Afraid to speak in public

Ahir vam fer un migdia a St. Benet, ara que ens ha tornat a donar per pujar al “santuari benedictí”. Amb el Jortx vam quedar que aprofitaríem el dia al màxim, així que la idea era fer alguna via llarga assequible i al baixar una mica d’esportiva.

Panoràmica des d'una reunió de la Mòmia,
al fons el Montseny carregat de neu.

Després d’aparcar el cotxe a l’entrada del monestir i pujar per la sempre esquerpa i relliscosa (sobretot després de les nevades) canal del Pou del Gat (crec que es diu així), arribem als peus del monòlit suprem de Montserrat: la Mòmia.

Jortx al primer llarg de la CESA.

Sembla clar que si a Montserrat dues agulles es disputen la corona de quina és més maca són el Cavall Bernat i la Mòmia. Des de que vaig fer la primera via a aquesta darrera, diria que va ser l’Albert-Cervera, jo sempre he tingut clar qui guanya. I és que les vistes des del cim de la Mòmia, les seves vies de finura extrema, el seu misticisme, la fan encantadora d’ascendir. I com sempre passa en aquestes agulles, cap via és fàcil... (Ara m’he posat una mica Picazo, eh!)

Segon llarg de la CESA.

Tornant al tema, per no cansar-nos en excés vam decidir fer la CESA, que cap dels dos tenia a la col·lecció. Ens va agradar força aquesta línia. El primer llarg per ser més fi del que esperàvem, el segon perquè directament és una bufetada, però d’aquelles de les que et quedes ben a gust El sibucot volador el va encadenar, mentre que un servidor va tenir un bloqueig visual en un pas fàcil, després de fer tota la part difícil del llarg. El tercer llarg es deixa fer prou bé i els llargs finals de la Haus, són una obra d’art... bé, com sempre això va a gustos.

Jortx al segon llarg de la CESA.

No podem estar ni un minut al cim de la Mòmia ja que el vent ens tomba, i baixem ràpidament a recer. El lloc escollit és el binomi MacCana – Manolito.

Tercer llarg de la CESA - Sangre de Barrio.

Canviem les plaques tècniques de la Mòmia pels bons forats de Direcció Obligatoria. I després de dos top-ropillos cau el rot punk de la mítica Pilón.

Jortx al tercer llarg de la Haus.

El solet del migdia, i la bona temperatura a recer del vent fa que ja no fem cap via més, ens atrapa la galvana i gaudim de l’esperit St. Benet... fins una altra!

Mirant (visualitzant, segons els que hi entenen)
la Pilón.

- Trobo que aquest post m’ha quedat una mica Jacint Verdaguer, oi Selene?

Per cert, patrocinat per Afraid to speak in public!