Els Piuladors

Dies d'anticicló després de dies pluja, així que toca aprofitar al màxim el temps. I com que el que tenim més aprop és la muntanya santa, doncs anem visitant diferents sectors, de caire molt diferent cadascun.

El monitor de monitors a la Boy-Roca

Acabant l'episodi de pluges intenses dels últims dies i aprofitant la curta aproximació, ens plantem un humit dijous al sector de moda de Can Jorba: El Manantial. Després de tanta aigua caiguda fa gràcia veure rajar "el manantial", no sé si sempre raja, però l'altre dia semblava un brollador.

Jortx a la bonica Giorgio Parpadelle

Vies semi-llargues pel que els meus braços acostumen a fer, però la roca és espectacular tot i la humitat de l'entorn. He de reconèixer que no és el meu tipus de via preferit, però estan molt ben trobades i molt assegurades.

Com que hi ha personal que no és que deixi cleques a la paret, sinó que deixa la bossa de magnesi en cada via que fa, ens assegurem unes bones vies a vista: En Pep i en Joan no se'n van, Giorgio Parpadelle, CrazyWoman i la que més m'agrada de totes les que faig, la Polvet Galàctic.

Ozzy a En Pep i en Joan no se'n van

Aquesta última la trobo especialment bona, llàstima de la petita lleixa fangosa a mitja via, que evitem fent una mica de malabars. Un bon sector al que ja hi tornarem quan passi de moda, que sembla ser que ara hi ha més cua que al Carrefour en cap de setmana.

Parlant de caps de setmana, el següent dissabte pujo amb uns companys de feina al cim de la Mòmia, que cada any els trec a conèixer agulles emblemàtiques del massís, i després del Cavall, aquest any tocava el cim més maco. Un dia curiós en què ens escapem de la pluja per minuts...

CrazyWoman

Aquest mateix dijous, ara sí, amb molt bon clima ens acostem a St. Benet. El pla inicial és l'agulla del Pas de la Burra, però un piquet generalitzat perpetrat al mateix peu de via ens porta cap al mític Mac-Cana. Després d'escalfar a l'arxi-repetida Direcció Obligatòria i al Totxo de les Maries, fem una mica l'Energúmeno (una mica més del normal) i ja tenim una altra gran clàssica al sac.

Un Energúmeno...

Com que ja no tinc projectes que no superin el meu nivell al Mac-Cana - Manolito, em decideixo per un dia lúdic de tatxaire al Mungri Monk Rock. La primera línia escollida, de les que em falten, és la Franciskillo Core. La primera i l'última... quina remada per resoldre el pas dur de la via, i quin galeto si falles als passos de després!

Per rematar la feina, fem una via recentment equipada, just a la dreta de l'anterior, no sabem ni el grau ni el nom, però ens sembla molt bona, de forats i més assequible que les seves veïnes. Una altra bona opció per escalfar abans d'anar al Mac-Cana o similar.

Pillant a la Franciskillo Core

Avui diumenge, pugem la cada cop més curta canal del Pou del Gat i amb l'Ozzy ens plantem a Trinitats. Escalfem a les plaques del costat de l'ermita. La Dossier ens sembla fàcil i guapa, però ràpidament rebem les primeres "ostias como panes" (Jorge dixit). La Pólvora en los dedos, convertida en SuperGlue en los dedos si no vols relliscar al cantell imprescindible abans de l'última xapa.

I per si encara no en teníem prou de cura d'humilitat, tornem a fallar la jugada escollint per acabar d'escalfar la Kaka de Vaca... Sort que aquesta l'hem fet en top rope. Que tècnica que és aquesta via! La sobamenta no és tan acusada com a l'anterior línia, però pateixo força per arribar en lliure a la reunió...

Pas xungo de la Franciskillo Core

I després de reescalfar-me, el projecte del dia, l'aresta Pedro Botero, s'ha saldat amb tres caigudes a l'última xapa, quina ràbia! El pròxim dia a escalfar al Pito del Sereno... i és que no somos nadie!

Peix espasa amb Mercury

Hi ha dies que et poses davant de les fotos del blog i no saps ben bé que dir. Suposo que deu ser cosa de la campanya política, que m'empana el cervell."... I com a mesura de protesta aquesta informació no va signada...". No sé si algú veu els telenotícies de la televisió del règim, si és així li sonarà força l'anterior frase...

Una altra perspectiva de l'Abraxas, gràcies als companys andorrans.

Els periodistes protesten perquè la Junta Electoral Central disposa en quin ordre i en quina proporció de temps s'han d'emetre les informacions electorals, i el Consell Audiovisual de Catalunya ha de vetllar pel seu compliment (crec).

Les protestes vénen donades perquè no s'apliquen criteris estrictament periodístics pel que fa a aquests espais informatius, sinó que són decretats per la potència del partit (nombre de vots, escons... ben bé no sé què ho defineix).

Aravadebó al Cargolaire

Tothom té dret a protestar si troba una situació injusta, però des de la visió del ciutadà de peu, no sé quin seria l'avantatge entre aplicar els criteris de la Junta Electoral o els criteris periodístics. Si no vull pensar malament, suposo que no aplicar aquests criteris afavoriria a partits sense representació o amb molt poca potència. Si vull pensar malament, la no aplicació dels criteris afavoriria a ... és fàcil d'entendre!

Aranovadebó al Cargolaire

I mira que per mi, posats a protestar (els periodistes), que no facin els blocs d'informació política, ja, ja, ja... I viuríem menys indignats, ja que es poden comptar amb els dits de les mans quan aquesta informació és útil. Normalment perden més temps explicant el nombre de mítings que ha fet cada candidat i on els ha fet,que explicant el programa que presenta. Clar que igualment, quan arriben als seus llocs de feina (els polítics), el més normal és que aquest programa hagi estat esborrat... o pitjor encara, ve dictat des d'altres instàncies, països o presidents... I és que el món està globalitzat (quan ens interessa)!

Hores de Campana al Cargolaire

Tornant a afers més mundans, resulta que aquesta setmana hem pogut gaudir de la vertical tres dies (dos amb sol i un amb pluja).

Entre setmana vam estar sols al solàrium del Cargolaire. M'agrada molt aquest sector. Les vies són força més curtes que al sector "vertedero" de Calders i més concentrades, per tant, a un mindundi com jo se li donen millor.

Hores de Campana al Cargolaire

Com que estàvem una mica cansats de les hores de rocòdrom, vam optar per tatxar vies pendents. Les tres escollides em van semblar molt bones: Aravadebó, Hores de Campana i El Vistassu.

Les dues primeres de dificultat molt similar i amb entrada desplomada seguida de placa tècnica. La tercera una magnífica fissura desplomada gairebé de dalt a baix, 10 - 15 metres.

Jortx al segon llarg de la Pilastra dels Voltors

No contents amb la calor passada al Cargolaire, dissabte decidim anar amb el Jortx a la Paret d'Aragó de Montrebei. Escollim l'alternativa més fàcil, ja que feia molts anys que no hi anava i estàvem desentrenats. Després de l'excursió reglamentària per la Feixa dels Espàrrecs ens plantem al peu de la mítica Pilastra dels Voltors.

Jortx al tercer llarg de la Pilastra dels Voltors

La via ens sembla boníssima, a excepció d'un llarg matojero i trencadot abans del diedre final característic. Surt tota en lliure, lluitant amb la placa del tercer llarg i algun pas de diedre de mitja via. Al migdia ja som al cotxe i al final de la tarda, a casa. Segurament hi haurem de tornar a per les seves vies veïnes, que es veien molt temptadores.

Aquí us deixo algunes fotos:

Quart llarg de la Pilastra dels Voltors

Jortx al quart llarg de la Pilastra dels Voltors

Acabant la via...

Jortx al setè llarg de la Pilastra dels Voltors

Diumenge havia quedat amb el Xavi i el Gatsaule per a fer l'Aresta JAN al Serrat de les Garrigoses (Montserrat). El dia no es presenta excessivament atraient però com que ells baixen de lluny, haurem d'aprofitar-ho

Just a l'entrar al camí de les Bateries per iniciar el retorn fins a Collbató ens va enganxar la pluja. Vam quedar ben xops, però per sort vam poder acabar la via, que tot s'ha de dir, és força ràpida.

7 secres tibant a l'Aresta JAN

Com ja és de domini públic, la via té dues parts, la primera va fent ressalts verticals amb molt bona roca (tipus totxet esportiu) i la segona ressegueix arestes i matolls. Tota la via està perfectament equipada i es pot escollir fer els llargs més complicats per variants més fàcils. Aquesta és l'opció per la que vam optar nosaltres donat l'estat del cel.

Cinquè llarg de l'Aresta JAN

A mi em va agradar força la via, segurament no caldria la part superior, però és tan complicat rapelar o baixar, alhora que perillós, que val la pena acabar-la fins dalt. Trams amb roca de pel·lícula i en general roca força acceptable.

Algunes fotos més:

7 secres a l'Aresta JAN

Xavi al setè llarg de l'Aresta JAN

Fugint de l'aiguat...

Abraxame mucho...

Aquest cap de setmana llarg ens ha donat per acostar-nos al "lejano este", és a dir a Teruel. Que d'existir existeix, però no està aprop. Sortim divendres a la tarda, en ple temporal de llevant, rodejats de pluja, boira i vent, però en 4'5h ens plantem al nostre destí, el bonic poble de Pitarque.

Órgano de Montoro

La idea és estar fent turisme per la zona, però diumenge s'acosten en Josep i la Laura, i com ja teníem decidit de fa uns quants dies, l'Abraxas serà la nostra via objectiu. Com que la via ja es descriu a molts altres blogs, no cal tornar a explicar-la.

Això sí, comentar que després de cinc llargs de tràmit amb algun pas maco, arribem al diedre estrella que corona la via. Són 60 metres desequipats amb dificultats homogènies, però amb algun punt més picant, cap al final de tot.

El Guadalope es deixa creuar...

El diedre es pot fer en un llarg mooolt llarg, en dos llargs al gust o bé dividint-lo en quatre parts, ja que hi han reunions intermitges. Un servidor va optar per fer una reunió sobre la primera agulla enganxada, amb un spit i un pitó. Els friends entren sols i amb el C1, C2 i C3 doblats no passes por en cap moment.

Josep al segon llarg de l'Abraxas

Gràcies a la paciència del Josep, i com bé podeu veure, tenim moltes fotografies. Així podré recordar que he deixat dos projectes per la zona, l'espectacular línia de la Luz de invierno i una via amb parabolts que va jugant amb les plaques que l'Abraxas esquiva per les fissures. Aquesta última resta equipada amb bolts M8 i pitons i no he estat capaç de trobar informació, però es veu brutal i dura!

Tercer llarg de l'Abraxas

És curiós com a vegades algun llibre, fotografia o vídeo fan renéixer idees que tenies enterrades al cervell des de feia molts anys. Per exemple, quan era més jove em vaig flipar amb la guia del Luichy dels Ports. Hi apareixia Tivissa, al costat del poble del meu pare; hi apareixien unes fotos impressionants d'una tal Secreta Vida a la Roca Dreta de les Valls; i aquella curiositat geològica de l'Órgano de Montoro, etc.

Laura al tercer llarg de l'Abraxas

Poc a poc hem pogut anar matant projectes d'infància, gràcies a la reminiscència, és a dir, a quelcom que et fa recordar allò que fa temps vas tenir en ment.

Fa uns anys, redescobrir un vell Extrem, amb l'elaborada ressenya de l'Extramurs, ens va portar a Tivissa a fer-la.

Cinquè llarg de l'Abraxas

Per fer la magnífica Secreta Vida, vaig haver d'enganyar al Jortx, amb una de les seves primeres vies amb el qualificatiu "d'assegurances espaiades". I en aquest cas el desencadenant va ser trobar una ressenya per internet d'uns nois aragonesos que l'acabaven de fer.

Cinquè llarg de l'Abraxas

Per últim, aquest estiu em van deixar fullejar el cutre llibre de "Las 100 mejores de España", i la primera pàgina on va anar a parar la meva vista va ser l'Abraxas, i així es va iniciar tot el procés fins aconseguir fer-la.

Laura al sisè llarg de l'Abraxas

Així que analitzant tot aquest procés i a mode de resum sols puc dir una cosa: si algú em vol anar passant fotots, revistes o videos de l'Orbayu o similar... ja, ja, ja!

Laura al sisè llarg de l'Abraxas

Apa, aquí us deixo amb les fotos de l'impressionant final d'aquesta gran clàssica!

Setè llarg de l'Abraxas

Setè llarg de l'Abraxas

Josep al setè llarg de l'Abraxas

Laura al setè llarg de l'Abraxas

Josep al setè llarg de l'Abraxas

Última reunió...

Ja he trobat la via de l'Eloi Callado i el Joan Solé (joc d'aliens, tascons i camalots fins al #4):

Ridi pagliaccio,... la commedia è finita!

Com cada octubre, sempre em toca pillar alguna que altra afecció de caire contagiós. I un cop passades les primeres hores sempre dedico la recuperació a el típic post infumable sols apte per a "miserables tatxaires".


Gairebé 25 anys separen aquestes dues ressenyes de Les Gaites. La primera apareguda al Desnivel nº26, publicitant l'alliberament de les vies clàssiques i l'apertura de noves. I la segona, de www.santllors.com, d'aquest estiu, després del rentat de cara general de les vies de l'esquerra, portat a terme pel Marcel.

A destacar de la primera ressenya, que apareix el grau obligat seguit del grau en lliure de la via. Molts cops no acaba de quadrar amb l'actual ja que moltes vies acabaven uns metres abans del que acaben ara. També és curiós l'ús de notació romana al dibuix, però afegint les lletres de l'escala francesa. Ai!, els inicis...


A dia d'avui ja puc dir que he fet totes les vies de caire esportiu de Les Gaites, però com podreu comprovar al llarg de l'escrit, no tinc gaires bones fotos, així que si algú en té de millors i les vol passar, quedarà molt millor el post.

I ara sí, parlem i descobrim els secrets de cada via, sempre des d'una vessant personal i possiblement feta des del carinyo que li tinc a un dels primers llocs on vaig anar a escalar... ara ja fa uns quants anys.

Boris Nikolàievitx Ieltsin

1.- Cati (6b): Magnífica via de l'Agustí que marca el punt on la roca deixa de ser cruixent i passa a ser acceptable per a l'escalada esportiva. Clàssica alliberada. Cercant el camí entre grans boles pètries i actualment prou netejades per donar sensació de seguretat a totes les seves preses. Molt assegurada i no obligada als passos més durs. He de reconèixer que fa anys em va sobtar la seva llargada i feia certa por despenjar-se pel mig del desplom. Actualment la longitud de la via ja és un estàndard de les vies de continuïtat, però a mi se'm segueix fent llarga... El segon llarg és una curta placa de 4c amb molt bona roca. Imprescindible!

2.- Eclipse Lunar (6b): Variant del segon llarg de la Cati. Curta i sobre roca molt bona seguint el desplom s'avoca sobre el buit. Fa certa impressió la sortida de la reunió i val a dir que jo no vaig saber trobar cap reunió al cim, així que tocarà improvisar sobre sabines.

3.- Perestroica (7b+): Potser la via més maca del sector. Inici just a la canal per un esperó vertical de passos tècnics sobre regletes i forats. Descans en una petita lleixa i desplom sobre una roca que combina forats i còdols de forma capritxosa. El pas clau el trobem en un llançament al sortir del desplom (vigilar si la cinta està posada ja que ens tapa el forat vital!). Després aguantar fins a la reunió sobre roca boníssima. Imprescindible.

4.- Boris Nikolàievitx Ieltsin(6b): Anecdòtica continuació de la Perestròica. Sempre sobre molt bona roca supera un primer desplom amb un pas de bloc, seguit d'una tombada placa amb assegurances força distants que no passa de 5b. Amb corda de 70m es pot baixar fins a l'inici de les vies, però cal estar atent ja que la corda arriba molt justa, millor una corda de 80m o muntar reunió a la Perestròica.

Primera part de la Paranoic-Man

6.- Renom-Olmedo (6a+): Clàssica alliberada. S'inicia amb una rampa que ens deixa a l'entrada de la cova de Les Gaites, aquest tram queda una mica exposat. Els passos més durs els trobem a l'entrar a la xemeneia que forma l'escletxa, però aquí sí que es troba perfectament assegurada. Un cop passat el tram més desplomat sortim a la placa de la dreta i enfilem cap a la reunió. El segon llarg és una fissura molt maca i equipada amb pitons que també val molt la pena. Dalt de la paret podrem buscar una reunió amb dos spits.

7.- Paranoic-Woman (6c+): Sortida lògica de la Paranoic-Man. Quan aquesta es desvia a buscar la bauma de la dreta, la Paranoic-Woman encara recte el desplom. A dia d'avui encara una mica bruta, ja que és l'última apertura portada a terme al sector. Pel grau proposat sembla ser que s'hagi d'encarar un xic a l'esquerra de la línia de bolts, ja que pel mig del desplom el grau puja amb escreix. Combinació de còdols i grans forats sobre roca molt punxosa.

8.- Paranoic-Man (6c): Temible via del Manuel López, que amb el rentat de cara es deixa fer. Inicialment la via constava de dos llargs, el primer acabava just sota els desploms inicials. En un posterior reequipament (no sé si per part del propi autor) es va pujar la reunió sobre els desploms inicials (actualment encara supera una última barrera de desploms). La qüestió és que fent honor al seu currículum el Manolo va posar un primer spit mooooolt amunt i a sobre va desaparèixer la xapa i sols hi havia el cargol M8. Quan la vaig fer per primer cop, un cop superat a pèl tota la part de roca cruixent, em va tocar xapar un petit cordino que envoltava el cargol del spit per fer uns passos sobre roca peculiar que no deuen baixar del 6b. La resta de la via van ser A0's... de la por que havia passat. (Veure comentaris)

Tot i ser una de les vies que té més tram de roca a estudiar, jo la trobo bona i ara es pot fer sense passar por. El secret es troba al primer desplom, on cal ajudar-nos d'una prominent banya a la nostra dreta per atansar unes regletes que ens permeten arribar a un bon cantell amagat després del sostre. L'últim (i nou) desplom cal encarar-lo des d'una gran llastra a l'esquerra i amb un llançament ja trobem bona presa.

Provant la Paranoic-Woman

9.- Pelarocks (7a/7a+): Entrada comú a la clàssica Garridos. Entrada al desplom sobre petites regletes i petits còdols que amb un parell de passos precaris ens permetran arribar a un gran forat, ja en una zona més vertical. El final és comú a l'anterior via. Bona via i factible a vista...

10.- Entrada a la 4ª dimensión: Em falta per fer, segon llarg amb burils.

11.- Garridos - Manolo (7b+/Ae): Una de les grans clàssiques de la paret, oberta amb burils de xapa inox casolana en bon estat i totalment factible en Ae. En lliure és una petita agonia de regletes i bidits trencatendons. No hi guardo gaire bon record, les meves politges encara menys. Complicada a vista, per tant mirar-s'ho una mica abans, especialment els xapatges.

Jortx a Dosis de Metal, abans del reequipament

12.- Quasimodo (7b): Actualment una de les més dures amb permís de la Perestròica. Abans de ser allargada fins superar l'última barrera de desploms el més difícil era el desplom inicial, que amb grans cantells donava pas a una placa on s'havia d'agafar alguna regleta. A dia d'avui un cop superat això hi trobem uns passos de bloc força durs. Quan se surt de la feixa hi ha una regleta per a dos dits que és la clau... i entrant a la reunió, hi ha un pas llarg de dues pedres negres complicat, però val a dir que amb un taló a l'esquerra et quedes força clavat... molt guapa!

13.- Dosis de Metal (7a): De característiques similars a l'anterior, però a la placa central una canal arrodonida amb bidits i regletes a les dues bandes fa baixar una mica el grau. Cal fer un pas per entrar a l'últim desplom, però després és un festival de grans cantells. Imprescindible.

Buscant la reunió de la Chochoflan,
abans del reequipament...

14.- Situación Angustiosa (7a+): Tant aquesta com la seva veïna per la dreta tenen com a comú denominador una placa central amb petites regletes que rellisquen força. La part de dalt no és difícil, però és un pas molt llarg, no sé jo si algú més baixet hi arribarà. De la reunió si t'estires agafes dos cantells dintre del llavi vermell, d'allí xapes, puges molt el peu dret a una petita lleixa i s'aconsegueix arribar molt justet a un super còdol de quars taronja, després cap problema fins la reunió.

15.- Chochoflan (7a+): Molt similar a l'anterior amb una placa bastant crispant de petits cantells i una quarta xapa que costa de xapar. La vam provar fa anys i encara estem buscant on és la reunió, per sort unes sabines al cim ho van solventar. Actualment ja no hi ha problema però encara ens caldrà una bona apretada de bons cantells per arribar-hi

16.- Súper Branques (6b): Aquesta línia marca l'inici de les vies més assequibles del sector, amb menys part de roca taronja i més curtes. La Súper Branques en concret és una via molt concentrada en superar el desplom mig fissurat a mitja via. Els còdols tenen un tacte estrany i són de mal agafar. Dos consells: no desdenyeu l'arbre per xapar el primer bolt i teniu en compte que al mig de la fissura s'hi troba un espectacular tridit. L'arribada cap a la dreta a la reunió és una mica exposada, però ja més fàcil.

Silver a Chochoflan, abans del reequipament

17.- Garbánzo Metálico (6b+): Oberta sense corda pel D. Vallhonrat, un estil que no ha fructificat gaire i que no sé si era amb assajos previs amb corda o a vista. Si era a vista... mare de déu quin patir!. I és que la via no és fàcil, pas contundent per sortir del desplom i placa a tenir en compte. Va ser equipada per error i per això actualment sols hi resten els espàrrecs.

18.- Solo SIXb (6b+): Tot i que sembla molt maca des d'abaix no us deixeu enganyar per les aparences, el més fàcil és la part del desplom. La sortida en placa sobre uns cantells arrodonits i l'obligatorietat dels passos (fregant l'exposició en algun punt) la fan una via curta però contundent, avisats esteu...

20.- Traficant de plastilina (6b): Curiosa via i no lletja equipada amb tres spits cadascun amb una xapa d'un color diferent. La part més dura es troba entre les dues primeres xapes. La reunió és cutre i millor fer-la a la de la Súper Branques. La via no és dolenta però necessita un reequipament i segurament allargar-la fins a ajuntar-se amb alguna de les seves veïnes de la dreta.

Silver a Chochoflan, abans del reequipament

21.- Súper Angie (6b): Entrada directa que enllaça amb el primer desplom de l'Angie. Forats i passos llargs sobre una placa lleugerament desplomada. Cal vigilar que el pas de l'aigua i dels escaladors han fet que rellisqui força, i la primera xapa està força amunt. Molt recomanable per variar l'entrada de l'Angie.

22.- Bufagaites (6b+): Via apretada entre l'Angie i la Súper Angie. Equipada amb spits amb xapa casolana i que segueix un degotall relliscós a l'entrada per creuar l'Angie i seguir per un desplom de regletes. Un cop superat el desplom, igual que les seves veïnes, els cantells són molt bons i la roca de molta qualitat.

Súper Angie

23.- Angie (6a): Durant anys un 5c de referència a Sant Llorenç i m'atreviria a dir que una de les millors vies en el seu grau de Catalunya. Una entrada ja polida amb tendència a l'esquerra ens deixa sota un desplom que se supera amb una gran bústia i tres cantells gegants de formes fàl·liques. La placa següent és d'anar fent sobre bones preses i que torna a desplomar un xic abans d'entrar a la reunió. Aquesta via marca l'inici de la part més utilitzada del sector. Tot i això la via és imprescindible!

24.- Parida Saltimbanqui (6c): Entrada directa a agafar el desplom que se supera amb l'ajuda d'un petit bidit amb forma de regleta i un llançament a un gran cantell de sortida. La placa final segueix la tònica d'aquesta part del sector. Via bona.

25.- Malas compañías (6b+): Via similar a l'anterior amb un desplom un xic més fàcil de superar, entrada força polida. Bona.

Equipant Això sembla un cony de dona

26.- Vertical Extrem (6c): Inici pel lateral d'una llastra força polida, pas complicat de regletes al desplom i placa fàcil. Com ja he dit aquestes tres vies són molt similars entre sí. Bona via.

27.- Súper Cucona (6a): Entrada directa a la Cucona. Inici amb una placa molt polida que amaga algun gran forat però que no ens lliura de fer algun pas precari sobre brillants còdols. L'arribada a la lleixa per sota la fissura ja és fàcil. Millor entrar a la Cucona per la següent via.

28.- Vicky (6c): Via amb cantells picats al desplom superior i que a més creua sense compassió la via Los Tiempos estan cambiando. Sols es salva l'entrada amb grans cantells que actualment és el millor camí per encara la fissura de la Cucona. Bona via si us agraden els rocòdroms...

Carlota a Súper Branques

29.- Cucona (5c): Via oberta sense expansións (A1) i que va ser "fussilada" a la part superior per la Súper Cucona. Tot i això la fissura i la posterior placa superior són molt maques, per mi una de les imprescindibles del sector, i millor si encarem la fissura per l'anterior via.

30.- Los tiempos estan cambiando (7a): Actualment amb burils i atropellada per la Vicky. La dificultat es concentra al desplom de la part superior, però es fa difícil saber si estàs escalant la Cucona o la Vicky. Via desballestada...

Silver a Dosis de Metal, abans del reequipament

32.- Això sembla un cony de dona (7a+): Dalt de tot de la canal hi trobem aquest petit bloc que amb dues línies ens recorda una mica a la Sardineta de Dalt. Roca molt foradada amb bidits i tridits però fort desplom. Llançaments i preses petits juntament amb una entrada una mica taquicàrdica a la reunió són els punts forts d'aquesta via. Recomanable si us agrada l'estil.

33.- Terminator (6c): Similar a l'anterior però amb menys desplom i poc obligada. Una fissura vertical ens ajuda a abastar els cantells que ens permeten arribar a la reunió. Recomanable si us agrada l'estil.

Súper Angie

I de postre, òpera!