Rèquiem per un pitroig

Amb el pronòstic d'un dia assolellat ens decidim per pujar a St. Benet. La Vall Mala està cristal·litzada per les baixes temperatures de la nit anterior, però el sol ja arriba al peu de la Panxa del Bisbe, així que ens decidim a escalfar una mica allí.

Jortx a la Gavilán Pollero

Avui som un grup ben nombrós: en Parias, en Còrpix, en Pere, en JMC, en Jortx, la Carlota i un servidor. Així que un cop aparellats escollim diverses vies de la Panxa. Uns a la Pesadilla de Verano, altres a les seves veïnes i jo em quedo a la Casanelles-Ludwing, amb la Carlota i el Pere.

JMC a la Sensalioli no mola

A mi em sonava que m'havien recomanat la inacabable Anthrax, així que quan ells acaben jo opto per fer aquesta via. Déu n'hi do, cal escalar tranquil i concentrat! Placa montserratina amb inquietuds clàssiques, je, je, je.

L1 d'Escòria Subversiva

Com que la via és molt llarga, deu rondar els 40-45 metres, mentre en Pere i la Carlota la gaudeixen, em canvio de grup i faig la Sensalioli no mola. D'aquesta part de la paret sols havia fet la Pesadilla de verano i la Mister Proper, fa uns quants anys. I és una llàstima que hagi tardat tant en tornar!

Jortx a la Hispano-Suecia

La sensealioli no mola és una línia molt bona, amb un pas una mica més dur per sortir del desplom, però la resta de la via té grans forats que fan una escalada força agradable. Amb aquesta ja em dono per escalfat i com que no vull passar al següent estat (el de reescalfat), decidim que ja és hora de pujar cap a la Roca d'en Barberà.

L1 d'Escòria Subversiva

Allí hi tenim feina tant en Jortx com jo, i per conèixer el sector s'hi afegeixen en JMC, en Pere i la Carlota. Gràcies a un petit làpsus de memòria (meu), en Jortx, munta la Fistropecador (variant del Cobarde).

Jortx a la Hispano-Suecia

Després de l'error rectifica i encadena el primer llarg de la Hispano-Suecia. Ja està a punt per donar-li uns tientos al famós tercer llarg o Gavilán Pollero.

La amiga de los perdedores...

Mentre la Carlota i en Pere proven també la Hispano-Suecia, jo deixo les cintes passades al primer llarg de la Escòria Subversiva, que fa temps que li tinc ganes. Aprofitant, en JMC també la prova. Em fa gràcia pujar per aquestes línies tan mítiques... a més no cal portar magnesi perquè resta posat, ja, ja, ja...

L1 d'Escòria Subversiva

Cap al final de la tarda, en un tercer intent, aconsegueixo encadenar-la. Als intents anteriors s'havien conjurat un bon grapat de factors negatius: peus mal controlats, bíceps tocat d'altres dies, l'ombra del Gorro Frigi, i un infinit munt d'excuses no excusables...

L1 d'Escòria Subversiva

Amb aquesta possible última sortida de l'any, deixo el bloc uns dies parat per anar a buscar destins més càlids. Fins a la tornada!

Shunt Norris by Petzl

Oooohhhh!! Un dia sense pluja, increïble, s'ha d'aprofitar! Pugem a St. Benet amb un objectiu ben clar, avui toca fer història... no, no tranquils que no hem anat a fer la Kung-fú o similar, sinó que hem fet una via històrica, la Brown Sugar.

Primer llarg de la Yeti

Suposo que per a la gent forta és una via més, però per a mi era un repte que fins ahir no em vaig atrevir a fer, a sobre em va tocar la versió gayer (llargs senars), je, je, je.... En Jortx és el que es va menjar el temut segon llarg.

Acabant la Yeti

Per escalfar vam fer ràpidament els dos llargs de la Yeti al contrafort esquerra de la Mòmia. Una via recomanable però que es fa curta. Un primer llarg de 40 metres amb una part més vertical de llastres buides cap al final. El segon llarg passa per dintre del diedre superior i després trobem un tram força desprotegit fins a la reunió. Baixada ràpida per la canal de la Mòmia i ja som a peu del repte...

Jortx al primer llarg de la Brown Sugar

Comença el primer llarg un servidor, consta de 4 bolts inox a distàncies acceptables, fent sempre l'escalada molt obligada. El pas crític és per xapar l'últim bolt. Jo em sé d'un que va enllaçar els dos primers llargs, nosaltres som més conservadors i fem la primera reunió a 20 metres del terra. No sé quant de temps fa que està reequipada, però ens alegrem de no trobar ja els spits, je, je, je... Bona feina per St. Benet!

Segon llarg de la Brown Sugar

En Jortx comença el segon llarg. A la ressenya que portem ens diu que el pas més difícil es troba situat entre la primera i segona expansió, on un forat repicat no es veu. El que està clar és que el primer bolt a 3 metres de la reunió ens fa por, je, je, je...

Al final resulta que el pas no és difícil, però si una mica psico.

Pas mític del merlet a la Brown Sugar

El pas que ens va costar més el vam trobar a la meitat del llarg, on hi ha un còdol marró. La qüestió és que has d'acabar sobre aquesta pedra sense gaires preses de mans. Havíem sentit de gent que fins i tot havia fet un mantel. Al veure el còdol ja vaig entendre que el concepte no tenia gaire a veure amb el de Can Boquet, je, je, je... No us desvelo el secret, ja la fareu!

Tercer llarg de la Brown Sugar - Valor

El llarg fa uns 30 metres i té 7 bolts. No hi ha passos més difícils que els altres, és anar fent sempre obligat i amb grau constant. Molts picats no es veuen o bé estan tan ben fets que passen per naturals.

El següent llarg el fem sortir cap a la dreta per anar a buscar la primera reunió de la Valor. Un primer tram vertical més assequible que els anteriors llargs, un flanqueig amb roca crunxi i un bonic diedre que ens deixa a la vira de la Mòmia.

Jortx al primer llarg de la Valor

El primer llarg de la Valor és un diedre molt assequible i ben equipat, amb un pas curiós per entrar a la reunió, on el diedre s'acaba i cal fer un tram molt vertical de placa. Últim llarg per arribar al cim molt curt i amb sols un pas per superar un sostret.

Via històrica i recomanable, ens va agradar molt, però s'hi ha d'anar...

Si estàs aplatanat, deixa els plàtans...

Donada la nostra incapacitat amb això del grau i fent cas a les recomanacions d'un anterior post de la zona, avui decidim que abans d'un Diumenge de Rams cal un Diumenge de Luxúria!

Primer llarg de l'Addictes a la Luxúria

Pugem a St. Benet i ens dirigim al Contrafort de la Prenyada, l'objectiu és la via que fa un mes el fred no ens va deixar fer, l'Addictes a la Luxúria. Una petita obra mestra segons el llibre d'en Castellnou. Aprofitant l'avinentesa, comentar que aquests llibres de petit format m'agraden molt. Les ressenyes són molt acurades, es poden comprar a un preu assequible directament en format PDF a la seva web, els comentaris dels autors són molt divertits (tot i que s'hi pot estar d'acord o no). L'única pega que li veig és que molts cops la sel·lecció dels autors no té pequè ser la que hom faria, però això passa a gairebé totes les guies no exhaustives, no?

Segon llarg de l'Addictes a la Luxúria

Respecte a la via, excel·lent, llàstima que curta. Un primer llarg de bons forats amb algun passet llarg, un segon llarg d'apretar i obligat en general i un tercer llarg final curt per arrodonir la jugada. Nosaltres vam rapelar directament a terra amb una corda de 80m, així que si teniu ganes, força i cintes es poden enllaçar les tres tirades en una.

Tercer llarg de l'Addictes a la Luxúria

Volíem aprofitar i fer la veïna Babakul, però el vent i la manca de sol ens fan fora. Ens amaguem a les plaques del Sereno, on hi ha una bona sel·lecció de vies aptes per al nostre grau. Seguirem fent cas al llibre i ens dedicarem a les vies que aquest deixa millor.

Acabant l'Eriador

Per començar fem l'Eriador un vion de grans forats, desplom continuat i assegurances justes. Un canvi d'esperó al final amb un xapatge tens li dóna el plus a la via, de moment seguim d'acord amb en Castellnou, una via molt bona, digna de la cara sud.

Fent el Poca Solta

Acte seguit muntem la Poca solta, atrets pel comentari de "... meravellosament técnica..." i la veritat és que no em deixa indiferent. La trobo boníssima, quines joies té aquesta placa, llàstima que el cansament i el fred sols em deixen "encadenar-la" amb la corda per dalt... ja rematarem la feina un altre dia.

Per acabar, fem l'Arseni Santallusia a la part esquerra del sector, que no està malament, tot i els xapatges una mica estranys.

Revàlida a l'Exàmen Final

El dimecres passat vam aprofitar l'escàs sol que ens està deixant aquest hivern per escapar-nos fins a l'escola de Calders, que semblava les rambles... Al tercer intent vaig pdoer encadenar una altra obra magna, l'Exàmen Final. Així com la via Dels Xais des del terra, que em va fer gràcia perquè ningú ho intenta... una altra sessió per acabar amb la poca resistència que tenim als avantbraços!

El MEGACODOL...

Jurgen, BootsMan, Caramelles i el Sr. Conde en busca del tacto perdido

Després de descartar una freda jornada de via llarga, se'ns posa entre las cejas anar a St. Benet a fer l'Enanito Copulador y sus espermatozoides incontrolados, i creient-nos que donarem el golpe comencem la pujada per la canal del Pou del Gat, tot nyigo-nyago.


Sols començar ja hi ha força neu acumulada, però nosaltres arriba va! Sort que avui amb en Jortx i en Preky portem un veritable poker d'asos.

Sortida de la canal del Pou del Gat

Quan arribem al peu de la Trumfa, més que molls, allò és si més no sorprendente, ja que esperàvem que el desplom hagués protegit el peu de via de la neu, però és una catifa blanca. En Preky, que és mas duro que el pecho de un enano, diu que munta l'objectiu del dia, nosaltres no diem ni mu i ens dediquem a intentar entrar en calor com sigui. La millor teràpia és riure...

L'enanito copulador...

La cosa queda en dos intents en top rope per comprovar que si ja la recordàvem dura, de fa 10 anys quan la vam provar, a 0ºC encara ho és més, i aprofitant una ullada de sol decidim seguir amb la nostra sesión contínua al Mac-Cana.

Preky a l'inici de l'Enanito copulador...

En tota la vall no es veu ningú escalant, a part d'una cordada de brutus que deuen fer dry tooling al Gorro Frigi.

Jortx a Sincornysiti

Un cop arribats allí fem la Malditas Dolomitas, que avui sembla un setè i fem el que podem amb la Sincronysiti. Jo no l'havia feta mai i amb top rope surt a la primera, però als dos intents des de baix el fred (perry) ja s'ha apoderat d'un servidor i em planto davant del buril final sense notar res del que hi ha més enllà dels canells.

Preky a As de Bastus

Mentrestant en Jortx també la prova i en Preky munta l'As de Bastus, al Mungry Monk Rock.

El sol s'amaga darrere els Gorros i comença el vendaval, ràpidament pleguem i iniciem el descens cap al monestir. La baixada és digna de gravar en vídeo: les escales tenen dos centímetres de gel i baixem agafats a la barana rotllo geriàtric, a excepció del Jortx que porta les úniques botes que no rellisquen...

Sincronysiti ...

A la pròxima nevada a Can Jorba...

La rubia de Lost

Aquest matí ens hem reunit la cordada bergui-central-maresmenya per a fer la Pirinaica a la Mòmia, que sembla ser que tots tres li teníem ganes. Així que en Jortx, en Gatsaule i un servidor enfilem el camí de St. Benet (Ah!, per cert, al sr. Anònim que sempre que parlo de St. Benet em deixa comentaris absurds, no cal que segueixi llegint...)

Gatsaule al segon llarg de la Pirinaica

Després que m'hagin ofegat pujant per les escales (és broma!, que avui s'han comportat), hem començat la via. La sort m'ha acompanyat i els llargs difícils me'ls han deixat fer de segon de corda.

Jortx al segon llarg de la Pirinaica

Mentre faig el flanqueig del primer llarg em miro una altra via que tenia en ment: la Kumbaya. Però l'estat de les xapes crec que em tirarà enrera i en projecte es quedarà. Algú dels que passa per aquí em pot fer cint-cèntims d'aquesta via?

Segon llarg de la Pirinaica

El segon llarg de la nostra via el fa en Gatsaule mig en artificial i mig en lliure. En Jortx puja en lliure descansant en alguns bolts i mirant cantells i l'aprofitat que escriu es queda amb els moviments i les indicacions del siboc.

Tercer llarg de la Pirinaica

El resultat és que surt en lliure (una mica-bastant ajudat per la corda a l'últim llançament). És un llarg molt bo, de passos llargs sobre bons forats fins arribar a la fissura. Tot el tram següent fins a la reunió és anar fent entre la fissura i la placa de la dreta. A mi m'ha agradat molt.

Gatsaule acabant el tercer llarg de la Pirinaica

Del tercer llarg em torno a escaquejar i el torno a fer de segon. També aconsegueixo que surti en lliure. No sé si per embergadura o per sort, però el trobo molt més fàcil que altres llargs similars de St. Benet (com l'Escándalo Público o la mateixa Pilón, al Manolito Artes Molina).

Inici del tercer llarg de la Pirinaica

S'acaba fer el ronso i el quart i últim llarg de la via si que el faig jo. Roca a estudiar, però amb quatre assegurances i possibilitat d'afegir-ne més. No és lleig, però véns de fer dos llargs brutals i aquest no deixa el mateix sabor.

Gatsaule a la mítica llastra de la Haus

Enllacem amb la Haus i mitjançant dos llargs, entre gotes de pluja, arribem ràpidament al cim de la Mòmia, i és que no em canso de pujar-hi!

Jortx a la llastra de la Haus

Després del ràpel i la canal de rigor, tenim moments de dubtes sobre què fer, ja que les gotes comencen a caure amb més freqüència, però com que igualment tenim les motxilles al peu de la Santacana, anem cap a l'objectiu secundari: la Momieta.

A l'Atmósfera Chunga

Fa molt de temps (17 anys) que porto escoltant la historieta del primer llarg de l'Atmósfera Chunga. Sembla ser que va ser de les primeres vies graduades de 7a (suposo que al 1982), evidentment forçant els passos amb cantells picats al seu curt i contundent primer llarg.

Acabant les dificultats a l'Atmósfera Chunga

La qüestió és que en la seva tercera repetició va ser recotada a 5c, i això sempre li ha fet molta gràcia a un mitòman com jo. El xou amb els graus que a vegades tenim actualment no deuria ser res comparat amb el ball de graus de principis dels vuitanta. Crec haver sentit que quan es va cotar de 5c es va fer un pas d'esqueneta... i és que això deu valdre, no?, no t'agafes a cap ajuda artificial, je, je, je...

Jortx a l'entrada de l'Atmósfera Chunga

Bé, en resum, que hi hem anat i l'hem fet (actualment està reequipada amb dos parabolts inox). A mi m'ha agradat i no l'he trobat excessivament dura, però quelcom més de 5c sí que li donaria, ja, ja, ja...

Afraid to speak in public

Ahir vam fer un migdia a St. Benet, ara que ens ha tornat a donar per pujar al “santuari benedictí”. Amb el Jortx vam quedar que aprofitaríem el dia al màxim, així que la idea era fer alguna via llarga assequible i al baixar una mica d’esportiva.

Panoràmica des d'una reunió de la Mòmia,
al fons el Montseny carregat de neu.

Després d’aparcar el cotxe a l’entrada del monestir i pujar per la sempre esquerpa i relliscosa (sobretot després de les nevades) canal del Pou del Gat (crec que es diu així), arribem als peus del monòlit suprem de Montserrat: la Mòmia.

Jortx al primer llarg de la CESA.

Sembla clar que si a Montserrat dues agulles es disputen la corona de quina és més maca són el Cavall Bernat i la Mòmia. Des de que vaig fer la primera via a aquesta darrera, diria que va ser l’Albert-Cervera, jo sempre he tingut clar qui guanya. I és que les vistes des del cim de la Mòmia, les seves vies de finura extrema, el seu misticisme, la fan encantadora d’ascendir. I com sempre passa en aquestes agulles, cap via és fàcil... (Ara m’he posat una mica Picazo, eh!)

Segon llarg de la CESA.

Tornant al tema, per no cansar-nos en excés vam decidir fer la CESA, que cap dels dos tenia a la col·lecció. Ens va agradar força aquesta línia. El primer llarg per ser més fi del que esperàvem, el segon perquè directament és una bufetada, però d’aquelles de les que et quedes ben a gust El sibucot volador el va encadenar, mentre que un servidor va tenir un bloqueig visual en un pas fàcil, després de fer tota la part difícil del llarg. El tercer llarg es deixa fer prou bé i els llargs finals de la Haus, són una obra d’art... bé, com sempre això va a gustos.

Jortx al segon llarg de la CESA.

No podem estar ni un minut al cim de la Mòmia ja que el vent ens tomba, i baixem ràpidament a recer. El lloc escollit és el binomi MacCana – Manolito.

Tercer llarg de la CESA - Sangre de Barrio.

Canviem les plaques tècniques de la Mòmia pels bons forats de Direcció Obligatoria. I després de dos top-ropillos cau el rot punk de la mítica Pilón.

Jortx al tercer llarg de la Haus.

El solet del migdia, i la bona temperatura a recer del vent fa que ja no fem cap via més, ens atrapa la galvana i gaudim de l’esperit St. Benet... fins una altra!

Mirant (visualitzant, segons els que hi entenen)
la Pilón.

- Trobo que aquest post m’ha quedat una mica Jacint Verdaguer, oi Selene?

Per cert, patrocinat per Afraid to speak in public!