Los arrojacuerdas

Evolució i experiència, dues paraules tòtem, d'aquelles que sembla que tothom vulgui tenir-les com a adjectiu qualificatiu. Però resulta que no es poden comprar, ni obtenir de pressa, i a les que encara que ens pesi, haurem d'admetre que potser no hi arribarem mai... -M'hauríeu de veure tocant el piano, després de vuit anys estudiant-lo: ni evolució ni experiència!

Primer i segon llarg de la Barrio Sésamo

Aquest últims dies he viscut dues situacions on m'ha quedat clar que poc a poc ens anem acostant al tòtem, en el món de la vertical. Una d'elles la vam viure en Jortx i un servidor ahir mateix, a l'Agulla de l'Aritjol (Montserrat), que no explicaré per vergonya, però que ens va acostar una mica més a l'evolució i ens va donar un plus d'experiència.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

Vam escollir aquesta agulla perquè cap dels dos hi havia estat i l'ombra de la seva cara oest (fins les 14h) prometia una matinal fresqueta. La nostra sorpresa va ser descobrir que, a part dels citats avantatges, vam fer dues vies bonísimes: Barrio Sésamo i Columna Durruti.

Tercer llarg de la Barrio Sésamo

La Barrio Sésamo, és una obra magna per la que passes un bon test en diferents disciplines. Els dos primers llargs (els vam unir) són de placa tombada amb bons còdols, el tercer llarg és una meravella de forats amb les assegurances justes i necessàries, amb un final de roca peculiar a protegir (o fiar-se dels clauets de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos).

Jortx al tercer llarg de la Barrio Sésamo

Dos ràpels ràpids per la mateixa via ens retornen a terra just a l'inici de la Columna Durruti. Un altre vion que comença amb un curt llarg de placa amb còdols, similar a l'inici de l'anterior via. Ràpidament es posa més dret i el segon llarg és una joia de forats i còdols molt ben obert, sempre buscant el camí més fàcil...

Jortx al primer llarg de la Columna Durruti

La fi de festa és el tercer llarg que comença amb un tram vertical de forats antològic, seguit d'una placa encara més foradada abans d'encarar el desplom final d'aquesta columna. El tram més dur és una combinació de petits merlets i còdols. Hi ha un pas difícil per anar d'un petit còdol molt relliscós (a l'estiu?) fins un bon còdol, que tant al Jortx com a un servidor ens va tombar per patinada de mà... La resta fins a la reunió entra al club selecte de les millors roques que he vist per Montserrat.

Primer llarg de la Columna Durruti

Per fer cim aprofitem l'últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un cos, una mica trencat però amb un spit al pas més dur (aquest spit és del mestre Llop?). Tornem a rapelar per la Barrio Sésamo i amb tres ràpels som a terra, a temps per fugir corrents del sol.

Segon llarg de la Columna Durruti

Trobareu les ressenyes aquí i aquí. Sols afegir que al tercer llarg de la Barrio Sésamo a la part final hi ha un pitó més del que marca la ressenya, i que la R2 de la Columna Durruti ahir no era rapelable, per tant preveure material o fer com nosaltres i baixar per la Barrio Sésamo.

Jortx al segon llarg de la Columna Durruti

La segona situació de les que parlava al principi del post fa referència al fet de l'apertura de noves línies i dels mètodes emprats. Fa anys els màsters de l'època (ni tots, ni ningú) es creaven molts cops les preses ells mateixos, però van evolucionar. Jo mateix també vaig enganxar cantells amb sikadur i els vaig traure (ni en vaig enganxar tants com alguns diuen, ni vaig ser l'únic), no sé si vaig evolucionar, suposo que sí...

Últim llarg de l'Harmoniosa Simfonia d'un Cos

Ara ens qüestionem l'excessiu nombre de vies que es poden arribar a obrir en un mateix sector, crec que algú li ha posat un nom: falta d'oxigenació (a mi m'agrada més hipòxia xapera, però l'última paraula queda irreverent, ja, ja, ja...)

El problema és que arriba un moment en què vols obrir/equipar alguna via. Cada cop és més fàcil donats els avanços tecnològics. Comences a obrir sense cap experiència i al primer espai que veus, i després passa el que passa... Ja no és que una línia vagi a tants centímetres d'una altra, és si allò té alguna lògica (a vegades vies situades a mig metre poden ser totalment independents, diferents i molt bones).

Fent el tonto a Tartareu...

Per sort ens torna a arribar un moment en el que "evolucionem" i entenem que a vegades no calen aquelles línies. En el meu cas sempre parlo d'equipaments, donat que no em veig tant bo com per obrir vies. Davant aquesta situació sempre he decidit eliminar la via. Òbviament ho he pogut fer perquè l'havia obert jo. És difícil i discutible tenir el dret de poder-ho fer sobre el treball dels altres, per molt cutre que ens pugui semblar.

Tripis pa'mis tripas,
versió me quedat amb una xapa a les mans

I tot aquest rotllo, per què?, doncs perquè amb la de línies boníssimes que hi ha per reequipar, aquest afany de treballar per la comunitat, no es podria transformar? Parles (si és possible) amb el creador de la via i si dóna el seu consentiment, canvies el material obsolet per un d'actual (que consti que no dic millor, eh!) i de llarga durada. Sembla que hagi descobert la sopa d'all... però fins i tot amb aquests aspectes ens barallem perquè no tothom ho entén igual. I és que fins i tot es pot "evolucionar" per diferents camins! (I si el creador no dóna el seu consentiment,? i de qui és la paret?, i la via?, ja, ja, ja....)

Així està clar que estem condemnats a no entendre'ns mai i l'única opció és fer algun SOS de quant en quant...

Fent el clàssic amb la Vicky, altres
activitats fetes aquests dies...

I una d'aquestes línies que es mereix una mica d'atenció és la Tripis pa'mis tripas, a la zona de Vagos. Una via que vam provar l'altre dia després de fer la Directa Americana al Petit Dru, i ens va semblar una obra d'art. Algú sap per què el reequipament es va aturar a la reunió?, jo poso les xapes inox per si algú el vol fer, però que es reequipi aquest vion! las chapas te necesitan, no gires la cara!

(Post patrocinat pel ministeri de cooperació)

Apa, bones vacances!