Pero donde estará la maldita pelota?

Primera tanda de vies d'estiu, és a dir, un petit resum de coses que hem anat fent aquest juliol, esquivant pluges, focs o alfa 3, per la nostra estimada muntanya màgica.

Després d'un intent fallit de realitzar amb l'Alba la via Bèlits als Flautats, no se li acut una altra cosa, per traure's la por de sobre, que escollir la GEDE de l'Escorpí. Si a la Papanatas (via que vam realitzar per poder arribar a la Bèlits) va ser traïda per un gran còdol, a l'Escorpí va ser traïda per la bona valoració del blog de referència montserratí... tot i que si li pregunteu a ella us dirà que la via la vaig escollir jo... cosa que no és veritat!

Alba al primer llarg de la GEDE de l'Escorpí

No es pot negar que la via està en un estat deficitari pel que fa als burins. La roca és la típica de la cara nord d'agulles i cal afegir uns quants flotants als primers llargs, i més que en voldríem afegir als últims i no podrem...

Alba al primer llarg de la GEDE de l'Escorpí

Típicament s'uneixen els dos primers llargs originals en un de sol, que puja tot un diedre fins que la qualitat de la roca t'obliga a marxar a l'esquerra seguint una fissura pitonada i uns quants burins. El lliure és més tècnic que fi, però maco, ja que a mitja travessa trobem uns cantells molt bons. Si es restaurés molta gent ho provaria, perquè ara costa xapar els burins mentre intentes no agafar-te a ells.

Alba al quart llarg de la GEDE de l'Escorpí

L'Alba decideix cedir-me el segon llarg que puja per una fissura una mica bruta però força assequible, sols trobarem un pas més difícil al sortir d'una savina. Alhora fàcilment assegurable amb un C0.75 en algun forat de pitó. Val a dir que la segona reunió és força cutre, ja que consta d'un spit M8 i una savina molt abaix, cal una mica d'art per reforçar allò (possibilitat d'aliens en forats).

Alba al quart llarg de la GEDE de l'Escorpí

Després ja entrem en matèria i comença la xemeneia que ens portarà fins al cim. El tercer llarg és molt fàcil, el quart impressiona bastant. Un servidor va anar per fora del bloc encastat i després va creuar la xemeneia cap a dins.

I el temible cinquè llarg... uff!, estret! Prefereixo la Haus de la Mòmia mil vegades, almenys veus l'objectiu final: el primer bolt!. Aquí cal anar pujant a pèl (possibles aliens) fins que força amunt trobes un pitó... corre la llegenda que en Guasch va anar per dins de la xemeneia... els gordis com jo no hi entrem.

Gaston Va Buffat, al Petit Dru

A mitja xemeneia vaig anar deixant coses: casc, cantimplora, friends... total que l'Alba ho va anar recollint i va gaudir d'allò més d'aquest entranyable llarg. Crec que la sentien insultar-me des del monestir...

La via no em va acabar de convèncer com a gran clàssica, tot i que no la vaig trobar dolenta del tot, però aniria a altres línies abans que a aquesta... Com tampoc em va agradar del tot la Gaston Va Buffat al Petit Dru (Càmping). Estaré perdent l'esperit clàssic?, oh no!, és l'efecte Guia de Gorros! (:p)

Edu al quart llarg de la Gaston Va Buffat

Una tarda ens ajuntem amb l'Edu i el Cesc i anem a gaudir de l'ombra del Càmping en aquesta, a priori, bona via. Els tres primers llargs s'uneixen en un de sol de gairebé 55 metres i són una delícia. Sols trobarem un pas una mica antipàtic entre la primera i la segona assegurança. Tot i això crec que és molt més fàcil del que diuen les ressenyes.

Edu al sisè llarg de la Gaston Va Buffat

I comença el xou de la roca precària. El quart llarg encara és passable, però el cinquè és terrorífic. Cal fiar-se d'un rocam força delicat... sort que els bolts estan aprop!

Cesc al sisè llarg de la Gaston Va Buffat

En canvi el sisè i setè llargs tornen a tenir bona roca i són prou macos. En resum, que al Cesc li van tocar els dos llargs més cutres de la via (carácter alpino, crec que li diuen...)

Sincerament, d'aquesta línia cal aprofitar els llargs inicials del pedestal, tipus escalada esportiva i si es vol gaudir de la part superior fer la Directa Americana, que la recordo més ben trobada (a excepció de les preses artificials) i amb més bona roca.

"Rose et Vampire" al sisè llarg de la Gaston Va Buffat

El que sí tenia bona pinta són les vies esportives del mateix pedestal que la Gaston Va Buffat, tot i que en diverses opinions que es troben per la xarxa queda clar que no són fàcils i l'equipament és curiós. Què més es pot demanar?, old school power!

Digestión Pública a la Pedra d'Esparraguera

La crida d'aquestes línies esportives dels vuitanta és molt gran i decideixo pujar una tarda a provar-les. El pedestal del Petit Dru, juntament amb la Pedra d'Esparreguera crea un bon combo de vies esportives vuitanteres on passar una tarda de terror.

Comencem per la Pedra d'Esparreguera, amb la Ningún torero sin corná, que a priori és la més assequible, però després de jugar-te la vida per arribar al primer bolt trobo un pas que em fa caure unes quantes vegades... passo com puc temerós del segon llarg marcat com a més difícil a la ressenya, però resulta ser un passeig comparat amb l'entrada del primer. Bona línia amb bona roca, però vigilar amb el primer pas...

Digestión Pública a la Pedra d'Esparraguera

Ens passem a la veïna Digestión Pública, on ha desaparegut el primer spit i tornes a jugar-te la pell per arribar a la "primera" assegurança. En aquest cas la línia és boníssima, però tampoc hi ha encadene.

Cal que torni al cap d'una setmana, enganyant als pobres Ferran i Jortx per poder endur-me-la i fer la seva veïna, la Es Necesario. I aquí queda la cosa, sense haver pogut catar les línies del pedestal del Petit Dru, que queden per a més endavant.

Edu al segon llarg de la Lobe-Serrano al Gorro Frigi

Aquestes línies rodejades de misticisme tenen quelcom més que el sol fet de treure el punt vermell. Són físiques, psíquiques i personalment m'omplen molt més que qualsevol via sense nom de la cara sud.

I és que sembla ser que cert personatge dels que pul·lulaven per la zona del càmping a finals dels 80 tenia certa afició a fer públiques les seves digestions, simplement perquè era necessari ;)

Edu al tercer llarg de la Lobe-Serrano al Gorro Frigi

I seguint amb aquest misticisme del bon vi anyenc, retrocedim amb l'Edu fins a l'any 78, on el M.Lobe i el JC. Serrano ens deixaven una meravella de línia a l'ombrívola cara del Gorro Frigi.

Ara restaurada compta amb un primer llarg obligat i de finura equipat amb 6 bolts, que enllaça amb tres més on sols trobarem algun pont de roca i algun merlet encintat. Ara que s'ha desequipat la J.Ferret preveure la brúixola per navegar al gust (que Ballart m'ha quedat això!).

Tercer llarg de la Lobe-Serrano, allí donde no abundan las chapas...

L'últim llarg es fa difícil saber per on sortia originalment, potser que hagi estat menjat per la Stromberg, per la J.Ferret o potser rodejava la roca fins a la Montpart. Nosaltres vam rapelar des de l'última reunió de la Stromberg. Trobareu més informació al blog de l'Edu.

Primer llarg de la Kontiki a la Palleta

Una altra via controvertida i no gaire repetida és la KonTiki de la Palleta (o Trió del Mig, pels puristes). Aquesta via va ser oberta, entre d'altres, pel Juanjo i el Josep. Com que ja fa temps que intento tatxar les vies d'aquest gran aperturista que és el Juanjo, aprofitant el final de les restriccions i l'ombra del matí, enganyo al Ferran i al Cesc per anar-hi.

Primer llarg de la Kontiki a la Palleta

La via no és ni molt menys dolenta, el problema és que en tenen de tan bones que aquesta no acaba de ser rodona. Inicialment el primer llarg era un A3 treballós, però s'han afegit alguns bolts per fer-lo en lliure sense gaires problemes (vigilar alguna nevera penjada), i als restants llargs s'ha reduït l'exposició afegint també algun bolt entre spits.

Cesc al primer llarg de la Kontiki a la Palleta

Potser, com deia l'Amadeu, s'ha perdut una via per a super-homes obrint-la al públic. No us enganyaré, no crec que l'hagués fet mai sense "arreglar", però un cop feta sap greu haver matat un mite (opinió totalment personal).

Cim de la Palleta

Com a informació més tècnica: el tercer llarg el vam trobar més dur que el primer; com bé diu el Pastes, no és una via esportiva; l'últim llarg té una galeta per als segons important (bona recomanació el no fer-lo); els ràpels són en diagonal i cal redireccionar-los; vam deixar les reunions muntades per a rapelar, que alguna no ho era.

Feu-la després de la Tormenta de Verano, Lobo Estepario, Harondo, etc.

Alba al tercer llarg de la Excelsior a la Paret de St. Jeroni

Després de l'estrès passat a la GEDE de l'Escorpí, l'Alba em "torna" a proposar una via, perquè com ja sabeu, encara que digui que no, la GEDE la va escollir ella.

Aquest cop si que l'encerta i fem escalada plaisir a la Excelsior de la Paret de St. Jeroni.

Alba al primer llarg de la Excelsior a la Paret de St. Jeroni

Estem més estona pujant i baixant de peu de via que escalant, però encertem bé l'hora i fem tota la via sense sol. Llàstima que al sortir de la canal del Migdia ens trobem la desagradable visió del foc d'Òdena.

La via és molt maca i està molt equipada, tot i que al final del primer llarg hi manca un pitó en un dels passos difícils. L'anterior pitó no està gaire lluny però no es veu excessivament fiable, així que porteu algun alien petit (verd o groc) o una U curta i estreta.

Moment Titànic... "el mundo es nuestro"

La resta de la via no té problemes, sols cal seguir els bolts i el còdols, a vegades tan grans que donen per a fer un moment Honnold, Caprez o Titànic, com li vulgueu dir...

Segon llarg de la Senda dels Àngels a la Portella Gran

El problema de fer una via tan relaxada és que després en vols més, així que la següent de la llista és la força repetida Senda dels Àngels a la Portella Gran, via que aprofita llargs de l'Eclipse i la Ràvic.

Com ja sabreu està reequipada amb bolts i no obliga gaire. Al primer llarg costa entrar en matèria, és força fi i a l'entrada de la reunió ens espera un bonic pas desplomat amb grans cantells. El llarg va sortir tot en lliure, encara que amb una caiguda al quedar-me amb una llastra a la mà. Personalment el vaig trobar una mica més dur del 6b indicat a la guia d'agulles... utilitzo el passat perquè amb la via que vam fer després ja em va quadrar més la cosa... com les gasten per Agulles!

Alba al tercer llarg de la Senda dels Àngels

La resta de llargs no tenen gaire complicació i es fan bé en lliure. Són macos i segueixen ben equipats. Com es pot comprovar a l'inici de l'entrada al blog, les vistes des del fons de la segona reunió són espectaculars. Això fa pensar que entrant des del coll de les Portelles, es pot preparar un bivac idíl·lic...

Roger al tercer llarg de la Senda dels Àngels

La segona via del dia l'havia escollida jo (ara sí!), i era la desconeguda (per a mi) via The Karnett a l'Agulla del Charly. Com vaig arribar a aquesta via és un secret molt ben guardat, ja, ja, ja... que va!, vaig estar fullejant al Goma II del Bruc la nova guia del Castellnou i vaig veure que hi sortia i la deixava prou bé... per tant abans que es torni una via super-freqüentada (ironia) caldria fer-la...

Alba al primer llarg de The Karnett a l'Ag. del Charly

El primer llarg va necessitar de dos intents per encadenar-lo, el primer per esquivar un arbre i netejar els cantells i el segon per fer-lo. Les quatre primeres assegurances (spits amb plaqueta petita, en bon estat) concentren tota la dificultat del llarg. Presa petita i navegar a totes bandes... 6b+ diuen.

Alba al segon llarg de The Karnett a l'Ag. del Charly

Un cop passat el trauma inicial, la via és brutal, un mar de grans cantells i algun forat ens porten fins a la reunió. El segon llarg és digne de la zona de Gorros (veieu el que deia de l'esperit clàssic?), amb flanqueig ascendent a l'esquerra de còdol a còdol, i fent el mico. L'ultim llag és curt i no rapelable, així que no el vam fer i amb 45 metres tornàvem a ser a peu de via.

No us perdeu aquesta petita joia situada al llindar de Frares i Agulles, abans que es sobi (ironia - 2)

Primer llarg de la Inòpia a l'Elefant

I per acabar el recull, la cirereta del pastís, la Inòpia!

Feia molt de temps que la tenia en ment, però costa molt enganyar a algú per pujar a la part obaga de la Trompa de l'Elefant. Però entre els al·licients de l'ombra tot el dia, el reequipament amb bolts per part del Guille i oberta pel Josep Maria i el Cesc, convenço al Ferran.

Ferran al segon llarg de la Inòpia

Una hora llarga de suada pel Pou del Gat i la canal de la Mòmia ens deixen al peu de via. Veig el bolt aprop, però com hi arribo?, ja, ja, ja...

Des de que la vaig fer que li vaig recomanant a tothom!, com qui acaba de descobrir un gran tresor o les cerveses més barates de tot Poblenou... possiblement el millor que he fet a Sant Benet després de l'Esperó Màgic o la Escándalo Público.

 

Segon llarg de la Inòpia a l'Elefant

Llargs de continuïtat sobre bons còdols i bons forats. Distàncies prudents però obligades i amb alguna excursió, sobretot al segon llarg. Aneu-hi i descobriu-la, de moment el millor de l'estiu, sens dubte!

Ferran al tercer llarg de la Inòpia

Vigileu l'últim llarg que deixa de ser esportiu i pren un caire més alpí (vamos, que no caigueu quan s'acaben els bolts).

La via és rapelable, però són força incòmodes. Amb corda simple el millor és rapelar del final cap a la reunió el 8a veí i d'aquí al terra, mitjançant una corda fixa a l'inici del diedre Capeta.

Bones vacances!

Per llençar a la brossa...

Diuen que el rècord de distància assolit en un llançament és de 2,80 metres. Ves a saber si és veritat, però el que sí és cert és com ha canviat el món de l'escalada esportiva pel que fa als moviments dinàmics. Corria per allà el novembre del 1986 (Desnivel 25) quan el Salva ens explicava les bondats d'una nova tècnica...

"Día a día, la escalada libre o deportiva va adquiriendo un mayor número de practicantes, y a su vez va creando nuevas técnicas que vienen dadas a través de las personas que dedicamos un mayor tiempo al entrenamiento, con lo cual se consigue una concepción más amplia a la hora de aplicarla.

La dificultad de los itinerarios es cada vez mayor por lo cual se han de emplear todos los medios para poder progresar a través de los agujeros o protuberancias de la roca. En este sentido cada persona desarrolla su propia técnica, y aunque el objetivo sea el mismo , el estilo es personal de cada practicante.

La escalada se basa en una serie de movimientos encadenados, que bien llevados a cabo, hacen posible la ascensión de una via, dependiendo estos del grado de dificultat.

No todos los movimientos se efectúan de una misma forma, algunos de ellos presentan verdadera dificultad a la hora de realizarlos. Por ello cuando hay presas que distan tanto una de la otra que no se puede llegar con un movimiento estático , hay que realizar un movimiento dinámico o lanzamiento.

En el lanzamiento entran varios factores que son: la potencia, el cálculo de las distancias, la visualización de la presa, y la sincronización del movimiento. 

La potencia, junto con la posición de los pies es el componente que dará la suficiente elevación al cuerpo para poder ascender hasta la altura deseada. Por otro lado existe un cálculo de distancias que nos permite alcanzar la presa en el momento oportuno.

En tercer lugar, hay que hacer una visualización de la presa a la cual vamos a efectuar el lanzamiento. Si podemos ver la presa en su totalidad y examinar todas sus rugosidades no tendremos problemas para asirnos a ella. Si por el contrario, solo se ve una de sus partes, se tendrá que recurrir a la experiencia acumulada en este tipo de roca, para poder intuir o visionar sus formas (siempre y cuando no halla habido un estudio previo del itinerario).

Por último tenemos la sincronización de los movimientos, que consiste en efetuar todos los puntos anteriormente dichos, junto con una buena posición de los pies y de las manos para un buen lanzamiento. 

Contrariamente a lo que se ha dicho, un lanzamiento bien ejecutado, puede ser bello, efectivo y armonioso."

I tot aquest rotllo a que ve ara?, doncs resulta que fa uns dies vaig estar fent justament les vies que il·lustraven aquest article i aprofitant l'avinentesa he repassat les meves fotos buscant maneres de fer, cares, gestos, plasticitat o simplement records, pel que fa als llançaments... Òbviament no hi són tots ni possiblement hi siguin tots els millors però és un bon recull... Déu n'hi do la de salts que hem fet per aquestes parets!

Aquí l'Òskar va immortalitzar un d'aquells llançaments impossibles, on el Jortx per molt que ho va intentar no va arribar mai al cantell salvador. Com es veu a la foto queda lluny... moooolt lluny (Sharon the butcher als Esqueis del Bagís).

El típic llançament a mig gas, que dic jo, pota a l'aire per equilibrar i l'altra per donar impuls. Molts cops és fàcil iniciar el llançament i molt difícil aturar-lo, en aquest cas és a Vilanova de Prades.

Un altre llançament de difícil parada, allò que per la zona central anomenen arrancada de cavall i parada de burro, en aquest cas a una via mítica de la zona de Vagos a Montserrat, Me quedé colgado... m'hi vaig quedar però per poquet. Ja sabeu llançament sempre implica incertesa...

Moltes vegades anomenem també llançament a una bona estirada muscular. Aquesta foto a la Hagan sus apuestas del Roc Culom és un bon exemple: sols se separa de la paret un braç, però treballes tan al límit de la teva envergadura que sense aquell impuls inicial típic dels dinàmics no podries arribar a la presa desitjada.

 

Però com bé diu l'Alba, a mi el que m'agrada és sortir volant. En el fons quan volen els peus no deixes de realitzar un llançament. A l'article, el Salva sempre parlava de forma genèrica però és indubtable que a dia d'avui podem fer llançaments de mans i de peus. La Classica de la Sardineta de Dalt és un bon exemple d'això últim. Una petita joia d'artificial que al ser alliberada va deixar un magnífic setè on el dinamisme és la clau.

Gairebé totes les zones del Moianès compten amb entrades potents de grans cantells, que un cop pujats uns metres desapareixen. És magnífic realitzar aquestes explosives entrades saltant de cantell a cantell com un nen. En aquest cas fèiem una de les primeres repeticions a una via que havia obert el Jortx a Calders sud.

Sempre havíem pensat que a Tartareu el grau era bastant fluixet fins que vam provar la Guacamole, quin fart d'estirar-nos i volar peus, però... com transpiren esforç aquestes tibades! D'ençà no hem tornat a obrir la boca per parlar de graus ni de zones...

Si heu escalat algun gran desplom ja sabreu que la gravetat impossibilita molts cops fer passos de forma estàtica, així que sols queda el consol de tensar bé les abdominals i aguantar les sotragades que realitzen les cames després de cada llançament. En aquesta foto un dia gèlid i humit a la visera de Collsuspina.

A la meca dels passos explosius, Sant Benet, poques són les vies que no requereixen de deixar anar controladament el cos cap a destins millors, en aquest cas a la Carne Podrida, de la Roca d'en Barberà.

I sense moure'ns gaire, ara a l'Agulla del Pas dels Francesos, encarant l'entrada d'un dur 6c amb una bona estirada... ai! aquests peus que poc duraran en contacte amb la paret!

Impossible seria entendre el bloc sense el dinamisme que se li atorga a dia d'avui. En aquest cas estem a Fontainebleau i el Jorge en breu atraparà la presa salvadora que li permetrà encadenar aquest adherent problema.

I no hi ha pitjor llançament que el que té una mala recepció, és a dir que la presa a la que ens llancem és dolenta. El Carlos ens fa una demostració a l'Elefant de Fontainebleau. La millor manera d'afrontar aquest llançaments a cantells arrodonits és pensar en "dar ostias como panes"... és de les poques coses que vaig aprendre de la meva curta època bloquera.

I tornem a un clàssic, el ja comentat llançament a mig gas. Com s'observa una pota a l'aire per equilibrar i l'altra per donar impuls. En una foto inferior comprovarem com solen acabar aquestes coses. En aquest cas a la Guaita de la Visera de Collsuspina.

I que hi ha més bonic que poder gaudir d'una bona cabellera al fer un llançament?, tot el sex appeal flotant per l'aire i és que quin cabell que té l'Alberto, eh? (:p)

I si no tens melenes per llançar-les al vent que has de fer?, doncs acabar cada llançament amb cara de boig, és la millor solució en aquest cas. Visca el postureo!!

Per a mi no hi ha res tan infernal com els dinàmics que tenen com a presa receptora un cantell lateral. No sé ben bé perquè (dec estar mal fet) però sempre acaben igual, fent la porta i rebentant les frontisses, com passaria un segon més tard de fer la foto inferior, a les Falsies de Moià.

I com ja us comentava anteriorment, aquest és el final típic d'un llançament a mig gas, a la via Guaita de la Visera de Collsuspina.

Silenci!, el mestre Kueka realitza un llançament a l'Atracció Integral de Collsuspina. Quins abdominals (i tendons) d'acer fan falta perquè els peus no es moguin ni un mil·límetre davant d'una estrebada així!

En el següent cas, a la Diagonal de Sant Llorenç, tenim l'exemple contrari, tot el cos volant, i és que el sostret en aquest cas no era pas petit!

A Amèrica vaig aprendre que fins i tot es podien fer llançaments encastant. Si ja fa mal encastar en estàtic imagineu parant el pes del cos alhora. A la foto inferior intento aplicar la tècnica en una bonica entrada fissurada de la Costa Brava.

Val a dir que quan més petita és la presa cap a la que llancem menys distància podrem abarcar. A les dues fotos següents tenim els dos exemples. A la primera un petit llançament al mig del desplom de presa petita a presa petita, a la segona un llançament llarg de presa gran a presa gran, com que és còmode no cal ni saltar gairebé. Les dues fotografies són de la Ojalá te caigas del mundo a la Bimba.

Ja ens avisava el Salva que l'éxit d'un bon llançament és una bona visualització d'on volem arribar. És aquell moment en que la presa objectiu la veus cada vegada més lluny, com és el cas de la Sa-Kim a l'Agulla dels Retornats. En aquest cas a més calia saltar cap a fora, cosa que encara fa més impressió... saltar alhora cap a dalt i cap a fora... voleu dir que això ho podem fer els homes?, són dues coses a la vegada!

I què me'n dieu d'aquelles línies on sols notes el buit que et rodeja quan has de realitzar el llançament?, no us ha passat mai?... vas pujant tranquil·lament, arribes al pas crític, plegues les cames per agafar impuls i quan vas a saltar... ui!, però que alt que estic, quina por!

Un exemple digne d'això són els llançaments que conté la Gavilán Pollero a la Roca d'en Barberà. A la foto superior el Jortx ens deixava una bona fotografia en el moment de l'impuls inicial.

Quant més dura és la via més probabilitat de trobar-nos un bon llançament tenim. És el cas d'aquestes dues instantànies, el primer d'ells (foto superior) és un dels passos selectius de la via. El segon està a mig camí entre un pas llarg i un llançament... però la presa que ha d'aguantar el cos enganxat a la paret podeu comprovar que no és gaire gran...

La via és una petita joia de la Moretona, la dura escola del Moianès, concretament la Sing-sing. En aquesta mateixa escola hi ha un dels llançaments més difícils que he fet... per ser sincers l'única vegada que em va sortir aquest pas no vaig ser capaç de fer el següent, així que encara no tinc la via al sarró... i és molt molest no poder encadenar una via que has obert!

I sense allunyar-nos de la Moretona, una de les últimes apertures, la via Xineta no acaba de deixar clar per on s'ha de sortir del desplom, així que en aquests casos, si veus una presa bona s'ha d'anar a per ella, com es pot veure a la foto inferior.

Molts cops ser alt et pot ajudar a que el llançament es quedi en un pas llarg, com ja hem comentat. O si ho volem veure d'una altra manera, hi ha passos llargs que els has d'acabar amb un petit impuls. A sota tenim un exemple a Calders sud.

A la següent foto, d'una poc visitada escola osonenca, hi podem trobar un dels llançaments més trencatendons que he fet, per la grandària dels cantells ja s'observa que no arribarem gaire lluny... sort que si et sortia el moviment dinàmic ja arribaves a la cadena.

I parlant de llançaments difícils, com ja he avançat abans, el de la Obsolescència Programada de la Moretona és dels més difícils que he fet... amen del pas inicial de la Roba al gavatx del Totxo del Knijo a Sant Benet.

Un efecte molt típic dels llançaments és arribar a la presa de destí i de cop caure. Què ha passat?, doncs és ben senzill, de tant visualitzar on han d'anar les mans al final ni hi penses en els peus i de cop la gravetat et recorda que les cames són una de les parts més pesades del teu cos, efecte conegut com la p... porta... A la foto inferior es pot intuir com en 3, 2, 1... aniré cap abaix (Dolça Passió a la Vomitada -no us perdeu la cara de la Carlota "cuidao, que me das" -).

Tot i que de vegades hi ha sort, com a la Guaita de la Visera de Collsuspina. Encara que no ho sembli les dues fotografies inferiors són de l'encadenament... niño!, no saques la lengua!

Una de les solucions per evitar la p... porta és ignorar els peus, cosa que actualment es coneix com a pujar en campus, tot i que els més vells sempre li hem dit pujar "a lo bruto". A les següents fotos poso a prova aquesta sub-tècnica a una de les vies més famoses de Montserrat, la Sesión Continua del Mac-Cana.

I no ens deixem de parlar de com ajuda la corda per dalt a l'hora de fer un bon llançament. Els porucs com jo trobem un abisme entre llançar amb l'assegurança als peus o fer-ho amb la corda per dalt... amb aquesta tècnica no sé que passa que sempre arribo més lluny. A la foto inferior estic provant la No hay tregua, que amb corda per dalt va sortir a la primera.... i de primer?... doncs de primer no va sortir a la primera... ja podeu endevinar on vaig caure.

També cal comentar que l'alçada on es troben les mans en el moment d'iniciar el llançament pot ser un bon handicap. A la foto inferior, a l'escola alavesa de Oro, es pot comprovar com tenint la presa objectiu davant de la cara el llançament s'ensuma terrible... i és que els invertits estan molt abaix!

I ara la pregunta del milió, com s'ho fan els més baixets?, doncs saltant més. La Carlota ens va fer unes bones demostracions a Apellaniz. On nosaltres fèiem passos llargs la Carlota havia de fer uns bons salts, cosa que no li va impedir encadenar alguna via clàssica del sector.

Un altre dels problemes dels llançaments és que molts cops no saps amb quina mà cal llançar. A la Pussy Riot del Diafragma de Sant Llorenç la via enganya i cal fer un llançament creuant la mà per sobre el cap. Si abans vèiem un exemple on calia saltar amunt i cap enfora, ara hem de saltar amunt i en diagonal... segur que els homes ho podem fer això?

Per tant la cosa quedaria així: visualitzem, pleguem o pugem les cames, pensem amb quina mà hem de llançar i alhora que donem impuls amb les cames estirem el braç que toqui per aterrar sobre l'objectiu. Aquí una bona sèrie de visualitzacions, de la mà de la Carlota, el Jortx i el Jorge...

I si algun punt del procediment falla, doncs a volar... com ens ho demostra el Jortx a la Roques del Rei.

Però i si tot surt bé?, que content et quedes quan veus que has pogut arribar a l'objectiu i que estàs aguantant perfectament la porta. Hauríem de preguntar-nos quins són els llançaments més "bells,efectius i armoniosos" que hem fet al llarg de la nostra vida vertical. Jo en tinc clar uns quants...

Pas final del Negat al Cargolaire de Calders

Sortida del sostre de Me suda la oreja a la Sardineta de Baix

Pas inicial de la Tabú o Tendones de Acero a les Agonies

Quants cops el vaig arribar a provar...

Sortida del sostre de Paissatges d'Hivern a Calders sud

Le bilboquet a Fontainebleu... el summum!