Hemos perdido un coordino pero hemos ganado muchos amigos...

En Martin Scheel, un jove suís que a l'any 88 era entrevistat a la revista Extrem. Una entrevista una mica curiosa a aquest punky, capaç de parlar alhora d'hidrats de carboni, de mal rotllo entre escaladors o de si s'havien de desterrar les competicions.

M. Scheel a Gattopardo, 8a

I què té d'especial aquest personatge? Doncs ben bé no ho sé, potser ser un avançat al seu temps, per la forma d'escalar, de viure o d'entendre la vida (pel que he llegit d'ell, que ja m'agradaria conèixer-lo!)

El que sí que sé és que va marcar el panorama montserratí al 86, deixant algunes joies en forma de vies per St. Benet. Sembla ser que en Martin, després d'obrir la via Mu al Totxo del Paco, es va decantar pel braç de la Mòmia, on va obrir el mític Prisionero (veure comentaris del Tranki), però el fred de l'hivern el va decantar cap al Totxo Mac-Cana, on ens va regalar la Vuelo a Ciegas.



Possiblement aquestes dues últimes vies no les podré fer mai, però almenys avui he volgut tastar una miqueta del seu estil i al segon intent m'he pogut fer amb la Mu. Tot un orgull per mi poder fer una via del Martin Scheel, d'algú que ha estat capaç d'obrir i molts cops encadenar Prisioneros, Vuelos a Ciegas o Punks in the Gym.


Respecte la Mu, una via de 10 metres concentrada en els primers passos, força lesiva a nivell de monodits i a partir de la meitat remades sobre bons cantells. Actualment les xapes són una mica precàries. Però val la pena...

Al llarg del post teniu aquesta entrevista, com ja he dit una mica curiosa... (feu click per veure les imatges en gran).

Los perfilados...

Tarda de Vagos, discutint sobre turmells i cames. A l'ombra del sol i dels turistes. Aprofitant els reequipaments que poc a poc es van materialitzant a la zona, fets amb carinyu per gent a l'ombra... del sol i dels "turistes".

Su puto interés

Aprofitant que la Carlota encara no coneix molt Montserrat em dedico a marcar-li gols d'aquesta magnitud: Totxo Fronton i Totxo Mataró. Escalades mítiques dels anys 80, com bé vam poder comprovar... Tranquila Carlota que mi arrepentimiento es tal que el pròxim dia esculls tu la zona...

Carlota a Su puto interés

Petites obres d'arts de les que gaudir a l'estiu. Roca brutal, gens sobada donada la proximitat al cotxe. Equipament excel·lent, però... dures, dures a vista. D'aquelles que arribar a la cadena és la glòria.

Carlota a Su puto interés

Vam poder patir Espasmos Nerviosos, per escalfar. Je, je, je... fina, fina. Seguim amb Su Puto Interés, obra d'art però amb un pas infernal pel grau proposat... com mola!!

Acte seguit jo munto Pilla Cacho i la Carlota es decanta per Nuevo Mercado de la Droga. A cap dels dos ens surt el projecte personal. Pur equilibri i moviments tècnics, molts bidits i peus a estudiar és la tònica del sector.

Carlota fent equilibris sobre un còdol a
Nuevo Mercado de la Droga

Al primer intent, després de posar cintes, em surt la Pilla Cacho, un viote dels d'abans. La Carlota arriba a fer tres intents més al seu os particular, però al final es decanta pel top rope per arribar a la reunió... això és motivació!

Per rematar la feina, provo Suc de Nap, potser la menys agradable del sector. Un diedre cec amb passos de posicionar-s'hi.

En resum, un lloc molt recomanable per a una tarda laboral / estival, i sempre que no ens importi gaire el nostre ego.

Tropical Hits in Calypso Night

Matí tropical en tots els aspectes, sol, calor i via adient: Tropicana a la Proa. Llàstima que això no és Cuba i faltaven les pinyes colades. Per sort, hem calculat bé l'horari i hem anat seguint l'ombra de la cara oest de la Proa.

Vistes des del cim de la Proa

Per arribar a peu de via, la selvàtica canal d'accés segueix com sempre, a veure si algú s'anima i porta l'electron a un museu, que molesta més que ajuda. Un cop a peu de paret, ens costa trobar l'inici de via, i és que mai recordo que comença tan aprop de l'aresta Brucs.

Carlota al primer llarg de la Tropicana

La memòria em falla sovint i avui no ha estat cap excepció. Fa anys vaig haver de baixar de la primera reunió sota una copiosa nevada i avui no sabia ni on començava la via, ja, ja, ja...

Finalment situats comencem la via amb un bonic primer llarg que puja amb tendència diagonal fins la gran cicatriu d'aquesta roca. El primer spit està una mica amunt, però es pot equipar una fissura amb algun tascó o micro. Roca impecable!

Carlota al primer llarg de la Tropicana

El segon llarg també té una roca de pel·lícula, on es combinen còdols amb grans cantells. La sortida de la reunió és potser el pas més complicat, la xapa no és molt lluny però sí convida a no fallar. A meitat de llarg un petit desplom se supera amb l'ajuda de grans còdols. Un llarg molt bo i molt assegurat.

Carlota al primer llarg de la Tropicana

El tercer llarg surt recte per anar a agafar l'aresta Brucs, té bons còdols, no és gaire llarg però no hi ha cap assegurança. La Carlota el resol sense problemes i a més troba un spit mig aixafat però encara utilitzable a meitat de llarg (tendència dreta).

Carlota al segon llarg de la Tropicana

A la ressenya que portàvem marcava les reunions com a rapelables i aquesta era la nostra intenció, però la veritat és que no estaven preparades per a baixar, així que hem deixat algun maillon i algun cordino, però amb un tres i no res tornàvem a ser al terra.

Carlota al segon llarg de la Tropicana

Com que es veu que la Carlota encara no s'havia ratllat d'aguantar-me, m'ha deixat provar el primer llarg de la Titànic. Un llarg boníssim, de forats i molta pila. Al segon intent m'ha sortit sense aturar-me, però no l'he trobat fàcil... Això sí, no és gaire obligat.

Sortida de la segona reunió...

Una bona matinal montserratina per anar tatxant vells projectes... Jortx!, ja veus, ara el que no surt a les fotos sóc jo, ja, ja, ja... bon viatge bou!

Sopla, sopla!

Títol del post molt suggerent per als que ahir vam escoltar la magnífica explicació de l'art assassí de les rates. Sopla, sopla un dels bons LPs dels grans Tijuana in Blue. Petita dedicatòria al seu festiu cantant mort fa uns anys en estranyes circunstàncies, seguint els passos del Mahoma o d'altres de la seva època...

Carpe Diem

A les 9:30h en Jortx i un servidor som a Terradets, amb l'objectiu de fer la Destellos al cap, però les plaques de dalt del Peladet estan molt molles i decidim anar a fer vida social amb el K-Team. Pròxima estació: Tartareu.

Del sector poca cosa a dir... massa prefabricat (almenys on vam estar nosaltres, Guacamole, crec recordar...), fins i tot per un sikaman com jo. (Abans que els anònims afileu les dagues, recordar-vos que dels 5 cantells sikats que vaig posar al Maresme, sols en queda un i és per saltar uns grans esbarzers. Rectificar és de savis... o no)

Carlota a Johny Babuchas

A Tartareu hi ha força cantells retocats o directaments picats, no m'agraden massa, però com que volem escalar, doncs endavant sense miraments, no és bo jutjar sense conèixer la causa! Comencem per la bonica Carpe Diem, pensant que serà una bona via per escalfar. Ràpidament passem a Sika del Pryca donat l'éxit de la nostra elecció. La nostra única ressenya és de la Destellos...

Bravo per Isolana

Després d'escalfar com déu mana, sí que aconseguim encadenar la Carpe Diem. I jo em centro amb la Bravo Isolana, una línia impressionant des de baix... fent-la te n'adones de que és poc natural. Moviments macos però llargs, em calen més intents dels esperats per encadenar-la, ja que al primer fallo a l'últim pas per no mirar bé els peus... pringao!

Bravo per Isolana

Dos intents amb els dits encesos a Puput i pleguem veles, que els triomfadors del dia són del K-Team i toca convidar al bar.

Bravo per Isolana

Aquest post serà dels últims que tindrà un report gràfic de qualitat. És ben sabut la meva animadversió a la càmera i el sr. fotògraf oficial, en Jortx, ens deixa uns quants mesos (tranquils, que no està embarassat).

Li faria un homenatge en forma de fotografies, però com és obvi, no en tinc, ja, ja, ja... Bou!! que vagi molt bé el viatge!!!

Las segundas pascuas siempre fueron buenas...

Dilluns de Pasqua ens ajuntem en Jortx, el pàries, Còrpix i un servidor. L'objectiu és buscar ombra prop de casa i sols se'ns acudeix fer-li la visita anual als cingles del Folló.

Jortx a l'espectacular Moby Dick

Com que estem una mica tocats del cap de setmana ens dediquem a fer les vies més clàssiques. Així van caient joies com Munalis, Moby Dick, Heura, Finestra al cel. Però ja que som allí no deixarem passar l'oportunitat de tornar a tastar una de les dues vies pendents que tinc...

Pàries a Munalis

Provem una mica els moviments de Decapitació. Fa gairebé dos anys ens van semblar molt complexes, però avui encertem la seqüència bona i al primer intent per baixa, cau...

Decapitació

Molt concentrada entre dues xapes. Els spits encara tenen bona pinta, tot i que la xapa sembla com molt fina, no sé, em dec haver acostumat als bolts. Matinal complerta...

Tu sabes lo que son 15 años cagando en los joyos?

Doncs jo no ho sé, perquè a casa sempre hem tingut WC i al poble com a molt teníem comuna, però l'impresentable que es va fotre a fer les seves necessitats just al mig de la via si que ho deuria saber, i ara les nostres cordes també... Tu sabes lo que son 15 años cagando en los joyos?

Arrancada de la via

Fet l'apunt escatològic, dir que ahir vam anar a fer la Integral Freekòpata. Feia temps que la teníem en llista i just ha anat a coincidir amb el recent reequipament (algun cantell hem tingut que bufar encara pel polsim del trepant). Gràcies per la feina!

Primer llarg

Bé, com que la via ja està comentada en més d'un blog, sols fer quatre apunts sobre els llargs. Primer llarg el més assequible, amb roca molt bona i les assegurances a lloc. El pas més complicat és un petit flanqueig a la dreta a meitat del llarg, baixar l'assegurança 20 cm l'ha fet més lleuger per al coco.

Final del segon llarg

Segon llarg amb una sortida fineta de la reunió, després es deixa fer i trobem el segon desplom, aquest cop amb grans còdols. Un llarg molt guapo. El tercer llarg comença rampós però ràpidament es torna molt vertical, a l'últim pas difícil em passo de llarg amb el lance, deu ser l'emoció... Baixo a la reunió i al segon intent surt sense problemes, no és gaire més difícil que la sortida de la reunió del llarg anterior.

Passada la part difícil del tercer llarg

L'arribada a l'aresta de l'agulla té roca dubtosa, però després de les experiències de la setmana passada a Ecos, cap problema. Dono la volta a l'agulla, un friend en una bona fissura i reunió al teix del collet (allargar les assegurances!).

Jortx a l'inici del quart llarg

Aquí la via canvia un xic (al meu entendre) i els llargs es tornen més obligats. El quart s'ha d'escalar, dificultat sostinguda en els 30 metres. Un cop al cim de la següent agulla fem una caminada fins al peu de la Salamandra (aquí vam tenir l'incident ja comentat).

Jortx a l'últim llarg

Últim llarg, per mi el més difícil. Primera assegurança lluny, un C1 pot ajudar. Un tram de placa molt guapo i excursió entre dos pitons, donat l'estat dels dos pitons la caiguda pot ser important... Per arribar al cim sols resta un petit desplom de grans cantells.

Cim de la Salamandra

Una via guapa però on no es regala res, s'arriba content al cim...

Treintitres Tristre Traños

Ahir a la tarda, en Gatsaule i un servidor vam profitar per fer una petita sortida montserratina, i és que hem d'entrenar per als projectes estivals!

Primer llarg de l'Esperó del Místic

Volíem una via relativament ràpida, i que fos tot el contrari de la de diumenge. I com que un dels components de la cordada és molt vago, doncs vam optar per l'Esperó del Místic (Vagos - Monterrat). He de dir que és una via que sempre m'havia atret i després de llegir tants bons comentaris a la blogsphere, doncs directes...

Final del tercer llarg de l'Esperó del Místic

Aprofito per definir un terme que vam gestar ahir, la via blogger. A partir d'ara definiré la via blogger com aquella que apareix a més de 3 blogs. Per a la via en qüestió he comptat un mínim de 9. Així que aquesta és extremadament blogger... És curiós que al món blogger (català, que és el meu àmbit de coneixement) hi ha un conjunt de vies que no les fa ni dèu (per difícils, exposades o rostolls) i un altre conjunt que les fa tothom...

Quart llarg de l'Esperó del Místic

No hi ha terme mig. Em refereixo a vies com la ja comentada Diedre Pericman, suposo que abans força repetida, faria pensar en que és una via blogger, però ara es fa difícil trobar informació en algun blog (Marsi i poca cosa més). I per al Camí de l'Alsina tot el contrari... proveu-ho al Google.

El sorprenent és que per a la via dels Increduls (Paret de Catalunya) també hi ha molta informació, i no la considero precisament fàcil... costa de creure, però la via dels Increduls és una via blogger, ja, ja, ja... Així s'ha de descartar que una via és blogger sols quan és fàcil, caldria fer un anàlisi més detallat dels "perquès"...

Top Rope

Tornant a l'Esperó del Místic, roca impressionant, que a vegades talla i tot de l'adherència que arriba a tenir. Graus assequibles i ben equipats als passos difícils, rapelable i molt ràpida. A l'ombra d'una tarda d'estiu...

Top Rope

Al baixar aconsegueixo enganyar al pobre Gatsaule perquè m'asseguri a una via que va recomanar en TR, la Top Rope a la Roca del Càmping. Com que no tenim ni idea d'on és la pedra en qüestió anem a petar al Totxo del Pepe, que també té molt bona pinta, però per a un altre dia...

Rope Tope

Després de creuar uns quants aritjols, feu cas al Luichy amb el tema dels corriols perduts, je, je, je... Poso les cintes a la via i acte seguit, una altra via al sac. Roca brutal de cara nord amb petits (i no tan petits) forats per bidits.

Una llàstima que aquests sectorets estiguin condenados, les vies dels voltants es veuen molt bones, però les reunions no conviden a pujar-hi...