Un home que escriu és un home que plasma el seu pensament...

Un home que escriu és un home que pensa, deu ser per això que no he escrit res des de fa més de dos mesos, i mira que de pensar i donar-li voltes a les coses me n'he fet un fart!

Edu al primer llarg de la 1879, Canalda

I per parar de pensar durant uns instants, com que ja hem vist que el tema de l'escriptura "va a ser que no", doncs m'he dedicat a fer vies per no fer anar el cervell massa, o si no potser no puges.

Primer llarg de la Moby Dick a la Palleta

Feia temps que hi anava al darrere de la Moby Dick del Trió del Mig o Palleta. Una tarda enganyo al pobre Alberto i ens plantem a peu de via, mirant com les cabres ens apedreguen. Sort que un moment Panten, de la cabellera més preuada de tot Bufalà, les espanta...

Alberto al primer llarg de la Moby Dick a la Palleta

Em costa recordar que era això de patir escalant, serà que portava temps massa ben acostumat. Fixant la vista enrere em remunto fins a l'intent fallit de fa tres mesos a l'Agulla Gran d'Ansebere, allí vaig patir per no poder equipar les fissures dignament, segurament l'últim cop que vaig plorar a la paret.

I de nou, al primer llarg de la Moby Dick he d'esprémer el cervell al màxim per encadenar-lo.

Alberto al primer llarg de la Moby Dick a la Palleta

No és un llarg exposat o de fer-se mal, però el pas del sostret central requereix decisió. Després d'un tram relaxat de fissura equipada amb pitons arribes sota aquest petit desplom, un spit et dóna la benvinguda i el següent el veus lluny... i això desploma.

Alberto al segon llarg de la Moby Dick a la Palleta

Flanqueig horitzontal sota el desplom, el spit a uns dos metres i a la mateixa alçada, el següent un metre per sobre i al mig aquell forat que ha de ser bo. Puges peus ajudat de petites regletes, agafes impuls i llances! Doncs no!, tot molt maco però el meu cap no dóna les ordres que toquen... al tercer intent, i una mica cansat, el meu cos i el meu cervell decideixen treballar a l'hora, ara sí, llançament!... que típic, el forat no era bo... és igual, peus amunt i a sortir com es pugui...

Tres cops vaig pujar i baixar fins que em vaig decidir-me a fer el llançament!

Acabant el tercer llarg de la Moby Dick a la Palleta

Després del pas difícil trobem un flanqueig una mica delicat tant pel que va de primer com pel segon, però no és difícil i es pot protegir amb un alien groc a un llavi de la dreta. El llarg encara té temps per encarar un desplom de grans còdols, on podrem valorar la nostra tècnica amb la doble corda... i és que gairebé portem 50 metres de llarg!

Silver al brutal segon llarg de la Vendetta

El segon llarg sols té quatre spits. Haurem d'afinar la vista per trobar-los, i navegar amb comoditat per una interminable placa de cinquè o més... la roca és bona però va fent soroll quan la pressiones... La veritat és que com diu el Castellnou:"... si has fet el primer llarg no tindràs cap problema amb el segon..."

Finalment el tercer llarg està ben equipat i la dificultat baixa ràpidament. Després d'una via així no em va quedar més remei que anar a redimir-me a l'última via de la factoria Boter que em faltava. En un matí, amb el Silver, pugem per la Vendetta, amb un espatarrant llarg central, fàcil i agraït. Oh!, no!, amb vies així torno a pensar!! Tornem a fer vies de no pensar!!!

Primer llarg de la Sang de Crack

El problema de les vies de no pensar és que al final vaig perdent amics, com que els he d'enganyar per anar-hi, després no es fien de mi i ja no volen escalar més amb mi. Fins i tot l'Alba ha marxat a Bordeus per no escalar amb mi!

Així que aquesta vegada toca arribar a un terme mig amb ella i l'Edu per escollir la via. Una cosa atractiva, amb bona roca, i que s'hagi d'equipar una mica?, ja ho tinc, un kinder sorpresa... no, que té massa xocolata i estem molt gordis, així que millor anem a la Sang de Crack a Collegats que segur que ens ho passem bé!

La dama de Bordeus al segon llarg de la Sang de Crack

No sé que dir d'aquesta via que no s'hagi dit ja per tot arreu. Extasiant!, fissures perfectes per equipar, tibar i gaudir de l'estrany conglomerat calcari de la zona.  I a part de les fissures, menció especial al penúltim llarg que va obrir el Castellet... placa boníssima!

La dama de Bordeus al quart llarg de la Sang de Crack

No sé que opinaran els altres dos implicats (ja que mai em deixen comentaris al blog!), però jo crec que tots vam gaudir de valent amb aquesta línia... tant que em va donar molts punts per tornar-los a enganyar uns dies després, tal i com aniré explicant...

Quart llarg de la Sang de Crack

Volum 1 - "Canción de Alba y Vino (de Bordeus)"

L'Alba, com ja he avançat, no vol escalar més amb mi perquè l'enganyo i li faig fer vies de patir... això és l'excusa oficial, perquè recordem que la ja famosa GEDE de l'Escorpí la va escollir ella, així com la que vam fer fa uns dies, la Puigmal del Cavall Bernat. Una línia que a mi no em feia res repetir perquè quan la vaig fer fa anys ja ho vaig passar prou malament sortint de la xemeneia en artificial com per provar-ho en lliure.

Cinquè llarg de la Sang de Crack

Aquest cop si que ho provo en lliure i surt, plorant una mica però d'una forma prou digna. I al final deixo la via feta tota en lliure menys la meitat del penúltim llarg que directament ni ho provo... caldrà una tercera visita?

La dama de Bordeus assegurant el penúltim llarg de la Sang de Crack

L'Alba fa els llargs senars i se'n surt a la perfecció, de fet, pateixo jo més a la xemeneia del tercer llarg, pujant de segon, que no pas ella de primera, i és que està una mica polida ja... 

Crec que va marxar a l'estat veí amb bones sensacions, a veure si encara perduren quan torni... i sobretot, que torni amb moltes ganes de deixar-se enganyar de nou, je, je, je... (riure maquiavèl·lic).

Dalt de la Roca del Pessó...

Aquests dies anticiclònics també han donat de sí per a fer una mica d'esportiva i recuperar els colzes a les escoles del moianès. Visites a Calders Sud o al Revolt de l'Àliga que han donat o donaran els seus fruits al llarg de l'hivern, que ja s'acosta...

Una mica d'esportiva al Revolt de l'Àliga

Samsara 2009

Però abans de que arribi l'hivern (Winter Is Coming), lo prometido es deuda i quedo amb el Cesc per anar a fer la Valentín-Casanovas de la Paret de l'Aeri. En aquest cas és un favor mutu i ningú hi va enganyat. El Cesc ja ha baixat dues vegades de la via, per pluja o per horari, i jo fa molts anys que la tinc al cap però no trobo ningú que hi vulgui anar o que no l'hagi feta ja.

Cesc al primer llarg de la Valentin-Casanovas

A mi m'ha semblat una via molt maca i un pèl mitificada. No crec que sigui tan terrible, res a veure amb la fama que la precedeix com a via dura. Jo no sé ben bé perquè però tenia mitificat el primer llarg, i la veritat és que és un llarg equipat amb bolts i pitons on sols vaig posar un camalot i un alien a la part superior, quan ja és fàcil.

Cesc al quart llarg de la Valentin-Casanovas

Els altres llargs eren d'anar fent, fins arribar al quart llarg, que em feia una mandra terrible i on ja m'havia encarregat d'encasquetar-li al Cesc. I és que des de ja fa uns anyets que no suporto els artificials equipats, i menys si són amb burins cutres i obsolets. Mil vegades prefereixo equipar el llarg jo, almenys així sé de que em penjo...

Cesc al cinquè llarg de la Valentin-Casanovas

Tot i així no em va acabar de sortir bé la jugada, perquè el següent llarg tenia molt més artificial del que jo m'imaginava, i és que la mítica bavaresa deu ser sols un terç de la tirada. I per postres, la part d'Ae no tenia cap bolt per rebaixar la tensió... quan arribo a la bavaresa estic tan content de deixar els estreps que pujo corren i gaudint d'aquesta meravella geològica.

Cesc al cinquè llarg de la Valentin-Casanovas

Val a dir que a la part superior de la fissura podrem escollir entre equipar i cansar-nos o córrer i arribar abans a la reunió... si això es va obrir en lliure fa 40 anys, xapó! 

La segona part de la bavaresa és molt més relaxada, i gràcies a les cunyes de PVC i algun camalot gros que portàvem, vam pujar sense problemes. M'ho vaig passar molt bé en tot aquest tram!

Cesc al cinquè llarg de la Valentin-Casanovas

I després d'un diedre maco de tràmit, arribem a la temuda xemeneia horitzontal del penúltim llarg.

Em torna a passar com amb el primer llarg, m'havia imaginat tantes coses, que un cop allí descobreixes que no són més de 4 metres de travessa per una espècie de gatera que t'escup cap al buit.

Sortint de la Valentin-Casanovas

El Martí sempre em deia que el Salva (de Santa Cecília) li explicava que ell passava amb una cama penjant per fora. I un cop allí decideixo que és la tècnica més digna per creuar allò, així que allí em teniu, amb el cos dins d'una xemeneia, una cama inútil penjada al buit (sort que la meva cama esquerra ja està acostumada a ser inútil) i amb l'altra espenyent per arribar a la reunió.

Arribant al cim de la Paret de l'Aeri

Un cop passat aquest tram més còmic que difícil, i perfectament assegurable amb un camalot del 4 i un del 3 (eh!, Cesc), sols ens queda una petita travessa ben equipada per abastar l'esperó final, que ens porta fins a les antenes del cim, i on som rebuts per un llamp i unes quantes gotes de pluja... i sota la paret fa sol!

El Gurú a la Jordi Vidal dels Plecs del Llibre

I el nostre Gurú de capçalera, recentment arribat d'àrides terres, també té facilitat per deixar-se enganyar, però així com els altres no volen repetir, el Joan sempre surt content d'aquestes vies i en demana més, ja, ja, ja...

El Gurú acabant el tercer llarg de la Jordi Vidal

Aquesta vegada ens venem al senyor parabolt i sense saber ben bé que ens hi trobarem, ens dirigim a la Jordi Vidal dels Plecs del Llibre. Veient qui són els seus aperturistes no puc negar que amb una mica de respecte.

La línia no defrauda en cap moment, roca boníssima, ben equipada, obligada però amb els graus força relaxats.

Còmoda reunió a la Jordi Vidal

Ens va agradar molt, en especial els llargs centrals i com a premi ens vam endur el "lliure escrupolós" tots dos. I quina meravella poder gaudir de la solitud dels Plecs del Llibre un dijous a mig matí. No vam veure ni a una ànima... sols acompanyats per les maleïdes cabres... però ara sense cabelleres per espantar-les.

El Gurú al mític ràpel dels Plecs del Llibre

En un atac d'associabilitat em decideixo a pujar un diumenge a Gorros. Comprovo que la Lobe-Serrano ha estat desequipada (perquè?) i em dedico a passar fred extrem a l'Aresta Xavi Sampietro de la Cara de Mico. Quin llarg més bo i quina roca trobem a la tirada central, de pel·lícula. Desplom continuat on sempre va apareixen el cantell salvador, 6c diuen...

Sortida de la xemeneia de la Puigmal al Cavall

Aprofitant que estic per allí provo la via Yon, just al costat de l'anterior aresta. Una línia esportiva de 30 metres molt, però que molt bona, llàstima que estigui més aprop del 8a que del 7b+ assenyalat a la guia, ja, ja, ja... Al tercer intent, i amb una parada dimiteixo, ja tornarem quan estiguem més forts!

Alberto al primer llarg de la Dejad al Chico en Paz, Momieta

Per acabar el dia i per amortitzar la pujada fins allí, faig la via Exodo a la Gorra Marinera, un cim que encara no havia trepitjat mai. La via està molt equipada, la roca és molt bona a la primera tirada i acceptable a la resta. Potser el pas del desplom final és un pèl més dur que el primer llarg, tot i tenir la mateixa graduació.

Alberto al primer llarg de la Dejad al Chico en Paz, Momieta

No us passa que hi han vies que pel seu nom es posen al cap i no hi ha forma d'explicar-te perquè les vols fer?, això em va passar a mi fa un any quan la nostra pitonissa va batejar a la Dejad al Chico en Paz de la Momieta com A la puta calle!, ves a saber que va passar pel seu cap en aquell moment... deuria estar en trance, rotllo vestal, o pensant com desfer-se d'algun inquilí pesat.

Segona reunió de la Dejad al Chico en Paz

I el dia va arribar, pugem amb l'Alberto fins al peu de la Momieta, escalfem al contrafort, i flipem amb la dificultat per desxifrar el trencaclosques entre la primera i segona xapa de la via. Sort que la resta té bastanta presa i es deixa fer bé.

Alberto acabant el segon llarg de la Dejad al Chico en Paz

Després d'encadenar el primer llarg i veure la reunió "artística", ens toca decidir si seguim amunt o millor no. Els burils vellets no fan gaire gràcia, però a que em vingut a escriure o a no pensar?

Alberto acabant el terer llarg de la Dejad al Chico en Paz

El segon llarg és força complicat de seguir, hi molt de forat, però com que no hi passa gent cal anar amb compte amb alguna llastreta. Burils cutres i allunyats, així que poc a poc i bona lletra. Sols dir que el més difícil és sortir de la reunió...

I finalment un tercer llarg que amaga els passos més durs per a l'últim mur, i com la resta de la via, amb les assegurances justes.

Segon llarg de la 1879 a Canalda

A mi m'ha encantat la via, però potser millor esperar-se a un reequipament o anar amb la ment en blanc...

I per ment en blanc la que deuria tenir l'Edu quan li vaig proposar d'anar a fer la 1879 de Canalda i em va dir que sí!

Quart llarg de la 1879 a Canalda

Volum 2 - "Festín de Cuervos (que no de bolets)"

Una bonica via que combina llargs d'artificial equipat amb els típics trams en lliure de Canalda. Ja he comentat que no m'agrada l'artificial equipat?, almenys en aquest cas eren parabolts.

Edu a l'odiós cinquè llarg de la 1879

El millor de la via el segon i quart llarg, el pitjor, amb diferència, el cinquè llarg, obert per dalt, en un format curiós, Ae's per a gegants (l'efecte Darderet?). No és ni de les fàcils ni de les difícils de la zona, això sí, molt bona roca!

I per cert, el segon llarg no té res de patidor, com diu la guia...