A Tivissa canten missa - 2

Entre el final d’any del 86 i el principi del 87 va arribar a les meves mans el número 23 de la desapareguda revista Extrem. Jo encara no escalava, i encara no se ben bé com aquella revista va anar a parar a casa, de les mans del meu germà. El que si que està clar és que va ser un factor important per a que m’enganxés a aquest esport. Per situar-vos en el context històric, us puc aportar la següent informació, publicada en aquesta revista, penseu que de tots els meus blogs amics, sols tres d’ells escalaven, algú sap quins?, je,je,je... (Ja semblo el Donn amb les fotos!):

• La màxima promesa de l’alpinisme català (parets hivernals) era en Leo Vegué, algú sap on para actualment?
• El malaurat Patrick Berhault ens ensenyava que és el boulder.
• Girona coronava el Kangchenjunga.
• El peu de gat més punter de Boreal era el Fire.
• Faders treia les primeres presses artificials.
• Jump, l’arnés de moda de Petzl, amb els seus quadrats de coloraines.
• Per primer cop es pujava el Montblanc amb “BTT”
• Jacky Godoffe arrasava a les competicions.
• I al que anem, apareixien publicades les primeres ressenyes de Tivissa!

Com pot ser això que a tot just 12 Km del poble del meu pare s’escalés!, i quines vies!

Aquesta idea, juntament amb l’art que sempre ha imprès l’Armand a les seves ressenyes, m’ha acompanyat durant molt de temps, i per alguna o altra cosa mai trobava el moment de poder fer la via Extramurs al Morral de Pena-Roja. Però per fi ahir, amb la bona companyia del Ramon i la Sílvia, vaig poder repetir-la, que ja tocava!

El primer llarg és una grimpada per roca crostosa fins a una primera cova (Ramon a la foto superior), allí trobarem un pitó a terra per poder fer una reunió (a reforçar amb friends) o bé seguir amb el segon llarg. En aquest primer llarg trobarem un parabolt abans del tram més complicat.

El segon llarg el va resoldre magistralment la Sílvia, amb una sortida de la cova amb flanqueig compromès fins a un pont de roca, pujada per una fissura de roca sorpresa i amb un rusc d’abelles (per sort buit), fins a uns llunyans 3 pitons. De l’últim pitó toca desgrimpar (no crec que sigui més de 6a i amb la corda per dalt) fins a una ristra de 4 parabolts que ens porten a la reunió, aquest tram es pot fer en lliure però els parabolts queden força baixos i no mola gens, per tant A0/V.

El tercer llarg potser és el més maco, sortim de la reunió cap a la dreta fins a un pitó ben visible (nosaltres no vam fer cap pèndol, potser han baixat la reunió?), pujada per plaques de “compacta” roca gris i força assegurada amb pitons i algun parabolt, fins a sota el sostre, que cal flanquejar cap a l’esquerra. Aquest tram és una mica estressant per la manca de peus, però està perfectament assegurat amb pitons en molt bon estat, gràcies a la bona feina d’en J.E Castellnou, restaurant aquestes vies. Abans d’entrar a la reunió hi ha algun tram fissurat i trencadet, però els bicoins entren a mort.

El quart llarg està poc equipat, es poden afegir bons punts d’assegurança amb friends i bicoins, és un diedre amb grans presses, tancat amb un desplom final, es pot fer en artificial, ja que els dos pitons necessaris hi són col·locats (vigilar el segon). En lliure cal agafar la fissura de forma invertida i amb la ma esquerra anar a un vell forat de pitó, actualment un bidit perfecte, per pujar el peu i sortir a la reunió (6b).

L’últim llarg és una travessia a l’esquerra per unes plaques grises amb pitons fins uns matolls (pont de roca), d’allí sortida de matolls fins al cim, on podrem muntar una bona reunió amb un arbret i uns quants bicoins.

Al baixar ens vem atrevir amb la via Casiquiaire, un clàssic de la zona reequipat amb parabolts a distàncies a tenir en compte, encara que digui equipada a la ressenya, millor pujar un joc de bicoins i algun friend petit. Plaques grises molt compactes i passos obligats de V+. Inici del segon llarg molt maco (fotos superior).

En resum una bona jornada, una mica lluny de casa, però divertida i amb força anècdotes, per sort l’única abducció la va viure el mòbil del Ramon!