gust de boca que em sembla que no la tornaré a provar mai més, ja, ja, ja... La via m'ha semblat molt bona tot i estar prefabricada, us la recomano, però no em feu trampa i entreu pels bidits, eh!

Diumenge al matí ens llevem una mica d'hora i tornem de nou a Centelles, però aquest cop a fer d'herejes. L'objectiu és veure el tram nou de la ferrada de les Baumes Corcades. Tot el tram inicial ja ens el coneixem i anem força ràpids fins al pont penjat, on sempre hi ha overbooking. Avui per sort sols hem esperat 5 minutets, i comença el festival dansaire - vertical.

Selene al pont penjat

Un cop passat el pont trobem tot un tram hortizontal que sempre se'm fa molt pesat. En especial sempre recordo un dia que vam anar a fer unes vies que es troben a mitja ferrada i tot aquest tram amb les cordes i demés material es va fer etern.

Selene baixant a la feixa

Avui hem tingut companyia en aquest tram, que afegit a que bufava el vent, la cosa no ha estat tan pesada com altres vegades, suposo que la Selene ja us parlarà d'això al seu blog. Al finalitzar la feixa, comença el tram nou de la Tosquera. Ens entretenim (m'entretinc, no ens enganyem!) mirant les vies d'aquesta desplomada i trencadissa paret i finalment arribem al començament del tram més dur, just al costat d'una cascada.

Selene al nou tram de la Tosquera

Aquest nou tram és molt aeri i té trams sense esglaons i amb fort desplom, en especial a la zona de la cascada. Assoleix el cim de la Tosquera per un esperó molt aeri, com podeu veure a la foto superior. A l'acabar aquest tram, teníem força gana i deixem el cim del Puigsagordi per un altre dia...

Collsuspina, Centelles, Puigsagordi, Creu de Castellar?

Però com es diu aquesta escola?, bé, és igual perquè tots ens entenem, oi?. La qüestió és que a l'estiu s'hi està molt bé (amb Autan) i la tenim relativament aprop (1h), per això m'he proposat anar tatxant totes les vies que pugui (és evident que se m'escapen unes quantes per grau...)

El passat dissabte, l'Ozzy i jo vam aconseguir enganyar a dos personatges del rocòdrom, en Julian i l'Espi. Això ho vam poder fer després d'emmetzinar-los (semblo el Montilla de Polónia, eh!) amb una dosi extra de Can Buquet el divendres. A l'expedició també s'hi va unir el Sibucot volador, alias Mr. X.

Final de la via Stroff

Sempre m'ha fet molta gràcia la descripció que es fa d'aquesta escola al Buscador de Escuelas Desnivel. En especial al punt d'observacions:"... Sed respetuosos. Atención a los agujeros, hay víboras..." D'ençà que el vaig llegir sempre tinc pànic a agafar-me als forats finals de les vies, però també he de dir que mai n'he vist cap d'escurçó (i que duri!)

Després del flanqueig de Fly Mail

La idea és que a cada visita a l'escola hi vaigi amb un o dos objectius clars i així intentaré que al llarg de l'estiu vagin caient les vies que em falten. El dissabte que ens ocupa volia provar la via Sang Rebel, perquè em va fer gràcia la sortida de desplom que té (i és força curta, això garantitza que li puc donar més pegues, je, je, je)

Acabant la Fly Mail

Primer vam entrar per la via veïna, Esquirol i vam poder comprovar que el desplom del nostre objectiu no era gaire complicat, per tant alguna cosa estàvem fent malament (o el grau estava desfassat). Al baixar vam veure que la via original entra més a la dreta, on hi han dos espàrregs de parabolt sense xapa. Ens vam posar a provar l'entrada i la cosa va començar a quadrar...

Ara ja tot és més fàcil a la Sang Rebel

Dèu n'hi do quina entrada més maresmenya, llançament a un romo, lateral, monodit de primera falange i forat de tres dits molt dolorós... Surt al segon pegue, llàstima de no poder-la fer de primer. Hi ha algun problema amb que posi les dues xapes que falten?, s'han tret per alguna raó?, alguna informació al respecte?

Ozzy a la tècnica Ying

Els altres companys s'han dedicat a barallar-se amb un 6b+ de placa a l'esquerra del tot, que l'Ozzy té com a objectiu, entre ceja y ceja... I el Sibucot que s'autodemostra que pot fer la Fly Mail quan li vingui de gust.

A la pròxima Summum i La Pastissera!