La Colomina, un lloc que em va deixar meravellat fa uns anyets quan vam pujar al Peguera...
Quan encara no estàvem ben amoblats del cap (ara ja hem anat a Ikea) ens va donar per creuar el Pirineu caminant, pel GR-11 (Cabo Higuer - Cap de Creus). La primera excursió que vam fer per practicar va ser la pujada - baixada al Peguera des de la presa de Sallent, amb la motxilla ben plena...
Pedro, Mohawk i Raul direcció al ref. de la Colomina
Era a finals de juny i aquell any deuria haver fet força fred ja que encara hi quedava força neu, i el primer que vam aprendre és que el trio neu + sol + pantalons curts provoca cremades a les cames, i és que erem uns happys com podeu comprovar a la foto inferior...
Pedro i Mohawk a l'estany de Mar
Tot i això, l'excursió va ser un èxit, al contrari que la nostra travessa al Pirineu, que per raons vàries va acabar a Navarra. D'aquell dia en guardo imatges espectaculars de llacs, clapes de neu, tarteres, corriols, etc.
Enfilant cap al Peguera
Per això, juntament amb la sirenita de la foto inferior, vam decidir anar a passar uns dies, ara que s'han acabat les opos i demés històries, a la Colomina!
Encara que de la Colomina en guardava un bon grapat d'imatges, l'arxiu mental no és comparable amb els dels exemplars de fa anys de la revista Desnivel. I sempre que es parla d'aquest racó del Pirineu em ve al cap aquesta imatge del C. Suárez (foto inferior) a la via Los Pulmones bién, gracias!.
Carlos Suárez a Los Pulmones bién, gracias!
En la nostra estada per aquestes terres (com sempre un resum més social aquí), vam decidir estar solets dos dies i els altres tres compartir-los amb l'Ozzy i el Quechu, així jo també podria escalar, en especial a l'esmentada via.
Mohawk a l'entrada de Los Pulmones bién, gracias!
Després de la patejada per arribar a peu de via (1,5h des de l'estació superior del telefèric) descobrim que no es oro todo lo que reluce, i aquesta impressionant línia se'ns cau a sobre, ja que a la primera part la roca no és tan bona com es podria esperar i a la part superior els pobres spits estan una mica (molt) tocats i no acompanyen a caure, bé, més ben dit, igual t'acompanyen si caus...
Fins i tot en algun lloc he d'apretar la xapa amb la mà ja que al tocar-la amb el mosquetó està a punt de caure, i el que sí que us puc assegurar és que desploma, je, je, je...
En Jortx, a part de traure aquestes bones fotos, fa el millor intent i la trau tota amb dues parades, mentre que el meu coco no acaba de funcionar i diguem que l'aconsegueixo muntar fins dalt.
Si encara no tenia molt clar donar-li un segon pegue, la boira que es menja tota la zona m'ho acaba de deixar clar: "¡Vámonos, que va a llover!"
Entrant a la reunió, liquens i alegria d'assegurances...
Destacar també el fet de que la reunió de la via estigui sobre de la visera (es veu a la foto superior) amb dos spits força oxidats i que obliguen a baixar caminant o bé a abandonar tres mosquetons i baga. En resum, equipament anys 80 per a una línia que amb un reequipament inox es revaloritzaria, però ja sabem que l'alta muntanya és per alpinistes i no per freekys com jo...
Reunió de Los Pulmones bién, gracias! i estany de Mar
Al dia següent, amb més bon temps, optem per una ascensió més relaxada, en aquest cas a la clàssica Cigrons amb xampinyons al Pic de la Colomina. De nou telefèric i patejada de 1,5h fins a peu de via.
Mohawk, Ozzy i Quechu a l'Estany de la Colomina
A la foto inferior veiem la cara NE del Pic de la Colomina, on es troben les plaques granítiques per on va la via que hem escollit. Aquesta ens ha agradat força, tot i que encara estem buscant els xampinyons. Amb una mica més de 2h ja érem de nou al peu de via. Aquest cop hem triomfat més que el dia anterior.
Pic de la Colomina al fons
Cal felicitar a l'Ozzy que en poc més de 3 mesos ha fet més vies llargues que en tota la seva vida com a escalador, inclosa una primera ascensió!
Tranquilament desfem el camí cap al telefèric, ja que l'altre dia vam baixar caminant fins a la presa de Sallent i aquest cop no en teníem cap ganes. Més riures i més anècdotes que podem afegir al nostre calaix de records infinits...
Ozzy al primer llarg de la Cigrons amb Xampinyons
Com a nota trista d'aquests dies va ser rebre la noticia de que una noia s'havia estimbat a l'Easy Rider, via TV3 al càmping. Al veure més dades avui al BBEC ens hem posat una mica més tristos, ja que algun de nosaltres hi havia intercanviat fotos, o simplement havia llegit el seu blog... Que quedi constància d'un adéu virtual per part nostra.... :'(
Quan encara no estàvem ben amoblats del cap (ara ja hem anat a Ikea) ens va donar per creuar el Pirineu caminant, pel GR-11 (Cabo Higuer - Cap de Creus). La primera excursió que vam fer per practicar va ser la pujada - baixada al Peguera des de la presa de Sallent, amb la motxilla ben plena...
Pedro, Mohawk i Raul direcció al ref. de la ColominaEra a finals de juny i aquell any deuria haver fet força fred ja que encara hi quedava força neu, i el primer que vam aprendre és que el trio neu + sol + pantalons curts provoca cremades a les cames, i és que erem uns happys com podeu comprovar a la foto inferior...
Pedro i Mohawk a l'estany de MarTot i això, l'excursió va ser un èxit, al contrari que la nostra travessa al Pirineu, que per raons vàries va acabar a Navarra. D'aquell dia en guardo imatges espectaculars de llacs, clapes de neu, tarteres, corriols, etc.
Enfilant cap al PegueraPer això, juntament amb la sirenita de la foto inferior, vam decidir anar a passar uns dies, ara que s'han acabat les opos i demés històries, a la Colomina!
Encara que de la Colomina en guardava un bon grapat d'imatges, l'arxiu mental no és comparable amb els dels exemplars de fa anys de la revista Desnivel. I sempre que es parla d'aquest racó del Pirineu em ve al cap aquesta imatge del C. Suárez (foto inferior) a la via Los Pulmones bién, gracias!.
Carlos Suárez a Los Pulmones bién, gracias!En la nostra estada per aquestes terres (com sempre un resum més social aquí), vam decidir estar solets dos dies i els altres tres compartir-los amb l'Ozzy i el Quechu, així jo també podria escalar, en especial a l'esmentada via.
Mohawk a l'entrada de Los Pulmones bién, gracias!Després de la patejada per arribar a peu de via (1,5h des de l'estació superior del telefèric) descobrim que no es oro todo lo que reluce, i aquesta impressionant línia se'ns cau a sobre, ja que a la primera part la roca no és tan bona com es podria esperar i a la part superior els pobres spits estan una mica (molt) tocats i no acompanyen a caure, bé, més ben dit, igual t'acompanyen si caus...
Fins i tot en algun lloc he d'apretar la xapa amb la mà ja que al tocar-la amb el mosquetó està a punt de caure, i el que sí que us puc assegurar és que desploma, je, je, je...
En Jortx, a part de traure aquestes bones fotos, fa el millor intent i la trau tota amb dues parades, mentre que el meu coco no acaba de funcionar i diguem que l'aconsegueixo muntar fins dalt.
Si encara no tenia molt clar donar-li un segon pegue, la boira que es menja tota la zona m'ho acaba de deixar clar: "¡Vámonos, que va a llover!"
Entrant a la reunió, liquens i alegria d'assegurances...Destacar també el fet de que la reunió de la via estigui sobre de la visera (es veu a la foto superior) amb dos spits força oxidats i que obliguen a baixar caminant o bé a abandonar tres mosquetons i baga. En resum, equipament anys 80 per a una línia que amb un reequipament inox es revaloritzaria, però ja sabem que l'alta muntanya és per alpinistes i no per freekys com jo...
Reunió de Los Pulmones bién, gracias! i estany de MarAl dia següent, amb més bon temps, optem per una ascensió més relaxada, en aquest cas a la clàssica Cigrons amb xampinyons al Pic de la Colomina. De nou telefèric i patejada de 1,5h fins a peu de via.
Mohawk, Ozzy i Quechu a l'Estany de la ColominaA la foto inferior veiem la cara NE del Pic de la Colomina, on es troben les plaques granítiques per on va la via que hem escollit. Aquesta ens ha agradat força, tot i que encara estem buscant els xampinyons. Amb una mica més de 2h ja érem de nou al peu de via. Aquest cop hem triomfat més que el dia anterior.
Pic de la Colomina al fonsTranquilament desfem el camí cap al telefèric, ja que l'altre dia vam baixar caminant fins a la presa de Sallent i aquest cop no en teníem cap ganes. Més riures i més anècdotes que podem afegir al nostre calaix de records infinits...
Ozzy al primer llarg de la Cigrons amb XampinyonsCom a nota trista d'aquests dies va ser rebre la noticia de que una noia s'havia estimbat a l'Easy Rider, via TV3 al càmping. Al veure més dades avui al BBEC ens hem posat una mica més tristos, ja que algun de nosaltres hi havia intercanviat fotos, o simplement havia llegit el seu blog... Que quedi constància d'un adéu virtual per part nostra.... :'(
