A Tivissa canten missa - 2

Entre el final d’any del 86 i el principi del 87 va arribar a les meves mans el número 23 de la desapareguda revista Extrem. Jo encara no escalava, i encara no se ben bé com aquella revista va anar a parar a casa, de les mans del meu germà. El que si que està clar és que va ser un factor important per a que m’enganxés a aquest esport. Per situar-vos en el context històric, us puc aportar la següent informació, publicada en aquesta revista, penseu que de tots els meus blogs amics, sols tres d’ells escalaven, algú sap quins?, je,je,je... (Ja semblo el Donn amb les fotos!):

• La màxima promesa de l’alpinisme català (parets hivernals) era en Leo Vegué, algú sap on para actualment?
• El malaurat Patrick Berhault ens ensenyava que és el boulder.
• Girona coronava el Kangchenjunga.
• El peu de gat més punter de Boreal era el Fire.
• Faders treia les primeres presses artificials.
• Jump, l’arnés de moda de Petzl, amb els seus quadrats de coloraines.
• Per primer cop es pujava el Montblanc amb “BTT”
• Jacky Godoffe arrasava a les competicions.
• I al que anem, apareixien publicades les primeres ressenyes de Tivissa!

Com pot ser això que a tot just 12 Km del poble del meu pare s’escalés!, i quines vies!

Aquesta idea, juntament amb l’art que sempre ha imprès l’Armand a les seves ressenyes, m’ha acompanyat durant molt de temps, i per alguna o altra cosa mai trobava el moment de poder fer la via Extramurs al Morral de Pena-Roja. Però per fi ahir, amb la bona companyia del Ramon i la Sílvia, vaig poder repetir-la, que ja tocava!

El primer llarg és una grimpada per roca crostosa fins a una primera cova (Ramon a la foto superior), allí trobarem un pitó a terra per poder fer una reunió (a reforçar amb friends) o bé seguir amb el segon llarg. En aquest primer llarg trobarem un parabolt abans del tram més complicat.

El segon llarg el va resoldre magistralment la Sílvia, amb una sortida de la cova amb flanqueig compromès fins a un pont de roca, pujada per una fissura de roca sorpresa i amb un rusc d’abelles (per sort buit), fins a uns llunyans 3 pitons. De l’últim pitó toca desgrimpar (no crec que sigui més de 6a i amb la corda per dalt) fins a una ristra de 4 parabolts que ens porten a la reunió, aquest tram es pot fer en lliure però els parabolts queden força baixos i no mola gens, per tant A0/V.

El tercer llarg potser és el més maco, sortim de la reunió cap a la dreta fins a un pitó ben visible (nosaltres no vam fer cap pèndol, potser han baixat la reunió?), pujada per plaques de “compacta” roca gris i força assegurada amb pitons i algun parabolt, fins a sota el sostre, que cal flanquejar cap a l’esquerra. Aquest tram és una mica estressant per la manca de peus, però està perfectament assegurat amb pitons en molt bon estat, gràcies a la bona feina d’en J.E Castellnou, restaurant aquestes vies. Abans d’entrar a la reunió hi ha algun tram fissurat i trencadet, però els bicoins entren a mort.

El quart llarg està poc equipat, es poden afegir bons punts d’assegurança amb friends i bicoins, és un diedre amb grans presses, tancat amb un desplom final, es pot fer en artificial, ja que els dos pitons necessaris hi són col·locats (vigilar el segon). En lliure cal agafar la fissura de forma invertida i amb la ma esquerra anar a un vell forat de pitó, actualment un bidit perfecte, per pujar el peu i sortir a la reunió (6b).

L’últim llarg és una travessia a l’esquerra per unes plaques grises amb pitons fins uns matolls (pont de roca), d’allí sortida de matolls fins al cim, on podrem muntar una bona reunió amb un arbret i uns quants bicoins.

Al baixar ens vem atrevir amb la via Casiquiaire, un clàssic de la zona reequipat amb parabolts a distàncies a tenir en compte, encara que digui equipada a la ressenya, millor pujar un joc de bicoins i algun friend petit. Plaques grises molt compactes i passos obligats de V+. Inici del segon llarg molt maco (fotos superior).

En resum una bona jornada, una mica lluny de casa, però divertida i amb força anècdotes, per sort l’única abducció la va viure el mòbil del Ramon!

A Tivissa canten missa...

Tivissa és un tel·lúric poblet de la Ribera d’Ebre, situat a uns 50 Km de Tarragona i molt ben comunicat, a uns 12 Km d’Hospitalet de l’Infant i a uns 7 Km de Mora d’Ebre, capital de la comarca.

Aquest poblet està enclavat a la serra de Tivissa – Llaberia, on predominen les parets d’excel·lent calcari amb totes les orientacions possibles. A les cares nord i est trobarem un calcari gris poc adherent i amb talc a les vies menys repetides, i un calcari gris – vermellós amb adherència a la resta de cares. Donada la modesta alçada d’aquestes parets les vies oscil·len entre 1 i 4 llargs, com a molt.

L’escalada lliure és la reina del lloc, combinant d’una manera típica de la zona, l’ús dels tascons de cable amb els moderns parabolts o els espits. A algunes vies clàssiques trobarem força pitons i ponts de roca. El gran aperturista i veí del poble, el mestre J.E.Castellnou, sempre ha estat un gran especialista de l’artificial artístic a base de complicats pitonatges i ploms, per això hi ha un gran nombre de vies d’artificial acrobàtic.

L’escalada esportiva també té el seu lloc, així podrem trobar sectors ben equipats a dreta i esquerra de la pista que puja a l’ermita de St. Blai (fins a 7b), o bé a l’altra banda del poble, a Mola Rodona (7a – 7b i algun projecte). Podeu veure algun post anterior.

Pel que fa a les parets podem destacar la Roca Cabells, on les vies són salvatges (l’aproximació també), i hi trobem una petita joia amb signatura Anglada, l’Anglada – Brull, recomanable a condició de no sortir per la variant dreta de l’últim llarg. Per a fer artificial a discreció tenim la Roca Verdura, amb el seu immens desplom i la mítica via del “Viatge de l’auverge a la terra promessa”, per cert, algú sap que vol dir auverge en aquestes contrades?

Però per als amants de les vies semiesportives, les reines són la Paret del Migdia, visible des de tot el poble per la seva gran M pintada a la paret (i que si feu alguna via un cartell pròxim a la paret us desvelarà la seva història), amb les recomanables vies Michel Jordan i Noia Bruna pels més forts. I l’altra reina de la contrada sens dubte, el Morral de Pena Roja, aquí trobarem des de vies d’A4 fins a V+ perfectament equipats amb parabolts i roca de pel·lícula. Jo sols he fet dues vies però les dues super recomanables, la Barbaroig i la Semipersuasión amistosa, un regal als sentits i amb el grau una mica més assequible del que marca la ressenya, veure Onaclimb.

I uns contes curiosos: “ Conca de Tivissa (Tarragona): Según las crónicas que he recogido, este enclave era uno de los más importantes en cuanto a encuentros con ovnis. Además era el sitio que solían frecuentar los famosos suicidas-contactados de la ufologia, antes de acabar con sus existencias en los fríos Raíles del tren. (Veure la peli Platillos Volantes)

Un aterrizaje OVNI, un testigo que no aparece, un informe que desaparece, un lugar lleno de misterios y, preguntas, muchas preguntas, por resolver. Son los ingredientes del caso Tivissa, llamado a ser uno de los grandes mitos de la ufología española este “incidente” OVNI ha marcado un antes y un después en la memoria de muchos. Veinticinco años más tarde sigue siendo un gran enigma pendiente en nuestros archivos....” Continua a :http://www.aluzinformacion.com/colabora/tivissa/index.htm

I si voleu veure algunes parets i llegir més coses curioses clickeu aquí.

Més info al Desnivel num. 223.

Pont a la Costa Brava

Aquest pont llarg l'hem passat a la Costa Brava, i hem realitzat un bon conjunt d'activitats, sempre que la meteorologia ens ho ha permés... Una de les activitats estrella ha estat la pujada a Roca Maura (Estartit), després de 3 anys de preguntar-nos com s'hi arribava. Doncs resulta que hi ha un sender local que neix al mateix poble i que en 1h et porta dalt de Roca Maura, per un camí suau, passant per Torre Moratxa i amb un agradable inici de 217 esglaons, per entrar en matèria.

A les fotos podeu veure les Illes Medes des de Torre Moratxa, els aiguamolls dels Salats i la Selene al cim de Roca Maura.


Una de les altres activitats a què ens vam dedicar aquests dies és a escalar a Solius. A les fotos podeu veure en Mohawk en diferents moments de la via d'en Bering, un 6c de la cara oest de Roca Ponça.


L'encadenament (bi-encadenament) del dia va ser la via d'en Gironés, un assequible 7a del mateix lloc, que la pacient Selene es va encarregar d'enregistrar dues vegades, aquí teniu el video (com sempre el millor la música...)



També vam poder provar altres vies, així podeu veure a l'Ozzy a un 6c de Roca Ponça, la Selene a la via del Mussol i en Mohawk a punt d'afrontar el tram exposat de la via Trilobite Jones, a l'Agulla de Dalt.


Com a última activitat vam anar a descobrir el poblat íber de Plana Basarda, prop dels Carcaixells (Solius), així podeu veure en Mohawk sortint a l'estil Gollum d'una prehistòrica cova, i observant aquestes sitges amb més d'un metre d'aigua.


Per acabar la visita, i gràcies a dos ràpels, vam poder accedir al pont de roca de Plana Basarda, com podeu apreciar a la foto, on la Selene es va prestar a fer de model.

Celebració

Avui en Mohawk ha encadenat un 7b+, això vol dir que he tornat a arribar al punt màxim en que havia arribat ja fa uns anyets, però aquest cop és per seguir endavant... je,je,je! Així que us convido a tots els que compartiu corda amb mi a unes cervesetes, de moment hauran de ser virtuals, ja,ja,ja!

La via en qüestió ha estat l'asedidada i codiciada "Magia blanca", de la Moratona de Moià, una de les millors escoles de Catalunya. Cal destacar també l'actuació d'en Preky, que l'ha encadenat al tercer intent amb top rope, i l'Ozzy que ha tret tots els passos.

No tinc cap foto de l'actuació, però us deixo una foto "robada" del mestre Puigdomenech a la mateixa via.

A tibar-li!!

Torrent de la Coma Baixa

Avui en PGB em preguntava sobre com arribar a la Foca i m'ha vingut al cap el millor i més íntim barranc de Montserrat, us deixo amb el que vaig escriure ara fa uns anyets en un recull dels barrancs montserratins:

Personalment, crec que és un dels descensos més macos de tot Montserrat. Situat en un paratge recòndit, on cal caminar força per accedir-hi. Hi trobarem petits engorjats i passos força estrets, sense que la vegetació ens dificulti el pas. L’únic inconvenient són les cordes fixes que hi ha instal·lades per poder pujar-hi, perquè fan lleig i, a més, es troben en mol mal estat, per això és millor realitzar aquest barranc en sentit descendent.

Desnivell: 450 m

Recorregut: 1500 m
Material: Cordinos i una corda de 30 m.
Horari: 3 hores

Aproximació: Seguim la mateixa aproximació que per a la Canal Roja, un cop la creuem pugem uns 5 minuts i a la nostra esquerra hi ha una fita gegant, allí neix un camí amb marques blaves i grogues, que sense deixar-lo i per fortes pendents de pedra ens portarà a un collet sota el Montgros (Agafar sempre direcció Montgros, no Roca Plana dels Llamps!). Un cop comencem a baixar trobarem el camí que ve del Pas dels Micos, el seguim cap a baix 2 minuts fins al bassal de l’Avellaner (1,5 h). En aquest punt entrem al barranc.

Comentaris: El barranc no té grans desnivells i, com que està ple de cordes fixes, no tindrem cap problema per emplaçar ràpels als llocs on no puguem desgrimpar. Cap a la meitat del recorregut trobarem una petita marmita de la que podrem sortir pujant per uns troncs encastats, o bé entrant a dins i sortint per un sifó. Al cap d’una estona ens creuarem amb el camí que ve de la cova del Cabrit, la Proa i l’agulla del Senglar, en direcció al Faraó. Nosaltres seguirem baixant pel barranc, on ara trobarem grans blocs de pedres que caldrà saber esquivar pel costat adient. Finalment, arribarem al gran bloc encastat que forma la cova del Clot del Boixar. Si pugem a ell, podrem fer l’últim ràpel aprofitant els ancoratges de les vies d’escalada esportiva. Un cop a terra, seguirem el caminet que surt a la dreta fins una petita bassa, i d’aquí seguirem baixant fins al prat del Castell.

S’ha de destacar que les cordes de pujada estan molt malmeses, així que és millor baixar-lo, i val la pena fer-ho fins al clot del Boixar.

El Kraken

Avui hem anat a fer aquesta via montserratina, equipada pel Pere Forts, aprofitant part d'un antic projecte, a l'esquerra del Serrat de la Pastereta. La via ens ha agradat força, tot i que no arriba ser com les obres d'art d'en Pere. És una via que val la pena fer per conèixer el sector esquerra de la Pastereta, i comparant-la amb la Stargate, val força més la pena.
La via està perfectament equipada amb parabolts del 10, podeu trobar la ressenya a Onaclimb. En Pere es deu haver fet un fart de tirar llastres sospitoses, ja que es veuen força zones taronges. La via encara té manca de repeticions, per això algunes presses tenen una mica de sorra i el típic líquen negre montserratí, tot i que no desmereix l'ascensió. A les fotos anteriors podeu veure en Toni al primer llarg i a la magnífica placa del segon.
La meva opinió personal sobre les graduacions (cosa sense cap mena de valor) és que el segon llarg potser és menys, mentre que a l'últim jo m'atreviria a donar-li el 6c, almenys així m'ho ha semblat a vista, clar! que el Pere està molt fort, je,je,je! A les fotos anteriors podeu veure el Toni a l'últim i al tercer llarg.

Des del cim de la Pastereta hem pogut gaudir de la magnífica vista del serrat dels Pollegons, amb el Faraó, el Montgrós o l'Aubarda de fons (foto inferior).

Donat l'overbooking de la part inferior de la Pastereta hem decidit fer tota la cresta i arribar al camí dels Gorros, així que ens hem passejat per La Plantació, on en Preky i l'Indi m'han dit que és molt possible que l'any que ve surti la nova guia. Per acabar una foto del Frare Baix i el Serrat d'en Muntaner, i la Plantació amb la Roca de St. Cugat presidint-la.

Cava catalan!

Avui he de destacar dues coses, la primera és una sàtira del programa Polonia (TV3), on en Franco li explicava al Ferran Adrià que ell ja utilitzava molt la frase "cava catalan!", amb els presoners catalans que construïen el Valle de los Caidos, encarregats precisament de cavar, je,je,je...

L'altra és el post del Xavi sobre la Mola de St. Honorat, on ens parlava sobre el magnífic ràpel que podem fer per baixar de la via "Aresta Idíl·lica" del mestre Picazo. D'aquesta via no us puc parlar gaire perquè no l'he fet, però si que us puc ensenyar una foto que va fer el mateix Picazo:

I ja que parlem de ràpels us vull mostrar una altra curiositat natural que el meu company A. Mallat em va explicar (i prestar les fotos). És la Sima San Pedro (Oliete - Terol) , un immens forat on podreu fer un espectacular ràpel (amb dues cordes unides o una de 100 estàtica).

Però penseu que després s'ha de remuntar, eh!


Vinga, a tibar-li forts!